dijous, 29 d’octubre de 2009

Del dret i també del deure a opinar

Al·legoria de la Justícia ( Rafael)



L’altra dia al matí, a primera hora, quan em disposava a entrar a casa de la Sònia, sortia el veí del davant. Potser més d’un de vosaltres el coneixereu. És en Xavier Sala, el “ mag “ Xevi. Sempre en té alguna per dir: “ Pere, acabo d’escoltar la ràdio i estic pensant que el millor que podria fer és no haver-me llevat “. La meva resposta, vist el desànim que l’atenallava, va ser discrepar del seu parer, tot dient-li que clar que valia la pena aixecar-se, tot i que el que passava no era gens engrescador, però calia tirar endavant.
Avui, si s’hagués produït la mateixa circumstància, ves a saber si no hauria compartit amb en Xevi el seu propòsit i ens hauríem tornat a enllitar.

La corrupció, l’avidesa i la cobdícia de diners, hom diria que no tenen aturador. Cada dia que passa, són més els casos de malversació dels diners públics. I diguem-ho ben clar, aquests dinerals, que uns pocavergonyes s’embutxaquen són menys recursos per hospitals, escoles, ajudes a persones desvalgudes.......Com que físicament no ens els treuen de la butxaca, una bona quantitat de persones no tenen una veritable percepció, de que se’ls està robant. Cal implicar-se i ser bel·ligerants, denunciant no només amb el simple comentari que fem amb l’amic o el conegut, sinó també amb cartes als diaris i participant en els espais oberts de les ràdios. Fent públicament palesa la nostra indignació i el menyspreu que ens han de merèixer aquests comportaments tan allunyats del que hauria de ser la honestedat i la honradesa, condicions indispensables, en el compliment de l’administració dels cabals públics. És a l’entorn d’aquest dret i també deure que entenc hem de tenir, en denunciar aquests capteniments, que voldria fer unes quantes consideracions.

En primer lloc, manifesto el meu absolut respecte per la presumpció d’innocència i a les garanties processals que pertoquen a les persones incoades en un procés, tal com ha de ser en un Estat de Dret. Rebutjo els coneguts com a judicis pararels, només els jutges tenen la facultat de processar, sentenciar i si s’escau condemnar. Respecto les sentències, malgrat que massa sovint no les comparteixo, i m’estalviaré de posar-ne alguns exemples prou coneguts. Ara bé, mantinc una actitud crítica vers el poder judicial, quan, al meu entendre, algun jutge no procedeix amb el sentit d’equanimitat que sempre ha de mantenir. Expressar la discrepància amb la judicatura, sempre des del respecte, no és, al meu parer, una manera de pressionar als jutges. Malament aniríem i poc favor faríem a les persones que han d’aplicar les lleis, si penséssim que s’han de deixar “ conduir “ pels comentaris que podem fer els ciutadans. Expressar estranyesa pel fet que un jutge, trigui la ratlla de tres mesos, per cridar a declaració dues persones, que s’han autoinculpat d’un delicte de robatori, crec que no és res de singular. No entendre, que el mateix magistrat, dos dies després de conèixer l’autoconfesió dels ara inculpats, se’n vagi de vacances, penso que és ben lògic que em produeixi perplexitat, més encara quan es tractava de dues persones prou conegudes com són en Millet i en Montull. Permetre, a dues persones que han reconegut voluntàriament haver delinquit, la possibilitat – com així ha succeït – de manipular documentació, amb la conseqüent destrucció de proves incriminatòries, em sembla – pel cap baix – una manca de rigor per part del jutge, que posa en perill la correcta instrucció de la causa. Que fins i tot, arribi a pensar, com a corol·lari d’uns fets del tot objectius, que el tracte que han rebut aquestes persones, ha sigut d’una certa condescendència, no crec que sigui res de forassenyat. Demanar la màxima agilitat en la resolució del cas, sense que aquesta petició vagi en detriment de l’exacte coneixença dels fets, no crec que sigui un excés. Menys encara, quan acreditades persones del món del Dret, avalen aquesta petició. Pels mitjans de comunicació, són moltes les persones que demanen el mateix, mai amb la intenció d’emetre una sentencia, suplantant el que correspon fer al tribunal. Per això em sorprenen sobremanera alguns comentaris que he pogut escoltar, per part de persones que tenen accés als mitjans de comunicació, en el sentit que cal mantenir el silenci, amb la finalitat de deixar treballar els jutges amb tranquil·litat, sense pressió. Amb tot el que està passant, m’he tornat un pèl suspicaç, malpensat. A veure si m’explico. Deia, en ocasió de les ratlles que vaig escriure sobre el conegut cas del Palau de la Música, que calia anar fins al fons de l’afer, però que el camí no seria gota fàcil. En Millet, compta amb un important suport polític i econòmic – potser també judicial? – i possiblement també mediàtic. Els personatges als que feia referència ens aconsellen callar, deixar fer.......És ben sabuda la desmemòria que tenim i si a aquesta mancança hi afegim “ qui dies passa anys empeny “, no seria el primer cas en que un procés judicial prescriu, acaba, degut a que ha passat massa temps des de l’inici.

