diumenge, 29 de novembre de 2009

" Suspense " en el ple de dijous passat

En el ple ordinari de dijous passat, va ser objecte de debat una moció del grup municipal d’ICV-EA, en la que es proposava no autoritzar l’estada ni la instal·lació – tant en terrenys privats com públics – de circs amb animals salvatges, encara que aquests no participin en l’espectacle.

Fonamentava el regidor Jesús Fernández la seva proposta en tres raonaments del tot diferenciats. D’una banda el suport institucional per part del Tractat Europeu d’Amsterdam de 1997 i la Declaració Universal dels Drets dels Animals, aprovada per l’UNESCO al 1978.

En segon terme, el recolzament legal - la Llei de Protecció dels Animals validada pel Parlament de Catalunya - en la que s’expressa la competència dels ajuntaments, per pronunciar-se sobre aquesta matèria. La moció doncs, va permetre també, l’exercici de l’autonomia municipal.

En última instància, el regidor exposava en el seu escrit, raonaments d’ordre ètic en defensa dels animals. En aquest sentit es feia referència a que els animals són éssers vivents dotats de sensibilitat física i psíquica i per tant poden ser objecte de dues maneres que sovint són simultànies de maltractaments, que els hi produeixen dolor i angoixa. En el cas concret de l’exhibició d’animals salvatges en espectacles, es denunciaven les condicions deplorables en que es veuen sovint en els circs als animals. Que són forçats a ser els protagonistes d’uns espectacles que no tenen res a veure amb el que seria el seu comportament natural, éssers vius que són sotmesos a cruels entrenaments i a unes condicions extremes de vida i de transport. S’exposava també en la proposició, la creixent sensibilitat de les persones sobre aquest tema, conscient la majoria de la ciutadania que s’han de preservar els principis ètics, socials i mediambientals, que inclouen el degut respecte a no ocasionar un patiment del tot innecessari als animals.

Una vegada resumida la substància de la proposta, voldria comentar alguns aspectes a l’entorn del debat que es va generar. Segurament que va sorprendre a bona part de les persones que escoltaven el ple, que una qüestió aparentment baladí, originés una polèmica que va allargar-se prop d’una mitja hora, i que més s’hauria perllongat si el senyor Alcalde – amb un bon criteri i fent ús de la facultat que li correspon - no l’hagués donat per finida. A mi no em va sorprendre. Els grups municipals varen optar per donar llibertat de vot als seus regidors i aquest fet va permetre la intervenció personal – si així ho desitjava el regidor/a – amb la finalitat d’exposar els criteris que l’havien conduit a votar en un sentit o altre. Una possibilitat – la de donar el parer personal – que penso s’hauria de poder exercir més sovint. No vull dir amb aquesta reflexió, que el regidor/a no hagi de ser conseqüent amb la filosofia política del partit que representa, però quan es tracta de temes en els que cal pronunciar-se sobre particulars que tenen a veure amb la consciència i la percepció personal, crec amb la conveniència que el regidor/a, pugui expressar-se amb absoluta independència. Vaig poder doncs, escoltar els arguments en defensa de la moció i les raons que varen aportar els que no li varen donar suport.

Un altre aspecte del debat va ser la incertesa, un “ a veure com acabarà això “, fet no gaire habitual. Tots els que tenim el costum de seguir els plens municipals, persones interessades en els esdeveniments ciutadans i per tant coneixedores de la composició política del consistori, ens és ben fàcil discernir el signe de les votacions dels punts de l’ordre del dia. Ja era hora que hi hagués “ suspense “ i per dir-ho planament, que ens ho passéssim bé, que féssim una mena de travessa, per endevinar que votaria cada regidor/a.

Vull donar les gràcies des d’aquesta pàgina, a totes i a tots els que varen donar suport a la proposta d’ICV. Persones que varen mostrar públicament la seva sensibilitat cap a uns éssers que formen part de la riquesa i diversitat biològica del nostre Planeta, i que necessiten de nosaltres per ser tractats amb respecte, sense patiments innecessaris. Sensibilitat que sense cap dubte també tenen les regidores i regidors que no s’hi varen afegir, que gosaria assegurar no permetrien que fos maltractat un animal si ho poguessin impedir, tal com algun d’ells ho va manifestar.

