diumenge, 4 d’octubre de 2009

Catalunya no és una bassa d'oli

No en beguéssiu pas de l’aigua de l’oasi, que alguns ens diuen que és Catalunya. Ho podríeu passar molt malament, l’aigua està infectada, emmetzinada.

Una forta sacsejada ha somogut el nostre país. Un dels grans patricis barcelonins, de la nissaga dels Millet de tota la vida, ens ha resultat un lladregot, d’aquells de coll blanc i corbata. Aquest prohom, resulta que desviava diners del Palau de la Música en profit propi, que destinava a millorar les seves finques i a viatjar amb la família.Així ho ha reconegut públicament. Una confessió sense cap mena de valor, feta quan ja no hi havia manera d’amagar l’espoli i que no busca altra cosa que beneficiar-se davant de la justícia, amb un pretès acte de penediment carregat d’hipocresia. Li recordaria a Lluis Millet,- que m’arriscaria a assegurar que és un creient i catòlic practicant -, que inclús l’església quan perdona, imposa la corresponent penitència.

Més tres milions d’euros ha reconegut el pocavergonya haver-se embutxacat. Clar que una quantitat com aquesta, quina importància pot tenir per un mecenes, que pel que sembla, tenia el cor tan gran, que repartia diners a tort i a dret. L’Àngel Colom, va anar a demanar-li un cop de mà per eixugar el deute o part del dèbit, que tenia arrel d’haver fundat el PI, partit per a la independència. De fet el que en Colom explica és que el que va demanar-li era per una fundació que mai ha existit. No ha quedat del tot clar si varen ser només setanta dos mil euros la quantitat que en Colom va percebre, ja que va signar una factura que doblava els diners que havia rebut. On ha anat a parar la diferència? Qui va aconsellar-li a en Colom de fer una visita a l’home pròdig? De totes maneres intueixo que en Colom, en aquesta història hi te un paper de tercera fila. La fundació Trias Fargas, també ha sigut tractada amb esplendidesa per part d’en Millet, que ha obtingut en el transcurs d’aquesta darreres deu anys més de sis-cents mil euros. Clar, que ahir mateix, el senyor Felip Puig, va cuidar-se bé prou d’afirmar que ni un sol cèntim ha anat a parar a Covergència, per ajudar a sufragar les despeses electorals d’aquesta formació política. Afegeix el dirigent convergent, que la Sindicatura de Comptes, no ha trobat mai, res que no fos d’una legalitat total en l’administració d’aquest dineral. Tot el contrari del que diu la Sindicatura, que afirma que mai ha repassat els comptes de la Fundació. Embolica que fa fort i cada dia noves notícies sobre l’afer, que penso tot just acaba de començar i que esquitxarà,- si és que hi ha voluntat per anar tirant del fil-, a moltes més persones i entitats. I dic voluntat, per què no cal oblidar que estem parlant de persones amb molt poder econòmic i polític, que sens dubte faran mans i mànigues per aturar la investigació.

Fins avui, només sabem de dues persones amb noms i cognoms: Luis Millet i Jordi Montull. Com ha pogut amagar-se durant tants anys aquest robatori? Un bon exercici del que se’n diu enginyeria financera, sens dubte, però que per més ben tramat que hagi sigut, és impossible que l’hagin pogut perpetrà només aquests dos depredadors. Hem d’exigir que se sàpiga amb tots els ets i uts el que ha passat.

Convindria en que tot el que hi ha de més reaccionari en la política espanyola forma un bloc compacte contra les legítimes aspiracions de Catalunya. Però, atribuir a “ les castelles “- que així anomenava l’àvia Maria les terres de més enllà del nostre país – tots els mals que pateix la nostra nació, no puc estar-hi d’acord. De cobdiciosos i àvids de diners també en tenim a casa nostra. Subjectes que s’expressen en català – quan no fa masses anys parlaven el castellà, la llengua dels vencedors – que per conveniència inclús han après ha cantar Els Segadors i que s’embolcallen amb la senyera, això si, procurant que els quedi un braç lliure per poder posar la mà a la caixa. Personatges sense escrúpols, alguns fills o néts dels que coneixem com “ senyors de tota la vida “, individus mancats de la més petita traça ètica i que sota de la capa del discurs nacionalista, han fet creure a bona part de la ciutadania, que estan per damunt del bé i del mal. Tinguem compte amb aquests pocavergonyes, que amb el seu comportament, abonen, en ocasions, des de la mateixa militància política, el descrèdit de l’activitat política dels altres, obrin pas a opcions populistes i demagògiques que no busquen altre interès que no sigui el propi benefici. Cal que siguem bel·ligerants amb aquesta mena de discurs i dir amb veu ben alta i sense cap classe de complex, que de bones persones, honestes i amb voluntat de servei al comú, a casa nostra també en tenim. Que el desànim i també un cert fatalisme – no s’hi pot fer res, sempre han manat els mateixos...- no ens guanyi i deixem pas lliure a tota aquesta caterva de lladregots.

Els darrers rengles traspuen una forta indignació, ho reconec. Em sento maltractat i no només pels que han perpetrat el robatori. També per tots aquells que ja estan procurant escampar el dubte arreu, per d’aquesta manera minimitzar la gravetat del fet. Tothom, uns més, els altres menys, han participat del robatori, aquest és el discurs. Doncs no i cal dir-ho amb tota la fermesa, en defensa de tantes persones, que tenen com a valors de conducta, la honestedat i la honradesa. S’ho mereixen!!.


p.s. Està vist que cal fer les coses quan hom hi pensa. M'havia oblidat preguntar com es varen eixugar els deutes de la campanya electoral del Partit Reformista, que encapçalava en Miquel Roca. Algú podria donarme'n notícia?