En conclusió: sempre que ho cregui oportú – procedint amb correcció – manifestaré el meu parer sobre qualsevulla qüestió, exercint el dret d’expressió que m’atorguen les lleis d’aquest país, que es fonamenta sobre l’Estat de Dret.






dissabte, 24 d’octubre de 2009

Sobre l'impost de successions i donacions


Amb un marcat to populista no exent també d’un discurs demagògic i amb plantejaments en absolut rigorosos, estem assistint a un debat sobre l’impost de successions i donacions.

Unes quantes aclaracions abans d’entrar en el fons de la qüestió:

1er. Aquesta figura fiscal va ser cedida a les comunitats autonòmiques l’any 2001 i per tant és una recaptació directe de les CCAA. No s’entén doncs, que C. i U. portés al Congrés la proposta de supressió.

2on. No és cert que les comunitats de València i Madrid hagin suprimit aquest impost. El que han fet és descartar-ne la tributació, deixant-la en zero cèntims. En conseqüència la taxa persisteix.

3er. A partir de l’any 2003 – recordem el canvi de govern – s’han fet reformes per tal de fer més equitatiu aquest impost. L’herència de l’habitatge habitual en línia directe pare/ mare o fill/filla, si aquesta vivenda és valorada en menys de 500.000 euros ( valor cadastral ) qui l’hereti està exempt de pagar aquest impost. Aquest és el cas més habitual, que afecta a la majoria de la gent, excepte quan es tracta d’una vivenda de luxe. No és cert doncs, quan es diu que afecta a tothom i que és un impost injust.

Vaig ara, a fer unes quantes reflexions en favor del manteniment d’aquesta taxa.

Quan les demandes socials creixen, degut a la manca de feina, i ens arriben notícies de l’increment del nombre de persones aturades, a les que cal donar cobertura per mantenir la cohesió social, de cap de les maneres – des d’un govern, que s’anomena progressista – es pot renunciar a la recaptació d’un dels pocs impostos que té el govern de la Generalitat.

A Catalunya, no tenim poder normatiu sobre cap altra impost directe que no sigui l’ISD i el tram autonòmic de l’IRPF. Són precisament els impostos directes els que permeten redistribuir la riquesa del país per anar construint una societat més igual.

És mentida – si, dic mentida – quan es fa el discurs que aquest impost grava les economies de les classes mitjanes i populars, quan els números demostren que es tracta de l’impost amb més capacitat redistributiva. El que es busca, des de posicions de dretes és eliminar-lo també per a les grans fortunes. Un govern d’esquerres ha de fer pedagogia i esforçar-se en explicar que cal avançar cap una reforma fiscal, per obtenir més recursos públics. Sense complexes, amb una política fiscal que tingui com objectiu que siguin les rendes altes – les que s’han beneficiat tant dels anys de bonança econòmica – les que més han de contribuir a que les administracions puguin ajudar a les capes socials més necessitades. L’esforç més gran l’han de fer, en temps de crisi, els qui més tenen i no carregar en els treballadors i aturats, el pes de les dificultats amb l’increment de l’IVA.




dijous, 22 d’octubre de 2009

Pare i avi tot plegat

Avui m’he llevat abans de l’hora acostumada, quan encara era fosc. Ja fa dies que tot i despertar-me a l’hora de sempre – pels voltants de les set – faig mitja volta i m’endormisco fins les vuit. Llavors poso la ràdio i si hi ha quelcom d’interessant, tampoc tinc pressa per aixecar-me. Passat l’estiu em permeto el luxe de fer el dormilega. Ja no cal anar a Santa Cristina a regar. De flors, a banda d’alguna rosa ja no queda res i les plantes, tot i que en “ pelacanyes “ – la tramuntana – ha bufat de valent aquests darrers dies, la humitat pròpia de la tardor, el que coneixem amb el nom de “ rosada “, és suficient per mantenir-les en bon estat.

