diumenge, 30 d’agost de 2009

Amb raó o sense raó el pobre va a la presó ( cangrí )

Centre penitenciari de Figueres


La setmana passada, ben entrada la mitjanit, donant-li voltes al dial de la ràdio, vaig trobar-me amb un programa de Catalunya ràdio: “ La nit dels ignorants “. Fins llavors jo n’era un dels ignorants respecte d’aquest programa que, segons va explicar-me la Sònia, fa anys que es transmet. Es tracta d’un espai de participació en el que qui ho desitja pot fer preguntes i si s’escau també donar respostes a temes varis. És a dir, fins i tot pots intervenir alhora en els dos sentits: fent una interpel·lació i tot seguit responen a alguna qüestió que algú altre hagi plantejat. Des de la mitjanit fins les dues de la matinada es proposen múltiples qüestions, algunes francament curioses. Diria que es una bona manera de passar l’estona en el cas que no poder agafar el son. Amè, divertit, inclús diria que instrueix.

Doncs bé, aquella nit, entre d’altres temes –pel que vaig deduir ja venia la pregunta de dies passats – algú havia inquirit sobre el significat de la paraula cangrí. Van haver-hi un parell de respostes en el sentit de entendre aquest mot com a sinònim de presó, però, de la procedència, de l’etimologia de la susdita paraula, ningú va saber-ne donar raó.

L’endemà mateix vaig pensar que potser trobaria alguna referència en el diccionari Alcover-Moll, que darrerament vaig agenciar-me i regalar al meu nét. Si, si, vaig trobar-hi la paraula. Diu textualment l’enciclopèdia: “ CANGRÍ: 1/ presó en llenguatge d’argot.
“ Mira que te ficaré a la cangrí “ es diu per esverar la canalla quan fa alguna malifeta a SANT FELIU de GUÍXOLS “
2/ L’església ( en el llenguatge dels gitanos ).

Precisament a Sant Feliu !!. Però aquí no acaba la qüestió. De sobte vaig recordar una cançó en la que hi havia la paraula cangrí. Una romança sentida moltes vegades a la taverna quan la meva adolescència. Val a dir, que fer memòria de la lletra, no va ser empresa fàcil. Han passat molts anys –més de cinquanta – però mica en mica, les paraules varen tornar-se a fer en el record.

No transcriuré la totalitat de la cançó, però si que em fa gràcia escriure les estrofes finals, ja que precisament la tonada acaba amb la paraula que ha donat pas a aquest petit escrit.

......................a cops de malls.

Si un senyor es retira tard,
el polissó li dóna el deu-vosguard,
però si passa algun obrer
amb el cul apedaçat
li donen una mirada que el passen de part a part.

El prenen de sospetxa, ja pot ser honrat
li segueixen els passos i ja ha cobrat
porteu els papers mestre, li solen dir
i, si per cas no els porta, va a la CANGRÍ.



No renuncio a la possibilitat de trobar l’etimologia del mot. He buscat en el diccionari Joan Coromines i ni tan sols hi consta, que ja és dir, tractant-se de l’obra del gran lingüista. Sense anar a correcuita aniré buscant. “ Qui no té res a fer, el gat pentina “.






dijous, 27 d’agost de 2009

Un dimarts d'agost a Sant Feliu ( vacances des de casa estant)


M’he llevat prop de les vuit. Entrava poqueta claror per la finestra quan m’he despertat i el cel enteranyinat que he pogut veure quan he sortit al carrer m’havia fet pensar que era més d’hora. Travessant l’aparcament de la Corxera per anar a buscar el cotxe, tinc ocasió de saludar a una persona prou coneguda que em pronostica, vist el cel ennuvolat ,que avui no farà tanta calor. El primer bon dia, té quelcom de diferent. Un petit somriure per acompanyar el desig que la persona saludada tingui una bona diada, fa sentir-me bé. Les salutacions posteriors ja no tenen aquesta diríem ”primera vegada “.