Per a la tranquil·litat de les persones que puguin témer, que aquesta nova ordenança municipal, pot posar “ en perill “, actes/ festes tradicionals – Sant Antoni Abad, la cavalcada de Reis, espectacles teatrals amb el concurs d’algun animal – que en aquests termes van manifestar-se alguns regidors, dir-lis que en l’esperit de la proposta no hi cap altre intenció que no sigui la de protegir els maltractaments als animals. I tal com va dir el senyor Alcalde, el consistori és prou sobirà per decidir en darrera instància el que cregui convenient, en el cas de produir-se un cas concret.

Resultat de la votació, que va ser a títol personal.

Vots a favor de la Proposta:

Anna Buxó
Jordi Vilà
Antoni Basart
Richard Navarro
Esther Martínez
Joan Vicente
Pere Albó
Joaquim Valls
Josefina Cosp
Jesús Fernández

Vots en contra de la Proposta:

Juan José García
Júlia Vendrell
Pere Ararà
Carles Xargai
Carles Motas
Laura Aiguaviva
Víctor Pascual

Abstencions:

Maria Magdalena Lupiañez
Joaquim Clarà

Va quedar aprovada la moció amb 10 vots a favor, 7 en contra i 2 abstencions.












divendres, 27 de novembre de 2009

El Dret a Decidir a debat

El Dret a decidir a debat
( per una Catalunya Sobirana )


Si definim com a nació una comunitat històricament desenvolupada, amb llenguatge propi, de territori estable, amb vida econòmica i formació sociològica, Catalunya reuneix aquestes condicions. Som una comunitat que malgrat l’opressió que hem patit ens hem desenvolupat. També som un comú estable, per quant hem resistit i vençut els esforços d’assimilació violenta que han intentat imposar-nos. Amb una llengua pròpia amb la que expressem les nostres manifestacions culturals i un territori definit. Tot, amb un anhel sense fi de llibertat, expressada al llarg de la nostra història. Som doncs una nació.

Ens correspon doncs el dret a l’autodeterminació, entenen que aquest dret significa poder definir clarament el destí de la nostra nació, sense la intervenció de ningú. Hem de poder arranjar la nostra vida en total consonància amb la nostra voluntat, sobre la base de la plena autonomia. Catalunya ha de poder crear les condicions polítiques que li assegurin de manera indubtable l’exercici del dret a l’autodeterminació i la sobirania. Catalunya ha de poder optar des de la relació federal amb d’altres nacions fins a poder executar la facultat a la completa separació, si així ho decidís democràticament la ciutadania.

A la democràcia, entesa com a eina que ens ha de facilitar l’acompliment dels drets de les persones i també de les nacions, li és imprescindible per enfortir-la la participació de la ciutadania. I per assolir aquesta contribució és del tot necessària la lliure expressió, per donar a conèixer a les persones que ens representen els nostres anhels de llibertat.

Amb aquest manifest, els partits polítics signants, volem convidar-vos a fer conjuntament un exercici de democràcia directe. Aquests principis - bàsics en una societat que tots volem lliure - com són el dret d’expressió i de participació, seran els eixos de conducta de la xerrada – col·loqui a la que tothom hi és convidat. Precs, comentaris, preguntes, reflexions.......que ens ajudaran a millor definir que és el que desitgem per Catalunya i per a les persones que hi vivim, sense exclusions, tant per les persones nascudes aquí com per les vingudes d’altres indrets.



Signat,

CDC – Convergència Democràtica de Catalunya
ERC – Esquerra Republicana de Catalunya
ICV-EUiA – Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa
JERC – Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya
JNC – Joventut Nacionalista de Catalunya
UJ – Unió de Joves


dilluns, 23 de novembre de 2009

L'Estatut i el Tribunal Constitucional

Havia pensat no parlar més de l’Estatut. Inclús m’havia “ promès “ no fer comentaris sobre el Tribunal Constitucional. He decidit trencar l’autocompromís, una decisió lleu, donat que la promesa no era amb altri, que llavors si que cal respectar-la.