Però avui, si que hi he anat. A fer de pare i avi, dues feines ben agradables i també agraïdes. La Sònia havia de portar el cotxe al taller per donar-li una ullada de cara a l’hivern. En Cesc, el company de la nostra filla, no podia acompanyar-la. De bona hora, ha hagut d’agafar el “ trepaus “ i fer via cap a Barcelona obligat per la feina. La cita amb el mecànic era per les 10 del matí a Girona. Degut a que la Sònia mena un cotxe adaptat li és necessari anar a un taller especialitzat i el més proper que hi ha, és a Girona. Calia també portar la menuda Sara a “ l’escola “. Pocs minuts després de les vuit ja era a Santa Cristina. La Sara encara dormia i ha calgut despertar-la i vestir-la. Jo temia, que desvetllar-la, no deixava de tenir els seu risc, ves a saber com s’ho prendria, però tot ha anat com una seda. Un cop abillada i després d’haver begut una miqueta de llet, amb una mà al coll de l’avi i a l’altra la bosseta amb l’esmorzar, sense parar de xerrar – vull dir la menuda – hem arribat a “ l’escola “. Just a l’entrada hem saludat l’Arnau i la Geòrgia, la seva mare, “ l’ànima “ de l’obra de teatre que cada final de curs ens ofereixen les vailetes i vailets del CEIP PEDRALTA. Gràcies Geòrgia !! Hem deixat l’anorac en el seu lloc, la bossa de l’esmorzar també degudament endreçada i amb l’ajut de l’avi, la Sara s’ha posat el davantalet. La Carme, la companya d’en Jesús, amic de l’avi, ens ha acompanyat fins a la classe i l’ha convidat – a l’avi s’entén -, en cas de venir-li de gust, a “ quedar-se “. Ben segur que a l’avi li hauria agradat quedar-se a jugar amb tota aquella quitxalla però els anys no passen devades.

Quin remei!!. Tornar a casa per recollir la Sònia i cadascú amb el seu cotxe, carretera amb direcció Girona. Hem deixat el seu vehicle al taller i dos quarts d’onze ja érem a Sant Feliu, davant la parada de la Montdela, on la nostra filla s’havia citat per esmorzar amb dues amigues, la Loly i la Núria, velles companyes de treball. En Martí, no surt en aquest relat per la senzilla raó que no ha dormit a casa de la mare. Ha passat la nit amb el pare i els altres avis han tingut cura de portar-lo a l’escola.

Ja veieu que no menteixo: pare i avi en una sola “ peça “.

Són ara les sis de la tarda i no para de ploure. Benvinguda sigui la pluja !!.
No hi fa res que avui, no hagi pogut anar a fer la passejada de costum. Si demà puc anar-hi, segur que podré veure les plantes i els arbres “ riure de contents “, per haver-se acabat el patiment de la sequera. No us havieu donat compte, que tenien les fulles laxes, caigudes, com si estiguessin tristes?









dimecres, 21 d’octubre de 2009

El Barça i la mà negra




A can Barça, hom diria que hi passen fets de difícil comprensió, si els volem entendre des d’una perspectiva racional. Com si uns fats malèvols estiguessin entestats en desitjar el pitjor a l’entitat.

El senyor Joan Laporta, el president del club, no para de queixar-se, d’uns, que en paraules seves volen desestabilitzar l’equip. Ells -que no sabem qui són – envejosos dels èxits del club, fan tot el que poden per sembrar la discòrdia entre els propis culés. Escoltant al president, aquestes persones de mala índole, no poden digerir el 2 a 6, ni tampoc les glorioses victòries – que com mai en el transcurs de la història – ha aconseguit l’equip aquesta darrera temporada.

