dilluns, 9 de novembre de 2009

La història del porc a mitges i en Millet





Al meu avi, en Ferriol Pujol, més conegut com en “ Peric”, li havia sentit explicar, que anys ha,- quan passaven coses tan extraordinàries com que els cargols fessin de sereno i només les granotes portaven sabre -, una història ocorreguda en el barri de Monticalvari. Tres són els carrers, els mateixos que encara avui, transcorreguts tants anys, conformen aquell petit nucli. El carrer de Monticalvari pròpiament dit i en paral·lel per la banda de baix el Jacint de Pau, que condueix a la malauradament ja perduda font i pel costat de dalt el del Dr. Ligonya que s’enfila muntanya amunt en direcció a Vista Alegre, i passant pels Quatre Camins va a trobar el coll de Portes, antic camí que portava fins la vila de Tossa.

Deia l’avi, que en aquell barri hi havien viscut dos veïns, molt ben avinguts, que havien fet un tracte.( Per la bona comprensió del relat caldrà posar noms als dos ciutadans . A partir d’ara, els coneixerem amb els noms d’en Pere i en Joan ). Aquests dos amics, havien acordat comprar un porquet que varen pagar la meitat cada u, un costum força habitual fins no fa massa temps. L’engreix de l’animal també el feien a mitges, amb les sobres de les dues cases i comprant de manera alterna un sac de blat de moro que mica en mica anaven afegint a la perolada. El porc el tenien a la vinya que menava en Pere al camí de les Penyes, on avui hi podem veure tot un seguit de les anomenades cases adossades. Un tros amb garrofers, fruiters de tota mena – amb dos guinders, el nespler, el server i el ginjoler que donàvem fruits avui quasi desconeguts -. També cada any, en Pere hi collia blat,que anava a batre a l’era de Vista Algre, “ veimava “ els ceps i del raïm en feia un vi de no massa qualitat. De les varietats d’ull de llebre i xarel·lo poca vinya hi havia, el que més abundava eren els jaquès, uns raïms petits i de grà de color molt negre que donaven un mam de sabor aspre i amb un regust de terra que si no hi estaves avesat, millor que no et convidessin a fer el traguinyol. Hi havia una barraca, en la que hi guardaven els estris per treballar la terra, un tancat de filferro a la paret del darrera on hi picotejaven unes gallines i també un parell de gàbies de conills. En Joan era d’ofici pescador i vivia amb la muller i dos fills. La dona sempre feinejant, tenint cura de la casa i dels dos fills, encara minyons. La feina de pescador, si el temps no acompanyava – els hiverns es feien molt llargs – massa sovint anaven “ mal dades “. En Joan havia pensat que tenir mig porc a l’hivern, seria de bon ajut i per aquest motiu havia fet el tracte.Vaja, que així com a casa d’en Pere sempre hi havia per posar el plat a taula, a la del seu amic – ni de bon tros – la circumstància era la mateixa. Amb el mig porc i el farcell de roba que un conegut li havia donat – de cara a l’hivern anaven servits per abrigar-se – en Joan comptava passar el “ temporal “ fins l’arribada de la primavera.

Passat l’estiu i ben entrada la tardor, era quan s’acostumava a sacrificar el porc. En Joan, havia preguntat un parell de vegades al seu amic quan matarien la bestiola. En Pere li responia que aviat, però que encara no feia la suficient fred, condició indispensable per tal que de la carn en sortissin saboroses botifarres i llonganisses. El temps anava passant, fins que un dia en Joan va trobar-se amb un conegut, que sabia del tracte que tenia amb en Pere. “ Ja em deixaràs testar un parell de botifarres – de les de perol, que són les que més m’agraden – li demanà el company, que també era pescador. “. Clar que si, però encara no hem mort el porc, respongué en Joan.” Si és que no me les vols oferir, no passa res, però no m’enganyis. Home, que deu fer un parell de setmanes, quan vaig anar a donar un cop d’ull, des del camí de les Penyes, per veure com estava la mar als esculls Rocacorb, per anar-hi a pescar “ a la barromera “, vaig poder saludar en Pere i la seva família que ja havien mort el porc i l’estaven socarrimant. No vaig fer-ne cas que tu no hi fossis, ja sabem que la feina d’anar en mar, cal aprofitar el bon temps. “ contestà el conegut, amb un deix més aviat disgustat. En Joan va insistir en que del porc, a casa seva no n’havia entrat ni un tall i que ja li preguntaria al seu veí el que passava.

