diumenge, 3 de gener de 2010

El Monestir de Sant Pere de Rodes ( 1 )



Determinar la sortida d’aquesta setmana, no ha sigut empresa gota difícil. El “ Tió “ va cagar-me un llibre, res d’estranyar. Fins i tot, la menuda de casa, la Sara, quan divendres passat jo li escrivia la carta als Reis i vaig preguntar-li que els hi demanaria per l’avi, no va dubtar ni un instant: per l’avi un llibre. Vaja, que ja tinc assegurat un altre volum, que sens dubte els Reis em regalaran, malgrat que no m’hagi portat del tot bé. En ocasions rampellut i en d’altres malhumorat sense raó, però sempre sense cap ànim de molestar. I si he importunat/ incomodat algú, ara és el moment per excusar-me’n. Ja ho sabeu, només és pot ser vell per força.

El llibre del “ Tió “, de títol RERE ELS MURS, de l’escriptora Núria Esponellà, és una novel·la d’un estil que darrerament s’ha posat de moda. Em refereixo a la narració basada sobre fets històrics, tractats amb més o menys rigor. El Codi da Vinci, La Catedral del Mar... podrien ser-ne exemples, que han obtingut molt d’èxit, amb un nombre de vendes excepcional. No en sóc especialment llegidor d’aquesta mena de narracions i no pel fet de posar en qüestió la qualitat literària – que en alguns casos si que hi manca - sinó més aviat degut a que els temes que s’hi tracten no motiven el meu interès.

De RERE ELS MURS, rel d’un programa del canal 33, “ L’Hora del Lector “ - que gosaria dir només seguim els lletraferits - en el que s’entrevistava l’autora del relat, vaig fer-ne algun comentari l’endemà a taula, a l’hora del dinar. Fou així, penso jo, que el “ Tió “ va assabentar-se del meu interès per l’obra, en degué prendre nota i vet ací que me la va regalar. Premi Néstor Luján de novel·la històrica, va semblar-me que era una garantia de bon llegir i si endemés el relat es desplegava en un lloc tan nostrat com és el Monestir de Sant Pere de Rodes, “ oli en el llum “.

He enllestit la narració – i és un llibre de prop cinc-centes planes – en un parell de dies, mostra evident de fins a quin punt m’ha interessat el relat. Amb una riquesa de vocabulari excepcional, una trama molt ben aconduïda i amb referències històriques de les quals se’n dóna constància al final del llibre. El poder, l’ambició, el segle XI amb les pors i supersticions pròpies d’aquella època, les lluites entre la noblesa i l’església amb el rerefons del món de la pagesia empordanesa, homes i dones sotmesos per la força de les armes i alhora presoners de la ignorància, de la qual se’n beneficiava el monestir. Bona part de la collita de blat, oli i vi – els coneguts amb el nom de delmes – que venien obligats els pagesos a entregar a l’abat del monestir, pel manteniment de la comunitat religiosa, en prestació pels serveis del res i la penitència que feien els monjos, per assegurar-lis als pagesos el perdó dels seus pecats – ja em direu quins – i així accedir a la salvació eterna. Contribució en espècies – de diners no entenien – en la quantitat que determinava l’abat i que en anys de mala collita havien de pagar igualment, amb tot el que aquesta injustícia representava de fam i misèria en anys de recol·leccions escasses. Tot el que s’hi conta, emmarcat en un país i en uns indrets ben coneguts i en més d’una ocasió també trepitjats, m’han fet gaudir d’allò més. Amb la tramuntana – l’oblit hauria sigut imperdonable – sempre present al llarg del relat. De fet, la narració, comença i acaba amb aquest vent com a “ protagonista “ principal.

Que millor doncs, que, aprofitar la lectura de la novel·la per fer una visita a Sant Pere de Rodes, si a més, feia anys que no hi havia pujat. La primera vegada que vaig anar a Sant Pere, no devia tenir més de quinze anys, en una excursió amb els “ hermanus “. Vam desembarcar del tren a l’estació de Vilajuïga i a peu, collada amunt fins arribar al monestir. Recordo els pilons de runes i la dificultat per transitar- no hi havia un pam de terreny planer – en tot aquell immens recinte, que més s’assemblava a un vell casalot abandonat que no pas a una abadia. No m’ha quedat a la memòria gran cosa més d’aquella primera anada, ni tan sols recordo si algú va fer-nos alguna referència històrica de l’indret. Després hi he tornat diverses vegades, la darrera tal com he dit, ja feia alguns anys. Ara, per pujar-hi, disposem d’una excel·lent carretera que ens deixa, a tan sols deu minutets mal comptats del monestir. Just abans d’arribar-hi, podem veure a mà dreta,l’església en honor de santa Helena, que és tot el que resta de l’antic poble medieval de Santa Creu de Rodes. Des de un bon tros abans d’arribar ja podem veure el monestir, que s’alça a la banda nord de la muntanya de la Verdera, en el terme municipal del Port de la Selva. El cel està enteranyinat però pel costat de llevant i per damunt del Cap de Creus, la tramuntana, que encara no ens arriba, ja ha començat a obrir algunes clarianes de color blau, que permeten alguna ullada de sol. No és que hi hagi temporal però la mar trenca amb una certa força contra les roques i tota la costa sembla resseguida per una línia blanquinosa, l’escuma del trencant. Mar endins, la tramuntana fa que les onades portin a les espatlles un capot de color blanc, que podríem confondre amb ramats de xais, que allunyant-se de l’hivern i de la fred, van en busca de millors temps i pastures, en direcció al migjorn. Sota del camí, albirem el poble del Port de la Selva, que ens sembla tan a prop com per podar-lo tocar amb les mans. El matí és fresquet, però la temperatura és agradable i la visita al cenobi es presenta amb tots els ingredients per passar una agradable i també profitosa estona.


Claustre primitiu