Aquestes persones, que pel que es veu només coneix el president, no en tenen suficient en fer el que poden i més, emprant les més sofisticades males arts, per impedir la bona marxa del club. Es tracta d’individus, carregats amb tanta rancúnia, que a més a més tampoc poden suportar que Catalunya pugui presumir de tenir el millor equip de futbol del món. Ras i curt: malden per veure el Barça a segona divisió i alhora voldrien un país sotmès a la seva voluntat, tots de genolls. Carai, si que hi van fort, aquesta patuleia de desconeguts. Però no ens preocupéssim pas. Aquests ignorats personatges desconeixen que la gent d’aquest país som afortunats, per que podem comptar amb un conductor- el senyor Joan Laporta - que no només els donarà a conèixer i els posarà en evidència davant de tothom, sinó que també i no cal dubtar-ne, portarà el club cap a noves victòries i conduirà el poble de Catalunya a la plenitud sobiranista.

D’altra banda, també he pogut llegir i escoltar persones – a diferència dels anteriors,
amb noms i cognoms – que diuen que la desestabilització, en cas de ser certa – és com a conseqüència d’uns problemes interns del propi club. Pel que he sabut, sembla que fa uns mesos, el director general ( prego excuses si aquest no és el nom correcte ) va encarregar unes vigilàncies preventives, potser podríem dir-ne clar i net espionatge?, de tres dels vicepresidents de l’entitat. Diu, aquest senyor, que no oblidem és un assalariat que cobra 600.000 euros més primes si s’escauen per una bona administració , que ho va fer per protegir-los del que encara avui no sabem què. El president manifesta que no en sabia res de la mesura presa pel director. A parer d’algunes persones no s’entén com el president no ha pres cap decisió respecte de l’empleat, ans el contrari el ratifica en el càrrec. De bon principi semblava que els perjudicats – els tres vicepresidents - demanarien el cessament del director, però tampoc ho han fet. Vaja que l’embolic és de mil dimonis i que el que ha passat, cal emmarcar-ho en el fet que dintre de pocs mesos hi haurà eleccions a la presidència, càrrec al que no podrà concórrer l’actual president, per haver esgotat dos mandats, temps màxim que preveuen els estatuts. També es diu, que si els “ vices “ no han demanat el cap del director, és degut a que s’estalviaran, en cas de concursar a les eleccions, de l’obligatori aval de seixanta milions d’euros, que han de presentar. Les candidatures, de 21 persones, han de repartir-se l’esmentada quantitat – a la ratlla de 3 milions per cap – avals que no venen obligats a presentar, si has sigut membre de l’anterior directiva. El joc brut, i tota mena de paranys per la presa de posicions per quan calgui començar la cursa per la presidència - que a parer d’alguns entesos en aquest afer – fa temps que s’ha iniciat.

El president assegura que els mals que poden arribar al club, seran deguts a unes forces foranes ressentides pels èxits esportius. D’altra banda, la lluita per la presidència ha portat a una situació gens desitjable per l’entitat, que mentre la pilota vagi entrant, penso que no tindrà conseqüències negatives. Sembla també, que el senyor Laporta, una vegada enllestides les eleccions, té inquietuds de caire polític, que possiblement el portaran cap aquesta activitat. Una opció, sens dubte del tot lícita però que alguns li retreuen la utilització que fa del seu actual càrrec en benefici propi i no de l’entitat, que és el que entenen aquestes persones, hauria de fer el president.



Reconec que una certa perplexitat si que la tinc, però no fins al punt de no deixar-me veure la realitat. En Laporta ens parla d’ells, però en el club han passat uns fets amb uns protagonistes prou coneguts. El director general – no oblidem que és un menat – organitza el seguiment de tres persones de la directiva, no de segon ordre, tots amb el càrrec de vicepresident i possibles candidats a les properes eleccions. Amb quina finalitat ? Qui li ha encarregat aquesta feina ? El president diu que no en sap res i les persones que han sigut sotjades i que amb tota la raó podrien considerar-se ofeses, tampoc pregunten. Curiós veritat? Potser han de tapar-se les vergonyes entre ells? Aquí no ha passat res, ens han anat repetint dia rere dia, però d’altra banda s’esbatussen i es malfien, esmolen els ganivets.....això si, amb elegància, amb bones maneres, com correspon a uns senyors. Presidir la llotja del Camp Nou, deu tractar-se de quelcom molt llaminer, que té forces pretendents. És prou conegut, que en les llotges dels camps de futbol, s’hi acorden variats negocis, s’hi pacten tractes ( ......passa demà pel despatx i en parlarem )i, en definitiva hi corren –encara que no sigui físicament – grans quantitats de doblers. Tindrà a veure alguna cosa tot aquest trànsit mercantil amb les lluites per obtenir la presidència i altres càrrecs de direcció de can Barça? Hi haurà alguna relació, entre aquest discurs ambigu del president i la intenció de desviar l’atenció sobre el que realment passa dins la junta?