Jo també penso, que el TC, està del tot deslegitimat i que el millor que podrien fer – per dir-ho planament – és anar-se’n tots cap a casa. I dic tots per diferents raons. Si no vaig errat, tenim quatre membres que han esgotat, fa més dos anys, el mandat que tenien i que a hores d’ara, encara no han sigut reemplaçats. Un cinquè que ha estat recusat pel Partit Popular i per a més vergonya, falta anomenar el substitut d’un magistrat que va finir. Afegim, que la Presidenta, ha manifestat públicament que mai farà valdre el seu vot de qualitat. Més de tres anys i encara no s’han manifestat, sobre una qüestió que afecta a tot un poble. Deu tractar-se d’una decisió tremendament complicada i potser per aquest motiu, no s’han encara pronunciat. No podria pensar –o potser sí que ho hauria de fer – que no s’ho prenen amb el suficient interès o el que encara seria pitjor, que no tenen la capacitació professional necessària. Sigui la que sigui la decisió final que prenguin, ja han fet tard. És ben evident, per tot el que ha traspuat a l’opinió pública durant aquests anys i que no ha pogut venir d’altre lloc que no sigui del mateix TC, que el debat que mantenen no el fan en base a criteris constitucionalistes. Ans el contrari, les discrepàncies són de contingut polític. També per aquesta causa no tenen la facultat imprescindible per emetre una legítima conclusió. Aquests magistrats, han menyspreat Catalunya, no decidint en un termini de temps raonable, sobre una matèria, que afecta directament a tota una comunitat. Invalidats doncs i mancats de legalitat i, per tant, haurien de plegar.

Però les responsabilitats, no han de recaure només damunt d’una de les parts. Si bé el TC, està obligat a emetre el seu parer sobre la constitucionalitat o no del nostre Estatut, les dues formacions polítiques majoritàries PSOE i PP, també haurien d’assumir la part que els hi correspon i donar la cara davant el poble de Catalunya. Com s’entén que encara no s’han posat d’acord per nomenar els cinc magistrats que falten per completar el TC? No són en bona mesura aquests dos partits, responsables de la politització del Tribunal? Tant poc respecte els mereix Catalunya, que utilitzen el TC, en benefici d’interessos partidistes i no prenen les mesures adients per acabar amb una situació política d’aquesta magnitud? Han oblidat els màxims responsables del PSOE, que tenen un compromís, públicament contret amb el poble català? Que no se m’interpreti malament. No vull dir, que el PSOE hagi d’intervenir en la decisió del TC, però si, que en tant que partit que governa, hauria d’impulsar la plena composició del TC. Ja n’hi prou de si uns són del PP i els altres del PSOE, em refereixo als magistrats. Segur que en el món de la judicatura hi ha persones prou ben preparades i amb els suficients coneixements sobre el dret constitucional per cobrir les places vacants.

Entenc que en un Estat de Dret com és el nostre, en el que els drets i deures de tots els ciutadans, són contemplats en la Constitució, és necessari que hi hagi un tribunal que estigui especialment destinat a decidir sobre qualsevol qüestió que afecti la Carta Magna. Ara bé, l’abús que tant sovint es fa del Constitucional no s’hauria de produir. El PP, porta al TC, excedint-se amb estratègia políticament insana, el que no pot guanyar en el Parlament. Que el partit majoritari de l’oposició i de fet l’únic amb possibilitats reals d’accedir al govern, porti al TC una llei orgànica, - que aquest és el rang que li correspon al nostre Estatut - que ha passat per tots els sedassos i en darrera instància referendat pel poble de Catalunya, no és propi d’una formació política democràtica.
No diu res en favor d’un partit que hauria de respectar la voluntat popular i que busca per altres camins, el que no va aconseguir en el Parlament de Catalunya i en el Congrés dels Diputats.

Tot aquest enrenou, penso jo, que ens l’hauriem pogut estalviar, si els que varen redactar i els que després varen aprovar la Constitució, haguèssin siguts fidels a l’esprit de l’article 1.2 que diu així: La Sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. No hauria estat possible fer constar que les lleis votades i aprovades en referèndum, no podrien ser portades al TC?. Clar que s’hauria pogut fer. Un dels ponents de la Constitució ho va proposar: en Jordi Solé Tura, en representació del grup parlamentari del PCE-PSUC.

I, sense por a equivocar-me, caldrà que en tornem a parlar. Que haurem de fer si “ pinten bastos “ ?.


dilluns, 16 de novembre de 2009

Aquesta matinada ha fet vint anys ( l'Església dels Pobres )


La matinada d’avui fa vint anys, va donar pas a un dia trist, que voldria modestament recordar.

