dissabte, 5 de desembre de 2009

El Somni Republicà ( a la segona planta del Monestir)



L’escrit d’avui, ve a tomb per l’exposició que fou inaugurada farà unes tres setmanes, que podreu veure i gaudir-ne en el segon pis del Monestir. Es tracta d’una mostra que, sota el lema “ El Somni Republicà “ repassa aquest pensament, des de l’any 1900 al 1936, vist des de les comarques gironines. L’ideal republicà va tenir una forta implantació a l’Alt i al Baix Empordà. Dels valors republicans n’he parlat en més d’una ocasió. La LLIBERTAT, tant en l’àmbit individual com col·lectiu, és l’eix fonamental del que en dimanen tots els drets que li corresponen a les persones. Tot hi que penso que els valors que defensava el pensament polític republicà, encara avui a casa nostra, no s’acompleixen com caldria i per tant hauríem d’exigir-los, voldria referir-me en concret al de la igualtat.

El principi d’igualtat referit a la dona. La República va prendre les mesures adients per tal que la dona quedes equiparada als homes. El dret a vot ( reconeixement del drets civils ), el divorci entès com a alliberació d’un possible maltracta per part de l’home, la garantia a l’educació dels fills, el deure de l’home a reconèixer els fills que tingués fora del matrimoni acabant la divisió entre fills legítims i els naturals...varen dignificar la dona, fins llavors marginada i menystinguda i depenent del marit, pares, germans...

Tot va anar-se’n en orris, amb la sublevació militar del mes de juliol de 1936. El franquisme va convertir la dona en una callada servidora, en unes bones mares cristianes i espanyoles ( les catalanes no eren mares? ) sotmeses a l’autoritat del pare o del marit, domini que els venia atorgat directament de deu. La missió més important de les dones era la de ser mares dels futurs homes, que haurien de fer cada dia més gran la Patria.
Un salt enrere de tal magnitud que les va desposseir de la condició de persones, mancades fins i tot d’intel·ligència, capacitat aquesta, que deu tenia reservada pels homes. Aquesta va ser la penosa realitat que van haver de viure – millor dit malviure – les dones després de la guerra i durant molts anys.

El dret a vot que les dones varen aconseguir l’any 1931, no va ser fàcil. Era tal la influència de l’església que inclús algun partit d’esquerres va oposar-se a la concessió d’aquest dret. Però a banda d’aquest argument val la pena significar algunes “ curiositats “ que varen fer-se servir per negar el sufragi femení. L’avantprojecte de llei només contemplava el vot a la dona soltera i a la vídua, sobre la base que fins que els marits no estiguessin preparats per la vida política, el vot de la dona podria ser una font de discòrdia en el matrimoni. Fins i tot es varen esgrimir arguments biològics per negar-li el dret: la dona no es troba en possessió del suficient esperit crític i de la reflexió que requeria poder votar i massa sovint es deixava portar per les emocions. Un diputat,va arribar a proposar que es concedís el dret de vot però a partir del 45 anys, amb l’argument que les dones no atenyien la maduresa intel·lectual suficient fins a partit d’aquesta edat. No acabaríem, les bajanades que es varen arribar a dir, que foren de l’alçada d’un campanar. Dels 470 diputats només dues eren dones. Clara Campoamor del Partit Radical i Victòria Kent de Izquierda Republicana, que tampoc coincidien. La primera defensora del dret i la segona n’era contrària. Fixeu-vos que tampoc hi havia cap dona diputada en el PSOE i molt menys en el Partit Comunista fet entenedor donat que aquesta formació política no tenia cap diputat. En definitiva hi votaren a favor el PSOE ( amb la significativa excepció d’Indalecio Prieto, un dels més significats membres i representant de l’ala dreta del Partit ), totes les formacions de dretes i petits partits de contingut republicà i en contra Acción Republicana ( més endavant Izquierda Republicana amb Manuel Azaña), els radicals-socialistes ( una escisió per l’esquerra de Acción Republicana ) i els radicals amb Alejandro Lerroux al capdavant.