Vaig acabant. Voldria dir que com a simpatitzant i seguidor del Barça desitjaria el millor pel club. I no només en la vessant esportiva, també en el comportament de les persones que el representen. De rivals, és del tot natural que en tinguem, no endebades els culés podem presumir d’uns èxits com cap altre afició. Que durin!! D’enemics,- i això en l’esport em costa d’entendre -, també en tenim, però anem amb compte, potser els tenim instal·lats a casa nostra i no cal anar-los a buscar més lluny. Podrien ser aquells, que s’omplen la boca, explicant-nos els sacrificis i l’estima que tenen pel soci i el seguidor, però que en realitat el que busquen és la satisfacció de l’interés personal?




p.s. Avui i sense que serveixi de precedent, me la jugo i faig de futuròleg a curt termini:
s’equivocaran les opcions polítiques que festegin el senyor Laporta per incloure’l en les llistes electorals. La formació que aconsegueixi “ fitxar-lo “ haurà fet un mal negoci.
I si m’equivoco, un parenostre pels que anem errats.











dijous, 15 d’octubre de 2009

El que cal exigir és justícia

El Fossar de les Moreres
S’acompleixen avui, 69 anys de l’afusellament del Molt Honorable President de la Generalitat, senyor Lluis Companys i Jover.

Hi ha dates que cal rememorar cada any i aquesta n’és una. Sense cap ànim de revenja però sí amb la voluntat de no oblidar. Recordar el que va passar no fan tants anys, ens ajuda a interpretar el present i ens proveeix dels coneixements, de les eines, per a millor encarar el futur. Les persones que tenen coneixement del que va succeir a la història més recent, estan en disposició per poder discernir el que està passant avui en el nostre país i en la resta de l’estat.

Amb l’assassinat del President, el règim que ens havia sigut imposat per la força de les armes, va voler alhora ofegar els drets de tot un poble. Escampant la por arreu, omplint les presons amb gent innocent - que no havien delinquit en res - defensant la democràcia, les llibertats i al govern lliurament escollit pel poble.

Des de la recuperació de la democràcia es reclama la restitució de la dignitat d’aquestes persones. Penso que és equivocat – error ben segur no volgut – exigir el retorn de la dignitat a totes aquelles persones, que varen perdre la llibertat i en ocasions inclús la vida. Mai varen deixar de ser dones i homes honorables. Els indignes foren els individus dels tribunals que els varen condemnar, jurats al servei d’una església intolerant i d’uns plantejaments polítics al servei dels poderosos i de llurs privilegis.El que si és una exigència és reivindicar justícia per aquelles persones.

El que si cal exigir, és l’anul·lació d’aquelles sentències injustes. Els delictes contra els drets humans – que així cal anomenar el que foren aquells “ judicis “ - haurien d’haver sigut invalidats des del primer moment. He sentit a dir en moltes ocasions, que a qui correspon l’anul·lació d’aquells judicis és a la judicatura. Hi estic en absolut desacord. Els tribunals que varen sentenciar i condemnar a milers i milers de persones, eren jurats purament polítics, mancats de qualsevol legalitat i no diguem legitimitat. No hi donem més voltes: és al poder polític a qui li correspon el dret i sobretot el DEURE de prendre aquesta decisió.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

SALVEM-NOS AMB EL PLANETA

Acte Públic de presentació de l'Agenda


Conferència - Col·loqui de


Francesc Lozano Winterhalder


Professor d'Ecologia a la URV de Barcelona


Divendres 16 d'octubre a les 20 hores a la Biblioteca Municipal



Organitza: Comissió de l'Agenda Llatinoamericana 2010



-------------------------------------------------------------------

El tema és nou i desesperadament urgent. Acabem de descobrir la Terra, el nostre Planeta, com la casa comuna, la única que tenim, i estem descobrint que som una unitat indissoluble de relacions i de futur.