Com cada matí, menys els diumenges, faig via cap a Santa Cristina. És d’hora i encara ningú s’ha llevat. Just quan toca un quart de nou al rellotge de l’església, començo a regar les plantes i les flors, que es veuen assedegades de tanta calor que ha fet. A l’entorn d’una bonica magnòlia hi ha una planta de les que s’anomenen “ damas de noche “, amb les fulles pansides. Li dono prioritat i la remullo enseguida. No triga massa a reviure, com si una força màgica la hagués ressuscitada. “ Bon dia pare “ sento que em diuen a la meva espatlla. És la Sònia acompanyada d’en Martí. La nostra filla em fa saber que van a fer unes anàlisis preparatoris a una petita intervenció quirúrgica que cal fer-li al vailet. En Martí es queixa que la seva mare no l’ha deixat dormir prou, però res li val la protesta, cal anar a fer l’extracció de sang. Els gossos, en Coco i la Pinona estan impacients perquè els obri, però fins les nou no els deixaré lliures, no fos que es poessin a lladrugar- hi ha altres cànids pels votants - i molestessin els veïns.Els gats no hem deixen de entreguardar, això si, des d’una certa distància, prenen les degudes precaucions respecte de l’aigua. Només en Boira i la Nini es deixen tocar, els demés i malgrat que sigui jo qui els alimenta no permeten que m’apropi. No fa sol i és agradable sentir un petit airet relliscar per sobre la pell. Tindrà raó la persona que no fa massa estona m’ha anunciat un canvi de temperatura ? Doncs no. En menys de cinc minuts la boirina s’esvaeix i apareix el sol. Començo a sentir calor, encara no aquella sensació de xafogor que ben segur haurem de suportar, tal com ho fem des de fa molts dies. A dos quarts de 10 he acabat amb la manguera. Avui no he esgotat l’aigua del pou, per primera vegada des de fa un parell de setmanes. El pou és del tipus filtració, és a dir, l’aigua no prové directament des de la deu i per aquest motiu en ocasions s’acaba. Unes hores només, després ja es recupera. Decideixo que per avui és suficient i com que prop del mimoser i tinc una cadira, m’hi assec. El sol, encara no cobreix del tot el jardí i puc veure com va enlairant-se en direcció a la casa. On ja hi toca, l’herba s’ha assecat i és bonic de veure per entremig dels arbres com els raigs es despleguen en diferents colors.
El silenci és absolut i els gossos i gats, gosaria dir que estan contents, que s’hi troben a gust. Com jo mateix m’hi sento, amb en Coco ajagut al meu costat i els gats allargassats sota el mimoser. En compto onze i no puc assegurar que hi siguin tots.

Són les 10 i com cada dia, apareixen la Sara i el seu pare.És el moment de fer una capbussada a la piscina, un parell de minuts, abans d’anar cap a Sant Feliu amb la menuda, a casa de l’àvia. El seu pare, en Cesc, des de fa un parell de setmanes, va a Palamós a rehabilitació. Té problemes amb una espatlla i els metges abans d’una intervenció quirúrgica, aconsellen provar aquest mètode. La “ factura “ que passa el treball quan no és pot fer en les degudes condicions.

Arribem a Sant Feliu i hem de deixar el cotxe a l’aparcament de l’horta d’en Palahí. La Corxera és plena. Amb la Sara, tot xino-xano arribem a casa, on l’àvia l’espera com “ candeletes”. Tinc gana i la rata em corra pel ventre, ara toca esmorzar. Un parell de torrades amb uns talls de formatge, una copa de suc de fruita i per acabar una tassa de cafè amb llet. Ben entaulat i amb el Punt Diari al davant, recupero energies. Entretant la Sara ja s’ha despullat i s’ha posat en remull dins d’una piscina de plàstic que li ha preparat l’àvia. Les onze ja fa estona que han tocat al rellotge de la Vila i s’ha d’anar a comprar, que avui també dinem. Quins mals costums que tenim els de casa!! La Joana em “ canta “ la llista i jo –bon minyó que sempre he sigut – em disposo per anar a gastar quatre o potser cinc calerons. Vaig per feina i tot just passat migdia ja torno amb els queviures. Estic una bona estona pendent de la menuda, mentre l’àvia fa el dinar. A la una ha arribat en Martí, que va al casal i entre una cosa i altra s’han fet les tres, quan han aparegut en Cesc i la Sònia. L’hora de dinar. La Sara ja ho havia fet abans i s’ha despertat just quan els grans ens posàvem a taula. Una ensaladilla amb un ou bullit per barba d’entrada i després un brunyols de bacallà “ encasacat “ per a llepar-s’hi els dits. Fruita de postres i aigua, vi i gasosa a conveniència de cadascú. Fem la sobretaula i avui la conversa deriva cap qüestions relacionades amb la responsabilitat sindical que té la Sònia. Sembla, que a l’ajuntament, hi ha un cert malestar relacionat amb les polítiques de personal com a conseqüència d’unes decisions que ha pres el regidor responsable d’aquesta àrea. Ja són quarts de cinc, quan cada ovella –com si fóssim per Nadal – se’n va cap el seu corral.

