dilluns, 28 de setembre de 2009

Un bocí de la nostra història















Amb la Joana, aprofitem sovint el cap de setmana – el dissabte o el diumenge – per fer un tomb no massa lluny. Allò de sortir al matí i al vespre tornar cap a casa.

Avui, diumenge hem anat a Vulpellach. En el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, el departament de cultura del nostre Govern, ha organitzat més de 400 activitats gratuïtes, per descobrir i viure el nostre patrimoni arreu del país.

La cita era al migdia, a la plaça de l’església d’aquest bonic poblet baix- empordanès, a tocar de La Bisbal. Es tractava de conèixer el temple de Vulpellach, la necròpolis medieval i la resta de les muralles. Una vintena de persones ens hem aplegat al lloc de sortida i en la companyia d’en Nik – el nostre cicerone – hem començat el recorregut.

Una hora i mitja d’anar seguint amb atenció el que ens anava explicant el jove. En primer lloc, la procedència del nom del poble, que sembla està relacionada amb Vulpelius, un patrici romà, que va tenir sens dubte el bon encert de fer-se una vila en aquell indret. Nom que com és normal ha anat canviant en el transcurs de la història fins l’actual Vulpellach, que des de l’any 1977 no és municipi. M’explico. Si aneu per la carretera de Palamós a Girona, una vegada hàgiu remuntat la pujada de Torrent – dels antics revolts poqueta cosa en queda – trobareu un rètol a començament de la baixada, que us assabentarà que entreu en el terme municipal de Forallac, nom aquest que no correspon a cap població. És l’acrònim de tres petits poblets que varen acordar ajuntar-se, amb la intenció d’aplegar esforços per millorar els serveis als seus ciutadans. La primera síl·laba de Fonteta, la segona de Peratallada i la darrera de Vulpellach. Heus ací el nom d’aquest nou ajuntament: Forallac.

Tornem però a la passejada. L’església parroquial – dedicada a Sant Julià i a Santa Basilissa - és d’estil gòtic en la seva estructura exterior, que es fonamenta damunt d’una antic temple romànic, del que encara se’n poden veure algunes restes. L’interior també és de gènere gòtic tardà però amb nombrosos detalls renaixentistes. Senzilla i modesta, com la major part de les que tenim a l’Empordà, però gens mancada de bellesa. Al voltant de l’edifici podem visitar un cementiri amb dos tipus de tomba ben diferenciats. Les antropomorfes, gran pedres buides, veritables sarcòfags, per encabir-hi els cossos, que corresponien a persones benestants que podien pagar-se el treball de fer-se fer el taüt i les fosses més simples, consistents en unes lloses per posar damunt de llurs despulles. Visitem les restes de la muralla, en algun lloc prou ben conservada i tenim ocasió, tot passejant, de descobrir una excel·lent mostrari d’arquitectura popular. Els portals adovellats, els escuts esculpits a les llindes i els finestrals decorats ens parlen de velles famílies, que, d’aquesta faisó, mostraven al poble el seu poder.

Una breu referència a la història dels dos Sants, que de fet, foren marit i muller. Julià, que més tard fou santificat, era un jove que volia guardar castedat per damunt de tot front el desig del seu pare per casar-lo. Aquesta situació tenia la jove en un neguit que se li feia difícil suportar. Com podria complir el seu anhel i alhora – com a bon fill que era – acomplir la voluntat del seu pare? L’Església que acostuma a trobar solució a problemes aparentment irresolubles, una vegada més, va trobar la manera de satisfer ambdues voluntats. Esposar el jove amb Basilissa, que ja en vida havia sigut santificada.

Malauradament- per mor de ser una propietat privada - no poguérem visitar el castell-palau, declarat des de l’any 1931 Monument Nacional. Com tot castell que es preui de tenir una certa categoria, el de Vulpellach, també disposa de la seva llegenda particular.
Res a veure amb els clàssics fantasmes, que d’aquests n’hi ha per tot arreu. La llegenda que s’explica és única. El conte te diferents versions, però en el fons és sempre el mateix. Exposaré la que ens va explicar en Nik. El senyor Miquel Sariera, propietari de la baronia de Vulpellach i per tant baró d’aquelles terres, estava casat amb Violant de Biure – poblet que avui encara podreu trobar sobre la carretera que condueix de la N II a Maçanet de Cabrenys – una senyora que pel que es diu era d’una gran bellesa, fet gota excepcional, donat que les senyores de “ sang blava “, com és ben conegut, són totes ben plantades. Corria l’any 1533 i el senyor baró – segons ens fa saber aquesta versió de la llegenda – que era, com no podia ser altrament un bon creient, va decidir anar-se’n cap a terres llunyanes, per cristianitzar a cops d’espasa, als descreguts sarraïns. Prop de Vulpellach hi havia una altra baronia, la de Peratallada i el senyor d’aquelles terres, bon amic del protagonista de la nostra història, va sovintejar més que mai les visites a la senyora del castell. Les males llengües – que sempre n’hi han hagut i sospito que n’hi hauran – varen començar a enredar la troca, xafardejant i maldient de tants compliments que feia a la senyora, el baró del poble veí. Ignorem la durada de l’absència del senyor Sariera, però quan va regressar, li varen arribar els comentaris que s’havien fet. Pel que sembla, el senyor Miquel, era persona geniüda, de sang calenta i propens a enfadar-se amb promptitud. La primera mesura que va prendre va ser ordenar la reclusió de la senyora, prohibint-li sortir de la seva cambra. El senyor de Peratallada, que tal com tenia per costum visitava el seu amic, no parava de preguntar-li per la senyora baronessa. Aquesta insistència va acabar de posar-li al cap que la seva esposa l’havia estat enganyant. Fora de si, va menar emparedar en vida la seva muller. Més tard va assabentar-se que les seves sospites mancaven de fonament però el mal ja era fet. Va fer un viatge a Roma per demanar-li perdó al Papa però no sabem si aquest li va concedir. Va lliurar-se a la penitència més estricte i va fer gravar arreu del castell i sobretot a les rajoles del paviment- que encara avui es poden veure - la cita bíblica que diu “ Ego sum qui pecavi “ . Varem quedar-nos amb un regust de boca per no haver pogut entrar al castell. Què hi farem !!

Hi ha qui diu que totes les llegendes en part són certes. Francament, jo no posaria la mà al foc per aquesta ni per a cap d’altre. En qualsevol cas, com diria un italià “ si non e vero e ben trobato “.