dissabte, 30 de gener de 2010

Carai, un bon inici d'any


El mirador sobre la Punta d'en Bosc ( carretera de Tossa )




Aquest matí, la Joana i jo hem anat a Girona. Els caps de setmana quedem "deslliurats" de les obligacions voluntariàment acceptades  amb la família. Tenir cura de la menuda Sara és un veritable plaer, portar en Martí a Santa Cristina a l'escola, una estona per estar amb el vailet i després fer l'àpat del migdia tots plegats una satisfacció. A la tarda - com si tot l'any fos Nadal - cada ovella al seu corral, amb les lògiques excepcions, que són, en ocasions volgudes i en altres necessàries.

Dissabte passat, van acomplir-se 47 anys del nostre casori, -  ja ho veieu quatre dies mal comptats – i, aprofitant que la Joana havia d'anar a canviar-se una peça de roba, he cregut oportú obsequiar-la amb un abric, una peça que tenia constància li feia goig mudar per una de nova. Vaja, que la meva companya s'ha firat i jo he quedat " comme il faut ".


Hem tornat ben passades les dues i  tenia ganes d'anar a fer una passejada abans de dinar. M'havia llevat tard i tinc comprovat que el millor remei pel "mal de cames ", és caminar. La Joana m'ha dit que millor que hi anés tot sol. Li calia amanir el dinar i el dissabte acostuma a fer algun requisit i això li dóna un xic més de feina. He deixat el cotxe als quatre camins de la carretera de Tossa i he agafat el sender que condueix al coll de Portes.

En aquest Leviatan que és l'Estat i que cada dia creix més, hi soc reconegut fisicament amb el nom de Pere Pujol Passarrius. Però la realitat no és aquesta. En Pujol i el seu alter ego en Passarrius i viceversa ( d'en Pere no cal parlar-ne, podria ser en Josep, en Joan......) tot i compartir unes idees, que els permeten una convivència més o menys suportable, de manera freqüent discrepen en qüestions puntuals. No és que s'arribin a barallar - la sang no arriba mai al riu - peró si que de vegades les diferències tenen la suficient entitat, que acaben sense acordar-se. En Pujol vol que sigui la "seva" i en Passarrius es manté fort i ferm en els seus plantejaments. Aquests enfrontaments dialèctics acostumen a donar-se en el transcurs de les passejades, que és quan més a gust es troben els dos personatges, en la solitud i la calma. Avui, però, la concertació ha sigut absoluta, sense quasi debat. Han coincidit en que la proposta del govern d'ampliar l'edat de jubilació als 67 anys i el possible augment a 20 anys del mínim de cotització per tenir-hi dret ( que m'aventuro a predir també farà l'executiu per poc que pugui ) és una agressió política directa a un dels drets socials més valuosos. Espero que no se'n surtin i que la proposició quedi avortada a la mesa del Pacte de Toledo. Per a més vergonya ens diuen que ho fan per un suposat sentit de responsabilitat. És escandalós que un govern que s'autoanomena d'esquerres vulgui carregar sobre la classe treballadora i les capes populars, les possibles dificultats financeres de la caixa de la Seguretat Social. Admeten que és al govern, a qui li correspon garantir les pensions, hi han altres camins per aconseguir millorar el dèficit públic i crear llocs de treball, que és així com cal assolir aquesta assegurança. Ara no m'aturaré a parlar-ne - la Joana ja m'ha cridat un parell de vegades per dir-me que el sopar està damunt la taula - però és possible que ho faci més endavant. Veure'm!!

He arribat  a casa cap a tres quarts de quatre, amb força gana,  que he pogut satisfer amb el bona menja que m'havia preparat la Joana. No us detallo que hi havia, us feria venir " xulivera ".


************************************************

Recomanable la pel·lícula Up in the Air. Explica els mètodes per eliminar els residus humans laborals. Amb el valor afegit per a les senyores, donat que la protagonitza George Clooney.