Un escamot de las Fuerzas Armadas de El Salvador, va posar fi a la vida d’Ignacio Ellacuria, a cinc membres més de la companyia de Jesús i també a la senyora Elba Julia Ramos i a la seva filla Celina de només 15 anys, que tenien cura de la casa on vivien els sis jesuïtes.

La situació política-social de la majoria dels països del centre i sudamèrica, es trobava en mans de les oligarquies autòctones en convivència amb els interessos econòmics de les transnacionals, en particular dels Estats Units. Les forces armades representaven la garantia de la continuïtat de la situació, i servien per reprimir qualsevol intent per part dels moviments populars, que manifestaven el desacord amb una realitat que tenia a la major part de la població en unes condicions de misèria i de mancança dels mínims drets que corresponen a totes les persones.

Ignacio Ellacuria i els seus companys eren ferms seguidors del que és coneguda com la Teologia de l’Alliberament. Una corrent teològica que va començar en el Congrés de Medellín, tot just desprès del Concili Vaticà II de l’any 1968 i que va comptar com a ideòlegs més destacats amb els sacerdots Gustavo Gutiérrez i Leonard Boff. Una nova església al servei de la majoria de la població i contra la opressió i el subdesenvolupament que patien els homes i les dones d’aquells països llatinoamericans.
Un compromís evangèlic amb els més desvalguts i necessitats, fonamentat en el dret a tenir unes condicions de vida dignes. Persones compromeses amb els pobres i necessitats, que condemnaven la misèria que patia la majoria i denunciaven no tan sols les diferències socials, sinó que també assenyalaven als responsables polítics d’aquella injustícia. Una nova doctrina evangèlica encaminada a procurar en primera instància els valors de la justícia i l’humanisme, en contraposició a la mercantilització de totes les coses: el capitalisme.

No cal estranyar-se que aquesta nova filosofia fos considerada pel poder polític i econòmic com un perill pels seus interessos. Que part de l’església – històricament sempre al costat dels poderosos – fes el discurs que no pot existir la dignitat en les persones sense l’alliberament econòmic, polític i social, que molts sacerdots prenguessin consciència de la lluita de classes optant sempre per estar al costat dels pobres, no va ser ni tan sols permès per la cúpula dirigent del Vaticà. El Papa Joan Pau II, va encarregar dos estudis a la Congregació per a la Doctrina de la Fe – presidida pel actual Papa, llavors el cardenal Ratzinguer – documents que malgrat reconèixer el compromís de l’Església amb els pobres, no podia donar assentiment a una corrent apostòlica, basada en postulats d’origen marxista o d’altres ideologies d’esquerres.

A partir d’aquesta presa de posició, els seguidors de la Teologia de l’Alliberament varen començar a tenir seriosos problemes amb la cúpula del Vaticà. Unes idees que no només són vàlides per llatinoamèrica. També ho són en el context universal, una teologia que fins i tot podem compartir les persones no creients, per denunciar tots aplegats, la insolidaritat i la indiferència d’una part del planeta – l’hemisferi nord – davant la pobresa i el patiment de les persones de l’altra semiesfera.

Un sentit record per aquells màrtirs de l’Església dels Pobres – que també així és coneguda la Teologia de l’Alliberament - que varen ser assassinats per defensar als febles, per donar veu a aquells que no es podien fer sentir.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Caldrà exigir responsabilitats?












Ho acabo de llegir i per més bona voluntat que hi poso no ho puc comprendre.

Ahir, varen visitar el Parlament de casa nostra, dues delegacions. Les representacions de les dues Regions Autònomes Atlàntiques ( nord i sud ) de Nicaragua. Els governs d’aquestes dues regions, entre d’altres competències, tenen la missió de protegir les diferents llengües, que la colonització cultural espanyola i més ençà la influència de l’anglès, han posat en perill d’una quasi extinció. La protecció de les formes ancestrals de comunicació dels pobles autòctons d’aquell país és un dret que correspon a les persones i que ha de ser salvaguardat per part del Govern. L’ètnia dels misquitos és la més important d’aquelles contrades però també s’hi parlen altres llengües minoritàries com el sumu i el matagalpa. Les delegacions han sigut rebudes per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.

