dilluns, 28 de setembre de 2009

Un bocí de la nostra història















Amb la Joana, aprofitem sovint el cap de setmana – el dissabte o el diumenge – per fer un tomb no massa lluny. Allò de sortir al matí i al vespre tornar cap a casa.

Avui, diumenge hem anat a Vulpellach. En el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, el departament de cultura del nostre Govern, ha organitzat més de 400 activitats gratuïtes, per descobrir i viure el nostre patrimoni arreu del país.

La cita era al migdia, a la plaça de l’església d’aquest bonic poblet baix- empordanès, a tocar de La Bisbal. Es tractava de conèixer el temple de Vulpellach, la necròpolis medieval i la resta de les muralles. Una vintena de persones ens hem aplegat al lloc de sortida i en la companyia d’en Nik – el nostre cicerone – hem començat el recorregut.

Una hora i mitja d’anar seguint amb atenció el que ens anava explicant el jove. En primer lloc, la procedència del nom del poble, que sembla està relacionada amb Vulpelius, un patrici romà, que va tenir sens dubte el bon encert de fer-se una vila en aquell indret. Nom que com és normal ha anat canviant en el transcurs de la història fins l’actual Vulpellach, que des de l’any 1977 no és municipi. M’explico. Si aneu per la carretera de Palamós a Girona, una vegada hàgiu remuntat la pujada de Torrent – dels antics revolts poqueta cosa en queda – trobareu un rètol a començament de la baixada, que us assabentarà que entreu en el terme municipal de Forallac, nom aquest que no correspon a cap població. És l’acrònim de tres petits poblets que varen acordar ajuntar-se, amb la intenció d’aplegar esforços per millorar els serveis als seus ciutadans. La primera síl·laba de Fonteta, la segona de Peratallada i la darrera de Vulpellach. Heus ací el nom d’aquest nou ajuntament: Forallac.

Tornem però a la passejada. L’església parroquial – dedicada a Sant Julià i a Santa Basilissa - és d’estil gòtic en la seva estructura exterior, que es fonamenta damunt d’una antic temple romànic, del que encara se’n poden veure algunes restes. L’interior també és de gènere gòtic tardà però amb nombrosos detalls renaixentistes. Senzilla i modesta, com la major part de les que tenim a l’Empordà, però gens mancada de bellesa. Al voltant de l’edifici podem visitar un cementiri amb dos tipus de tomba ben diferenciats. Les antropomorfes, gran pedres buides, veritables sarcòfags, per encabir-hi els cossos, que corresponien a persones benestants que podien pagar-se el treball de fer-se fer el taüt i les fosses més simples, consistents en unes lloses per posar damunt de llurs despulles. Visitem les restes de la muralla, en algun lloc prou ben conservada i tenim ocasió, tot passejant, de descobrir una excel·lent mostrari d’arquitectura popular. Els portals adovellats, els escuts esculpits a les llindes i els finestrals decorats ens parlen de velles famílies, que, d’aquesta faisó, mostraven al poble el seu poder.

Una breu referència a la història dels dos Sants, que de fet, foren marit i muller. Julià, que més tard fou santificat, era un jove que volia guardar castedat per damunt de tot front el desig del seu pare per casar-lo. Aquesta situació tenia la jove en un neguit que se li feia difícil suportar. Com podria complir el seu anhel i alhora – com a bon fill que era – acomplir la voluntat del seu pare? L’Església que acostuma a trobar solució a problemes aparentment irresolubles, una vegada més, va trobar la manera de satisfer ambdues voluntats. Esposar el jove amb Basilissa, que ja en vida havia sigut santificada.

