dimecres, 13 de gener de 2010

Les Gorges de Salenys i el Pou de les Goges



Avui he canviat i no he anat a fer la passejada – que procuro fer cada dia – pels itineraris de costum. Els problemes respiratoris crònics que pateixo, m’ha anat obligant a seleccionar cada dia més els recorreguts i, mica en mica, el ventall s’ha anat aprimant. Pujar fins la Divina Pastora pel camí de la Costa d’en Cirera, fa temps que ja no està al meu abast, com tampoc baixar a la Cala del Vigatà, després cal fer el camí de tornada i aquelles escales no s’acaben mai. L’altre dia, vaig arribar-me amb el cotxe fins a Can Pei ( Punta Brava ), amb el propòsit de baixar fins “ l’embarcadero “ per anar-hi un dia a pescar amb en Martí. Primer vaig anar-hi tot solet, per assegurar-me – feia anys que no hi havia estat – que “ l’empresa “ era possible. Quan vaig veure les roques allà sota i les escales que hauria de baixar i després remuntar, no vaig trigar massa a decidir que el més enraonat era deixar-ho estar i no pensar-hi més. Tampoc és qüestió de mortificar-se i “ barallar-me “ amb mi mateix, per aconseguir un rècord personal. Cinc, són els trajectes que vaig simultaniejant, en funció de l’estat físic diari i també tenint en compte el temps que fa. No és el mateix un dia d’una forta garbinada o tramuntanada, que faci molta fred...Cal fer la selecció.



He sortit de casa amb l’ànim de “ descobrir “ un nou recorregut. He pensat que la ruta del carrilet, possiblement seria un bon lloc per fer el passeig. Dit i fet!! He deixat el cotxe davant l’antiga estació de la Font Picant, avui convertida en restaurant, que regenten els parents de la Joana. No sabia si anar per la banda de Santa Cristina o bé tirar pel costat de Llagostera. M’he decidit per la segona de les opcions, bo i pensant que com que anava per terreny “ desconegut “, faria bé de caminar una mitja hora llarga i a veure fins on arribaria. M’havia de garantir el temps suficient per poder tornar al cotxe abans que no es fes fosc. El camí planer i en molt bon estat, de bon transitar, m’ha conduït fins al mateix pont de Salenys en uns vint minutets. No es movia ni una fulla, gota de vent, una tarda encalmada, he resolt deixar el vell camí del tren i girar en direcció al brollador de Salenys, tot vorejant la riera. L’oratge de la nit de dijous-divendres passat ha deixat senyals i he pogut veure ginesteres, brucs, arboços i altres plantes de les que en desconec el nom, que el vent havia, en alguns caos arrencat de soca-rel i en d’altres esqueixat les branques. També alguna alzina surera, més gruixuda que el meu canell tombada al mig del camí. Sota mateix del pont, un pollancre abatut pel vent, jeia damunt la llera del rieral. Hi passava aigua, no pas en quantitat, però si la suficient per sentir-la com s’escolava, en els llocs de més pendís, cap al Ridaura. El modest Ridaura, que a desgrat, que en el Mapa Hidrològico Nacional el podem trobar catalogat com a “ rio de régimen torrencial mediterráneo “, és a dir, que no hi passa aigua tot l’any, la gent de la Vall el tenim en millor consideració, és el “ nostre riu “.


Xino-xano fins arribar a l’entrada del brollador. La retxa estava oberta i fent cas omís del rètol – no passeu – he tret el nas i he fet unes quantes passes fins entrar al pati. Una gran explanada, on he saludat un home – que manejava uns palets - a qui he demanat excuses per la meva gosadia. “ . “ No hi fa res, podeu entrar. Si us arribeu fins el despatx, us deixaran visitar la planta embotelladora “. Després d’agrair-li la informació he declinat l’oferiment. Començava a ser tard, havia de fer una bona caminada fins al cotxe i he pensat que podria anar-hi amb en Martí, més endavant, quan el dia sigui més llarg.


De tornada, m’ha vingut a la memòria, quan amb el pare anàvem a pescar a la riera. Agafàvem el tren de les 6,4, baixàvem a la Font Picant i caminant per la via del tren fins el pont de Salenys. Ens calçàvem unes espardenyes velles i rieral amunt, el pare tot davant, amb un estassabarders a les mans per si calia fer-se pas - passant per la Font del Plat i la de Panades, per acabar el costerut trajecte al Pou de les Goges ( bruixes). En realitat no es tracta d’un pou, sinó d’una gran bassa, sobre la que hi cau, en èpoques de pluja, un saltant d’aigua des d’una considerable alçària. S’explicava que l’estanyol no tenia fons. Com no s’havia de creure un vailet, com jo era llavors, que les bruixes i les fades vivien dintre d’aquell immensa quantitat d’aigua? Ben segur que mai en vaig veure cap, però més d’una anguila i també alguns barbs, engolosits per l’esquer, quedaren atrapats a l’ham, tot seguit passaven al sarró i acabaven a la paella. Anys més tard, vaig sentir a dir, que una colla de Llagostera, amb l’ajuda d’un motor havien bombejat l’aigua de la bassa fins assecar-la. Hi passàvem el matí, fins l’hora d’anar a agafar el tren que arribava a Sant Feliu a les dues de la tarda.








Faltaven pocs minuts per les 6, quan amb la mà que subjectava el bastó, les galtes i les orelles enfredorides, he arribat a l’estació. Content i satisfet d’haver fet una caminada  de prop de dues hores, que ha transcorregut pels termenals de Santa Cristina i de Llagostera.