dilluns, 4 de gener de 2010

El Monestir de Sant Pere de Rodes ( i 2 )




Ara, em permetré la llicència de fer uns quants apunts sobre el monestir. Dels orígens de l’abadia se’n diuen múltiples versions.Una de les llegendes ens explica que fou aixecada damunt d’un temple pagà dedicat a la deessa Venus. Es parla també, que uns monjos davant del perill que Roma caigués en mans dels bàrbars que la tenien assetjada, varem endur-se’n les relíquies de Sant Pere, per anar-les a guardar al monestir, d’aquí el nom.
És a dir, l’origen es perd en el temps i les llegendes. De constància arqueològica, la més antiga, fa referència a un gran edifici al segle VI, però se’n desconeix la funció que tenia. No és fins a les darreries del segle IX, quan es tenen notícies fiables de l’existència d’una petita cel·la monàstica, però no és fins ben entrat el segle X, que el monestir comença a rebre grans donacions de terres per part del compte Gausfred d’Empúries i poc més tard preceptes i privilegis dels papes i dels reis francs. L’any 944 el monestir es declarat abadia i a cavall dels segles X i XI, és construïda l’església que avui podem contemplar i també esdevé un centre d’acollida pels pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume. La consolidació del poder de l’abadia es produeix durant els segles XII i XIII, en el transcurs dels quals assoleix el màxim esplendor i és considerada com un centre espiritual, polític i econòmic reconegut arreu d’Europa. El monestir creix i s’encarrega al mestre de Cabestany la famosa portalada de la qual només en queden unes poques restes. A partir del segle XV trobem els primers indicis de la decadència, generats per diferents motius, com poden ser els conflictes bèl·lics i epidèmies que van afectar tot l’Empordà, causes aquestes que coincideixen amb la crisi de l’ordre de Sant Benet. Les guerres entre les monarquies espanyola i francesa dels segles XVIIè i XVIIIè, amb els conseqüents atacs i saqueigs per part de les tropes franceses i també dels bandolers, decideixen als monjos, l’any 1798 – que ja no tenien abat – a abandonar definitivament el monestir i a instal·lar-se a Vilasacra i posteriorment a Figueres. Poc després es produí la definitiva extinció de la comunitat de monjos benedictins de Sant Pere de Rodes, amb la desamortització de l’any 1835. Al llarg de tot el segle XIXè i la primera part del XXè, un cop abandonat el monestir, va patir un procés de degradació i d’enrunament progressiu i una etapa d’intensa espoliació. Caldrà esperar a l’any 1930, quan amb la declaració de Monument Historicartístic Nacional, s’inicien unes modestes tasques de restauració de l’edifici. Però no fou fins el període 1989-1999, que s’hi va dur a terme un ambiciós programa d’excavacions arqueològiques i restauracions. Obres, en bona part sufragades per la Comunitat Europea de Fons per a les Regions i a partir de llavors el monestir de Sant Pere de Rodes s’ha convertit en un dels monuments més visitats del nostre país.

L’espoli que va patir el monestir quan fou abandonat va ser quasi total. El gruix dels capitells del claustre es poden trobar en diferents museus de París i de Barcelona i en col·leccions particulars. Dels originals només se’n poden veure dos “ in situ “. De la portalada del mestre de Cabestany, se’n poden trobar alguns fragments en el museu Marés de Barcelona i la famosa Bíblia de Sant Pere de Rodes, hem d’anar-la a buscar a la Biblioteca Nacional Francesa a París, on fou dipositada pel comte de Noailles, que se la va endur, en una de les tantes operacions de saqueig del monestir per part de l’exèrcit francès. Alguns desaprensius, amb total impunitat, varen aprofitar-se de la desemparança en la que va quedar el monestir durant tants anys, per perpetrari el robatori. En ocasions per guanyar-se alguns diners i en d’altres per ornamentar les seves pròpies llars. La deixadesa i la manca d’interès que va patir aquest país, vers la riquesa arquitectònica, varen facilitar l’espoli, no només de Sant Pere, sinó també de tants altres indrets, que ens donen mostra de la història d’un vell país, com és el nostre. Quina llàstima!!

Malgrat l’espoli, la restauració que s’ha fet és d’una gran qualitat i permet fer-se càrrec del que fou i va representar el monestir de Sant Pere de Rodes. Una joia de la qual ens podem sentir-nos sanament orgullosos i en la que podem cercar i també trobar les nostres rels, un aspecte important en la nostra vida, que ens permet saber d’on venim. D’una cultura mil·lenària, que no em dol reconèixer, ens ha tramés en bona part l’església, simplement pel fet de ser-ne la depositaria durant tants segles. M’estimo el meu país, ni molt ni poc, simplement això, l’estimo. Mai he pensat que és el més bonic que hi ha, ni que la terra que trepitjo, ni les muntanyes, les valls i els rius que la travessen, ni la mar que tinc la sort de poder veure cada dia, tot plegat, sigui el millor que pugui haver-hi en aquest planeta, res de tot això. Penso, que l’estima que sento per la meva terra, m’ajuda a comprendre l’apreci que d’altres persones experimenten per la seva. Catalunya, aquesta darrera centúria, ha estat terra d’arribada i també el lloc on han arrelat milers i milers de persones, vingudes no només de l’estat espanyol, sinó també des d’indrets més allunyats. Aquestes persones, homes i dones que s’han vist obligades a deixar els seus llocs de naixença, per venir ací a guanyar-se un mos de pa, com voleu que no sentin l’enyor i la nostàlgia de la seva terra ? Gosaria dir que s’estimen la seva terra més que jo la pròpia, que la puc gaudir cada dia. Al pare, que l’any 1940 fou foragitat de França - segons el govern del país veí, per tractar-se d’un element políticament perillós – i que va exiliar-se a Mèxic, li havia sentit dir, que el que més li havia dolgut no era l’ordre d’expulsió, sinó el fet que el manament l’allunyava molt més de Catalunya.

La tornada no la varem fer pel mateix camí. Agafarem una carretera encarada a mar i amb una forta pendent, que ens va conduir fins a Llançà. El rau-rau a la panxa aconsellava anar a dinar. Ens venia de gust fer una menjada de peix a Can Quim, un restaurant que coneixíem d’altres vegades. No hi hagué sort, feien vacances. Quedava l’alternativa de Can Narra, però era ple com un ou. Un plat combinat –l’aberració del bon menjar – en una cafeteria, fou la solució per menjar una queixalada. Una vegada enllestit “ l’àpat “, decidirem anar a fer un tomb pel port de Llança. La passejada no va durà més enllà de 10 minutets. La tramuntana havia virat cap en terra i les ràfegues de vent, fortes i fredes, ens varen desaconsellar continuar la caminada. A Sant Feliu, ni tan sols les fulles es movien. Com deu ser una tramuntanada de “ debò “ per aquelles contrades?