Fins aquí un esdeveniment que entra dins la normalitat més absoluta, en el marc de l’intercanvi cultural entre diferents països. L’Agència Catalana, va contractar un servei de traducció simultània per transcriure al castellà la intervenció que va fer el secretari de Cooperació, el senyor David Minoves. Un discurs que no va ser només de benvinguda, sinó que també va servir per donar a conèixer Catalunya, a les delegacions d’aquell país centreamericà. La notícia és que el PSC, el PPC, Ciutadans i ICV, han considerat impropi el cost de la traducció, a l’entorn d’uns mil euros. Aquestes formacions polítiques argumenten que els invitats coneixien la llengua castellana i, que per tant no calia fer-lo en català, idioma incomprensible pels hostes, amb el corresponent estalvi econòmic que hauria representat.

Crec, que si volem explicar què i com és el nostre país, ho hem de fer utilitzant la llengua pròpia, molt més encara quan ens adrecem a persones que havent patit el perill del genocidi cultural, no entendrien que ho féssim en una altra parla. Aquestes persones han visitat Catalunya, per conèixer els avenços que hem fet en l’autogovern i molt concretament en les polítiques de normalització lingüística. Com haurien entès, després d’haver-los explicat que en el nostre Parlament es parlava amb total normalitat el català que els haguéssim parlat en una altra llengua ?. No haurien pensat - amb tota la raó – que no érem conseqüents i que renunciàvem a allò que tants esforços ens havia costat?.

Argumentar el cost de la traducció en nom de la crisi econòmica no te cap sentit, quan del que estem parlant és de política i de la defensa de la llengua del nostre país. Que hi hagi partits polítics, que no vulguin reconèixer la realitat política i cultural de Catalunya per interessos partidistes, com el Partit Popular i Ciutadans, no em sorprèn.

Els que em coneixeu, sabeu prou de la meva militància. Primer en el PSUC i ara a ICV.
És cert que va ser C. i U. qui va impulsar –així li corresponia en tant que partit de govern – la Llei de Normalització Lingüística, com també és manifest que ho va fer en gran mesura sobre la base de les proposicions que sobre aquesta matèria tenia el PSUC. Ningú pot negar, que les dones i els homes del PSUC, varen lluitar en defensa de les llibertats i els drets de Catalunya – també pel reconeixement del català – en moments difícils. Entendreu doncs, que sense negar la notícia – he entrat a la web d’ICV i no hi he trobat cap referència – que se’m faci penós admetre una incongruència, un desencert d’aquesta magnitud. Si s’ha produït aquesta aberració política, cal d’immediat demanar excuses i exigir responsabilitats polítiques a la persona o persones responsables. En aquest sentit em manifestaré – i ben segur que no només ho faré jo – en el cas de ser veraç la informació, en la reunió del proper dissabte a Girona, de la comissió política intercomarcal.
++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
Posat en clar
Les visites de delegacions llatinoamericanes al Parlament de casa nostra sovintegen i sempre la llengua que s'ha fet servir ha estat la castellana, per la simple raó que és comuna a les dues parts. No fa masses dies va ser a la nostra cambra una ambaixada de El Salvador i com de costum es va parlar en castellà.
El fet que ha motivat tot aquest enrenou, es degut a que la recepció - que va fer-se en el lloc de costum i que no és l'hemicicle del Parlament, en aquesta ocasió, el secretari de l'Agència havia fet preparar unes cabines per fer la traducció simultània dels parlaments. Resulta que el nombre de les persones de les dues delegacions era tal, que no cabien a la sala. Es va proposar anar a un altre indret més espaiós, però el secretari de l'Agència va negar-si. Per no complicar la qüestió, tot i que es varen anar a buscar més cadires, no tothom va poder assistir a l'acte. Així doncs i tal com va voler el secretari de l'Agència, no només va fer-se la traducció simultània del català al castellà, també del castellà al català. En aquest darrer cas, es pot considerar que no feia cap falta donat que tots els assistents coneixien perfectament el castellà. És cert que el Partit Popular i Ciutadans varen aprofitar per denunciar el cost de la traducció, amb l'argument que en moments de crisis com els que estem passant aquesta despesa hauria pogut ser estalviada. El que va proposar Iniciativa, va ser simplement d'anar a un altre espai que haguès permès la presència de tothom, però davant la insistència del senyor Minoves, la benvinguda va fer-se en el lloc que aquesta persona havia decidit. En cap moment, Iniciativa va oposar-se a la traducció que va fer-se del català al castellà, si però que va assenyalar que encara que la transcripció a l'inversa no s'haguès fet, tots els presents hauriem pogut entendre sense cap dificultat el contingut de les intervencions.
Aquests aclariments em varen ser donats a la pregunta que vaig fer dissabte passat. I ho va fer en Lluis Postigo,- el diputat que tenim per la circumscripció de Girona -, que ho va viure personalment, pel fet de ser el representant d'Iniciatica a la comissió parlamentària per a la Cooperació al Desenvolupament.
Vaja, que una vegada més, es demostra " l'estima " que ens tenen certs mitjans de comunicació, posant-nos en el mateix sac, amb el PP i Ciutadans.