Quedem a casa només la Joana i jo. Per mi, és ara quan comença el “ meu temps “. Fins l’hora d’enllitar-me –si no hi ha res de nou – puc disposar lliurament per fer o no fer –que també és fer – el que em vingui de gust. Decideixo anar-me’n a estirar una estona, no per fer la migdiada, sinó per poder escoltar tranquil·lament la música que sento. A casa, tot el dia tenim posat el dial de la ràdio a la freqüència de Catalunya música. No es que estiguem tot el dia pendents de la música, però si que ens hem habituat a escoltar-la de tant en tant, inconscientment fem aquest exercici. Doncs avui, carai que bé que sona aquesta música, aniré a l’habitació a escoltar-la. Un concert per a més d’una guitarra i orquestra – després m’assabento que són quatre - del tot desconegut i que intueixo pot ser del mestre Joaquín Rodrigo. Ves per on que l’encerto, cosa que no té cap mèrit. No és tan difícil arribar a “descobrir” qui ha escrit una música si coneixes bona part de l’obra d’alguns compositors. Tots tenen un segell propi, alguna cosa que per poqueta que sigui, et proporciona la informació necessària per endevinar, en la major part de les ocasions, l’autor de la música. Avui estic de bones i tot seguit l’emissora m’ofereix una de les grans composicions que s’han escrit per a piano i orquestra, el concert catalogat amb el nº 5, popularment conegut com el de l’Emperador. Una mostra, de les millors, del geni musical de Beethoven. Acabo la tarda musical amb tres cançons de Gabriel Fauré, tres delicioses melodies, interpretades per Victòria dels Àngels.

Ja són més de les sis i surto a fer un tomb per estirar les cames. Mitja horeta i de tornada a casa, em plau llegir una estona. L’estiu i aquest encara més amb la xafogor que hem de suportar és temps de lectura “ fàcil “, de texts gota enrevessats, de bon pair. Vull dir, que el millor que es pot fer és anar lletrejant escrits que no obliguin a girar full en sentit contrari , per esclarir quelcom que no s’hagi entès prou bé. Penso que és convenient deixar per a més endavant, per la tardor i l’hivern, continguts més substanciosos. Què millor doncs, que una novel·la, llegida per primera vegada ja fa molts anys. Una narració d’un escriptor hongarès de nom Lajos Zillahy, titulada El Desertor. Una obra que fou considerada el que avui en diríem un best-seller de la literatura de principis del segle passat. En el seu moment vaig agenciar-me una col·lecció d’obres selectes editada per Planeta que vaig anar pagant mica en mica, d’això deu fer uns quaranta anys. O’Henry, Benito Pérez Galdós, Kazantzakis, Pearl S. Buck, Pierre Benoit ......novel·listes de bon llegir però també d’una qualitat literària de primer ordre. El Desertor és la història de les vivències personals de l’autor en el marc de la Guerra Europea, que va representar el final de la monarquia austro-hongaresa. Zilahy va ser un excel·lent cronista de les classes burgeses de centre Europa, un nacionalista hongarès de perfil conservador.