Malauradament- per mor de ser una propietat privada - no poguérem visitar el castell-palau, declarat des de l’any 1931 Monument Nacional. Com tot castell que es preui de tenir una certa categoria, el de Vulpellach, també disposa de la seva llegenda particular.
Res a veure amb els clàssics fantasmes, que d’aquests n’hi ha per tot arreu. La llegenda que s’explica és única. El conte te diferents versions, però en el fons és sempre el mateix. Exposaré la que ens va explicar en Nik. El senyor Miquel Sariera, propietari de la baronia de Vulpellach i per tant baró d’aquelles terres, estava casat amb Violant de Biure – poblet que avui encara podreu trobar sobre la carretera que condueix de la N II a Maçanet de Cabrenys – una senyora que pel que es diu era d’una gran bellesa, fet gota excepcional, donat que les senyores de “ sang blava “, com és ben conegut, són totes ben plantades. Corria l’any 1533 i el senyor baró – segons ens fa saber aquesta versió de la llegenda – que era, com no podia ser altrament un bon creient, va decidir anar-se’n cap a terres llunyanes, per cristianitzar a cops d’espasa, als descreguts sarraïns. Prop de Vulpellach hi havia una altra baronia, la de Peratallada i el senyor d’aquelles terres, bon amic del protagonista de la nostra història, va sovintejar més que mai les visites a la senyora del castell. Les males llengües – que sempre n’hi han hagut i sospito que n’hi hauran – varen començar a enredar la troca, xafardejant i maldient de tants compliments que feia a la senyora, el baró del poble veí. Ignorem la durada de l’absència del senyor Sariera, però quan va regressar, li varen arribar els comentaris que s’havien fet. Pel que sembla, el senyor Miquel, era persona geniüda, de sang calenta i propens a enfadar-se amb promptitud. La primera mesura que va prendre va ser ordenar la reclusió de la senyora, prohibint-li sortir de la seva cambra. El senyor de Peratallada, que tal com tenia per costum visitava el seu amic, no parava de preguntar-li per la senyora baronessa. Aquesta insistència va acabar de posar-li al cap que la seva esposa l’havia estat enganyant. Fora de si, va menar emparedar en vida la seva muller. Més tard va assabentar-se que les seves sospites mancaven de fonament però el mal ja era fet. Va fer un viatge a Roma per demanar-li perdó al Papa però no sabem si aquest li va concedir. Va lliurar-se a la penitència més estricte i va fer gravar arreu del castell i sobretot a les rajoles del paviment- que encara avui es poden veure - la cita bíblica que diu “ Ego sum qui pecavi “ . Varem quedar-nos amb un regust de boca per no haver pogut entrar al castell. Què hi farem !!

Hi ha qui diu que totes les llegendes en part són certes. Francament, jo no posaria la mà al foc per aquesta ni per a cap d’altre. En qualsevol cas, com diria un italià “ si non e vero e ben trobato “.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Suicidis a France-Telecom ( Orange)







El dilluns de la setmana passada, es llançava per una finestra del seu despatx la persona que feia el nombre 23, en l’espai de menys de vint mesos. Vint i tres vides perdudes de treballadores i treballadors d’una de les empreses multinacionals més importants de França, en el camp de les comunicacions: France- Telecom, coneguda a l’Estat espanyol amb el nom d’Orange. Prop de cent mil, les persones que treballen en aquesta empresa, fa uns anys en part privatitzada, encara que l’Estat continua sent-ne el primer accionista. Una mitjana de més d’una persona cada mes, que es treia la vida, sense aparentment cap motiu,segons venia manifestant la direcció. Com pot fer-se semblant asseveració quan la realitat és tan esfereïdora amb la pèrdua de vides ? Com és possible que s’hagi arribat a aquesta barbaritat de suïcidis ? Per quines raons, aquestes persones s’ha llevat la vida? Ha calgut la pèrdua de 23 vides, amb tot el que aquest fet comporta de tragèdia que va més enllà dels propis suïcides, per tal que el ministre de treball, empès pels sindicats i també per l’opinió pública, convoqués les parts implicades. Les primeres mesures han estat la congelació de la mobilitat laboral i la millora de l’atenció mèdica en el si de l’empresa amb la contractació de psicòlegs.