dilluns, 9 de novembre de 2009

La història del porc a mitges i en Millet





Al meu avi, en Ferriol Pujol, més conegut com en “ Peric”, li havia sentit explicar, que anys ha,- quan passaven coses tan extraordinàries com que els cargols fessin de sereno i només les granotes portaven sabre -, una història ocorreguda en el barri de Monticalvari. Tres són els carrers, els mateixos que encara avui, transcorreguts tants anys, conformen aquell petit nucli. El carrer de Monticalvari pròpiament dit i en paral·lel per la banda de baix el Jacint de Pau, que condueix a la malauradament ja perduda font i pel costat de dalt el del Dr. Ligonya que s’enfila muntanya amunt en direcció a Vista Alegre, i passant pels Quatre Camins va a trobar el coll de Portes, antic camí que portava fins la vila de Tossa.

Deia l’avi, que en aquell barri hi havien viscut dos veïns, molt ben avinguts, que havien fet un tracte.( Per la bona comprensió del relat caldrà posar noms als dos ciutadans . A partir d’ara, els coneixerem amb els noms d’en Pere i en Joan ). Aquests dos amics, havien acordat comprar un porquet que varen pagar la meitat cada u, un costum força habitual fins no fa massa temps. L’engreix de l’animal també el feien a mitges, amb les sobres de les dues cases i comprant de manera alterna un sac de blat de moro que mica en mica anaven afegint a la perolada. El porc el tenien a la vinya que menava en Pere al camí de les Penyes, on avui hi podem veure tot un seguit de les anomenades cases adossades. Un tros amb garrofers, fruiters de tota mena – amb dos guinders, el nespler, el server i el ginjoler que donàvem fruits avui quasi desconeguts -. També cada any, en Pere hi collia blat,que anava a batre a l’era de Vista Algre, “ veimava “ els ceps i del raïm en feia un vi de no massa qualitat. De les varietats d’ull de llebre i xarel·lo poca vinya hi havia, el que més abundava eren els jaquès, uns raïms petits i de grà de color molt negre que donaven un mam de sabor aspre i amb un regust de terra que si no hi estaves avesat, millor que no et convidessin a fer el traguinyol. Hi havia una barraca, en la que hi guardaven els estris per treballar la terra, un tancat de filferro a la paret del darrera on hi picotejaven unes gallines i també un parell de gàbies de conills. En Joan era d’ofici pescador i vivia amb la muller i dos fills. La dona sempre feinejant, tenint cura de la casa i dels dos fills, encara minyons. La feina de pescador, si el temps no acompanyava – els hiverns es feien molt llargs – massa sovint anaven “ mal dades “. En Joan havia pensat que tenir mig porc a l’hivern, seria de bon ajut i per aquest motiu havia fet el tracte.Vaja, que així com a casa d’en Pere sempre hi havia per posar el plat a taula, a la del seu amic – ni de bon tros – la circumstància era la mateixa. Amb el mig porc i el farcell de roba que un conegut li havia donat – de cara a l’hivern anaven servits per abrigar-se – en Joan comptava passar el “ temporal “ fins l’arribada de la primavera.

