dimarts, 15 de desembre de 2009

El deute d'Espanya amb el poble sahrauí

Color blau: Territori ocupat pel Marroc
Color marró: Territori de la República Àrab Sahrauí Democràtica ( Front Polisari )
Línia vermella: 2500 quilòmetres de mur que parteix el Sàhara Occidental.





L’any 1975 l’Estat espanyol governat encara per Franco, signava els acords de Madrid, amb els governs de Marroc i Mauritània. En aquests pactes, el govern espanyol renunciava a la sobirania del territori del Sàhara Occidental, la darrera colònia espanyola a l’Àfrica. La descomposició política del règim franquista va permetre al govern marroquí, la mobilització de 350.000 persones, la coneguda com a “ Marxa Verda “ que en poques hores varen envair el territori sahrauí, permeten l’entrada de l’exèrcit del Marroc. Les guarnicions de les tropes espanyoles d’aquella regió varen ser evacuades, així com també el personal espanyol de l’administració civil. Aquell territori, fins aleshores considerat com una província espanyola, amb els sahrauís amb la condició d’espanyols – inclús tenien els seus representants en les corts franquistes – foren abandonats en mans del Marroc.

Amb la renúncia del deure vers als seus administrats i amb un traspàs sense cap validesa jurídica, el govern espanyol, en plena agonia del dictador, incomplint el referèndum que Espanya s’havia compromès a fer al Front d’Alliberament del Sàhara i a l’ONU uns anys abans, el govern espanyol permet l’ocupació militar i també civil per part de la monarquia alauita. Hassan II ocupa els territoris i comencen els enfrontaments. Aquesta ocupació comporta accions sistemàtiques d’atacs sagnants, de persecució i repressió de la població civil. Una repressió que incloïa la confiscació de bens i habitatges, que eren cedits a contingents de població vinguda des del Marroc. Una bona part de la població sahrauí inicia un èxode a través del desert fins a poder instal·lar-se en condició d’exiliada política als camps de refugiats de la regió del Tinduf, en territori argelí, des d’on el Front Polisari ( organització politica-militar que lluita contra el Marroc i en defensa de la independència del poble sahrauí ) i alhora s’institueix la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD ), que actualment és reconeguda per més de 70 estats arreu del món. El 1979, Mauritània renuncia a cap pretensió sobre el Sàhara i el Marroc ocupa la totalitat del territori. El Marroc trenca les relacions amb Algèria perquè aquest país ha reconegut la RASD.

Des d’aleshores ençà i malgrat la seva modèlica organització, els més de 170.000 refugiats pateixen una vida d’extrema duresa, necessitant de forma permanent l’ajuda solidària d’altres països per la seva subsistència. Durant anys els enfrontaments armats entre l’exèrcit marroquí i el Front Polisari s’han anat produint. El govern marroquí ha construït en ple desert un mur de més de 2.500 quilòmetres, vigilat per 150.000 soldats i farcit de mines personals del costat dels sahrauís que els manté encerclats i només poden sortir a l’exterior via Algèria.

No és fins l’any 1988 quan amb Pérez de Cuéllar al capdavant de l’ONU, s’arriba a un primer Pla de Pau que te com objectiu confeccionar un cens pel referèndum sobre l’autodeterminació a celebrar el 1992, quatre anys més tard. El procés queda encallat per qüestió del cens. El Front Polisari volia que fos considerat com a base el que hi havia l’any 1975, quan l’administració espanyola va abandonar el Sàhara i el Marroc volia que fos actualitzat, ço permetria participar en el referèndum els ciutadans marroquins que s’havien instal·lat en el transcurs dels darrers anys. El MINURSO ( Missió de les Nacions Unides pel referèndum al Sàhara Occidental ) presenta el primer cens i el govern marroquí hi realitza prop de tretze mil reclamacions. Aquesta intransigència del Marroc, la violació continuada dels Drets Humans, la persistent política d’implantació de colons i l’incompliment reiteratiu de les resolucions de l’ONU per part de la monarquia alauita, mantenen el problema en una situació que cada dia es va agreujant.

