dissabte, 24 d’octubre de 2009

Sobre l'impost de successions i donacions


Amb un marcat to populista no exent també d’un discurs demagògic i amb plantejaments en absolut rigorosos, estem assistint a un debat sobre l’impost de successions i donacions.

Unes quantes aclaracions abans d’entrar en el fons de la qüestió:

1er. Aquesta figura fiscal va ser cedida a les comunitats autonòmiques l’any 2001 i per tant és una recaptació directe de les CCAA. No s’entén doncs, que C. i U. portés al Congrés la proposta de supressió.

2on. No és cert que les comunitats de València i Madrid hagin suprimit aquest impost. El que han fet és descartar-ne la tributació, deixant-la en zero cèntims. En conseqüència la taxa persisteix.

3er. A partir de l’any 2003 – recordem el canvi de govern – s’han fet reformes per tal de fer més equitatiu aquest impost. L’herència de l’habitatge habitual en línia directe pare/ mare o fill/filla, si aquesta vivenda és valorada en menys de 500.000 euros ( valor cadastral ) qui l’hereti està exempt de pagar aquest impost. Aquest és el cas més habitual, que afecta a la majoria de la gent, excepte quan es tracta d’una vivenda de luxe. No és cert doncs, quan es diu que afecta a tothom i que és un impost injust.

Vaig ara, a fer unes quantes reflexions en favor del manteniment d’aquesta taxa.

Quan les demandes socials creixen, degut a la manca de feina, i ens arriben notícies de l’increment del nombre de persones aturades, a les que cal donar cobertura per mantenir la cohesió social, de cap de les maneres – des d’un govern, que s’anomena progressista – es pot renunciar a la recaptació d’un dels pocs impostos que té el govern de la Generalitat.

A Catalunya, no tenim poder normatiu sobre cap altra impost directe que no sigui l’ISD i el tram autonòmic de l’IRPF. Són precisament els impostos directes els que permeten redistribuir la riquesa del país per anar construint una societat més igual.

És mentida – si, dic mentida – quan es fa el discurs que aquest impost grava les economies de les classes mitjanes i populars, quan els números demostren que es tracta de l’impost amb més capacitat redistributiva. El que es busca, des de posicions de dretes és eliminar-lo també per a les grans fortunes. Un govern d’esquerres ha de fer pedagogia i esforçar-se en explicar que cal avançar cap una reforma fiscal, per obtenir més recursos públics. Sense complexes, amb una política fiscal que tingui com objectiu que siguin les rendes altes – les que s’han beneficiat tant dels anys de bonança econòmica – les que més han de contribuir a que les administracions puguin ajudar a les capes socials més necessitades. L’esforç més gran l’han de fer, en temps de crisi, els qui més tenen i no carregar en els treballadors i aturats, el pes de les dificultats amb l’increment de l’IVA.