divendres, 31 de desembre de 2010

" LA NOVENA "





Anomenant la “Novena” tothom reconeix la que és considerada com l’obra musical més coneguda de Beethoven. Una composició de quasi dues-centes pàgines, que el músic va escriure als darrers anys de la seva vida. Una simfonia- la més genuïna de l’època romàntica- que fou també l’exemple que seguiren compositors posteriors com Brahms, Shubert, Berlioz i el mateix Mahler. Es diu que no hi ha cap obra posterior que no tingui un deute amb aquesta simfonia. Un himne a l’alegria i la fraternitat, una composició que ha merescut ser considerada patrimoni cultural de la humanitat i el darrer moviment himne oficial de la Unió Europea.

El darrer moviment – el quart – sens dubte és el més conegut. La coneguda com a simfonia coral, recull part dels versos de l’Oda a l’Alegria de Friederich Schiller i conjuga la música amb la veu, amb unes expressions que ens permeten escoltar la més gran de les catedrals musicals mai escrites. Fou estrenada aquesta obra el dia 7 de maig de l’any 1824 a Viena i el geni de Bonn no va poder sentir els aplaudiments degut a la sordesa que patia. Aquest últim moviment és interpretat per orquestra, cor i quatre veus solistes: soprano, contralt, tenor i baríton.

Aquesta tarda a l’emissora Catalunya Música, ens han ofert en connexió directa amb Leipzig, la interpretació d’aquesta obra. He pogut saber que cada 31 de desembre, des de l’any 1918 –amb l’excepció dels anys de la Segona Guerra – s’executa aquesta titànica composició, en la que hi queda senyalitzada la vàlua d’un home, que ens ha fet arribar i fruir una música que mai serà oblidada. "Freude, Freude"- amb aquestes paraules inicials del baríton- el Gran Mestre ens convida a conrear els camins de la Pau i la Fraternitat.

Heus ací doncs la meva satisfacció per acabar aquest any amb aquesta música i recordar el dia de “ l’home dels nassos “ de l’anyada que encetarem, per tornar a escoltar des de Leipzig la Simfonia Coral de Ludwig van Beethoven.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Poema



Mozart


Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldríem, un a un
volar i somriure

També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, VIURE!


Màrius Torres ( centenari del naixement)


El poeta ens recomana viure i els de casa desitgem conviure amb vosaltres, compartint l'afany per un món millor.

BON  ANY  2011

dimecres, 22 de desembre de 2010

Intransigència i niciesa



Els silencis de Catalunya al llarg de la història han sigut periòdics. El país n`ha tingut d’obligats però en altres ocasions, el nostre callament no ha tingut aquella imposició. Sempre però, al final dels silencis, hem dit cada vegada el mateix com si fos una novetat. En aquests períodes, tots han oblidat el que Catalunya deia, el que el nostre país volia. Catalunya és com si fos descoberta per part dels qui ens observen. És molt greu que un poble hagi d’estar sempre en un període de recomençar. Els silencis de Catalunya sempre són positius, només que sigui per l’estímul de recuperació que provoquen.

Res a veure amb els que imposen o provoquen els silencis. No ens saben veure, no arriben a analitzar-nos. No fan ni ens deixen fer i provoquen la seva ineficàcia, que els fa perpètuament inoperants. Aquesta manca d’anàlisi, el no voler veure les pròpies causes que els fan inoperants els porta a un error com és entendre que Catalunya és només una idea política. Catalunya defensa una forma de veure la vida, defensa la seva essència i la seva existència. El problema que els presenta Catalunya és de més contingut. Cauen en l’error de creure que Catalunya està en contra de la seva comunitat, quan els catalans afirmem Catalunya no ens oposem a res ni a ningú. Ens ho fan molt difícil, en ocasions perillosament complicat, ni escolten ni volen escoltar cap manera possible presentada per nosaltres, que pugui garantir el nostre ser. Tenim una realitat que és la nostra manera de viure i si persisteixen negant-la, o no la volen reconèixer, es tracta d’uns ignorants o uns obcecats.

No som quelcom abstracte, però el que si ens cal és fer país i no mitificar-lo. Catalunya no és ni un mite ni una abstracció. Catalunya som els catalans, tots els catalans, els nascuts ací i els que vinguts d’altres terres senten també seva aquesta terra.Els catalans, quan hem pogut, hem dit i repetit el que volíem. En alguns moments hem donat la sensació que ja estàvem cansats de repetir, el que com a comunitat volem.El que cal és que tots plegats, siguem capaços de construir una comunitat modèlica en la convivència.

Aquestes quatre ratlles són la conseqüència d’una notícia. La sentència del Tribunal Suprem sobre el model d’immersió lingüista. No vull entrar en el debat de la qüestió i més aviat m’he decantat cap una mena de manifestació/ proposta.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Quin greu, ens han canviat la samarreta del Barça





Reconec que sóc futbolero i des de fa molts anys. Vaig començar a fer córrer la pilota al pati dels “hermanus”, al carrer de la Penitència. Un baló – i soc molt agosarat amb la paraula – que era un tall de cuir farcit de draps. La pell era de tanta qualitat que cada dos per tres s’esquinçava i el farcit quedava escampat damunt la “gespa”. Els corners, degut a la petitesa del camp no s’assenyalaven i per cada tres vegades que la pilota sortia fora del camp tocada per un jugador de l’equip defensor, ja havíem trobat la manera de compensar les infraccions: es xutava un penalti. Podeu imaginar-vos, les discussions que sovint hi havia, quan no ens posàvem d’acord en les vegades que la pilota havia anat a córner: que si ja és la tercera vegada, que només és la segona...A banda dels porters que es mantenien fixes a les portes, la resta, tots corríem darrera la pilota amb millor o pitjor traça. Si era a l’estiu, calçats amb unes espardenyes de pagès i quan ja havia vingut la fred, la majoria amb unes xiruques, tot i que n’hi havia alguns que disposaven d’unes bones sabates. I val a dir-ho que hi havia una bona colla que remenaven la pilota de primera. La composició dels equips mai era la mateixa. D’antuvi s’escollien dos jugadors de pareguda qualitat, que començaven de forma alternativa – d’un en un – a escollir els companys de l’equip. Gosaria dir que els equips quedaven força igualats. El matx tenia una durada de vint minuts, el temps que teníem de “recreo” – matí i tarda – i les ganes de guanyar hi eren de debò. Alguna trompada també s’escampava, però sempre sense mala voluntat i com que les caigudes eren sobre la sorra i tots anàvem abillats amb pantalons curts, en els genolls s’hi podien veure les traces que deixaven les anades de trompis. Els mesos de vacances, quan l’escola era tancada, els partits els fèiem al passeig i els companys no eren els mateixos. La colla de vailets érem de la barriada, un quadrilàter delimitat per la Rambla, el Passeig, la plaça del Monestir i el carrer Hospital. A la colla s’hi afegien els vailets, fills de les famílies que venien a passar l’estiu, a “verenejar”, la majoria de Barcelona, que arribaven tot just començades les vacances a finals del mes de juny i s’entornaven a mitjans de setembre. Aquests nous companys eren sempre benvinguts i a més ens aportaven un canvi que nosaltres valoràvem de gran importància. Tenien pilotes com cal, del tot rodones, d’aquelles de cuir de bona qualitat, que calia omplir amb aire i que anaven tan ben tapades amb un cordó. El doble de grosses que les nostres, que si be al començament ells dominaven millor per estar-hi acostumats, pocs dies després nosaltres també les sabíem remenar. Quins partidassos!! Just al passeig del mig i no partits de 20 minuts, de més llarga durada i sempre amb algunes persones que s’aturaven a veure’ns jugar. Com si fos un partit de veritat, que ja ho era.

Queda doncs, abastament demostrat, la meva afecció pel futbol. Seguidor del Barça, un “culé” que d’adolescent molts diumenges deixava d’anar al cinema per poder escoltar per la ràdio el partit. La memòria encara em permet recordar els Velasco, Escolà, Martín, Curta...que varen ser els anteriors del gran equip amb en Ramallets a la porta, Seguer, Biosca i Segarra a la defensa, al mig del camp la qualitat tècnica de Gonzalvo III i d’en Bosc i a la davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Les centrades d’en Basora amb les rematades de cap d’en César, la capacitat prodigiosa que tenia en Kubala per ser el centre de la formació i les bones maneres de Moreno i Manchón – sense la vàlua dels tres anteriors – però amb una gran habilitat per aprofitar les excel•lents deixades d’en Kubala. L’ala esquerra d’aquella davantera i més especialment Moreno varen fer gols a dojo. Dels equips posteriors ja en queda la memòria visual i no en parlaré. He anat forces vegades al camp de les Corts, però al Nou Estadi només l’he visitat una vegada. Durant alguns anys anava a veure el Guíxols a la carretera de Palamós. Ja fa molt temps que no vaig a futbol, però la meva afecció per aquest esport no manca. Potser cal precisar que miro els partits del Barça a la televisió, però engego l’aparell a l’hora que comença el partit i l’aturo quan l’àrbitre xiula el final del matx. Gaudeixo d’un bon partit però no em motiva tot el que es diu abans i després. M’atabala, inclús m’avorreix tot el discurs que es fa a l’entorn del futbol. Penso que es passen de rosca i que caldria tenir la mesura suficient per no convertir un esport amb quelcom excessiu. Si no es pren aquesta moderació, caldrà preguntar-se per quina raó, que d’explicació alguna deu haver-hi.

Aquesta darrera setmana, sembla que a Can Barça hi ha hagut un gran enrenou, una mena de trasbals, que ha omplert els mitjans de comunicació de comentaris, entrevistes i reflexions en general. Les persones que avui dirigeixen el Barça han signat un acord de publicitat amb una anomenada Qatar Foundation, que obligarà al club a inserir a la samarreta el logotip d’aquesta entitat. La conveniència o desencert de l’acord ha encetat comentaris arreu i en tots els sentits.

La signatura d’aquest contracte segons assegura la junta, més que un acord volgut és una necessitat degut a la situació econòmica que pateix el club. Cal reduir el deute amb els més de 160 milions que l’entitat cobrarà. Diu el senyor President, que es tracta d’una necessitat i no nega que és un pas enrere per poder-ne fer tres cap endavant. De la situació econòmica expressa que te el club jo no en judico res. Segons els actuals rectors, de diners en manquen i el club ha de pagar nòmines, creditors i tapar molts forats i l’acord amb la fundació posarà remei a aquesta situació tan preocupant. El senyor Rosell, fa una gran alabança del conveni, dient que si fos el president d’un equip rival, es sentiria preocupat per l’acord signat. Vaja que ho han fet de primera. Si escoltem els exrectors de l’equip diuen que varen deixar la caixa forta plena de diners, tants que quasi no hi cabien. Que no hi ha cap necessitat de signar aquest acord i que el club disposa dels diners suficients per anar fent sense problemes. Tampoc valoro aquest discurs, penso que hi podríem aplicar en les dues afirmacions – els que ara governen i els que fa quatre dies tenien la gestió - allò de “ pillo a pillo i va el resto”. Una incertesa si que la tinc. L’interrogant sobre que caldrà fer, si en una propera ocasió el club torna trobar-se en una mancança de diners. Hauran de buscar-los ves a saber on? Sembla que inclús en el Barça, l’exemple de bona gestió, també les despeses creixent sense aturador.