L'ecología profunda, integral, ha d'incloure tots els aspectes de la nostra vida personal, familiar, social, política, cultural, religiosa...i totes les institucions polítiques i socials han de fer programa fonamental seu " el salvament del Planeta". Urgeix crear, estimular, potenciar en totes les religions i humanismes una espiritualitat profunda i total de signe positiu, d'actitud profètica en l'alliberament. S'imposa una nova relació amb la natura, una ecología de mística amb el Déu de tots els noms i totes les utopies.

PERE CASALDÀLIGA.

---------------------------------------------------------------------

Una gran veritat la que expressa el " savi ", a la contraportada de l'agenda 2010.
Enguany, aquesta publicació que l'any 2011 complirà els 20 anys, ens proposa un tema vital. Unes paraules que poden conduir-nos a un cert dramatisme però d'una absoluta clarividència. No valen actituds fatalistes quan el que es troba en perill és la pròpia existència. Ens cal el compromís fonamentat en un canvi radical en les velles idees. Nomès així podrem establir una nova relació amb el Planeta, ço que ens permetrà delegar en els nostres fills i els nostres néts un món millor, que aquest és un dels nostres deures.

Les persones que ens hem encarregat de presentar l'Agenda a la nostra ciutat, us convidem amb tota cordialitat a la cita del proper divendres, amb l'esprit d'aprofondir entre tots sobre la qüestió, un tema ampli i complex. Cal el compromís d'una àmplia majoria de la ciutadania per humanitzar la nostra relació amb la natura.

Us hi esperem!!






divendres, 9 d’octubre de 2009

Dels Drets dels Animals




Cada any, a la ciutat val·lisoletana de Tordesillas, a mitjans del mes setembre, en ocasió de les festes patronals, se celebra el que es coneix com el Toro de la Vega. Enguany i segons he pogut llegir, va ser “ condemnat “ – ni que fos un criminal – un toro de l’acreditada ganaderia de Victorino Martín, animals coneguts com a “ victorinos “ en la parla taurina. Un brau que fou escollit, a l’entendre de la comissió encarregada, per reunir les condicions adients per a la festa. Un pobre animal, que es perseguit camps a través, a peu o bé a cavall, per uns brètols armats amb unes llances que van clavant a la pobre bèstia fins a la mort. Un espectacle que no només denigra els protagonistes sinó que també hauria de fer avergonyir als espectadors de la salvatjada. Imaginem-nos la força i vitalitat d’un animal de més de sis-cents quilos, que és llancejat, fins a morir, la tortura que ha de suportar. Una “ diversió “ que pot durar hores, fins que l’animal cau esgotat, abatut. Llavors, és quan el que li ha clavat la darrera llança li talla els testicles, mostrant així la seva intrepidesa.

Malauradament no és aquesta la única mostra de la manca de respecte amb que tractem els animals. “ Festes “ que es fan, maltractant i torturant els braus, n’hi ha arreu i no parlo de les “ corridas de toros “, espectacle que encara avui, és presentat a la vista del món, com una mostra de la cultura d’aquest país. Invocant també la tradició es permeten espectacles més propis de pobles incultes i endarrerits. En ocasions, tal com ha passat, enguany en “ los encierros “ de Pamplona, amb la pèrdua de vides humanes. Gent jove, sovint amb la inconsciència que els provoca l’excés d’alcohol, i amb les capacitats sensitòries reduïdes, es juguen la vida i en ocasions la perden d’aquesta manera tan absurda, que hauria de ser prohibida. Uns animals espantats, esverats, que quan perden la referència del grup, quedant-se aïllats, envesteixen tot el que troben, són per a més immoralitat “ criminalitzats “ per així justificar el maltracta que se’ls fa patir.

En Joan Herrera, el nostre diputat a Madrid, fa un parell de setmanes que va fer una interpel·lació al govern central, demanat quan es prendrien les mesures per acabar amb aquests espectacles denigrants, basats en la tortura d’uns animals i que comporten en ocasions la pèrdua de vides. Podria estalviar-me la resposta del govern, però no s’ho mereixen. Els mateixos arguments, fil per randa, que fan servir els que defensen aquesta bestialitat: la cultura, la tradició i per damunt de tot el respecte als costums populars. Excel·lent resposta tractant-se d’un govern tan progressista – així s’autoanomenen – que no té en compte la Carta Universal dels Drets dels Animals.

