dijous, 27 d’agost de 2009

Un dimarts d'agost a Sant Feliu ( vacances des de casa estant)


M’he llevat prop de les vuit. Entrava poqueta claror per la finestra quan m’he despertat i el cel enteranyinat que he pogut veure quan he sortit al carrer m’havia fet pensar que era més d’hora. Travessant l’aparcament de la Corxera per anar a buscar el cotxe, tinc ocasió de saludar a una persona prou coneguda que em pronostica, vist el cel ennuvolat ,que avui no farà tanta calor. El primer bon dia, té quelcom de diferent. Un petit somriure per acompanyar el desig que la persona saludada tingui una bona diada, fa sentir-me bé. Les salutacions posteriors ja no tenen aquesta diríem ”primera vegada “.

Com cada matí, menys els diumenges, faig via cap a Santa Cristina. És d’hora i encara ningú s’ha llevat. Just quan toca un quart de nou al rellotge de l’església, començo a regar les plantes i les flors, que es veuen assedegades de tanta calor que ha fet. A l’entorn d’una bonica magnòlia hi ha una planta de les que s’anomenen “ damas de noche “, amb les fulles pansides. Li dono prioritat i la remullo enseguida. No triga massa a reviure, com si una força màgica la hagués ressuscitada. “ Bon dia pare “ sento que em diuen a la meva espatlla. És la Sònia acompanyada d’en Martí. La nostra filla em fa saber que van a fer unes anàlisis preparatoris a una petita intervenció quirúrgica que cal fer-li al vailet. En Martí es queixa que la seva mare no l’ha deixat dormir prou, però res li val la protesta, cal anar a fer l’extracció de sang. Els gossos, en Coco i la Pinona estan impacients perquè els obri, però fins les nou no els deixaré lliures, no fos que es poessin a lladrugar- hi ha altres cànids pels votants - i molestessin els veïns.Els gats no hem deixen de entreguardar, això si, des d’una certa distància, prenen les degudes precaucions respecte de l’aigua. Només en Boira i la Nini es deixen tocar, els demés i malgrat que sigui jo qui els alimenta no permeten que m’apropi. No fa sol i és agradable sentir un petit airet relliscar per sobre la pell. Tindrà raó la persona que no fa massa estona m’ha anunciat un canvi de temperatura ? Doncs no. En menys de cinc minuts la boirina s’esvaeix i apareix el sol. Començo a sentir calor, encara no aquella sensació de xafogor que ben segur haurem de suportar, tal com ho fem des de fa molts dies. A dos quarts de 10 he acabat amb la manguera. Avui no he esgotat l’aigua del pou, per primera vegada des de fa un parell de setmanes. El pou és del tipus filtració, és a dir, l’aigua no prové directament des de la deu i per aquest motiu en ocasions s’acaba. Unes hores només, després ja es recupera. Decideixo que per avui és suficient i com que prop del mimoser i tinc una cadira, m’hi assec. El sol, encara no cobreix del tot el jardí i puc veure com va enlairant-se en direcció a la casa. On ja hi toca, l’herba s’ha assecat i és bonic de veure per entremig dels arbres com els raigs es despleguen en diferents colors.
El silenci és absolut i els gossos i gats, gosaria dir que estan contents, que s’hi troben a gust. Com jo mateix m’hi sento, amb en Coco ajagut al meu costat i els gats allargassats sota el mimoser. En compto onze i no puc assegurar que hi siguin tots.

Són les 10 i com cada dia, apareixen la Sara i el seu pare.És el moment de fer una capbussada a la piscina, un parell de minuts, abans d’anar cap a Sant Feliu amb la menuda, a casa de l’àvia. El seu pare, en Cesc, des de fa un parell de setmanes, va a Palamós a rehabilitació. Té problemes amb una espatlla i els metges abans d’una intervenció quirúrgica, aconsellen provar aquest mètode. La “ factura “ que passa el treball quan no és pot fer en les degudes condicions.

Arribem a Sant Feliu i hem de deixar el cotxe a l’aparcament de l’horta d’en Palahí. La Corxera és plena. Amb la Sara, tot xino-xano arribem a casa, on l’àvia l’espera com “ candeletes”. Tinc gana i la rata em corra pel ventre, ara toca esmorzar. Un parell de torrades amb uns talls de formatge, una copa de suc de fruita i per acabar una tassa de cafè amb llet. Ben entaulat i amb el Punt Diari al davant, recupero energies. Entretant la Sara ja s’ha despullat i s’ha posat en remull dins d’una piscina de plàstic que li ha preparat l’àvia. Les onze ja fa estona que han tocat al rellotge de la Vila i s’ha d’anar a comprar, que avui també dinem. Quins mals costums que tenim els de casa!! La Joana em “ canta “ la llista i jo –bon minyó que sempre he sigut – em disposo per anar a gastar quatre o potser cinc calerons. Vaig per feina i tot just passat migdia ja torno amb els queviures. Estic una bona estona pendent de la menuda, mentre l’àvia fa el dinar. A la una ha arribat en Martí, que va al casal i entre una cosa i altra s’han fet les tres, quan han aparegut en Cesc i la Sònia. L’hora de dinar. La Sara ja ho havia fet abans i s’ha despertat just quan els grans ens posàvem a taula. Una ensaladilla amb un ou bullit per barba d’entrada i després un brunyols de bacallà “ encasacat “ per a llepar-s’hi els dits. Fruita de postres i aigua, vi i gasosa a conveniència de cadascú. Fem la sobretaula i avui la conversa deriva cap qüestions relacionades amb la responsabilitat sindical que té la Sònia. Sembla, que a l’ajuntament, hi ha un cert malestar relacionat amb les polítiques de personal com a conseqüència d’unes decisions que ha pres el regidor responsable d’aquesta àrea. Ja són quarts de cinc, quan cada ovella –com si fóssim per Nadal – se’n va cap el seu corral.

