dijous, 29 d’octubre de 2009

Del dret i també del deure a opinar

Al·legoria de la Justícia ( Rafael)



L’altra dia al matí, a primera hora, quan em disposava a entrar a casa de la Sònia, sortia el veí del davant. Potser més d’un de vosaltres el coneixereu. És en Xavier Sala, el “ mag “ Xevi. Sempre en té alguna per dir: “ Pere, acabo d’escoltar la ràdio i estic pensant que el millor que podria fer és no haver-me llevat “. La meva resposta, vist el desànim que l’atenallava, va ser discrepar del seu parer, tot dient-li que clar que valia la pena aixecar-se, tot i que el que passava no era gens engrescador, però calia tirar endavant.
Avui, si s’hagués produït la mateixa circumstància, ves a saber si no hauria compartit amb en Xevi el seu propòsit i ens hauríem tornat a enllitar.

La corrupció, l’avidesa i la cobdícia de diners, hom diria que no tenen aturador. Cada dia que passa, són més els casos de malversació dels diners públics. I diguem-ho ben clar, aquests dinerals, que uns pocavergonyes s’embutxaquen són menys recursos per hospitals, escoles, ajudes a persones desvalgudes.......Com que físicament no ens els treuen de la butxaca, una bona quantitat de persones no tenen una veritable percepció, de que se’ls està robant. Cal implicar-se i ser bel·ligerants, denunciant no només amb el simple comentari que fem amb l’amic o el conegut, sinó també amb cartes als diaris i participant en els espais oberts de les ràdios. Fent públicament palesa la nostra indignació i el menyspreu que ens han de merèixer aquests comportaments tan allunyats del que hauria de ser la honestedat i la honradesa, condicions indispensables, en el compliment de l’administració dels cabals públics. És a l’entorn d’aquest dret i també deure que entenc hem de tenir, en denunciar aquests capteniments, que voldria fer unes quantes consideracions.

En primer lloc, manifesto el meu absolut respecte per la presumpció d’innocència i a les garanties processals que pertoquen a les persones incoades en un procés, tal com ha de ser en un Estat de Dret. Rebutjo els coneguts com a judicis pararels, només els jutges tenen la facultat de processar, sentenciar i si s’escau condemnar. Respecto les sentències, malgrat que massa sovint no les comparteixo, i m’estalviaré de posar-ne alguns exemples prou coneguts. Ara bé, mantinc una actitud crítica vers el poder judicial, quan, al meu entendre, algun jutge no procedeix amb el sentit d’equanimitat que sempre ha de mantenir. Expressar la discrepància amb la judicatura, sempre des del respecte, no és, al meu parer, una manera de pressionar als jutges. Malament aniríem i poc favor faríem a les persones que han d’aplicar les lleis, si penséssim que s’han de deixar “ conduir “ pels comentaris que podem fer els ciutadans. Expressar estranyesa pel fet que un jutge, trigui la ratlla de tres mesos, per cridar a declaració dues persones, que s’han autoinculpat d’un delicte de robatori, crec que no és res de singular. No entendre, que el mateix magistrat, dos dies després de conèixer l’autoconfesió dels ara inculpats, se’n vagi de vacances, penso que és ben lògic que em produeixi perplexitat, més encara quan es tractava de dues persones prou conegudes com són en Millet i en Montull. Permetre, a dues persones que han reconegut voluntàriament haver delinquit, la possibilitat – com així ha succeït – de manipular documentació, amb la conseqüent destrucció de proves incriminatòries, em sembla – pel cap baix – una manca de rigor per part del jutge, que posa en perill la correcta instrucció de la causa. Que fins i tot, arribi a pensar, com a corol·lari d’uns fets del tot objectius, que el tracte que han rebut aquestes persones, ha sigut d’una certa condescendència, no crec que sigui res de forassenyat. Demanar la màxima agilitat en la resolució del cas, sense que aquesta petició vagi en detriment de l’exacte coneixença dels fets, no crec que sigui un excés. Menys encara, quan acreditades persones del món del Dret, avalen aquesta petició. Pels mitjans de comunicació, són moltes les persones que demanen el mateix, mai amb la intenció d’emetre una sentencia, suplantant el que correspon fer al tribunal. Per això em sorprenen sobremanera alguns comentaris que he pogut escoltar, per part de persones que tenen accés als mitjans de comunicació, en el sentit que cal mantenir el silenci, amb la finalitat de deixar treballar els jutges amb tranquil·litat, sense pressió. Amb tot el que està passant, m’he tornat un pèl suspicaç, malpensat. A veure si m’explico. Deia, en ocasió de les ratlles que vaig escriure sobre el conegut cas del Palau de la Música, que calia anar fins al fons de l’afer, però que el camí no seria gota fàcil. En Millet, compta amb un important suport polític i econòmic – potser també judicial? – i possiblement també mediàtic. Els personatges als que feia referència ens aconsellen callar, deixar fer.......És ben sabuda la desmemòria que tenim i si a aquesta mancança hi afegim “ qui dies passa anys empeny “, no seria el primer cas en que un procés judicial prescriu, acaba, degut a que ha passat massa temps des de l’inici.

En conclusió: sempre que ho cregui oportú – procedint amb correcció – manifestaré el meu parer sobre qualsevulla qüestió, exercint el dret d’expressió que m’atorguen les lleis d’aquest país, que es fonamenta sobre l’Estat de Dret.