El que si retrec a la Junta, és que si han decidit prendre aquesta mesura, l’haurien de defensar amb contundència i fermesa, sense mitjos discursos, i amb arguments de millor contingut –  no com els dels passos – que segurament el senyor Rossell ha aplicat recordant la prou coneguda frase de Lenin: “ dos passos endavant i si cal després un enrere”.

Fins ara, el Barça ha volgut expressar la voluntat que el futbol- segurament l’esport amb més predicament - és un exercici que pot contribuir a difondre valors de contingut humà i ajudar al desenvolupament actiu de bona part de la joventut en d’altres indrets. El Barça ha merescut el reconeixement per aquesta feina, que ha tingut la màxima expressió amb la signatura amb l’UNESCO d’un acord d’ajuda econòmica i la formalització del logotip a la samarreta. Certament, els “culés” ens podem sentir satisfets i perquè no dir-ho també orgullosos del nostre club, que ha portat a tot arreu, el “certificat” de l’UNESCO i els continguts solidaris que representa l’organització internacional. A l’entendre de bona part dels seguidors “culés”, l’acord amb Qatar Foundation, és contradictori amb el projecte que fins avui ha defensat el club. Qatar no és una monarquia, ni tan sols de caire absolutista, aquell país és un emirat. L’emir és la concreció de tot el poder polític i religiós, la negació absoluta de la democràcia. Un país que només ha reconegut dos dels Drets Humans, per a l’infància i els discapacitats. Els drets polítics no són respectats, la discriminació de la dona és total, s’exerceix la pena de mort. La població és d’un milió tres-cents mil persones, però només el 20 % són d’origen de les tribus pròpies del país. Els estrangers que majorment provenen de la Índia i de l’Arabia Saudí no tenen els drets laborals reconeguts. Existeix el que s’anomena la llei d’avals ( el kafeel) el permís que t’ha de concedir l’autòcton per venir a treballar i no estàs autoritzat a abandonar Qatar, sense que el kafeel sigui abolit. Una situació considerada com una nova forma d’esclavatge. Qatar Foundation és una fundació privada fundada per l’emir i en cap cas pot ser considerada una ONG. Segur que no trobaríem cap ONG que disposés de tants diners per gastar-los en publicitat. El règim polític és arbitrari i dictatorial.

Per primera vegada en la història del Barça, a la samarreta hi haurà la marca d’un patrocinador, que en realitat és el propi estat de Qatar. UNICEF quedarà a l’esquena de la samarreta i no podrà ser mostrada en els partits de la Copa d’Europa, que només permet un sol logotip. Penso que la qualitat de la samarreta del Barça queda devaluada i els valors que feien de l’equip una entitat esportiva reconeguda per la seva diferència s’hauran acabat. El diner és molt poderós i potser tinc del Barça- millor dit, de les persones que el dirigeixen – una excessiva consideració. Tot i no ser membre de la directiva, el senyor Cruiff, considera que l’acord no hauria de ser, no per raons democràtiques, sinó perquè la quantitat acordada no arriba ni al 10% del pressupost. El president, amb un gest de suposada bona voluntat, es compromet a canviar de parer si l’assemblea ho decideix. Ara que el tracte ha sigut signat, quina vergonya!! Per què la junta no ha obert un debat sobre la qüestió? El més sorprenent que he pogut sentir, és el comentari d’en Josep Guardiola: “he viscut una llarga estada a Qatar i puc assegurar que mai he vist que els drets humans no fossin respectats”. El senyor Guardiola, podria haver-se estalviat aquestes paraules i per dues raons. En primer lloc, per la simple consideració que no en tenia cap necessitat, és l’entrenador i no te cap responsabilitat respecte les decisions que pren la directiva. I després perquè ha posat un certa incertesa a l’imatge que tenim de la seva persona. És possible que valoro uns principis que no són propis en un equip de futbol i que no m’hauria d’estranyar aquesta decisió.

La meva afecció “culé”, malgrat aquesta decisió que considero èticament vergonyosa, es mantindrà. La meva satisfacció i alegria pels triomfs del Barça que no manquin i si pot ser amb la qualitat que mostra l’equip avui per avui. Dóna goig veure’ls jugar i hom queda embadalit com fan anar la pilota. Però, quina llàstima que li hagin canviat el contingut i el valor de la samarreta.


dissabte, 11 de desembre de 2010

Rafael Patxot i Jubert




Més sovint del que ens pensem desconeixem persones i fets del nostre entorn més proper. Aquesta circumstància vaig viure-la no fa masses dies, mercès a una sortida al Montseny, organitzada pel Museu d’Història de la Ciutat. Ben segur que era sabedor d’un ciutadà de Sant Feliu, el senyor Rafael Patxot, però ben poc coneixia de la seva persona. De llur afecció per l’astronomia i la meteorologia si que ho sabia i en més d’una ocasió m’havia aturat a contemplar la façana de la seva casa, on avui hi ha la Cambra de Comerç. Indret on encara recordo que hi havia hagut l’ajuntament, quan s’estava bastint l’actual consistori que havia sigut enrunat per un bombardeig.

El senyor Rafael Patxot i Jubert va néixer a Sant Feliu l’any 1872 i va morir a Ginebra el 1964. La família Patxot, de nissaga occitana, va dedicar l’activitat familiar a la fabricació de taps de suro, origen de la fortuna del llinatge. L’avi del nostre personatge fou alcalde de la vila i el seu pare una persona molt ben dotada per la música. Rafael Patxot va estudiar a Barcelona i després a París i ampliar els seus coneixements a Londres i Cambridge. Aquests estudis a l’estranger van formar-lo com a científic, però fou a l’Anglaterra victoriana on es determinà ideològicament.

L’any 1894, es casa amb la seva parenta Lluïsa Rabell. Del matrimoni en nasqueren tres filles: Montserrat, Maria i Concepció. Les dues primeres moriren en plena joventut, però ens cal retenir la Maria, que donarà el nom a la Masia Mariona. La primera manifestació de Patxot fou científica, quan només amb vint-i-quatre anys va dotar-se d’un observatori astronòmic instal•lat a Sant Feliu. Cap a l’any 1900 la família Patxot va deixar Sant Feliu i anar a viure a Barcelona, on Rafael va col•laborar amb el seu sogre – comerciant amb Sudamèrica – i és llavors quan Patxot estableix un profund intercanvi amb el món intel•lectual modernista i comença a exercir els seus mecenatges, que porten a considerar-lo el més important protector del que ell deia amb ironia “beneficència intel•lectual”. No és pas la meva intenció fer una exposició de les activitats que va sufragar el senyor Patxot, però si mencionar-ne dues, que, al meu entendre, caracteritzen clarament l’estima que tenia cap el seu país.

L’any 1919 Rafael Patxot es fa càrrec, com a marmessor, de l’herència de la seva cunyada Concepció Rabell, vídua i sense fills d’un acabalat indià. D’acord amb el testament Patxot tenia l’absoluta llibertat per administrar els bens de l’herència. Constituí la fundació Concepció Rabell i Cibils, que li va permetre ampliar el seu mecenatge amb dues iniciatives encaminades a la preservació del patrimoni de la nostra cultura popular: l’Estudi de la Masia Catalana i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

La masia és part de la història de Catalunya. Pertany al món rural mediterrani, neix a l’època medieval, ha anat evolucionant i amb el desenvolupament de la societat industrial, es trobava en certa manera en perill d’extinció. Per això, en el primer quart del segle passat, un grup d’estudiosos van creure oportú aprofundir en el seu coneixement. El senyor Patxot, va entendre aquesta preocupació i l’any 1923, la col•laboració entre el Centre Excursionista de Catalunya i la Fundació Rabell, iniciaren les activitats corresponents. El fons d’aquest estudi és de 131 àlbums, dels quals 119 són dedicats a les comarques de Catalunya, 10 a les Illes i 2 al País Valencià. També hi podem trobar 10 carpetes que sumen 300 dibuixos de masies i 7700 fotografies. El tema preferent és la visió de la casa, però també hi figuren imatges del camp i la vida al mas. Hi treballaren un centenar de fotògrafs i una trentena de dibuixants. A cada fotografia hi podem trobar el nom i referències de la imatge, l’autor de la fotografia i la data. Aquest estudi – arquitectura, mobiliari, indumentària, i comportament humà i social – quedà interromput l’any 1936 degut a la guerra civil. A partir de l’any 1976, per acord entre els hereus del senyor Patxot i el CEC, el material gràfic de l’Estudi de la Masia, ha quedat dipositat al local del CEC, on és obert a consulta. Deu fer un parell de mesos, que en el museu de Sant Feliu, varem poder-ne veure una mostra d’aquest treball.





L’any 1922 es va emprendre una iniciativa, mercès a la donació de la Fundació Concepció Rabell, de recerca de la música popular dels Països Catalans. L’entitat, patrocinada per l’orfeó Català, va recollir prop de 40000 documents, una obra coneguda amb el nom de Cançoner Popular de Catalunya. Eren sempre dues les persones que tenien cura d’anar aplegant les melodies. Aquestes parelles, un músic per anar anotant la tonada i l’altra per prendre nota de la lletra, van recórrer fins l’any 1936, diferents indrets de Catalunya. La guerra civil va interrompre les tasques de recerca, bé que ja s’havien publicat tres luxosos volums entre 1926-1929. El senyor Patxot, exiliat a Suïssa, poc abans de la seva mort l’any 1964, va donar instruccions als seus néts, que una vegada la dictadura del general Franco – que l’havia obligat a mantenir-se a l’exili – s’hagués acabat i un cop la situació política a l’Estat Espanyol semblés estabilitzada, que la gran quantitat de documentació que l’Obra del Cançoner havia anat recollint no es perdés i que fos entregada, a disposició dels estudiosos, en alguna biblioteca o en algun arxiu segur. L’any 1991 arribà al Monestir de Montserrat la primera tramesa i el 1994, la segona. L’abat Sebastià M. Bardolet va nomenar al monjo benedictí Josep Massot i Muntaner, conservador de l’enorme arxiu del qual s’havia fet càrrec el Monestir. La feina feta per Massot ha estat pacient i tenaç i el testimoni més evident és la xifra de setze volums, que afegits als tres publicats abans de la guerra, en fan dinou.