Les companyes i companys d’Iniciativa de Sant Feliu, estem per a la defensa dels animals i en contra de la seva utilització en espectacles. Des de la nostra modèstia i tenim en compte les competències que té l’ajuntament, no podem fer altra cosa que convidar - a la resta de regidores i regidors - a afegir-se a la proposta que els hi farà el nostre regidor, en el proper ple municipal. Al menys – si la proposició tira endavant – estalviarem als nostres fills i néts, un espectacle que no hauria de ser, alhora que des del consistori es donarà millor coneixença de la Carta dels Drets dels Animals.


-----------------------------------------------------------------


Jesús Fernández Bort, portaveu del grup municipal d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Alternativa, posa en consideració del ple de l’ajuntament per tal que sigui debatuda i si s’escau aprovada la següent:



M OC I Ó


D ‘acord amb la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per l’UNESCO el 27 d’octubre de 1978 i ratificada posteriorment per les Nacions Unides, els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat física i psíquica,i també de moviment voluntari, que han de rebre el tracte que, atenent-ne bàsicament les necessitats etològiques, en procuri el benestar, la qual cosa constitueix un dels fonaments de la coexistència de les espècies en el món. Per tant,. són éssers que tenen un drets que l’espècie humana ha de respectar. En aquesta declaració, es reconeix també, que l’estima als animals està lligada al respecte entre els mateixos humans.

La utilització i exhibició d’animals salvatges en els circs, és una pràctica que no respecta en absolut les intencions d’aquesta Carta Universal. Sovint es veuen en els circs, animals en condicions deplorables, sotmesos a un fort estrès, que són forçats a ser protagonistes d’uns espectacles que res tenen a veure amb el que seria el seu comportament natural, animals que són sotmesos a cruels entrenaments, així com a unes extremes condicions de vida i de transport.

Atès que l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols és sensible en aquest tema i conscient de que s’han de preservar els principis ètics, socials i mediambientals i amb el degut respecte a no ocasionar patiment innecessari als animals i en base d’aquests fonaments,

P R O P O S E M


PRIMER.- Manifestar el suport de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols a la declaració dels principis exposats, en considerar els animals com a organismes dotats de sensibilitat psíquica, a més de física.

SEGON.- Reiterar el compromís de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols amb els principis ètics, socials i ambientals i amb el respecte a no ocasionar patiment innecessari als animals.

TERCER.- Adequar les ordenances municipals corresponents de forma que no sigui permesa la instal·lació al nostre terme municipal, de cap activitat, que utilitzi els animals – salvatges o no – en espectacles.

QUART.- Comunicar el present acord a l’Associació per a la Defensa dels Drets dels Animals: ADDA ( http://www.addaong.org/)



Al ple ordinari de l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, corresponent al mes d’octubre de 2009

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Catalunya no és una bassa d'oli

No en beguéssiu pas de l’aigua de l’oasi, que alguns ens diuen que és Catalunya. Ho podríeu passar molt malament, l’aigua està infectada, emmetzinada.

Una forta sacsejada ha somogut el nostre país. Un dels grans patricis barcelonins, de la nissaga dels Millet de tota la vida, ens ha resultat un lladregot, d’aquells de coll blanc i corbata. Aquest prohom, resulta que desviava diners del Palau de la Música en profit propi, que destinava a millorar les seves finques i a viatjar amb la família.Així ho ha reconegut públicament. Una confessió sense cap mena de valor, feta quan ja no hi havia manera d’amagar l’espoli i que no busca altra cosa que beneficiar-se davant de la justícia, amb un pretès acte de penediment carregat d’hipocresia. Li recordaria a Lluis Millet,- que m’arriscaria a assegurar que és un creient i catòlic practicant -, que inclús l’església quan perdona, imposa la corresponent penitència.

