dijous, 22 d’octubre de 2009

Pare i avi tot plegat

Avui m’he llevat abans de l’hora acostumada, quan encara era fosc. Ja fa dies que tot i despertar-me a l’hora de sempre – pels voltants de les set – faig mitja volta i m’endormisco fins les vuit. Llavors poso la ràdio i si hi ha quelcom d’interessant, tampoc tinc pressa per aixecar-me. Passat l’estiu em permeto el luxe de fer el dormilega. Ja no cal anar a Santa Cristina a regar. De flors, a banda d’alguna rosa ja no queda res i les plantes, tot i que en “ pelacanyes “ – la tramuntana – ha bufat de valent aquests darrers dies, la humitat pròpia de la tardor, el que coneixem amb el nom de “ rosada “, és suficient per mantenir-les en bon estat.

Però avui, si que hi he anat. A fer de pare i avi, dues feines ben agradables i també agraïdes. La Sònia havia de portar el cotxe al taller per donar-li una ullada de cara a l’hivern. En Cesc, el company de la nostra filla, no podia acompanyar-la. De bona hora, ha hagut d’agafar el “ trepaus “ i fer via cap a Barcelona obligat per la feina. La cita amb el mecànic era per les 10 del matí a Girona. Degut a que la Sònia mena un cotxe adaptat li és necessari anar a un taller especialitzat i el més proper que hi ha, és a Girona. Calia també portar la menuda Sara a “ l’escola “. Pocs minuts després de les vuit ja era a Santa Cristina. La Sara encara dormia i ha calgut despertar-la i vestir-la. Jo temia, que desvetllar-la, no deixava de tenir els seu risc, ves a saber com s’ho prendria, però tot ha anat com una seda. Un cop abillada i després d’haver begut una miqueta de llet, amb una mà al coll de l’avi i a l’altra la bosseta amb l’esmorzar, sense parar de xerrar – vull dir la menuda – hem arribat a “ l’escola “. Just a l’entrada hem saludat l’Arnau i la Geòrgia, la seva mare, “ l’ànima “ de l’obra de teatre que cada final de curs ens ofereixen les vailetes i vailets del CEIP PEDRALTA. Gràcies Geòrgia !! Hem deixat l’anorac en el seu lloc, la bossa de l’esmorzar també degudament endreçada i amb l’ajut de l’avi, la Sara s’ha posat el davantalet. La Carme, la companya d’en Jesús, amic de l’avi, ens ha acompanyat fins a la classe i l’ha convidat – a l’avi s’entén -, en cas de venir-li de gust, a “ quedar-se “. Ben segur que a l’avi li hauria agradat quedar-se a jugar amb tota aquella quitxalla però els anys no passen devades.

Quin remei!!. Tornar a casa per recollir la Sònia i cadascú amb el seu cotxe, carretera amb direcció Girona. Hem deixat el seu vehicle al taller i dos quarts d’onze ja érem a Sant Feliu, davant la parada de la Montdela, on la nostra filla s’havia citat per esmorzar amb dues amigues, la Loly i la Núria, velles companyes de treball. En Martí, no surt en aquest relat per la senzilla raó que no ha dormit a casa de la mare. Ha passat la nit amb el pare i els altres avis han tingut cura de portar-lo a l’escola.

Ja veieu que no menteixo: pare i avi en una sola “ peça “.

Són ara les sis de la tarda i no para de ploure. Benvinguda sigui la pluja !!.
No hi fa res que avui, no hagi pogut anar a fer la passejada de costum. Si demà puc anar-hi, segur que podré veure les plantes i els arbres “ riure de contents “, per haver-se acabat el patiment de la sequera. No us havieu donat compte, que tenien les fulles laxes, caigudes, com si estiguessin tristes?