L’any 1926, Rafael Patxot projecta l’edificació d’una masia d’estiu, que desitja sigui situada en el Vallès, en el repeu del Montseny, amb bosc...L’indret triat fou als afores del poble de Mosqueroles, a la serra del Montseny. La construcció s’inicia l’any 1927 i es conclou entrat el 1930. Es tracta d’un mas de nova planta, una esplèndida residència secundària. Una obra de gran qualitat i solidesa, en la qual Patxot no mirà prim en matèria de despeses. A la masia li fou posat el nom de Maria, en record de la filla que tant desitjava tenir un estatge a muntanya, però que morí abans de poder-la realitzar. L’edifici consta d’una planta baixa, un primer pis, residència de la família i les golfes tradicionals que l’arquitecte Danés, va convertir en un segon pis, amb la biblioteca i altres habitacions. El matrimoni Patxot-Rabell no pogueren disfrutar de la masia cinc o sis anys mal comptats.

A mitjans del mes de juliol de 1936 el matrimoni va desplaçar-se de Barcelona cap a la masia, per començar les vacances d’estiu. Pocs dies després, es produeix la sublevació militar i tot seguit s’originen incursions de grups incontrolats que escorcollen la casa i posen en perill els estadants. La situació empitjora fins al punt que el conseller de Cultura de la Generalitat- Ventura i Gassol- assabentat de la situació, organitza una expedició de socors. Un grup de policies acompanyen la família fins el port de Barcelona, on aquella mateixa nit són acollits en el vaixell almirall de la divisió francesa i l’endemà un torpediner els conduí, juntament amb altres refugiats a Port Vendres. A finals d’aquell mateix any s’instal•laren a Suïssa.

Per a Rafael Patxot fou un trencament total, un abans i un després d’aquell 1936. Bona part dels seus projectes en vies d’execució deturats per sempre més i no tornaria a veure Catalunya, l’objecte de la seva màxima dedicació. Acabada la guerra, el nou règim considerà Patxot com a “individuo desafecto al Glorioso Alzamiento Nacional” i el Tribunal de Responsabilidades Políticas li imposà importants sancions econòmiques. Rafael Patxot, va donar, un cop més, la mesura del seu caràcter, negant-se a tornar a Catalunya mentre hi hagués dictadura. Es tenia per un home lliure i no va acceptar mai viure sota un règim d’opressió nacional contra el seu poble. Va iniciar un llarg exili de quasi trenta anys, fins al seu traspàs a Ginebra el 1964.

Malgrat l’exili, Rafael Patxot no restà pas inactiu en aquella terra estranya. Va escriure les seves memòries. Són quasi un miler de pàgines que encapçalades per l’Adéu a Catalunya a una Catalunya tiranitzada, dividides en dues parts. La primera conté una extensa relació de les seves fundacions –entre 1902 i 1935 - i una selecció d’anècdotes de personalitats significatives. A la segona part narra les incidències de la guerra civil, les malvestats de què fou objecte per part de les autoritats dictatorials. Un trist epitafi clou el volum: “ La meva vida contenia quelcom que no ha pogut esplaiar i que morirà amb mi. Malaguanyada vida!”. Trist epígraf-penso jo- per una persona que va lluitar tota la seva vida per allò que creia just, fidel a la defensa de la personalitat humana i amb una total unitat entre el que pensava, deia i feia.

Patxot, és recordat, per la seva condició de mecenes, molt especialment respecte la cultura catalana. No n’hi ha hagut cap de tan vast, tan intencionat i tan intel•ligent com el que li oferir a la nostra terra Rafael Patxot en el període 1925-1936. Solament té un parió amb el que en la mateixa etapa exercí Francesc Cambó. Segurament que tots dos personatges van dedicar importants recursos econòmics en activitats artístiques i culturals, però també cal precisar l’absoluta diferència que varen tenir respecte la sublevació militar de l’any 1936. Patxot va ser en tot moment contrari a la insurrecció contra la República. Cambó va ajudar amb importants recursos econòmics el cop d’estat dirigit pel general Franco.








Sortida al Montseny i visita a la Masia Mariona



L’any 2005, la Junta de Govern de la Diputació de Barcelona acceptà la donació condicionada de la Masia Mariona que li efectuà Rafael Carreras i Patxot, nét del nostre conciutadà. La condició primera i principal de la donació fou l’exposició permanent de l’Univers Patxot i en segon lloc la creació d’un Consell Assessor, per col•laborar en la gestió de l’equipament cultural dedicat al seu avi. A finals de l’any passat s’inaugurà la Masia Mariona de Mosqueroles, reconvertida en la nova seu del Parc Natural del Montseny, així com de l’exposició permanent Univers Patxot.

La part de baix de l’edifici està dividida en sis sales en les que podem seguir diferents aspectes de la vida del senyor Patxot. La sala d’actes, en la que es pot seguir un audiovisual biogràfic de Rafael Patxot que comença amb la fugida cap a Barcelona el juliol de 1936. Després de l’embarcament a Barcelona , l’audiovisual fa una narració de la vida de Rafael Patxot.

La segona sala és la que exposa l’obra de la Masia Catalana. És aquí on s’explica un dels projectes estel•lars de Patxot, malauradament no conclòs per l’esclat de la guerra civil.

Llibres i Natura es titula la següent sala en la que s’apleguen dos aspectes ben diferenciats de les activitats de Rafael Patxot. Es comunica al visitant, originals o bé els lloms reproduïts de la lletra impresa que generà el mecenes. El segon tema d’aquesta sala s’aprofita per fer una exposició de l’estima que tingué Patxot per l’excursionisme, activitat que en els seus inicis tingué un caire molt cultural i científic. Deia Patxot que era un astrònom afegit, ja que el seu excursionisme és anar un xic més enllà, car deixant la Terra, m’he passejat pels paisatges lunars.

El sostre de la sala quarta representa una bella imatge d’un cel blau, que vol mostrar el reconeixement del Patxot científic. Núvols és el nom de la cambra, on Patxot explica “ que l’any 1896 vaig començar l’observació dels núvols en el meu observatori de Sant Feliu de Guíxols”; ja a Barcelona “ el 1923 va continuar en un local del Servei Meteorològic de Catalunya, material que li fou usurpat l’any 1939 – per sancions econòmiques – per ordre del Servicio Metereológico Nacional. A començaments de l’any 1942, el llavors director d’aquest Servicio visità Patxot a Ginebra per proposar-li col•laborar, en el servei que dirigia: “...ni tan sols un d’aquests cabells blanc està en venda” fou la resposta que rebé el visitant.

A la cinquena estança podem contemplar una reproducció que representa Urània, musa de l’astronomia, , llegint el Llibre del Cel voltada d’un fons estel•lar. La primera manifestació de la personalitat de Patxot fou científica, quan als 24 anys, es va veure obligat a deixar els estudis i fer-se càrrec de l’empresa familiar, dugué a terme una aspiració de la primera joventut: la instal•lació d’un observatori a Sant Feliu. L’observatori era exclusivament astronòmic tot i que en el futur es decantaria cap a la meteorologia. Hi podem observar algunes peces totes de procedència francesa.

El sisè i darrer dels gabinets ens mostra una de les grans realitzacions de Rafael Patxot, el Cançoner Popular. Un gran mapa adorna i presideix el recinte. En aquest plafó s’observa l’àmbit de la recerca d’aquest patrimoni cultural.

La resta de l’edifici és la seu del Parc Natural del Montseny.

Dos aspectes que crec val la pena remarcar. Davant la gran porta d’entrada de la Masia, hi flanquegen dos xiprers, remembrança de Montserrat i Maria, les filles del senyor Patxot traspassades en plena joventut. I a la façana nord, podem veure un rellotge de sol, que pel seu volgut emplaçament, no pot marcar les hores. Una de les condicions volgudes pel seu nét. Potser l’únic rellotge de sol que mai no serà il•luminat. Presència del sol fins i tot quan no ombreja, ja que el sol existeix durant la nit. Presència de tots aquells que han construït i habitat aquesta mansió.









diumenge, 5 de desembre de 2010

Núria i Sònia




La foto que encapçala aquest post de contingut familiar – mig perduda dintre d’un llibre i fa pocs dies recuperada – és la de les dues nostres filles. En ocasió d’haver-lis comprat dos vestits idèntics, la seva mare va portar-les a casa del fotògraf. L’ocasió calia que fos “guardada”. Segons em diu la Joana, la Núria devia tenir uns deu anys i la Sònia ja havia fet els quatre.

La llavors menuda de la casa –que encara ho és, malgrat el pas del temps – avui és el seu aniversari. Aquest matí la seva mare l’ha felicitada. Jo no ho he fet encara fins que no siguin quarts de deu, quan va néixer. La Joana i jo, tenim l’absoluta percepció que haver-les tingut, és el més important de la nostra vida, que a més ens ha permès ser avis d’en Martí i de la Sara. Una quitxalla que rep la deguda formació per ser persones com cal, que els permetrà tenir l’esperit solidari i el compromís social que han de ser els principis fonamentals de la conducta de l’ésser humà.

Per molts anys Sònia, gràcies pel coratge que has tingut, que ens permet tenir-te al nostre costat. Ens estimem filles i desitgem- malgrat l’edat que ja tenim - poder conviure tots plegats encara molts anys.

El mes passat va ser el natalici de la Núria. Benvolguda filla, els teus pares no disposàvem de la foto, però et preguem que avui – tot aniversari té vuitava – comparteixis amb la teva germana aquesta imatge.

diumenge, 28 de novembre de 2010

Pacte Nacional per a la Laïcitat





En el ple de l’ajuntament de dijous passat, el grup municipal d’ERC, va presentar una proposició per adherir-se al Moviment Laic i Progressista que es manifesta a favor d’encetar un debat polític i social per arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat.D’antuvi – i per no passar-me per alt – vull agrair que Esquerra de Sant Feliu hagi portat a la consideració dels nostres representants aquesta qüestió.

Al meu entendre, el laïcisme és la concepció d’una societat lliure, que tingui com a objectiu bàsic l’expressió dels valors de la llibertat de consciència, el pluralisme,la igualtat, el respecte i la cohesió. Només des de la laïcitat podrem construir una societat lliure, igualitària i democràtica, en la que tothom pugui expressar-se, des de qualsevol confessió o ideologia. La laïcitat hauria de ser el pacte que conduís al conjunt de la ciutadania a una convivència que seria la base d’una ètica civil, que en cap cas representaria una agressió a les conviccions religioses. Entendre la societat des del pluralisme de pensaments i la laïcitat ens hauria de permetre conviure conjuntament en els espais públics. La laïcitat és la base de la igualtat, de la tolerància i del respecte entre les persones. El laïcisme defensa la llibertat de consciència i de religió i és la garantia contra qualsevol limitació o injustícia.

El laïcisme – també el concepte clericalisme – neix al segle XIX, quan els partidaris de la laïcització de les institucions, plantegen la limitació de la religió en la vida pública.
L’origen podríem situar-lo al segle XIV, quan es va produir l’acabament del poder pontifici i de les teocràcies. El Renaixement i més endavant la Revolució Francesa són els fets més importants en l’avenç d’aquesta reforma de la societat. No és però fins al segle XIX, que s’inicia a França un camí que fou objecte de fortes tensions, entre la França ( Filla Gran de l’Església) i la França ( Filla de la Revolució). En aquesta situació conflictiva, cal esperar un segle, per aprovar una llei l’any 1905, que va establir la separació entre l’Església i l’Estat. La determinació que França és una República laica, no es produeix fins la Constitució de 1946.