I arriba –i que no manqui – l’hora de sopar, la Joana i jo, mano a mano Encara que només siguem nosaltres dos, pensem que el menjar és un ritus prou important com per disposar la taula “ comme il faut “. Mai he tingut problemes digestius a l’hora de la darrera menja diària i, per tant, tinc la gran sort de poder escollir. Avui, un clàssic sopar d’estiu: pa amb tomata – no amb tomàquet – un parell d’anxoves confitades per la companya, una bona amanida i per rematar la “ feina “ un assortiment de formatges del païs veí que ens varen obsequiar uns amics francesos que han passat uns dies a Santa Cristina. Avui he trencat el compromís que vinc mantenint des de fa uns quants mesos de no veure alcohol. No he volgut caure en un “ sacrilegi culinari “ acompanyant uns excel·lents formatges amb aigua. Hem encetat una ampolla d’un rosat navarrès que ens ha ajudat a millor assaborir l’àpat.

El dia avança i som prop de les onze. La Joana se’n va al llit, a buscar un descans prou merescut. Abans, però, veurà una estona la televisió. Molt sovint, l’endemà quan li pregunto: “ mare, què feien ahir a la “ tele “?, ni tan sols se’n recorda. Ha trescat tot el dia, tenint cura de nosaltres, amb especial dedicació als menuts però sense oblidar els més grans. Gràcies, mare!!

I jo, com gairebé cada dia me’n vaig una estona a l’ordinador. Tinc el costum de llegir les edicions digitals de La Vanguardia i de El País i donar una ullada al correu. A voltes també escric unes quantes ratlles en el blog, com avui mateix. En ocasions no acabo el que he començat i queda per a més endavant.

Heus ací doncs, un dia qualsevol d’aquest ciutadà. Una diada que m’ha permès donar un cop de mà a la “ tribu “ però que també m’ha concedit la possibilitat de disposar d’un temps per al meu gaudi. En definitiva, diria que també faig vacances i des de casa estant.
dimarts, 25 d'agost de 2009





diumenge, 16 d’agost de 2009

El risc de viure

Avui, toca fer un punt i a part en les vacances que m’he donat per tal de deixar reposar uns quants dies el blog. Aquesta calor tan persistent no convida en absolut a manejar les tecles de l’ordinador.

D’antuvi el meu sentit i sincer condol als pares, familiars i amics de l’Adolf. També un record als seus companys de treball, que sens dubte, hauran anat a la feina –complint amb el seu deure – amb el cor encongit.

La trista notícia va arribar-nos, quan estàvem dinant. Érem a Barcelona on havíem anat a passar un parell de dies tots els de casa. Una companya de treball de la nostra filla Sònia, va telefonar-li, per fer-li saber que l’Adolf, de matinada, quan anava treballar, havia sigut embasti’t per un cotxe i havia perdut la vida. L’Adolf era – fa mal haver d’emprar el temps en passat – policia municipal a Sant Feliu. Morir-se, quan hom arriba a una certa edat és un fet que tots entenem com a natural i que, malgrat el patiment i el dol que representa per a la família i els amics de la persona finada, suportem – a banda de respectables excepcions –amb serenor, sense excessiu sofriment. Qui no ha sentit a dir allò de la vida continua i el que cal fer és mirar cap endavant. Certament que la vida penja d’un fil i la podem perdre en qualsevol moment, però quan aquesta possibilitat esdevé real i afecta una persona jove, se’ns fa difícil acceptar-ho, ho veiem com quelcom d’injust, que no hauria de ser. La fatalitat, el que alguns anomenen destí, diguem-ne el que vulguem, a voltes s’emporta a la persona que menys esperem. Aquest és el cas, que avui em motiva aquestes ratlles. A l’Adolf jo no el coneixia, però segurament – tal com pertoca a una persona jove – tenia projectes pel futur, que potser compartia amb algú altre. Difícilment li arribaran a aquesta altra persona aquestes rengles. Si, però, que voldria demanar-li que tingui coratge, que tiri endavant, que pensi que el temps és el millor dels bàlsams per amorosir – mai per oblidar – el dolor que deu sentir.

La mort de l’Adolf però, no és la conseqüència d’una desgràcia, de la fatalitat ni tampoc del destí, res de tot això. Hi ha una persona que en té la culpa, que és la responsable de la pèrdua d’una vida. Una persona que amb la seva conducta insensata i forassenyada ha portat el dolor a tota una família.