L’any 2001, James Baker representant especial del Secretari General de l’ONU al Sàhara proposa una mena d’acord marc conegut com a Pla Baker. ( El senyor Baker havia tingut un càrrec important a l’administració de Bush pare.) En realitat era una proposta feta pel govern marroquí. El nou rei del Marroc, Mohamed IV, ha augmentat la repressió per obligar a acceptar al govern sahrauí la proposta que vol convertir el Sàhara en una autonomia depenent del Marroc. La proposició és desestimada pel Front Polisari perquè el pla contradiu de ple el dret internacional a l’autodeterminació, que ha sigut reconegut i confirmat en múltiples resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU i també pel Tribunal Internacional de Justícia.

Posteriorment hi ha hagut el pla Baker II que te el recolzament de l’ONU, però tot i que aquest nou pla beneficia, i molt, al Marroc, només el Front Polisari i Algèria l’han acceptat. El Marroc no s’ha pronunciat i continua posant pals a les rodes.

Fins aquí, i de manera molt condensada el que ha passat des de l’abandonament per part de les autoritats espanyoles d’aquell territori.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Darrera tot aquest procés, s’hi amaguen uns foscos interessos econòmics i polítics.
D’una banda França, el país que fins l’any 1956 tenia el Marroc per colònia i que continua mantenint amb la monarquia constitucional? alauita, substancioses relacions comercials. Espanya, que és el país que més hauria de defensar els drets del poble saharià – no oblidem la vergonyosa entrega que va fer-ne al Marroc – no fa absolutament res, que inclús s’humilia davant del govern marroquí que ens amenaça amb ser més lax en el control de l’emigració - només la que prové dels països subsaharians – i exercir una menor vigilància sobre el terrorisme. No oblidem els interessos econòmics d’algunes empreses espanyoles en el jaciment de fosfats de Fos- Bucrà, els més importants del món i de la riquesa pesquera- més de mil quilòmetres - de les costes atlàntiques saharianes. Els Estats Units, els grans valedors dels principis democràtics, donant suport a un règim que viola sistemàticament no només els drets humans dels sahrauís, sinó fins i tot també els dels seus propis ciutadans. Clar, que dues grans petroleres americanes tenen tancats acords per extreure el cru que s’ha trobat davant les costes sahrauís. I la “ gran Europa “ fent de don Tancredo, quan podria jugar un paper de primera importància en aquest afer. Un conglomerat d’interessos que tenen a milers de persones vivint en la precarietat i ens unes condicions que no s’haurien de permetre. Tot sigui però, per a millor benefici d’uns pocs. Quin deure tenim els europeus per preocupar-nos per quatre moros mig morts de fam? Què reclama aquesta dona ? El que hauria de fer és deixar-nos viure tranquils, no pertorbar les nostres consciències amb històries que res tenen a veure amb nosaltres......

Amb aquests renglons i sense cap pretensió, potser ajudi a millor entendre la injustícia amb la que es tractat el poble sahrauí. El suport i l’ajut internacional d’organitzacions solidàries amb aquell poble els ajuda a millor suportar una vida difícil en ple desert. A Catalunya tenim un col·lectiu agermanat amb aquell poble, amb el suport de la Generalitat. La RASD, manté un representant permanent amb el nostre govern. Cada any, els mesos de juliol i agost, nenes i nens sahrauís venen a passar uns dies de vacances a Catalunya. Famílies que acullen aquells menuts i menudes durant un parell de mesos. Són un més de la família i cada any fan una trobada en una població diferent, per passar el dia junts. També són objecte d’una revisió mèdica. Alguns han vingut diferent vegades hi ja coneixen els nostres costums. Però el que “ s’estrena “, es queda bocabadat quan veu una escala ( al “ novell” li cal cal fer uns moviments del cos del tot desconeguts per pujar-la o baixar-la ) o quan d’uns giny que no ha vist mai ( una simple aixeta ) en surt aigua. Clar, en el desert tot és a peu pla i l’aigua va racionada. I de tantes coses que per nosaltres són “ normals “ i per ells tenen una certa màgia. No oblidem que són vailetes i vailets molt jovenets. Hauria de trucar la Sònia però no val la pena, ella m’ho diria amb precisió. Deu fer quatre o cinc anys que a Santa Cristina, la Sònia va acollir en BI. Un vailet sahrauí que va passar amb nosaltres aquell estiu.