Passat l’estiu i ben entrada la tardor, era quan s’acostumava a sacrificar el porc. En Joan, havia preguntat un parell de vegades al seu amic quan matarien la bestiola. En Pere li responia que aviat, però que encara no feia la suficient fred, condició indispensable per tal que de la carn en sortissin saboroses botifarres i llonganisses. El temps anava passant, fins que un dia en Joan va trobar-se amb un conegut, que sabia del tracte que tenia amb en Pere. “ Ja em deixaràs testar un parell de botifarres – de les de perol, que són les que més m’agraden – li demanà el company, que també era pescador. “. Clar que si, però encara no hem mort el porc, respongué en Joan.” Si és que no me les vols oferir, no passa res, però no m’enganyis. Home, que deu fer un parell de setmanes, quan vaig anar a donar un cop d’ull, des del camí de les Penyes, per veure com estava la mar als esculls Rocacorb, per anar-hi a pescar “ a la barromera “, vaig poder saludar en Pere i la seva família que ja havien mort el porc i l’estaven socarrimant. No vaig fer-ne cas que tu no hi fossis, ja sabem que la feina d’anar en mar, cal aprofitar el bon temps. “ contestà el conegut, amb un deix més aviat disgustat. En Joan va insistir en que del porc, a casa seva no n’havia entrat ni un tall i que ja li preguntaria al seu veí el que passava.

I així ho va fer, anant a casa del seu amic a preguntar-li pel porc. De què em parles ? Quin porc tenim a mitges nosaltres dos ? Si és que has perdut els “ trucs “ t’ho hauràs de fer mirar. I amb respostes d’aquest caire, en Pere va treure’s en Joan de sobre, negant-li que haguessin tingut cap acord. El pobre d’en Joan, que en els primers moments pensava que el seu amic feia broma, després de repetir un munt de vegades que si que hi havia un porc a mitges, va adonar-se’n compte que la cosa anava de veres i que en Pere, estava decidit a no respectar el conveni.

En Joan, a contracor-es tractava d’una bona persona-però pensant amb la dona i els fills i amb l’hivern que estava a punt d’arribar, va decidir posar l’afer en mans de la justícia i denunciar el seu veí. En Pere, tot i gaudir d’una bona situació econòmica, era conegut en tot el barri per ser també un gran garrepa. Anàvem abillats tan ell com els seus familiars, d’una faisó desastrosa, com si de persones miserables estiguéssim parlant. Vet aquí doncs, que el vespre anterior al dia que el jutge els havia citat, en Pere es presenta a casa d’en Joan. En Pere, sabedor de l’obsequi que va rebre en Joan – el farcell de roba – i també coneixedor de la condició de bona persona del seu veí, no dubta en demanar-li un favor. ” Ja veus Joan, que ni una trista americana tinc per demà anar a judici. Ves a saber si a la roba que et varen regalar, no hi podries trobar-n’hi una i així podria presentar-me davant del tribunal vestit d’una manera correcta. No voldràs pas que quedi malament amb el senyor jutge. Ja mirarem d’arranjar l’assumpte de bona manera.”
En Joan, una miqueta beneitó, també cal dir-ho, s’aplegà al favor que li demanà en Pere i li va prestar una americana. Bo i pensant, que l’endemà, davant del jutge, en Pere no serà capaç de negar els fets.

Ja tenim els dos protagonistes a la sala del jutjat. El magistrat pregunta en Joan que és el que reclama a l’altra part. En Joan, explica fil per randa tot el que ha passat, fins que ha decidit posar la qüestió en mans de la justícia. El jutge escolta i una vegada en Joan ha parlar, cedeix l’ús de la paraula a en Pere. Aquest nega de totes, totes, que hi hagi hagut mai cap tracte amb el veí i deixa entreveure que en Joan, és una persona amb el senderi una mica esbiaixat, que no fila prim del tot. “ Senyor jutge, afegeix, per donar més crèdit al que diu: Miri si a aquest senyor li falta un bull, que potser és capaç de dir que l’americana que vesteixo és de la seva propietat”. “ I clar que és meva, crida en Joan, si vaig deixar-li ahir al vespre !!”. “ Ho veu senyor jutge, com aquest senyor no està be del cap. Ja li ho deia jo, que diria que l’americana era seva. “. De quina manera va acabar el litigi, millor deixar-ho estar.

I quina relació hi veig entre el relat de l’avi Peric i en Millet ? Què pot haver-hi en comú entre en Pere i el lladregot d’en Millet ? Anem a pams i a veure si seré capaç de posar en lletra el que el meu magí està barrinant.