Vaig tenir l’oportunitat de sentir els portaveus dels sindicats que denunciaven les condicions de treball que havien motivat aquest veritable drama. Abusos continuats per part de la direcció en els drets dels treballadors, canvis en el lloc de treball sense la deguda explicació, horaris a conveniència de l’empresa, reducció del nombre de metges, una pressió continuada sobre els treballadors exigint-los uns rendiments laborals per damunt de les possibilitats.. . Denuncien també els sindicats que el fet de no trobar un camí cap a un model eficient i sostenible crea confusió entre els treballadors, especialment els de més edat, contractats quan FT formava part del sector públic. Des que es va fer la privatització parcial l’any 1998 s’han perdut quaranta mil llocs de treball. Afegeixen els sindicats que es pressiona a molts treballadors per que deixin l’empresa o acceptin noves condicions de treball. Totes aquestes circumstàncies varen determinar una situació insuportable, de greu patiment. Per les raons que siguin – cada persona és un món – vint i tres vides perdudes i tretze intents sortosament fallits, en nom del que ara en diuen la competitivitat. El valor més preuat com és el de la vida, sacrificat en nom del diner i de la manca d’humanitat d’unes persones –assalariats també, igual que les víctimes - que amb el seu capteniment no han tingut cap escrúpol per convertir-se en uns botxins. I això ha passat en una empresa en la que l’Estat és accionista majoritari, en el que l’executiu – govern – no ha tutelat i garantit, com tenia el deure de fer, els drets dels treballadors.

A quin grau de pressió laboral s’ha de sotmetre a un treballador/a, perquè arribi a aquest extrem?

dissabte, 19 de setembre de 2009

Voleu dir que no se'ns passegen? Crec que sí


El comitè federal del PSOE, reunit aquest mateix matí, ha anunciat per boca del secretari general i alhora President del Govern, el senyor Rodríguez Zapatero, que aplaça pel període d’un any el deute que tenen els ajuntaments amb l’Estat, per tal que els consistoris puguin continuar prestant els serveis socials i econòmics que venen donant a la ciutadania. Argumenta el President del govern que aquesta mesura cal adoptar-la, degut a la precarietat de manca de recursos econòmics que pateixen les administracions locals. El deute haurà de ser satisfet en els quatre anys següents.

El primer que penso és en què aquesta mesura podrà ajudar a la confecció dels pressupostos de l’any vinent. Si aquesta disposició vingués acompanyada per permetre una certa capacitat d’endeutament de les corporacions, entendria la bondat de l’ajornament. Altrament no servirà per res. Els ajuntaments es troben en una situació d’ofec econòmic que només una nova llei de les hisendes locals podria remeiar. Ja fa alguns mesos que el senyor ZP, va anunciar que aquesta nova norma – tot i veure-la convenient – no seria tractada en el Parlament fins l’any 2011. Un nou model de finançament dels ajuntaments és imprescindible per proveir-los dels diners suficients per poder-se’n sortir de la situació de precarietat que estan passant. Si aquest és l’afany i el tracte que demostra el govern de l’Estat vers l’administració més propera al ciutadà, ens indicarà, que una vegada més, l’autonomia municipal és maltractada, inclús menyspreada.

Pinten bastos per als nostres ajuntaments i de retruc per a les persones que es troben en situacions de veritable angoixa per cobrir les necessitats més bàsiques. Els diners que podran destinar els nostres municipis per a serveis d’assistència social, seran més escassos. Fa unes setmanes – penso que era l’ajuntament de Roda de Berà – es plantejava la possibilitat de presentar un expedient de regulació d’ocupació ( ERO), que afectaria a una vintena de treballadors en règim laboral. A hores d’ara desconec si aquell ajuntament ho ha tirat endavant. Em resum, menys diners en detriment dels ciutadans en situació de vulnerabilitat i perill de pèrdua de llocs de treball.

divendres, 18 de setembre de 2009

Tràfic d'adolescents?




La Federació Internacional de Futbol ( FIFA ), no fa masses dies, va prendre una decisió sense precedents i que jo en diria exemplar, que deixa entendre una moralització dels fitxatges dels futbolistes menors d’edat. Un comportament quasi depredador, que els clubs amb més recursos econòmics venen practicant des de fa uns anys.