Quedem a casa només la Joana i jo. Per mi, és ara quan comença el “ meu temps “. Fins l’hora d’enllitar-me –si no hi ha res de nou – puc disposar lliurament per fer o no fer –que també és fer – el que em vingui de gust. Decideixo anar-me’n a estirar una estona, no per fer la migdiada, sinó per poder escoltar tranquil·lament la música que sento. A casa, tot el dia tenim posat el dial de la ràdio a la freqüència de Catalunya música. No es que estiguem tot el dia pendents de la música, però si que ens hem habituat a escoltar-la de tant en tant, inconscientment fem aquest exercici. Doncs avui, carai que bé que sona aquesta música, aniré a l’habitació a escoltar-la. Un concert per a més d’una guitarra i orquestra – després m’assabento que són quatre - del tot desconegut i que intueixo pot ser del mestre Joaquín Rodrigo. Ves per on que l’encerto, cosa que no té cap mèrit. No és tan difícil arribar a “descobrir” qui ha escrit una música si coneixes bona part de l’obra d’alguns compositors. Tots tenen un segell propi, alguna cosa que per poqueta que sigui, et proporciona la informació necessària per endevinar, en la major part de les ocasions, l’autor de la música. Avui estic de bones i tot seguit l’emissora m’ofereix una de les grans composicions que s’han escrit per a piano i orquestra, el concert catalogat amb el nº 5, popularment conegut com el de l’Emperador. Una mostra, de les millors, del geni musical de Beethoven. Acabo la tarda musical amb tres cançons de Gabriel Fauré, tres delicioses melodies, interpretades per Victòria dels Àngels.

Ja són més de les sis i surto a fer un tomb per estirar les cames. Mitja horeta i de tornada a casa, em plau llegir una estona. L’estiu i aquest encara més amb la xafogor que hem de suportar és temps de lectura “ fàcil “, de texts gota enrevessats, de bon pair. Vull dir, que el millor que es pot fer és anar lletrejant escrits que no obliguin a girar full en sentit contrari , per esclarir quelcom que no s’hagi entès prou bé. Penso que és convenient deixar per a més endavant, per la tardor i l’hivern, continguts més substanciosos. Què millor doncs, que una novel·la, llegida per primera vegada ja fa molts anys. Una narració d’un escriptor hongarès de nom Lajos Zillahy, titulada El Desertor. Una obra que fou considerada el que avui en diríem un best-seller de la literatura de principis del segle passat. En el seu moment vaig agenciar-me una col·lecció d’obres selectes editada per Planeta que vaig anar pagant mica en mica, d’això deu fer uns quaranta anys. O’Henry, Benito Pérez Galdós, Kazantzakis, Pearl S. Buck, Pierre Benoit ......novel·listes de bon llegir però també d’una qualitat literària de primer ordre. El Desertor és la història de les vivències personals de l’autor en el marc de la Guerra Europea, que va representar el final de la monarquia austro-hongaresa. Zilahy va ser un excel·lent cronista de les classes burgeses de centre Europa, un nacionalista hongarès de perfil conservador.

I arriba –i que no manqui – l’hora de sopar, la Joana i jo, mano a mano Encara que només siguem nosaltres dos, pensem que el menjar és un ritus prou important com per disposar la taula “ comme il faut “. Mai he tingut problemes digestius a l’hora de la darrera menja diària i, per tant, tinc la gran sort de poder escollir. Avui, un clàssic sopar d’estiu: pa amb tomata – no amb tomàquet – un parell d’anxoves confitades per la companya, una bona amanida i per rematar la “ feina “ un assortiment de formatges del païs veí que ens varen obsequiar uns amics francesos que han passat uns dies a Santa Cristina. Avui he trencat el compromís que vinc mantenint des de fa uns quants mesos de no veure alcohol. No he volgut caure en un “ sacrilegi culinari “ acompanyant uns excel·lents formatges amb aigua. Hem encetat una ampolla d’un rosat navarrès que ens ha ajudat a millor assaborir l’àpat.

El dia avança i som prop de les onze. La Joana se’n va al llit, a buscar un descans prou merescut. Abans, però, veurà una estona la televisió. Molt sovint, l’endemà quan li pregunto: “ mare, què feien ahir a la “ tele “?, ni tan sols se’n recorda. Ha trescat tot el dia, tenint cura de nosaltres, amb especial dedicació als menuts però sense oblidar els més grans. Gràcies, mare!!

I jo, com gairebé cada dia me’n vaig una estona a l’ordinador. Tinc el costum de llegir les edicions digitals de La Vanguardia i de El País i donar una ullada al correu. A voltes també escric unes quantes ratlles en el blog, com avui mateix. En ocasions no acabo el que he començat i queda per a més endavant.

Heus ací doncs, un dia qualsevol d’aquest ciutadà. Una diada que m’ha permès donar un cop de mà a la “ tribu “ però que també m’ha concedit la possibilitat de disposar d’un temps per al meu gaudi. En definitiva, diria que també faig vacances i des de casa estant.
dimarts, 25 d'agost de 2009