Pertoca a l’Estat regular la vida pública que pertany al conjunt de la ciutadania i precisament per garantir aquesta pluralitat, ha de mantenir una posició independent de tota iniciativa exercida en nom i defensa d’una religió o d’una ideologia. D’aquesta manera l’Estat preserva l’espai públic a fi que tothom s’hi pugui reconèixer i integrar.

L’article 16 de la Constitució Espanyola expressa en l’apartat 3 que cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres religions.

L’Estat és aconfessional però no és laic en el sentit que no es propugna la completa separació entre l’Estat i les confessions religioses, principi entès com a neutralitat de l’Estat en matèria religiosa. Les relacions de cooperació amb les confessions religioses i molt expressament amb l’Església Catòlica – que és mencionada particularment – no considera la neutralitat com a condició necessària per garantir l’exercici de la llibertat de consciència i l’Estat espanyol no s’exclou de tot el que sigui religiós per tal de deixar llibertat a tot i a tots. En un estat laic les esglésies no són de dret públic sinó només de dret privat, podem funcionar com una institució però han de prendre una forma anàloga a una associació privada de dret comú i els seus ensenyaments morals no han de ser imposats ni combatuts pels poders públics. L’Estat no reconeix, ni paga salaris, ni subvencions a cap culte.

Aquest no és el cas de l’Estat espanyol, que el mes de gener de 1979 –just sis dies després de l’aprovació de la Constitució – es signa al Vaticà un conjunt d’acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, en el que es contemplen les relacions amb aquesta confessió religiosa. Aquest acord substitueix el de l’any 1953 que confirmava la confessionalitat de l’Estat. Si bé l’acord de 1979 difereix del de 1953, contempla un tracte de favor respecte d’altres creences, fet que alguns estudiosos qualifiquen de “confessionalitat sociològica” de l’Estat Espanyol. Aquest acord, mostra sens dubte que la Constitució no estableix un model laic en el que l’Estat es mostrés indiferent al fet religiós. La norma de l’Estat laic és que no hi ha norma, tothom pot acollir-se, respectant els drets i deures que ens mana la Constitució i les lleis que d’ella se’n dimanen.

Unes referències al ple de dijous passat. En Jordi Vilà, en nom d’ERC, va emparar la proposta mantenint en tot moment el principi de respecte per tothom i plantejant no la decisió de l’ajuntament sobre la laïcitat sinó el recolzament a una entitat cívica, el Moviment Laic i Progressista, per demanar als partits polítics un debat públic, polític i social que proposi, si així ho decideixen, arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat. El portaveu del PSC, Juan Josep Garcia, va sostenir dues qüestions que al meu entendre son prou importants. La crisi econòmica planteja situacions de difícil solució, que afecten majorment a les classes treballadores. Cal valorar el perill de fractura de la convivència, que certes formacions polítiques atien amb un discurs abominable, en el que la intolerància religiosa, pot provocar situacions racistes i xenòfobes. Aquests darrers dies i en el curs de la campanya electoral ho hem viscut. La defensa del laïcisme com a signe de progrés, en resposta al regidor de C. i U. va semblar-me elaborada des del raciocini i prou ben argumentada.El company Jesús, va situar la proposta des de la vesant - que sense oblidar-se de les conviccions personals - tothom comprengués la importància de la proposició, en quant el contingut democràtic i fonamental de la laïcitat en una societat avançada. El regidor de C. i U. – dit amb tot el respecte que em mereix- penso que no va entendre prou bé el fons de la qüestió. La laïcitat no és una ideologia política, és una proposta de convivència en la que tothom pot sentir-se lliure i que acull qualsevol pensament. L’Estat laic, no representa cap agressió, ni posa en perill les creences religioses. De cap de les maneres, la laïcitat vol passar a ocupar el lloc de confessionalitat religiosa que han mantingut alguns estats. Quan el regidor d’ICV, va mencionar la forma de govern teocràtica, el senyor Pascual, degut a l’edat, podria ben recordar haver viscut un règim en el que el cap d’Estat, ho era per la gràcia de Déu.( Francisco Franco, Caudillo de Espanya por la gracia de Dios) Així ho deien les monedes que havíem fet servir durant el govern franquista. El senyor Alcalde, penso que va errar-se si va entendre que el laïcisme posava en perill les seves conviccions personals per haver-les de manifestar. La proposició – que l’he escoltada un parell de vegades – en cap cas inquiria el pensament dels regidors i regidores, simplement es demanava el suport a un debat públic respecte la laïcitat plena de l’Estat. Una darrera consideració: penso que qüestions d’aquesta entitat seria més adient no presentar-les per la via d’urgència. Millor fer-ho, passant la proposta per la comissió corresponent, que permetria el debat i la discussió prèvies a la presentació al ple. Això permetria un millor coneixement de la qüestió i enriquiria el debat en el plenari.

Sóc del parer, que els ajuntaments han de controvertir qualsevol assumpte que afecti a la ciutadania. En aquest sentit, faig meves les consideracions que va exposar l’amic Jesús, quan va afirmar que els “temes municipals”, han d’anar més enllà de la gestió dels problemes del dia a dia i que els nostres càrrecs públics han de ponderar i reflexionar sobre qualsevulla qüestió. El veïnatge tenim dret a conèixer el parer de les persones que hem escollit, respecte de temes i matèries, tot i que l’ajuntament no en tingui capacitat resolutiva. D’aquells casos que alguns anomenen que no són de competència municipal i que per tant no han de ser considerats. Gosaria afirmar, que la majoria de les persones quan decidim el sentit del nostre vot, no ho fem només per a la bona administració de la ciutat, sinó que també considerem el contingut polític de la nostra determinació.

divendres, 19 de novembre de 2010

Blindatge de les festes dels correbous





A mitjans del mes de juliol el Parlament prohibia les curses de toros. Una mesura crec que molt ben encertada en defensa de la dignitat d’aquests animals, que són maltractats fins a la mort a les places de braus. La suma dels vots d’ERC, C. i U i Iniciativa per Catalunya van possibilitar la presa d’aquesta mesura. PSC – amb l’excepció de tres diputats si no ho recordo malament – PP i Ciutadans van mostrar el seu suport a la continuació de les corrides.



Dos mesos més tard, la majoria dels nostres diputats i diputades, blinden una llei per protegir els correbous. Les diferencies principals entre les curses de toros i les festes tradicionals dels correbous, a l’entendre dels que votaren a favor de la norma, són entre d’altres, que no hi la mort de l’animal, que no es tracta d’un negoci, que és una tradició molt arrelada a les Terres de l’Ebre i que aquesta llei dóna protecció als animals.



Afirmen que l’animal no és sacrificat – certament és així – però no gosen assegurar que la pobre bestiola no és maltractada. Penso jo, que tenir un animal amarrat amb unes cordes, amb unes teies enceses damunt les banyes mentre la cera s’escola sobre els ulls, amb l’utilització de bastons i punxes, no deu ser un exemple de bon tracte. També val la pena significar, que quan arriben les festes tradicionals, els bous són traginats d’un poble a l’altre, per ser els “protagonistes” de la diversió. El mal tràngol no el pateixen només una vegada. Reconeixent que els diners no corren amb tanta volada com en les curses braus, que l’espectacle és gratuït, no oblidem que els ajuntaments hi dediquen algun diner. Cal també recordar, que una de les raons que proposaven els defensors de les festes dels toros, era la tradició i fins i tot la cultura de l’espectacle. Aquestes proposicions van ser rebutjades en bona part pels mateixos diputats/des, que ara han votat a favor de la llei dels correbous, amb l’argument de ser una tradició molt afermada. Tampoc arribo a copsar la protecció que aquesta llei pugui atorgar als animals, si se’ls fa passar per aquests mals moments.



A proposta de C. i U. blinden una llei – la dels correbous – amb el suport de tots els grups parlamentaris, amb l’excepció d’Iniciativa per Catalunya què és l’única força política que manté la coherència amb el que va expressar respecte de la Fiesta Nacional. Com s’explica que C. i U. i ERC voten en contra de les curses de toros i ara donen suport a una llei que blinda els correbous? Com poden defensar aquests diputats/es aquest canvi de parer? És que no recorden aquestes persones el que varen haver d’escoltar, quan els defensors de les curses de toros, els retreien que havien votat a favor de la supressió, no en defensa dels drets dels animals, sinó en contra d’un espectacle d’arrels espanyoles? Considero que hi ha bona part d’hipocresia política eliminant les curses de braus i poc més tard blindar els correbous i també un intent de “ fer-se perdonar “ per l’electorat a quatre dies de les eleccions. I del debat sobre l’aspecte identitàri potser també caldria dir-ne quelcom.



És indubtable que en els correbous no hi ha la mort de l’animal, no és executat. Però no és menys veritat que els animals tenen basarda al foc, que són menystinguts i vexats en nom d’un entreteniment que desdiu el respecte i la dignitat que es mereixen i que nosaltres hem de defensar.



Penso que tot i tractar-se d’un tema “menor”, si tenim en compte els greus problemes que tenim damunt, caldria treure’n una reflexió. La serietat i la formalitat haurien de ser sempre presents en els nostres càrrecs públics. En aquest cas concret, penso que bona part dels nostres diputats i diputades, no van ser conseqüents i varem manifestar-se en contradicció amb els raonaments que havien defensat poques setmanes abans. Em sap greu, que part del nostre Parlament hagi “ensenyat les orelles”, fet que ha permès la crítica d’aquells que de simpatia i afecció al nostre país, no en tenen gota.

diumenge, 14 de novembre de 2010

El barri i la font de Monticalvari





Han caigut a les meves mans unes fotografies de la font de Monticalvari. La primera, datada l’any 1906, amb un grup de persones assegudes als bancs de pedra, que molts de nosaltres encara hem conegut i que darrerament havien desaparegut enterrats per les pedres i la terra caigudes de les parets. Un lloc que des de fa anys pateix un estat de deixadesa i abandonament que no s’hauria d’haver donat. Dotze són les fotos que mostren diferents aspectes d’aquell paratge tan estimat per moltes persones. Els veïns d’aquella barriada a proveir-se d’aigua i quants de nosaltres podem recordar els berenars que hi hem anat a fer.