El club anglès del Chelsea, propietari de l’oligarca rus Roman Abramovitx – un de tants nous multimilionaris producte de la descomposició de l’antiga Unió Soviètica – ha estat sancionat fins al mes de gener de l’any 2011, ha no poder fitxar cap nou jugador.

El fet que ha provocat aquesta decisió és que l’equip anglès ha induït , segons la FIFA , al futbolista Gaël Kakuta, jugador de l’equip del Lens, a trencar el contracte de formació que tenia amb el club francès. Els fets varen produir-se el juny de 2007, quan Kakuta tenia només 15 anys. Cal afegir que el club també ha sigut declarat solidàriament responsable de la sanció de 780.000 euros, quantitat que en concepte de formació haurà de pagar el jugador al club que l’ha format. Els dirigents del club londinenc han anunciat que recorreran al Tribunal arbitral de l’esport, no per què considerin que la sanció és injustificada, sinó pel fet que la consideren desproporcionada. És a dir, accepten que han procedit de manera il·legal, però vaja, les conductes il·lícites també es poden pagar amb diners. Quin concepte ètic tenen aquests senyors!!.

El que de fet es troba en joc és d’una banda la protecció i la valorització del treball dels clubs de formació i de l’altra la protecció dels menors d’edat, en front de la pressió econòmica que exerceixen els clubs poderosos.

Penso que la decisió que ha pres la FIFA és del tot encertada. Convertir uns menors d’edat, amb pura mercancía no pot ser tolerat. Fer travessar l’oceà a un jove - encara que només sigui el canal de la Mànega - per donar puntades de peu a una pilota, és al meu parer, comparable al tràfic d’adolescents. Per aquesta raó també crec encertada la petició que farà la UEFA ( unió europea de futbol associació ) de presentar a la FIFA una resolució per ampliar fins als 18 anys, la prohibició de fitxatges de jugadors en l’àmbit de les fronteres europees, edat que fins ara estava fitxada en els 16 anys.

dijous, 3 de setembre de 2009

Passat l'estiu.......


Acabat el mes d’agost i complimentades les vacances –els que han pogut fer-ne – manquen encara uns dies per la tardor. Dic els que han pogut agafar-se uns dies de repòs, perquè sovint ens oblidem dels que per la raó que sigui no han pogut o volgut moure’s de casa seva i de totes i tots els que amb el seu treball, han facilitat el descans i el divertiment als demés.

Tenim la tardor al damunt i molt em temo que el que hauria de ser una època de l’any caracteritzada per la quietud i la placidesa pròpies d’aquesta estació, el que ens tocarà, serà viure una realitat molt diferent. De fet, comencem l’any i les perspectives no són gota encoratjadores, més aviat tot el contrari.

L’atur, segons les mateixes previsions que fa el govern, anirà creixent i és molt possible que arribi prop d’un vint per cent. La manca de treball significarà un augment dels problemes que ja moltes famílies estant patint i caldrà trobar la manera d’ajudar les persones – que cada dia seran més –i molt especialment les més vulnerables a la crisi.
Aquest, serà sens dubte, el problema que hauran de prioritzar les diferents administracions.