Més tres milions d’euros ha reconegut el pocavergonya haver-se embutxacat. Clar que una quantitat com aquesta, quina importància pot tenir per un mecenes, que pel que sembla, tenia el cor tan gran, que repartia diners a tort i a dret. L’Àngel Colom, va anar a demanar-li un cop de mà per eixugar el deute o part del dèbit, que tenia arrel d’haver fundat el PI, partit per a la independència. De fet el que en Colom explica és que el que va demanar-li era per una fundació que mai ha existit. No ha quedat del tot clar si varen ser només setanta dos mil euros la quantitat que en Colom va percebre, ja que va signar una factura que doblava els diners que havia rebut. On ha anat a parar la diferència? Qui va aconsellar-li a en Colom de fer una visita a l’home pròdig? De totes maneres intueixo que en Colom, en aquesta història hi te un paper de tercera fila. La fundació Trias Fargas, també ha sigut tractada amb esplendidesa per part d’en Millet, que ha obtingut en el transcurs d’aquesta darreres deu anys més de sis-cents mil euros. Clar, que ahir mateix, el senyor Felip Puig, va cuidar-se bé prou d’afirmar que ni un sol cèntim ha anat a parar a Covergència, per ajudar a sufragar les despeses electorals d’aquesta formació política. Afegeix el dirigent convergent, que la Sindicatura de Comptes, no ha trobat mai, res que no fos d’una legalitat total en l’administració d’aquest dineral. Tot el contrari del que diu la Sindicatura, que afirma que mai ha repassat els comptes de la Fundació. Embolica que fa fort i cada dia noves notícies sobre l’afer, que penso tot just acaba de començar i que esquitxarà,- si és que hi ha voluntat per anar tirant del fil-, a moltes més persones i entitats. I dic voluntat, per què no cal oblidar que estem parlant de persones amb molt poder econòmic i polític, que sens dubte faran mans i mànigues per aturar la investigació.

Fins avui, només sabem de dues persones amb noms i cognoms: Luis Millet i Jordi Montull. Com ha pogut amagar-se durant tants anys aquest robatori? Un bon exercici del que se’n diu enginyeria financera, sens dubte, però que per més ben tramat que hagi sigut, és impossible que l’hagin pogut perpetrà només aquests dos depredadors. Hem d’exigir que se sàpiga amb tots els ets i uts el que ha passat.

Convindria en que tot el que hi ha de més reaccionari en la política espanyola forma un bloc compacte contra les legítimes aspiracions de Catalunya. Però, atribuir a “ les castelles “- que així anomenava l’àvia Maria les terres de més enllà del nostre país – tots els mals que pateix la nostra nació, no puc estar-hi d’acord. De cobdiciosos i àvids de diners també en tenim a casa nostra. Subjectes que s’expressen en català – quan no fa masses anys parlaven el castellà, la llengua dels vencedors – que per conveniència inclús han après ha cantar Els Segadors i que s’embolcallen amb la senyera, això si, procurant que els quedi un braç lliure per poder posar la mà a la caixa. Personatges sense escrúpols, alguns fills o néts dels que coneixem com “ senyors de tota la vida “, individus mancats de la més petita traça ètica i que sota de la capa del discurs nacionalista, han fet creure a bona part de la ciutadania, que estan per damunt del bé i del mal. Tinguem compte amb aquests pocavergonyes, que amb el seu comportament, abonen, en ocasions, des de la mateixa militància política, el descrèdit de l’activitat política dels altres, obrin pas a opcions populistes i demagògiques que no busquen altre interès que no sigui el propi benefici. Cal que siguem bel·ligerants amb aquesta mena de discurs i dir amb veu ben alta i sense cap classe de complex, que de bones persones, honestes i amb voluntat de servei al comú, a casa nostra també en tenim. Que el desànim i també un cert fatalisme – no s’hi pot fer res, sempre han manat els mateixos...- no ens guanyi i deixem pas lliure a tota aquesta caterva de lladregots.

Els darrers rengles traspuen una forta indignació, ho reconec. Em sento maltractat i no només pels que han perpetrat el robatori. També per tots aquells que ja estan procurant escampar el dubte arreu, per d’aquesta manera minimitzar la gravetat del fet. Tothom, uns més, els altres menys, han participat del robatori, aquest és el discurs. Doncs no i cal dir-ho amb tota la fermesa, en defensa de tantes persones, que tenen com a valors de conducta, la honestedat i la honradesa. S’ho mereixen!!.


p.s. Està vist que cal fer les coses quan hom hi pensa. M'havia oblidat preguntar com es varen eixugar els deutes de la campanya electoral del Partit Reformista, que encapçalava en Miquel Roca. Algú podria donarme'n notícia?