Per aquest motiu – una vegada més – hauré de fer referència a decisions judicials que en cap cas puc compartir i que rebutjo amb tota fermesa. D’acord amb el que he llegit en el diari, aquesta conductora anava beguda, havia pres alguna mena d’estupefaent i feia poc que se li havia retirat la llicència de conduir per una durada de 5 anys. Desconec els arguments que pot tenir el magistrat per haver-la deixat en llibertat fins a la vista del judici. Inclús vull admetre que la llei permeti al jutge a prendre aquesta decisió, altrament el magistrat hauria prevaricat. Estic francament indignat. Resolucions d’aquesta mena fan perdre la confiança amb la recta administració de la justícia. Penso que cal aplicar la pena que el codi penal contempli per aquests casos i com més aviat millor. Entretant, la persona responsable, només que fos per respecte als familiars de la víctima, hauria de ser privada de llibertat. No vull caure en la demagògia, però no puc deixar de fer-me la pregunta, que ben segur moltes persones es fan. Aquesta conductora fou jutjada, sentenciada i condemnada a no conduir cap vehicle durant 5 anys. No ha respectat la sentència, és evident. Com és possible que el jutge decideixi la llibertat d’una persona que pot posar en perill la vida dels altres ?

diumenge, 2 d’agost de 2009

Una magnífica notícia ( Pla de Barris )

Sant Feliu és una de les cinc poblacions de les comarques gironines que serà beneficiada en l’adjudicació de la sisena convocatòria de la Llei de Barris. Sobre un pressupost de 5,6 milions d’euros, el nostre ajuntament rebrà del departament de Política Territorial i Obres Públiques, la quantitat de 2,3 milions d’euros, és a dir, el 50% de l’import total del pressupost.

Acollint-se al programa de barris i àrees urbanes d’atenció especial, rebrem l’ajuda que preveu la Llei aprovada pel Parlament de Catalunya, el dia 4 de juny de 2004. Amb aquesta norma,- també coneguda amb la denominació de Llei de Barris -, el Govern de la Generalitat pretén donar resposta a la rehabilitació integral dels barris que presenten problemes específics per la seva degradació amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones que hi habiten.

Aquests diners seran destinats a la rehabilitació del barri del Puig i de l’Eixample de Llevant. Els veïns d’aquests indrets que des de fa anys venen reclamant la millora dels seus carrers i places, no només veuran satisfetes les seves legítimes demandes en aquests aspectes, sinó que també veuran millorada l’ordenació, els equipaments....amb una intervenció integral en les seves zones.

Sota l’empara de l’amistat que mantinc des de fa molts anys amb en Francesc Rodríguez, em permeto la llibertat de citar textualment la suggerència que va fer-me sobre aquesta qüestió. En “ Quico “, persona molt entesa en temes relacionats amb l’urbanisme – no oblidem que porta molts anys treballant en el nostre ajuntament – va fer-me aquesta indicació: “.........et proposo que facis un passeig pel barri del Puig i zona de l’Eixample de Llevant i miris de recordar com és avui ( te’l guardes aquest record ). D’aquí a cinc anys fes un altre passeig per la mateixa zona i el compares amb el record que havies guardat. Doncs bé, si el “ Pla de Barris “ s’executa adequadament, hauries de veure que el canvi ha estat espectacular “.

El projecte s’ha redactat a l’àrea d’urbanisme del nostre ajuntament i és de justícia reconèixer la bona feina que s’ha fet. Ho avala la valoració positiva que ha merescut de part del nostre Govern, un treball ben enllestit, que permetrà al nostre ajuntament disposar d’uns diners per tirar endavant l’obra de millora d’aquells indrets.

Porto una bona estona dubtant. Em decideixo per fer-ho a desgrat que les persones que citaré, els caracteritza per damunt de tot la seva modèstia i no els agraden els afalacs. No hi fa res, com que així ho penso, de la mateixa manera ho expresso: tinc la certesa que en Joan Vicente i en Quico, cada un des de les seves responsabilitats, han tingut molt a veure amb el bon final d’aquesta empresa. Per molts anys!! ( amb tot el respecte pel treball que segur han realitzat altres persones de l’àrea d’urbanisme ).