El deute públic ha crescut d’una manera prou significativa i els recursos econòmics cada dia van minvant. Des del govern central s’ha abocat grans quantitats en diferents àmbits des de fa més d’un any. Ajudes a les entitats bancàries i a sectors com el de l’automòbil, el pla local d’inversió, el xec de 2500 euros pels nounats.....han anat buidant la caixa de l’Estat. D’altra banda el govern haurà d’anar invertint cada dia més en la despesa social per mantenir el país en una pau social ( que en temps de crisi com la que estem vivint i molta gent també patint ), és un risc que cal tenir en compte. Primer un ministre i ara ja el mateix President del Govern, ens anuncia una reforma fiscal, limitada i de durada temporal ( que jo sàpiga no ens han explicat que volen dir amb aquestes paraules ) per disposar de més recursos per fer front a les necessitats socials del país. Reforma fiscal no vol dir res si no es concreten quins seran els impostos que seran objecte de revisió. Penso que el que de veritat necessita el país i aquesta hauria de ser una fita d’un govern que s’anomena socialista, és una nova arquitectura fiscal integral, que d’una vegada per totes posès les bases a una més justa redistribució de la riquesa. I canviar el model fiscal d’un país, no és qüestió de quatre dies. Només cal fixar-se amb tot l’enrenou i l’oposició que han provocat l’anunci d’unes mesures – de fet ignorem quines – per part dels partits conservadors. Hi ha hagut i encara hi ha una manca d’una estratègia global i el que s’ha vingut fent fins ara, ha sigut aplicar mesures puntuals, sovint de forma precipitada, no prou ben pensades i que en ocasions el govern s’ha vist obligat a rectificar. Per mostra, l’ajuda de 420 euros a les persones que havien acabat el subsidi d’atur i que ara caldrà afinar, degut a la precipitació amb la que va ser presa. La improvisació, la falta d’una anàlisi en profunditat de la qüestió per part del govern i el més preocupant de tot, la manca de voluntat política per prendre les mesures que caldrien per a donar un veritable impuls que ajudès al país a sortit d’aquesta situació, em fan témer que tot quedarà en un increment de l’IVA i amb la continuïtat de la política de pedaços per anar tirant. Allò de “ qui dies passa anys empeny”. Precisament el que mai hauria de fer un govern.

Els governs autonòmics – ja els hi ha demanat el govern de la nació – també hauran de contribuir a la despesa pública. Coincideixo amb el nostre President, el senyor Montilla, que el primer i més urgent problema que cal solucionar és tot el que se’n deriva de la manca de treball. Val a dir, en honor a la veritat, que des de el primer govern anomenat del tripartit i ara amb el que coneixem com a govern de progrés, mai s’havien destinat tants de recursos a la despesa social. I aquestes mesures s’havien ja pres molt abans de la crisi econòmica. Pel que sembla hi ha la voluntat de seguir consolidant les polítiques socials.

I els ajuntaments ? Les administracions locals ho tindran molt difícil per fer quadrar els propers pressupostos. Els recursos dels ajuntaments sempre han sigut escassos. Molt més des del segon govern Aznar, quan es va suprimir l’impost d’activitats econòmiques (IAE) sense cap mena de compensació, que és bó recordar s’havia promès. No m’estendré massa en el paper, que, al meu entendre hauria de tenir l’administració local, en una situació com la que estem passant. Tal com es troben en aquest moment les hisendes locals, els serà del tot impossible atendre, ni que sigui mínimament, les persones necessitades. Me considero un hereu de la tradició municipalista d’esquerres i en conseqüència, tinc el convenciment de la importància de l’administració local. Per aquest motiu, més endavant, hi dedicaré una estona a escriure unes paraules, sobre la necessitat de l’autonomia financera local.

Certament que rellegint el que porto escrit, no convida precisament a ballar i saltar. Diuen que un pessimista és un optimista ben informat, per això espero que vagi errat i que el meu tarannà s’avingui més amb el que seria un optimista: un pessimista mal informat. Seria així o la deducció que faig és equivocada ? Com més hi penso, menys clar ho veig.

Me’n vaig de viatge. I dic bé, de viatge i no de vacances, que ja les faig a casa. Un parell de setmanes – ves a saber si menys – no sigui que a la Joana l’agafi el “ mono “ i vulgui tornar abans per mor de veure la quitxalla. En certa manera ja m’ho ha anunciat: “ vols dir que no seran massa tants de dies ? “. Com que no disposo d’ordinador portàtil – ni falta que em fa – és possible que el blog també faci vacances. No hi fa res. Tindré més temps per fer el badoc i quan s’escaigui prendre alguna nota que pugui ser-me d’utilitat una vegada tornat a casa.