I així ho va fer, anant a casa del seu amic a preguntar-li pel porc. De què em parles ? Quin porc tenim a mitges nosaltres dos ? Si és que has perdut els “ trucs “ t’ho hauràs de fer mirar. I amb respostes d’aquest caire, en Pere va treure’s en Joan de sobre, negant-li que haguessin tingut cap acord. El pobre d’en Joan, que en els primers moments pensava que el seu amic feia broma, després de repetir un munt de vegades que si que hi havia un porc a mitges, va adonar-se’n compte que la cosa anava de veres i que en Pere, estava decidit a no respectar el conveni.

En Joan, a contracor-es tractava d’una bona persona-però pensant amb la dona i els fills i amb l’hivern que estava a punt d’arribar, va decidir posar l’afer en mans de la justícia i denunciar el seu veí. En Pere, tot i gaudir d’una bona situació econòmica, era conegut en tot el barri per ser també un gran garrepa. Anàvem abillats tan ell com els seus familiars, d’una faisó desastrosa, com si de persones miserables estiguéssim parlant. Vet aquí doncs, que el vespre anterior al dia que el jutge els havia citat, en Pere es presenta a casa d’en Joan. En Pere, sabedor de l’obsequi que va rebre en Joan – el farcell de roba – i també coneixedor de la condició de bona persona del seu veí, no dubta en demanar-li un favor. ” Ja veus Joan, que ni una trista americana tinc per demà anar a judici. Ves a saber si a la roba que et varen regalar, no hi podries trobar-n’hi una i així podria presentar-me davant del tribunal vestit d’una manera correcta. No voldràs pas que quedi malament amb el senyor jutge. Ja mirarem d’arranjar l’assumpte de bona manera.”
En Joan, una miqueta beneitó, també cal dir-ho, s’aplegà al favor que li demanà en Pere i li va prestar una americana. Bo i pensant, que l’endemà, davant del jutge, en Pere no serà capaç de negar els fets.

Ja tenim els dos protagonistes a la sala del jutjat. El magistrat pregunta en Joan que és el que reclama a l’altra part. En Joan, explica fil per randa tot el que ha passat, fins que ha decidit posar la qüestió en mans de la justícia. El jutge escolta i una vegada en Joan ha parlar, cedeix l’ús de la paraula a en Pere. Aquest nega de totes, totes, que hi hagi hagut mai cap tracte amb el veí i deixa entreveure que en Joan, és una persona amb el senderi una mica esbiaixat, que no fila prim del tot. “ Senyor jutge, afegeix, per donar més crèdit al que diu: Miri si a aquest senyor li falta un bull, que potser és capaç de dir que l’americana que vesteixo és de la seva propietat”. “ I clar que és meva, crida en Joan, si vaig deixar-li ahir al vespre !!”. “ Ho veu senyor jutge, com aquest senyor no està be del cap. Ja li ho deia jo, que diria que l’americana era seva. “. De quina manera va acabar el litigi, millor deixar-ho estar.

I quina relació hi veig entre el relat de l’avi Peric i en Millet ? Què pot haver-hi en comú entre en Pere i el lladregot d’en Millet ? Anem a pams i a veure si seré capaç de posar en lletra el que el meu magí està barrinant.

Que hi havia un tracte per engreixar a mitges el porc és del tot clar i que en Pere va portar-se amb deslleialtat i engany amb en Joan no hi cap dubte. També en Millet i el seu consogre varen convenir en pagar a parts iguals la despesa del casori de llurs fills. Però l’engany no és similar en els dos casos. En Pere, va satisfer la part que li corresponia en el moment de l’adquisició del garrí i també va abonar proporcionalment la compra del panís, tot i que es va quedar amb el porc sencer. En Millet, no es va rascar la butxaca, no va desembutxar ni un cèntim pel casament de la seva filla. Les núpcies les hem costejat els ciutadans. Més encara, va cobrar-li al seu consogre quaranta mil euros, la meitat del cost de la boda. Un geni, un veritable talent al servei de l’engany, una demostració de les òptimes capacitats per ensarronar, estafar i enredar, que posseeix en Millet. He sentit veus que reclamen que en Millet torni la Creu de Sant Jordi, que en el seu moment li fou atorgada. Jo, que voleu que us digui, per dir-ho clar i català, tant se me’n fot. Més aviat ni donaria una altre de medalla, ja ho veieu. Li concediria el més alt guardó a la berganteria, pagant la medalla entre tots. Ja no ve d’uns cèntims si pensem que en aquesta història – la d’en Millet – ens ha tocat fer el paper d’en Joan.