De records de la barriada de Monticalvari en conservo molts. Vaig viure-hi uns quants anys, tot just acabat de casar. L’any 1731, un Albert Pujol, va comprar a l’abat del monestir un tall de terra, en la que va construir un habitatge. La casa fou bastida d’acord amb les necessitats d’una família de pagesos i sense pretensions de cap mena; les possibilitats econòmiques no podien permetre altra cosa. Entrades a la casa n’hi havia dues, la que comunicava amb el veïnatge i que permetia “anar a vila” – és a dir, baixar al poble- era per la banda del carrer de Monticalvari i calia pujar uns escalons. Tot just dintre i a mà dreta hi havia dues tines, en les que cada any es feia el vi dels raïms de la vinya.Seguia un recambró en el que hi havia queviures: patates, mongetes, els penjolls de tomàquets...Davant hi havia la cuina. La taula acostada a la paret esquerra, sempre amb el porró al damunt i un armari amb els porticons de color negra. A mà dreta el rebost i just al cantó uns escalons que menaven a la part de dalt, on hi havia quatre habitacions. La llar quedava emplaçada a la paret de la dreta i en el mur que donava al pati quedaven situats dos fogons de carbonet, les piques i un pedrís amb quatre càntirs amb l’aigua de la font de Monticalavari, que moltes vegades havia jo mateix anat a buscar. El pedrís tenia la part de sobre enrajolat, rajoles que de tants anys de posar i treure els càntirs havien “dibuixat” el cul del cànter. L’altre entrant era pel carrer del doctor Ligonya- que jo recordi només hi vivien dues families- amb una gran portalada de fusta, per on entrava i sortia el carro i el cavall per anar a la feina. Hi havia un gran pati amb un tancat per l’aixopluc de l’animal, unes gàbies amb conills i una bona mostra de pollastres i gallines. Una “comuna” a la part més endinsada de la cort. Aquesta eixida es comunicava amb la casa transitant el celler, situat en paral•lel de la cuina Aquest és el record que guardo d’aquella casa, que ben poc havia canviat des de la seva construcció. El terra, a banda de la cuina i les habitacions que havien sigut enrajolades, era de la pedra sobre la que s’havia construït l’habitatge. La família “ Peric”- aquest és el sobrenom dels Pujol- va viure durant unes quantes generacions a aquella casa, fins l’any 1975.

Quan l’avi va llogar la taverna de Can Peric, va quedar a la casa la seva germana, la meva tia-àvia Llúcia i el seu marit, l’oncle Lluis. La tia Llúcia és de les persones que en tinc un millor record. No tenien fills i sempre vaig sentir-me molt estimat per ella. D’adolescent hi anava molt sovint a veure-la i encara em sembla percebre aquell rebost, tot just sota l’escala, on hi guardava la mel que recollien de la vinya. Herbes de tota mena que la tia havia replegat de bosc, indicades per guarir el que calgués i molt especialment el vi de saule, res millor pels refredats. Un pot de vidre amb ametlles torrades i fruita la que segons la temporada es collia a la vinya. La tia, mai s’oblidava d’obrir la recuina i preguntar-me que em venia de gust. Un bon tall de mel, amb la bresca inclosa, era el que més sovint li demanava. Han passat molts anys, però no oblido el plaer que sentia quan amb la tia, anàvem a recollir els ous de les gallines i amb els ulls tancats passar-los per damunt de les parpelles, amb aquella escalforeta tèbia. Fa molts anys que vares deixar-nos tia, però com ningú, ets mereixedora de la paraula més bonica que hi ha en qualsevulla de les formes d’expressar-se i que en la nostra parla és: GRÀCIES.

Mira per on, unes quantes fotos m’han fet recordar la meva adolescència. Unes remembrances ja llunyanes però que tinc ben presents. Sembla que l’ajuntament ha fet esbrossar aquell indret, que s’han descolgat els bancs i s’ha fet una neteja a fons. El que no s’ha pogut recuperar és el broll d’aigua però es farà un últim intent per recobrar el cabal. Una bona notícia per a tothom que vulgui anar a fer una passejada per aquell indret i també si s’escau per passar-hi una bona estona per fer-hi una mossegada.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Campionat d'Europa d'atletisme






Tot just acabo de llegir que l’atleta etíop Haile Gebrselassie, a l’edat de 37 anys, dóna per finida la seva activitat esportiva. Fins avui el millor temps en la cursa de la marató i guanyador d’aquesta prova en els jocs olímpics d’Atlanta i Sidney. Aquesta notícia em permet posar fil a l’agulla per complir amb el compromís que vaig adquirir amb el meu nét Martí, d’escriure uns quants mots sobre els jocs olímpics.

Aquest passat mes de juny, va tenir lloc a Barcelona el campionat de Europa d’atletisme. Vaig pensar que valdria la pena preguntar-li al vailet si li agradaria anar un dia a Barcelona a presenciar una de les sessions. Val a dir que a mi també és l’esport que sempre més m’ha plagut i aprofitant l’avinentesa vaig pensar que ves a saber si al minyó també li podria venir de gust. Doncs, dit i fet. El nostre nét s’ho va passar de primera fins al punt que s’ha apuntat a la secció d’atletisme de Santa Cristina. No varem poder anar-hi el dissabte el dia de més competicions finals, però tot i així, feia goig veure l’estadi de Montjuïc amb milers de persones d’arreu animant els seus atletes. Francesos, alemanys, anglesos, italians....seguint amb gran entusiasme les actuacions dels atletes, no només dels seus, també aplaudint i celebrant les bones marques que obtenien altres concursants. Quatre finals vam poder presenciar: alçada i triple salt homes i els 100 metres plans i la javelina per a dones.


Rússia va ser la guanyadora amb 24 medalles (10 d’or ) però la gran sorpresa van ser els resultats de la selecció francesa que amb 18 medalles ( 8 d’or) va aconseguir el segon lloc. Amb gent molt jove, França va encapçalar les proves de velocitat i salts, en les que l’edat hi juga un paper molt important. Cristophe Lemaître guanyador dels 100 i 200 metres llisos, va ser la gran figura del campionat. El primer atleta blanc capaç de córrer els 100 metres per dessota els 10 segons i possiblement el gran rival dels esprinters negres en el futur immediat. El resultat de l’equip espanyol va ser molt escàs. La sisena posició amb vuit medalles ( 2 d’or) quan els entesos comptaven amb un mínim d’una quinzena de guardons. Cal mencionar un aspecte important de cara el futur, si tenim en compte que les medalles van ser guanyades per atletes que majorment es troben en edat avançada. Els joves, en paraules del president de la Federació Espanyola, hauran d’esforçar-se de valent si volen gaudir de les avantatges i dedicar-se amb més sentit professional a la feina. S’ha acabat d’actuar de manera tan generosa, afegeix el dirigent. Els recursos són limitats, i caldrà gastar-se els diners amb els que s’ho mereixen. Venen temps difícils, molt difícils. El senyor Odriozola remarca que hem viscut durant molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que hi ha hagut mancances de compromís personal de la banda d’alguns atletes. Potser hauria hagut d’afegir una certa responsabilitat seva, en tant que màxim representant de l’atletisme a casa nostra.

Sóc del parer que ens donen una percepció del tot equivocada sobre la qualitat de l’esport en el nostre país. Esportistes de primera línia certament que en tenim. Nadal, Gasol, Alonso, Contador, el grup de motoristes que manegen les màquines com si res, el doble títol de la selecció de futbol, són exemples d’excel•lents esportistes que en les seves modalitats mantenen posicions de primera categoria. Però sempre estem tractant de modalitats lligades estretament a interessos econòmics importants i no d’especialitats bàsiques en el món de l’esport. No som un país important en el camp de la natació, l’atletisme i la gimnàstica, que són les disciplines fonamentals de l’esport. Cada cap de setmana per la televisió ens omplen hores i hores de curses de cotxes i de motos, de partits de futbol, però si no vaig errat, des dels campionats d’Europa no he tingut ocasió de veure cap competició d’atletisme, ni reunió de gimnàstica...Penso que les televisions públiques, no només haurien de considerar que hi han altres esports que són d’interès i que haurien d’arribar a la ciutadania, i així també ajudarien a les persones que hi dediquen bona part del seu temps a practicar esports que no tenen com objectiu principal el benefici econòmic.

M’adono compte que dels jocs olímpics encara no n’he dit ni una paraula. M’he anat engrescant i he quedat amallat. Ho deixaré per una segona part. Tinc arguments per fer-ho així. En Martí, quan vaig dir-li que escriuria alguna cosa dels jocs, va fer-me una observació: “ avi d’acord, ja m’ho llegiré, però mira que no sigui massa llarg. Ja m’agrada el que escrius, però hi poses molta teca”.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Ha passat quasi un mes des del darrer post. Molt temps sense escriure res ha de tenir una explicació. Des de fa molts anys que pateixo una fibril•lació auricular que mai m’havia produït cap molèstia, però fa unes setmanes, sense cap mena de dolor i conservant en tot moment l’enteniment, vaig perdre la capacitat de parlar. No podia expressar-me, en absolut podia respondre el que me preguntaven. Érem a casa, al migdia i jo estava parant la taula pels menuts que dinen abans que nosaltres per poder anar a l’escola. Van portar-me a Palamós, les corresponents actuacions mèdiques i passades unes hores, quan vaig recuperar la parla, cap a Sant Feliu. Sembla que un coàgul va tenir la “ mala pensada” d’aturar-se al coll i va retenir el pas de la sang, que va provocar-me la mudesa. De molèstia física no n’he tinguda cap i penso que la recuperació és quasi total. De vegades tinc la impressió que no trobo la paraula que voldria i que no m’expresso amb la suficient claredat que desitjo. Vaja, que he perdut una certa capacitat a l’hora de comunicar-me. El neuròleg diu que estic equivocat i que aquesta sensació l’experimenten moltes persones que han passat aquest mal tràngol. És la primera cosa que escric des de llavors i penso que he hagut d’esforçar-me més del que calia. A veure si mica en mica aniré recuperant la confiança, que és el que em diu que haig de fer el metge. Gràcies també a totes les persones que han tingut la delicadesa d’interesar-se i desitjar-me una diligent recuperació.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Benvinguts minaires!!





Sembla que avui a la matinada tot estarà a punt per alliberar els 33 miners xilens, que es troben atrapats des de fa tant temps. La meva alegria per la recuperació d’aquestes persones i la satisfacció que tindran quan puguin abraçar-se amb els seus familiars.

Els mitjans de comunicació – pel que jo he pogut veure – ens han anat explicant tota l’experiència que han hagut de passar aquestes persones i els esforços que s’han fet des de l’exterior, per tenir preparades el més aviat que han pogut les condicions per recuperar-los. Si no ho recordo malament, de bon principi es parlava que caldria esperar fins al mes de desembre. Sortosament s’ha aconseguit escurçar el termini i els miners podran retornar a la normalitat força abans.

Aquests darrers dies, les notícies han anat prenen un aspecte, que al meu entendre, més aviat tenien un contingut sorprenent i que en cap mesura ajudaven a millor entendre el que passava. Francament, he tingut la sensació, que el que estava passant, era aprofitat per alguns mitjans per fer-ne un ús indegut. En bona mesura, aquest fet, d’un patiment extrem per part dels afectats i de llurs famílies, l’han aprofitat alguns personatges en benefici propi. Avui, he arribat a llegir, que la pressió d’alguns mitjans de comunicació, pot arribar a ser tan expressa, que caldrà preparar els miners amb l’ajuda de psicòlegs. M’agradaria equivocar-me, però molt em temo, que bona part d’aquest final sigui una mena de parafernàlia, en benefici dels interessos d’alguns mitjans, que per damunt de qualsevol consideració, només tenen en compte els seus beneficis.

