divendres, 11 de desembre de 2009

Diada Mundial de la Declaració dels Drets Humans




Fa força temps vaig decidir deixar de llegir els comentaris a les notícies que es fan en els diaris digitals. La raó és ben simple: acostumen a ser ofensius, d’un mal gust terrible, arriben a ser inclús insultants, emparant-se en l’anonimat en que es poden expressar. En ocasions també, les opinions que s’hi manifesten, degut a la manca d’informació sobre el tema, no tenen cap mena d’interès i res de positiu aporten a la notícia. Seria mancar a la veritat no senyalar que, en comptades vegades, es poden trobar interpretacions que enriqueixen la informació, que permeten poder-ne fer una anàlisi amb millor coneixement del que es tracta.

La naturalesa humana és feble i no vaig poder resistir la temptació, fa un parell de dies, d’obrir els comentaris que es feien a La Vanguardia, rel de la vaga de fam que fa la senyora Aminetou Haidar. De fet, el que hi buscava era compartir l’angoixa que sentia pel que estava passant, per no sentir-me sol i ser coparticip amb d’altres persones – tot i no conèixer-les –de la indignació que experimentava contra els que permetien aquella injustícia. N’hi havia la ratlla de 300 de parers, però tot i pensant que alguns no els podria subscriure, mai hauria pogut suposar fins a quin grau, l’insult, la ignomínia i el despreci ( podeu afegir-hi tots les injuries que vulgueu, encara fareu curt ) poden arribar certes persones, quan s’amaguen en l’anonimat, la major de les covardies. Potser una trentena vaig llegir-ne, no vaig veure’m en cor de continuar. Es podrà o no estar d’acord amb qualsevulla qüestió, precisament la democràcia ens permet la llibertat d’expressar-ho públicament, però sempre des del respecte i la consideració que ens ha de merèixer altri.

Tot i que l’amic Jesús, em recorda força sovint, la meva – al seu entendre – excessiva credibilitat en les persones i a desgrat de les evidències que dia rere dia no puc deixar de veure, persisteixo en aquesta confiança. En ocasions, com la que estic tractant, és fa difícil mantenir-se, però arribo a la conclusió que si la majoria de la gent, estigués desproveïda d’un mínim de qualitat moral, la mateixa vida en el planeta, ja faria segles que hauria finit. Al llarg dels segles s’han anat succeint esdeveniments d’una crueltat inimaginable – la capacitat de fer el mal és quasi infinita en l’ésser humà – però sempre hi ha hagut persones – poques o moltes – que han cregut i lluitat per anar cap endavant. I fins ara, en ocasions amb immensos sacrificis, la humanitat se n’ha sortit. A mi m’ha tocat viure aquesta de realitat – la durada de la vida d’una persona en el context de la història és quasi res – potser més preocupant que en d’altres ocasions ( el canvi climàtic en seria una mostra ) però amb el convenciment que només depèn de nosaltres la solució al problema. I aquest fet, que en aparença i per mor de la indiferència, despreocupació i falta de compromís de la majoria de les persones, m’hauria de crear incredulitat en el futur, em ratifica que precisament perquè som nosaltres i NOMÉS nosaltres els que tenim en les nostres mans, la possibilitat de reconduir aquesta situació, que una vegada més la humanitat superarà el que sembla un carreró sense sortida.

No se’n dedueixi del paràgraf anterior, que amb un capteniment, ja no dic passiu, sinó “ tebi “ serà suficient per sortirse’n. Ens caldrà ser bel·ligerants davant de situacions injustes, denunciant-les, mostrant el nostre rebuig. Qualsevol violació dels drets humans – que pel sol fet d’haver nascut ens corresponen – encara que no ens afecti personalment, no l’hem de permetre. Vivim en l’anomenat món occidental i gaudim de l’Estat de Dret, per tant tenim la gran sort de poder de disposar de les possibilitats que la llei ens atorga. No hi renunciem!! Penso que patim d’una malaltia, molt arrelada en el nostre país. Tenim tendència a una excessiva estima de l’amor propi. Massa sovint ens sentim agredits en el nostre “ego” i que ningú se m’enfadi. Volem resoldre els NOSTRES problemes, oblidant-nos que només podrem avançar posant-hi l’esforç comú. Hauríem, això si, de preservar la nostra dignitat ( res a veure amb l’amor propi ) i també la dels altres quan aquest dret és troba en perill.

Ahir va cel·lebrar-se el Dia Mundial dels Drets Humans. Trobo adient que un dia a l’any es facin xerrades, conferències i tot un seguit d’actes per recordar l’efemèride. És convenien recordar els sacrificis i patiments de tantes persones que mereixen el nostre reconeixement. Estem en deute amb aquelles dones i aquells homes i la millor manera de rescabalar-la és el nostre compromís diari. Malauradament tenim l’oportunitat de fer real aquest deure. A Lanzarote, en territori espanyol, es troba en perill la vida d’una persona que durant anys, ha dedicat el millor de la seva existència en defensa dels drets humans. No permetem que aquesta persona, que defensa la dignitat de tot un poble, sigui insultada, maltractada i menyspreada. No siguem “ tebis “ i omplim els diaris denunciant la injustícia que sofreix aquesta persona i també la covardia dels que la insulten.