A la llibreria que tenim al menjador, només hi ha col·leccions completes, llibres d’un cert volum, que no tan sovint com caldria els trec la pols per a una millor conservació. Dissabte passat vaig dedicar-hi el matí. Ho vaig fer “ comme il faut “, traient-los un per un i a més a més obrint-los i passant el dit gros per damunt les fulles per si n’hi havia alguna d’enganxada. D’entre les fulles d’un volum de la Geografia Universal de l’editorial Gallach ( 1928) va sortir-ne un retall de diari – llàstima no poder-lo identificar – que diu així:

CRONICA DIARIA

El voto de las mujeres es un voto contra la República

Esos 160 diputados que han concedido el voto a las mujeres serán unos doctrinarios puritanos, pero son unos torpes republicanos.

Nosotros no negamos el voto a la mujer en nombre de su derecho a la libertad, sino en nombre de la defensa de la República. Las mujeres pueden ser, dentro de la República, abogadas, catedráticas, diputadas e incluso ministras; pero electoras no. Sólo unos cuantos pueblos han concedido el voto a las mujeres y la República espanyola no es cosa de que por quijotismo idealista se apoye o se confíe el voto femenino, que, será canalizado por curas, frailes y monjas.

Si hubiera existido una petición de voto por parte de la mujer, de tal manera que la República, ante la voluntad femenina, se hubiese visto obligada a implantar sus principios, se comprendería esa prisa de los diputados a dar ciudadanía a las mujeres; pero si éstas no la piden, si no existe en Espanya un movimiento feminista, si las mujeres no reclaman el voto, y son precisamente las mujeres republicanas militantes las que se oponen a él ¿ por qué incorporar a la Constitución una reforma que no puede beneficiar a la República, sino dañarla peligrosamente?

Se alegará que el voto femenino es una incògnita y que lo mismo puede dañar que beneficiar a la República. Aún cuando es evidente que la dañará, ¿ qué necesidad teníamos de añadir a la vida de la República nuevas incógnitas, por un idealismo inoportuno?

Los republicanos nos hemos dividido ante el voto femenino. Las derechas y los monárquicos, no. Los católicos vascos acceptaron en seguida el voto femenino; la prensa reaccionaria, con “ El Debate “ a la cabeza lo aplaude. La primera alegría que han tenido los monàrquicos bajo la República ha sido el voto femenino, como ha sido para la República el primer contratiempo grave.

Todavía puede ser reparado mediante una campanya intensa que levante a todo el republicanismo y a todo el socialismo, porque los socialistas, el pueblo, no los diputados, han de ser los primeros en marchar contra el voto feminista, ya que su minoría ha sido la culpable de que haya sido otorgado. Precisamente las agrupaciones femeninas socialistas saben lo que les cuesta convencer a las mujeres y lo que sufren en sus propagandas.

Hay que defender la República y la primera decisión de esa defensa ha de ser anular el artículo constitucional que da a los monárquicos y a los clericales el arma del vot femenino.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un periòdic d’esquerres, que s’oposa a donar a les dones el dret de vot. Val a dir que només en part. Els nega el vot actiu però no la possibilitat de ser elegides. Aquí no perilla res si alguna dona surt triada diputada. Serà el partit qui l’haurà posada en la llista i per tant no és sospitosa.

Quina no seria la influència de l’església, que un partit d’esquerres negués el dret de participació activa de les dones. El vot femení feia perillar la República. Penso que tenien bona part de raó però no podia acceptar-se aquesta discriminació. Diu també la crònica, que el perill és cert, que no hi ha una petició expressa per part de les dones, no existeix un moviment feminista. I curiosament les que més s’oposen al vot, són les dones políticament més concienciades, les militants. De fet les que millor coneixen la resta de les dones. També es fa referència a que son pocs els països que han donat el vot a les dones. I és cert. Només per posar un exemple: a França, el país de la llibertat, fraternitat i igualtat, fins l’any 1947, les dones no varen tenir el dret a elegir els seus representants. Val a dir que en les primeres eleccions generals en les que les dones varen poder votar ( any 1933 ) les dretes guanyaren i fins el 1936 amb la formació del Front Popular les esquerres no pogueren recuperar el govern.

Sortosament recuperada la democràcia homes i dones tenim els mateixos drets i deures, que queden expressats en la Constitució, però que malauradament, en la realitat no és del tot cert. Les dones, encara avui es troben discriminades entre d’altres àmbits, en el món del treball. És ben clar que cada dia són més, les dones que accedeixen a llocs de responsabilitat, però no és menys cert que encara ens queda a tots – homes compresos – el deure a fer el camí que ens condueixi a la igualtat laboral entre homes i dones.


Bust de Clara Campoamor