Al llarg de tota aquest lamentable fet, he trobat a faltar, els comentaris o explicacions que penso haurien d’haver donat els propietaris de l’explotació. En cap moment he sentit res d’aquesta part. Abans d’escriure aquestes ratlles, he procurat buscar informació sobre el sector miner a Xile. Tot el que he trobat, fa referència a la manca de control per part del govern. Els accidents són corrents en aquell país. La desídia i l’abandonament dels deures que tenen els responsables del govern respecte d’aquest sector, permeten les condicions lamentables de treball que han de suportar els miners. Responsabilitats i justícia és el que cal per acabar amb fets que posen en perill la vida de tantes persones. Tampoc n’he pogut sentir ni una paraula sobre aquesta qüestió, el silenci més absolut. Això si, la desfilada oficial hi ha sigut cada dia.

Itziar, Mercè i Lurdes




Itziar González, Mercè Massa i Lurdes Conesa. Quina relació poden haver mantingut aquestes tres persones? La regidora, la gerent i l’arquitecte de la barriada de Ciutat Vella, que en defensa de la legalitat i dels interessos de la majoria de la població, varen rebre extorsions i amenaces, per oposar-se a actuacions delictives i acabar amb les corrupcions en la concessió de llicències urbanístiques indegudes.

Barcelona no és la Itàlia del sud, amb la màfia que extorsiona i condueix cap on vol les decisions polítiques i també fiscals que li convenen. Però el que ha passat amb aquestes tres persones ben poc es diferencia dels mètodes propis d’aquella delictiva organització.

Tot va començar, poc després de la presa de possessió per part de la senyora González del càrrec de regidora del districte. Les amenaces començaren poc després d’uns canvis que va fer la senyora González en el personal de la regidoria i de la recol•locació del cap del departament de llicències i inspeccions – l’enginyer senyor Quílez – i del director de serveis tècnics senyor Lozano. Aquests dos personatges i molt expressament el senyor Quílez que emetia informes pel districte, ja ha estat a la presó i està acusat de formar part d’aquesta trama i els Mossos consideren que les amenaces patides per les tres dones responen a una estratègia d’intimidació presumptament protagonitzada per l’enginyer. La jutge ha avalat l’escorcoll policial i Quìlez és investigat per la justícia per la possible concessió de falses llicències. També s’investiguen les gravacions telefòniques realitzades a Quìlez i els DVD del disc dur del seu ordinador quan els Mossos registraren el seu despatx el 31 de març de 2009. Els Mossos d’Esquadra afirmen en un escrit –datat el mes d’agost de 2009 - adreçat a la jutge Elisabet Castelló – encarregada de l’afer de l’Hotel del Palau – que de la investigació se’n després clarament que no es tracta d’unes amenaces aïllades, sinó que existeix un procés d’extorsió amb la intenció de pressionar i desestabilitzar el personal de l’actual conselleria de Ciutat Vella. Afegeix l’informe policial que els autors de les amenaces haurien vist perjudicats els seus interessos econòmics, així com la dilatació o denegació de llicències.

Les intimidacions verbals van començar el mes de juny de 2008 i la primera d’aquestes persones que la va patir fou l’arquitecte tècnica del districte, Lourdes Conesa. Trucades telefòniques a casa seva durant la nit, en les que se li recomanava abandonar el càrrec públic sota l’amenaça de que si no ho fes, tindria problemes. De les trucades telefòniques, l’onze de novembre de 2008, la senyora Conesa va rebre un sobre en el seu domicili, reivindicant les trucades i amb una fotografia del seu domicili. El 30 de novembre va abandonar el càrrec i va anar-se’n a un altre districte. Dos mesos més tard va rebre una carta d’agraïment: “ Lourdes como has hecho lo que se te recomendó, el peligro que tenias ha pasado. Puedes andar totalmente tranquila y no te va a ocurrir nada en absoluto. Gracias por tu colaboración”.

El mateix dia – 11 de setembre – van començar també les amenaces contra la gerent del districte, la senyora Mercè Massa. En una llarga carta de dues pàgines, se l’amenaça de mort si no abandona el càrrec i deixa de signar acords referits a la denegació de llicències. Els Mossos destaquen que aquestes amenaces coincideixen amb l’absència de la senyora González, degut a una infermetat. La senyora Massa, continua a la feina, ara sota la direcció de la nova regidora, la senyora Assumpta Escarp.

Les persones que redacten les cartes coneixen la vida personal de les dones. Són tremendament dures amb la senyora González, a la que el 23 de juliol de 2009, li envien una carta amb tota mena d’insults i burlant-se de l’enfermetat que està passant. A la carta es parla d’eliminar-les, a ella i a la seva “ amiga Mercè”, en referència a la gerent. Mesos més tard, el domicili de la regidora és assaltat i els lladres s’emporten el seu ordinador. Al final Itziar és dóna per vençuda, però va ser per la qüestió de l’Hotel de Palau.



Sovint sentim notícies, que ens semblen impròpies del país en el que vivim. Com és possible, que puguin passar fets d’aquesta magnitud, que deuen afectar amb tanta gravetat a unes persones que procuren fer el seu treball amb dignitat? Tanta ànsia de diners hi ha, que poden portar unes persones a amenaçar de mort, només per enriquir-se? Què ha passat en un país que no fa masses anys va donar un pas endavant, que ens havia de portar a la majoria d’edat democràtica? Com s’entén que aquestes dones hagin hagut de suportar aquest mal viure, sense que els màxims responsables de l’ajuntament – les persones que lliurament el poble va escollir – s’hagin pronunciat sobre l’afer? És que no en sabien res? No hi varen donar la importància que una qüestió com aquesta hauria d’haver merescut? Què ha passat en realitat? Tot dóna molt per pensar-hi, fins al darrer dels supòsits que ens puguem preguntar.


Una vegada més, després de la inoperància del poder legislatiu i executiu de l’ajuntament de Barcelona, els ciutadans haurem de confiar amb la justícia. A les mans de la senyora Elisabet Castelló, queda l’esclariment dels fets ocorreguts i les responsabilitats que se’n derivin, fins on calguin. Ningú ha de quedar al marge d’uns fets ignominiosos que han de merèixer el càstig que correspongui.


No vull finir aquestes ratlles, sense donar les gràcies a aquestes tres persones. Han demostrat la seva qualitat ètica i també a tantes altres persones anònimes, que cada dia fan del seu treball un servei públic.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Tarta de Núvols






                                                                                                                                                                                                                           
Volia fer una tarta especial pel tercer aniversari de la nostra filla Sara. Havia sentit parlar del fondant de núvols, vaig posar mà al teclat per trobar més informació a la xarxa. Vaig llegir i llegir i vaig arribar a la conclusió de que no tenis massa temps per disposar. Com sol passar anava d’una pàgina a l’altra fins que vaig arribar a mundodelareposteria.es. Va ser com entrar a la cova d’Alí Babà. Tot el que necessitava ho tenia a la meva disposició. Vaig descobrir les pastes Ballina, la de mollejar i la de cobrir tartes. Vaig comprar uns colorants Wilton i un tallabrases en forma de flor. Vaig preparar un bescuit amb xocolata i vaig farcir-lo amb una crema de mantega i una mica de melmelada de gerd. Calia tenyir la pasta per mollejar i vaig embolicar-ho tot en film transparent. A la tarda vaig fer les flors i com que vaig veure que la pasta era tan mollejable, vaig atrevir-me a posar-hi unes marietes. Vaig tapar-ho també amb un film. L’endemà vaig començar a muntar la tarta. Primer vaig cobrir-la amb el fondant de sabor de xocolata i al damunt vaig posar-hi les flors. Amb un pincell empapat amb una mica d’aigua va ser ben senzill enganxar-les. M’ho vaig passar bé i la recompensa no va tenir preu. Veure la cara de la meva filla i que me preguntés si allò tan bonic podia menjar-se...Tan li va agradar que li vaig preparar uns mulfins amb la mateixa cobertura per portar-los a l’escola. Fou genial!!!.





Sònia Pujol.



diumenge, 3 d’octubre de 2010

Eleccions

Eleccions al Brasil després de vuit anys de govern del senyor Lula da Silva. Un període prou ben aprofitat que ha fet que aquell país avanci cap una realitat millor. Per avui són tres les candidatures més importants que es presenten als comicis. El Partit dels Treballadors amb Dilema Rousseff com a cap de llista, José Serra que presideix el partit socialdemòcrata i Marina Silva en representació d’una candidatura ecologista.



La senyora Rousseff, la seguidora de Lula da Silva, és la més ben situada per guanyar les eleccions. Caldrà saber si ho aconseguirà a la primera volta o caldrà passar per un segon envit. El senyor Lula da Silva ha fet un treball molt important en aquell país i també ha mantingut unes relacions amistoses i respectuoses amb els altres països de l’Amèrica del Sud. Diria que ha sabut – en aquests darrers anys – conservar amb els dirigents d’altres nacions, propostes ben assenyades encaminades a la millora de la gent més necessitada d’aquella zona. Desitjar-li a la senyora Roussett el millor en benefici de la majoria de la gent d’aquell país.



Molt més a prop de casa tenim unes altres eleccions. Aquelles que en diem primàries i que serveixen per designar el candidat d’una proposta per uns propers comicis. A la comunitat autònoma de Madrid, el partit socialista, tria avui la persona que encapçalarà la llista per les properes eleccions autònomes. Dos són els candidats que s’han ofert: el secretari del PSM, el senyor Tomás Gómez i l’actual ministra de sanitat la senyora Trinidad Jiménez. En el seu moment el secretari general del partit socialista espanyol, el senyor Rodríguez Zapatero, va mantenir una conversa amb el senyor Gómez, en la que li va indicar la conveniència de permetre que fos la senyora Jiménez, la cap de llista per les eleccions. Les anàlisis que havien fet els màxims dirigents estatals del PSOE, indicaven la necessitat que fos la senyora ministra que dirigís l’oferta socialista, que a l’entendre de la direcció oferia millors oportunitats per guanyar-li la presidència a la senyora Aguirre. El senyor Gómez, no va atendre la petició del secretari general, i avui doncs es celebren les eleccions primàries per escollir la persona que ha de presidir l’opció socialista.



Divuit mil persones – la militància socialista a la comunitat de Madrid – tindran avui l’oportunitat de fer la tria. Si el senyor Gómez - que no representa la voluntat del senyor Zapatero- guanyés la comesa, podria representar una situació difícil pel senyor Zapatero en l’àmbit del PSOE? Sóc del parer que una derrota de la senyora Jiménez, seria un malversament de la preferència del senyor Zapatero, que donades les circumstàncies que avui està passant, podrien començar a condicionar la seva condició en el registre de secretari general del PSOE. Si així fos, no ho veuríem d’avui per demà, però la pèrdua de l’envit, tindria conseqüències pel senyor Zapatero. Aquest matí he sentit dir que la diferència seria escassa però jo penso que no serà així i que la senyora Jiménez guanyarà les primàries.

