diumenge, 30 d’agost de 2009

Amb raó o sense raó el pobre va a la presó ( cangrí )

Centre penitenciari de Figueres


La setmana passada, ben entrada la mitjanit, donant-li voltes al dial de la ràdio, vaig trobar-me amb un programa de Catalunya ràdio: “ La nit dels ignorants “. Fins llavors jo n’era un dels ignorants respecte d’aquest programa que, segons va explicar-me la Sònia, fa anys que es transmet. Es tracta d’un espai de participació en el que qui ho desitja pot fer preguntes i si s’escau també donar respostes a temes varis. És a dir, fins i tot pots intervenir alhora en els dos sentits: fent una interpel·lació i tot seguit responen a alguna qüestió que algú altre hagi plantejat. Des de la mitjanit fins les dues de la matinada es proposen múltiples qüestions, algunes francament curioses. Diria que es una bona manera de passar l’estona en el cas que no poder agafar el son. Amè, divertit, inclús diria que instrueix.

Doncs bé, aquella nit, entre d’altres temes –pel que vaig deduir ja venia la pregunta de dies passats – algú havia inquirit sobre el significat de la paraula cangrí. Van haver-hi un parell de respostes en el sentit de entendre aquest mot com a sinònim de presó, però, de la procedència, de l’etimologia de la susdita paraula, ningú va saber-ne donar raó.

L’endemà mateix vaig pensar que potser trobaria alguna referència en el diccionari Alcover-Moll, que darrerament vaig agenciar-me i regalar al meu nét. Si, si, vaig trobar-hi la paraula. Diu textualment l’enciclopèdia: “ CANGRÍ: 1/ presó en llenguatge d’argot.
“ Mira que te ficaré a la cangrí “ es diu per esverar la canalla quan fa alguna malifeta a SANT FELIU de GUÍXOLS “
2/ L’església ( en el llenguatge dels gitanos ).

Precisament a Sant Feliu !!. Però aquí no acaba la qüestió. De sobte vaig recordar una cançó en la que hi havia la paraula cangrí. Una romança sentida moltes vegades a la taverna quan la meva adolescència. Val a dir, que fer memòria de la lletra, no va ser empresa fàcil. Han passat molts anys –més de cinquanta – però mica en mica, les paraules varen tornar-se a fer en el record.

No transcriuré la totalitat de la cançó, però si que em fa gràcia escriure les estrofes finals, ja que precisament la tonada acaba amb la paraula que ha donat pas a aquest petit escrit.

......................a cops de malls.

Si un senyor es retira tard,
el polissó li dóna el deu-vosguard,
però si passa algun obrer
amb el cul apedaçat
li donen una mirada que el passen de part a part.

El prenen de sospetxa, ja pot ser honrat
li segueixen els passos i ja ha cobrat
porteu els papers mestre, li solen dir
i, si per cas no els porta, va a la CANGRÍ.



No renuncio a la possibilitat de trobar l’etimologia del mot. He buscat en el diccionari Joan Coromines i ni tan sols hi consta, que ja és dir, tractant-se de l’obra del gran lingüista. Sense anar a correcuita aniré buscant. “ Qui no té res a fer, el gat pentina “.