Que hi havia un tracte per engreixar a mitges el porc és del tot clar i que en Pere va portar-se amb deslleialtat i engany amb en Joan no hi cap dubte. També en Millet i el seu consogre varen convenir en pagar a parts iguals la despesa del casori de llurs fills. Però l’engany no és similar en els dos casos. En Pere, va satisfer la part que li corresponia en el moment de l’adquisició del garrí i també va abonar proporcionalment la compra del panís, tot i que es va quedar amb el porc sencer. En Millet, no es va rascar la butxaca, no va desembutxar ni un cèntim pel casament de la seva filla. Les núpcies les hem costejat els ciutadans. Més encara, va cobrar-li al seu consogre quaranta mil euros, la meitat del cost de la boda. Un geni, un veritable talent al servei de l’engany, una demostració de les òptimes capacitats per ensarronar, estafar i enredar, que posseeix en Millet. He sentit veus que reclamen que en Millet torni la Creu de Sant Jordi, que en el seu moment li fou atorgada. Jo, que voleu que us digui, per dir-ho clar i català, tant se me’n fot. Més aviat ni donaria una altre de medalla, ja ho veieu. Li concediria el més alt guardó a la berganteria, pagant la medalla entre tots. Ja no ve d’uns cèntims si pensem que en aquesta història – la d’en Millet – ens ha tocat fer el paper d’en Joan.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Mira que en són de barruts!!

Els capitostos de la Lliga de futbol professional, ( LFP ), organisme que aplega els equips de 1ª divisió i de la segona A, amenacen el govern, amb deixar el país sense futbol. I tot degut a que els jugadors estrangers que a partir d’ara contractin els clubs, amb salaris superiors als 600.000 euros, vindran obligats a tributar un 42%, ( ara paguen a hisenda un 24% ), tal com ho fan els demés jugadors de nacionalitat espanyola. Cal remarcar que aquesta nova imposició fiscal, és la que regeix en els països més pareguts al nostre, respecte dels jugadors de futbol. A Anglaterra, fins i tot han de tributar prop del 50%. Aquesta equiparació tributària l’ha acordada el govern a proposta del diputat d’ICV.

El que no ens precisen els presidents dels clubs és com s’ho faran. Si sortiran al carrer a manifestar-se – dubto que ho facin – o pressionaran des dels despatxos. No entenc com una mesura que en absolut perjudica els clubs – els que hauran de pagar seran els jugadors – hagi pogut molestar i posar en peu de guerra a la patronal del futbol. No oblidem, que els clubs tenen la consideració mercantil de societats anònimes. La nova tributació, no tindria caràcter retroactiu i per tant només s’aplicaria a partir d’ara. Això es guarden be prou de dir-ho i ens presenten – amb un discurs demagògic – la tributació futura, com el pitjor dels mals, que posa en perill la qualitat del futbol a casa nostra. Com si de bon futbol no en poguessin gaudir, quan tenim l’ocasió de veure algun partit de les altres competicions europees, com pot ser la Premier Ligue anglesa cada dissabte i també de la lliga francesa, encara que no tan sovint.

Ja fa molt temps, que aquest anar i venir de fitxatges, amb tots aquests personatges que pul·lulen a l’entorn del món del futbol –els intermediaris – amb un remenament de diners que mareja, amb les conegudes clàusules de rescissió........tot m’acondueix a pensar, que aquestes dinerades no corren físicament. Vull dir que aquests grans clubs, el preu que acorden amb aquest anar i venir de jugadors no el fan del tot efectiu i que de tant en tant passen comptes. O el que seria pitjor encara i que molt be podria ser, que tot sigui aparent i que el dia menys pensat, aquesta mena de “ bombolla “ faci un pet com un aglà i que ho hàgim de pagar entre tots. No seria la primera vegada que l’hisenda pública, hagués de donar un cop de mà als clubs de futbol professionals.

Aquella vella que no volia morir mai, ben segur que es posaria les mans al cap i no hi entendria res. La patronal del futbol tancant les empreses – en aquest cas els camps de futbol. El lock-out futbolero. Potser caldrà recordar-lis als presidents que el tancament patronal, no és reconegut internacionalment. És que francament, en front d’aquestes amenaces o t’emprenyes o t’ho agafes en conya.