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Comunicat d'Iniciativa per Catalunya - Esquerra Alternativa




ICV-EUiA de Sant Feliu contrària a la paralització de les obres de reforma de l’Escola Municipal de Música





Des del grup municipal d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols volem mostrar la nostra oposició a la paralització de les obres de la reforma de l’Escola Municipal de Música, una mostra més de la política de retallades en aspectes socials i educatius que està portant a terme el govern municipal.

El passat dijous, amb el silenciós, però inestimable suport del regidor Pere Luque es va ratificar un decret d’alcaldia per destinar la subvenció de més de 170.000 € del PUOSC de 2010 de l’Escola de música a les obres del mercat. Aquesta subvenció cobria el 50% de les obres d’adequació i modernització de l’EMM, la resta era d’aportació municipal, i ja estava prevista al pressupost d’inversions d’enguany.

Les reformes a l’EMM, llargament reivindicades pels pares, mares i usuaris del centre, anaven destinades a resoldre temes de seguretat, d’accessibilitat dels alumnes amb la instal•lació d’un ascensor com també reformes destinades a l’adequació dels lavabos o la insonorització de les aules per evitar les molèsties al veïns, entre d’altres, per un total de més de 350.000 €. Actualment a l’escola cursen estudis uns 400 alumnes de Sant Feliu i els seus entorns.

La decisió de demanar al PUOSC l’ajut per aquestes reformes es va prendre per part del govern anterior (PSC, TSF, ERC i ICV) i va ser ratificada per unanimitat en un ple de finals de 2007. No deixa de sobtar aquest traspàs de capital d’una obra a una altra, més, quan l’exregidor de comerç i mercats i ara actual alcalde, Sr. Motas ha estat afirmant des de fa mesos que el finançament de les obres del mercat ja estaven cobertes al 100 %.

Ens trobem, un cop més, davant d'una desició errònia i erràtica, d’un equip que s'esforça a demostrar la seva incapacitat per gestionar amb eficàcia els projectes heretats - o millor apropiats - del govern que va foragitar. Des del grup municipal d’ICV-EUiA de Sant Feliu lamentem aquesta decisió, que en el millor dels casos, (si hem de fer cas a les paraules del portaveu del govern), retrasarà com a mínim un any les obres previstes a l'Escola de Música. També veiem amb preocupació el perillós gir que l'actual Alcalde està prenent pel que fa a la sensibilitat amb tot alló relacionat amb la temàtica social, alhora que li demanem una profunda reflexió respecte a la seva actitud excesivament arrogant i personalista a l'hora d'admistrar la gestió municipal.

diumenge, 26 de setembre de 2010

Tots ens hi jugem molt





L’agressió que representa la reforma laboral que el govern ha legislat en contra dels interessos de la classe treballadora, justifiquen sobradamente la vaga convocada pel proper dimecres. No és la meva intenció desgranar l’articulat que contempla aquesta llei, que tots hem tingut l’oportunitat de conèixer pels mitjans de comunicació.

Però si, que el que modestament vull aportar, són unes reflexions de caire general, per denunciar les polítiques econòmiques neoliberals del PSOE - amb la col•laboració de C. i U – que vulneren els drets socials i laborals dels treballadors amb l’excusa de la crisi econòmica i les imposicions dels mercats. Amb aquest subterfugi intenten justificar unes mesures que no només van en contra de la classe treballadora, sinó que també afecten al conjunt de la societat. Ningú resta al marge d’aquestes retallades que tot just acaben de començar i que poden tenir continuïtat amb les noves disposicions que el govern assajarà d’imposar-nos en el camp de les jubilacions. El gir antisocial que ha fet el govern de Rodríguez Zapatero en política econòmica posa en perill els serveis públics com són l’educació, la sanitat, l’habitatge i el conjunt de serveis socials propis de l’Estat del Benestar. Els nostre fills i néts tindran un sistema educatiu més precaritzat, amb menys inversió pública, tot i que el PSOE ens fa el discurs que la formació és imprescindible per canviar el model productiu. Les llistes d’espera en el servei públic de la salut creixeran degut a les retallades pressupostàries i patirem la insuficiència de recursos humans i materials. Les polítiques públiques en el camp de l’habitatge aniran minvant i empitjorarà l’accés a la vivenda dels joves i, en definitiva, primarà la capacitat econòmica de l’individuo per damunt dels drets comuns. Ens volen imposar un sistema econòmic en el que els interessos dels mercats siguin prioritaris, la qual cosa revertirà en un model de marcada injustícia social. Els mateixos que s’han beneficiat del model especulatiu, les grans empreses i els bancs, reclamen ara aquestes retallades, d’estrènyer-se el cinturó, a la majoria, ja siguin treballadors, autònoms o petites empreses. Estem pagant la crisi els que no en som responsables, entretant els que varen provocar-la s’embutxaquen grans beneficis com si res hagués passat.

Per dignitat amb nosaltres mateixos hem de manifestar públicament el rebuig a unes polítiques antisocials que posen perill els drets laborals i socials que tants sacrificis van costar assolir. Prop de dos-cents anys de lluita de la classe treballadora – socialistes, anarquistes, comunistes i persones compromeses, han pugnat per unes lleis que avui es troben en perill que ens siguin arrabassades. Ens trobem davant d’una possible regressió, de pèrdua del que s’ha guanyat en el passat, que avui ens volen prendre i que si no som capaços de defensar tindrem molt difícil recuperar. Són vergonyosos les escomeses contra els sindicats, amb l’afany de desprestigiar-los tot s’hi val, fins i tot exigir-ne l’abolició, en base a una pretesa sagnia econòmica. Només cal desemmascarar les persones que fan aquest discurs per veure que en bona part són els mateixos que troben “curta” la reforma laboral i que representen les forces econòmiques que pretenen imposar-nos mesures per tal de continuar dirigint un model laboral, social i polític que els asseguri el control del país.

La por i també el desànim han porta moltes persones a la resignació acceptant que no hi ha altra sortida a aquesta crisi econòmica. Això no és cert, hi ha alternatives per superar aquesta situació d’una manera més justa, sense que hagin de pagar els més febles. No ens enganyem, caldrà lluitar amb totes les forces i plantar cara. Dimecres hem de dir no i rebel•lar-nos democràticament i pacíficament exercint el dret de vaga, per expressar-li al govern que no estem disposats a perdre el que tants esforços va costar. Els governs de Felipe González i d’Aznar, van veure’s obligats a retirar una reforma laboral que volien imposar, tot i que el senyor Zapatero ens fa saber que no hi haurà rectificació amb independència de l’assistència a la vaga.. També ho digueren González i Aznar. Res estar perdut si som la majoria i el govern ens haurà d’escoltar.

Vaga no en podré fer- què més voldria! – amb 73 anys encara dono un cop de mà quan cal i aniré a la “feina” com cada dia a Santa Cristina, amb la Sònia, que ella si que no anirà a treballar. A la tarda cap a Girona a la “mani”. No ens deixem atrapar pel desànim i posem cada un/a el granet de sorra en defensa dels nostres drets. Els miners d’Astúries i els treballadors francesos ens donen l’exemple del que cal fer. És tota Europa que ha de mobilitzar-se i dir prou a la injustícia social.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Clàudia





El paper en blanc i els dits disposats a teclejar l’ordinador. Cerco, però no trobo les paraules. Em sento incapaç d’expressar l’aflicció que sento. La Clàudia és morta. Vaig saber-ho dissabte al matí, pujant l’escala de casa. La Joana, que m’ha sentit venir, no espera que arribi a la porta per dir-me: “ En Jesús acaba de trucar per dir-me que la Clàudia s’ha mort”. De moment no se m’acut quina Clàudia, encara que només en conec una de persona amb aquest nom. Trigo uns instants en reaccionar, com si el meu cervell es negués a acceptar la notícia. No dic res, ni pregunto que és el que ha passat. Penso en un possible accident. Feia just tres dies – el dimecres – que havíem estat parlant. S’excusava per no poder venir a una reunió a la parròquia de Vilartagues – feia poc que l’havien intervingut del genoll i no podia caminar – però com no podia ser altrament tractant-se d’ella, ens feia saber que hi podíem comptar, per tant bon punt estés recuperada. Una trobada per començar a posar fil a l’agulla per a la presentació de l’Agenda Llatinoamericana d’enguany.

Vaig conèixer la Clàudia ja fa uns quants anys. No m’he hagut d’esforçar per recordar en quina circumstància. Fou al centre cívic de Vilartagues, en ocasió d’una xerrada sobre la immigració. En el torn d’intervencions posterior a l’exposició del conferenciant - no recordo qui era – va demanar la paraula una persona que seia just al meu darrera. Tot i que s’expressava en un excel•lent català, vaig deduir per l’accent, que es tractava d’una persona de procedència sud-americana. Em va sorprendre la qualitat i el contingut del discurs i una vegada acabat l’acte vaig girar-me per saludar-la i felicitar-la. Vam mantenir una breu conversa i em va preguntar si podria ser del meu interès participar en una activitat adreçada a persones nou vingudes, per ajudar-les a aprendre parlar el català. Vaig pensar que es tractava d’una bona idea i quedarem per veure’ns un altre dia. La Clàudia em va convèncer i m’hi vaig afegir.

Des de llavors ens hem vist molt sovint. A Teixidors de Xarxes, a trobades de Fedellatina - col•lectiu del que la Clàudia era l’ànima- i darrerament a la comissió de l’Agenda Llatinoamericana. Amb la Clàudia he mantingut converses profitoses que m’han ajudat a entendre la realitat de Llatinoamèrica, hem compartit projectes, parlat de la necessitat del compromís i per damunt de tot hem coincidit en que ens cal decidir per nosaltres mateixos, que el futur es troba en les nostres mans.

Ahir al matí quan vaig arribar a Santa Cristina – acostumo anar-hi a primera hora, de dilluns a divendres- amb la Sònia varem estar parlant de la Clàudia. La nostra filla, que la va conèixer abans que jo, amb les llàgrimes que se li escolaven galtes avall, es feia un retret, en el sentit que li havia quedat “ un cafè per fer “ amb la Clàudia. “ Pare, com vols pensar que als quaranta anys, no t’ha de quedar el temps suficient per fer una xerrada pendent?”. Potser qui millor descriu la Clàudia és la Sònia quan diu: “ la Clàudia és una persona que en una “conversa de carrer” no més llarga de 10 minuts, hi podies parlar del fills, de l’escola, de política, de Bakunin...però el més important és que quan us deixàveu, et senties plena de l’energia que t’havia tramés.”

El pas del temps és el millor dels bàlsams, no per guarir aquesta mena de ferides però si per amorosir-les. La Clàudia, romandrà per sempre en el nostre record i segur que amb la Sònia “farem un cafè” en el que ella hi serà present. Haver conegut la Clàudia ha estat una sort, una veritable satisfacció.

dissabte, 18 de setembre de 2010

De l'anul·lació de les sentències dels tribunals militars franquistes





Una vegada més, el Congrés dels Diputats ha rebutjat la proposta del grup parlamentari ERC-IU i ICV, per declarar nul•la la sentència de mort contra el President Lluís Companys. Aquesta moció defensada pel diputat republicà Joan Tardà el passat dia 14, fou desestimada amb els vots dels congressistes del PSOE ( PSC inclòs), Partit Popular i l’afegit de la diputada Rosa Díez. Ben singulars – encara que no del tot si tenim en compte que no és la primera vegada que coincideixen en el vot – els companys que han tingut els socialistes - per negar-se a donar el vist i plau a una proposta plenament legítima. Amb l’argument que la Llei de la Memòria Històrica ja declara il•legítims els tribunals franquistes, el PSOE no creu convenient donar un pas més contundent com seria la declaració de la nul•litat d’aquelles sentències.


Unes condemnes dictades per tribunals militars que no tenien cap altre objectiu que no fos la venjança i la intenció d’estendre la por arreu del país. Milers van ser les persones, que pel sols fet d’haver defensat les institucions democràtiques, van ser empresonades i bona part executades. Altres països que varen patir règims dictatorials semblants al nostre – casos d’Itàlia i Alemanya – han redactat i aprovat lleis de contingut més just, per condemnar els seus passats feixistes i dictatorials. Aquí, fins avui, no ha estat possible i les atrocitats comeses pel franquisme no han sigut degudament desaprovades. Ens hem quedat a mig camí i queda pendent el categòric reconeixement – amb l’anul•lació d’aquelles sentències – de la decència i el compromís amb els valors democràtics de tantes persones que ja fos amb les armes a la mà defensant la República i més tard amb la lluita a la clandestinitat van oposar-se a la barbàrie franquista. Una actitud de difícil comprensió la que manté el PSOE, oposant-se a aquesta reconeixença, si bona part d’aquelles persones van ser militants socialistes.


Avui per avui encara, l’assassinat del President Companys, és un referent a tot l’Estat de la iniquitat del règim franquista comesa contra una persona elegida democràticament pel poble. El govern espanyol sap perfectament que a l’anul•lació de la sentència aniria seguida d’altres demandes en el mateix sentit, de part de ciutadans catalans i també espanyols occits per la dictadura feixista.


Un altre personatge, no tan conegut, que també fou condemnat i executat fou en Joan Peiró. Aquest sindicalista nascut a Sants el 18 de febrer de 1887, fou secretari general de la CNT i ministre d’Indústria en la 2ª República. Company d’en Salvador Seguí –“ El Noi de Sucre “ – i de l’Àngel Pestanya va encapçalar el corrent crític amb el sector més anarquista del Sindicat, en defensa d’una organització de masses més sindicalista, en oberta oposició amb els grups d’acció i a les minories dirigents. Exiliat a França va ser detingut per la policia nazi i traslladat a Alemanya. Al mes de gener de 1941, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol ve demanar-ne l’extradició i el 19 de febrer era entregat a la frontera d’Irún al govern franquista. Portat a la “ Dirección General de Seguridad “ a Madrid, fou interrogat i maltractat. Iniciat el seu procés per un tribunal militar, a instàncies de persones addictes al règim – com per exemple el falangista Luys de Santamarina i del mateix Serrano Súñer, cunyat del dictador – el procés fou excepcionalment aplaçat i el detingut traslladat a València. Les seves reiterades negatives a la proposta del govern per tal de dirigir els sindicats franquistes van precipitar la seva condemna. A finals del mes de maig de 1942, el fiscal va reobrir el cas i el 21 de juliol era emesa la sentència de pena capital que era executada tres dies més tard en el camp de tir de Paterna.





Lluís Companys, la primera autoritat política de Catalunya i Joan Peiró, secretari general del sindicat més important del nostre país, van ser objecte de l’ànsia revengista del franquisme i se’ls va privar la vida – al igual que a tantes persones anònimes – pel sols fet d’haver defensat, en el primer dels casos la legalitat d’un govern i en el segon els legítims drets de la classe treballadora.

diumenge, 12 de setembre de 2010

De guals, aparcaments...





De moment l’ajuntament ha obert 60 expedients i anul•lat més de 35 places de guals, per no estar al dia de pagament. Una mesura crec molt encertada, que acabarà amb els pocavergonyes que s’aprofitaven de l’ús d’un espai públic sense pagar la taxa corresponent. De “pillos” n’hi ha pertot arreu i és a les administracions que correspon vetllar per acabar amb aquestes pràctiques fraudulentes. El propòsit del regidor de mobilitat el valoro positivament, si tenim en compte que endemés acabarà amb el greuge comparatiu entre els ciutadans que compleixen amb llurs deures –que paguen la taxa – i els que fan tota classe de martingales per tractar d’escapolir-se’n. La notícia, suara llegida al diari, parla de dotzenes “ d’anomalies” detectades en el mal ús d’aquests permisos. Dedueixo doncs, que tot just el senyor regidor ha començat la feina i l’encoratjo a continuar-la fins que tots aquests veïns, posin al dia els comptes que tenen amb l’ajuntament, que és el mateix que si diguéssim amb els seus conciutadans.


Problemes per aparcar el cotxe els patim quasi a diari i només amb bona voluntat i fent un ús racional del cotxe podrem millorar aquesta dificultat. En el web infoguixols.cat, he pogut llegir un escrit del senyor Albert Dubé. Aquest veí, a la vegada que celebra els esforços que en els darrers tres anys s’han fet des de l’ajuntament per trobar nous espais d’aparcament, s’estranya que en el darrer que s’ha disposat – el de l’Horta d’en Palet – s’hagin reservat quatre places oficials. Es pregunta aquest ciutadà a qui van destinats els llocs guardats. Jo no estic en possessió de respondre la pregunta en aquest cas concret, però si que aquesta possible “anormalitat” es repeteix en un altre indret de la nostra població. Em consta que el personal de l’ajuntament, que degut a l’especificitat de la feina que ha de fer es veu en l’obligació de desplaçar-se – el cap de premsa, l’arquitecte, aparellador, gerent del Festival de la Porta Ferrada...) disposa d’una targeta que els hi permet aplaçar el seu vehicle a la zona blava. Una placa que diu: Ajuntament, Serveis Especials- Aparcament Autoritzat. A l’avinguda Juli Garreta – àmbit comprés en la zona blava - hi ha disset places d’aparcament, que una vegada restades les tres que són destinades a persones amb mobilitat reduïda, queden per catorze disponibles. No fa massa temps, vaig tenir la curiositat de comptar el nombre de vehicles que hi havia aplaçats amb la targeta mencionada. Vuit cotxes amb el distintiu, és a dir, més de la meitat, ocupaven aquell espai. Pel comentari que m’ha fet un bon a mic, caldria afegir-hi els vehicles que amb semblant autorització es poden veure al passeig.


Ignoro el nombre de les targetes que per dret s’haurien de concedir. La mobilitat laboral a l’ajuntament és força corrent. Treballadors que canvien d’àrea, ja sigui a proposta del responsable polític per raons de necessitat i també en alguns casos per voluntat del propi empleat per diferents motius que no fan el cas. Cabria la possibilitat que algun d’aquests treballadors conservés la targeta, tot i haver-se traslladat a una altra feina que no l’obligués a desplaçar-se? En alguna ocasió s’ha concedit aquesta autorització sense respectar la normativa abans mencionada? Si així fos, aquestes persones gaudirien d’un tracte de favor, no tan sols respecte dels seus companys/es, sinó també d’altres treballadors que presten els seus serveis en empreses i comerços i que a les vuit del matí s’han d’espavilar per trobar un lloc per aparcar. A banda del perjudici econòmic pel fet d’omplir gratuïtament un lloc que és de pagament. Demanaria doncs, al regidor de mobilitat, que donés una ullada a aquesta qüestió per tal d’acabar amb un possible tracte diferenciat.


dijous, 9 de setembre de 2010

Anxoves en vinagre




La recepta d’avui no és gota complicada de fer. Res a veure amb els “boquerones” que ens venen al supermercat. Si us ve de gust preparar-ne quatre per tastar-les, aprofiteu ara que les anxoves són de bona mida, sempre queden més gustoses. Només conec dos peixos que com més petits són,millor sabor tenen: els sonsos i els popets. Animeu-vos i aneu fins al mercat, que això del peix blau, cal aprofitar-ho sense esperar l’endemà. Avui se’n fa una bona pesquera i pot trigar dies i més dies a tornar-hi haver, en el cas que el vulguem del que es descarrega al nostre moll. D’altres indrets, en podem trobar tot l’any.



Anxoves en Vinagre



Ingredients:



Mig quilo d’anxoves

Vinagre de vi blanc

Oli d’oliva

All, julivert, llorer, farigola i orenga

Sal i pebre





Preparació:


Netejarem les anxoves de manera que ens quedin a filets. En el fons d’una plata un xic fonda hi posarem uns quants brincs d’herbes aromàtiques trossejades, sal i pebre. Al damunt d’aquest “llit” d’herbes hi posarem una capa dels filets. Hi tirarem més herbes, sal i pebre i les cobrirem de vinagre. Podem posar tantes capes de filets com vulguem. Ho deixarem macerar per espai de 24 hores. Després escorrirem el vinagre i el substituirem per l’oli d’oliva fins que les anxoves quedin cobertes del tot. Les posarem a la nevera i les servirem amb all i julivert picat que escamparem pel damunt. Tindrem la precaució de treure-les una estona abans de menjar-les, per tal que agafin la temperatura ambient.


Aquesta recepta es pot elaborar amb altres peixos com la tonyina, el bonítol i el verat. En aquests casos cal tenir en compte que, com que aquests peixos són més aviat grossos, els congelarem prèviament per poder-los tallar a trocets ben prims, operació que farem preferiblement amb una màquina de tallar embotits.







++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Tot i que qualsevol peix pot fer-se amb aquesta recepta, la Joana és del parer que el peix blau ( anxoves, sardines, verats, tonyina, bonítol, peix espasa...) són els més idonis per elaborar d’aquesta manera.

El concepte de peix blau és degut a la quantitat de greix que contenen els músculs de determinats peixos, entre el cinc i l’onze per cent, que és el que li dóna el color. Els peixos anomenats blancs no arriben al 5%, i en molts caos ni tan sols a l’1%, com és el cas del lluç amb només un 0,4% de greix. La màxima quantitat de matèria grassa la tenen a la primavera, que és quan sardines i verats són més saborosos. Des de ben entrat el mes de maig fins a finals d’estiu les sardines a la brasa es poden coure amb un simple rajolí d’oli.

A Sant Feliu i a bona part de la Costa Brava, no diferenciem el nom d’aquest peix. Fresc o confitat li donem el mateix nom:anxova. En d’altres indrets el peix tot just pescat rep el nom de seitó i una vegada manipulat és conegut com anxova.