diumenge, 21 de febrer de 2010

Apunts sobre la biodiversitat




En El Punt diari d’avui, llegeixo, que a l’estany de Banyoles, només hi ha una espècie autòctona que encara resisteix: la bavosa. La bagra, el barb, l’anguila i la tenca han passat a la història. Les espècies dominants avui són la perca americana, el peix sol i la gambúsia, totes tres originàries d’Amèrica, d’on les va portar el veterinari Francesc Darder, quan l’any 1910, l’ajuntament va organitzar l’anomenada Festa del Peix, amb la intenció de repoblar l’estany. Poc després i en mostra d’agraïment al senyor Darder ( el del Museu ) el van anomenar fill adoptiu. La carpa, tot i que en recessió – víctima de la perca americana –és també un peix encara abundant, tot i que es considerada una espècie forana, introduïda a principis del segle passat procedent d’Àsia.


Aquesta notícia me permet fer uns quants apunts sobre la biodiversitat. L’any 2002, els caps d’estat i de govern, varen acordar prendre les mesures adients per reduir el ritme de pèrdua de la biodiversitat, amb el compromís de passar comptes vuit anys més tard. Ara, arribat el moment de passar balanç, la Convenció sobre la biodiversitat biològica de les Nacions Unides, l’organisme encarregat de fer-ne l’avaluació, ha declarat que cap dels països signants ha fet els deures, als que s’havien compromès. Els experts han diagnosticat que els cinc agents que més fan perillar la diversitat biològica han crescut. Aquests elements són: les afectacions dels sòls que transformen els espais naturals en agrícoles/ urbanitzables, la sobreexplotació dels recursos naturals, la pol•lució, la progressió de les espècies invasives i el canvi climàtic.


Un nou horitzó, previst per l’any 2020, ha estat fixat per frenar el ritme d’extinció de les espècies i la destrucció dels ecosistemes, que els científics consideren una amenaça tan important pel futur de la humanitat com el canvi climàtic. Aquest compromís serà debatut en ocasió de l’Assemblea General de les Nacions Unides, prevista pel mes de setembre a Nova York i per la pròpia Convenció sobre la diversitat biològica el mes d’octubre a la ciutat de Nagoya, al Japó. La qüestió és vital pel futur de la humanitat, si tenim en compte, que els mamífers i les aus representen el conjunt de la diversitat biològica, i que en el transcurs dels darrers cent anys els ritmes d’extinció han sigut entre cent i mil vegades superiors als que ha tingut que suportar el planeta en els últims 500 milions d’anys. Més enllà de les espècies hi trobem els ecosistemes, dels que els humans en depenem més del que ens pensem. Es calcula que el 60% de les prestacions que rebem de la naturalesa es troben en un estat de degradació.


Si l’objectiu previst per l’any 2010 no s’han assolit, no és per manca d’informació, per desconeixement del que calia fer. De solucions n’hi han, però per posar-les en marxa, és necessària la voluntat política, que fins avui no hi ha sigut. L’alarma va sonar a principis dels vuitanta i fins avui, no s’han pres, ni de bon tros les mesures que calen. Podem esperar que els governs passin a l’acció d’una manera immediata?


La resposta no és fàcil i, en qualsevol cas, l’exemple del que ha passat a la Conferència sobre el Canvi Climàtic del mes de desembre passat a Copenhaguen, no és en absolut encoratjador i no convida a l’optimisme; ans el contrari. El resultat de la trobada, que pretenia marcar l’estratègia internacional contra el perill del canvi climàtic a partir del 2010, quan ha prescrit el protocol de Kyoto de 1977 – que per cert no s’ha acomplit ni de bon tros – ha estat un veritable fracàs. Els interessos contraposats entre els països coneguts com emergents – Brasil, Índia, Xina, Mèxic – i les nacions més desenvolupades com els Estats Units i l’Europa Occidental, no han permès arribar a cap acord, ni que fos a la baixa. Com acostuma a succeir massa sovint en les trobades internacionals que sobre diferents temes es fan, varen acordar retrobar-se més endavant.


Cal tocar de peus a terra i convenir en que la realitat no convida a tenir confiança amb els governs, que fins ara no s’han pres aquestes qüestions, amb tota la fermesa que haurien de fer-ho. És molt el que es troba en joc – potser el futur del Planeta? – i per tant de la mateixa vida. Que no ens atrapi el desànim i exigim a les persones que tenen el deure de prendre les mesures per aturar la destrucció de la natura - de la qual nosaltres també en formem part – que ho facin sense més dilacions.



dijous, 18 de febrer de 2010

" Crònica " d'una roda de premsa






Avui i sense cap ànim de fer la “ competència “ als periodistes, intentaré resumir, fer una síntesi, del que he pogut escoltar a la roda de premsa, que aquest matí han convocat els partits que conformen el govern de la nostra ciutat.


Pere Albó, Jordi Vilà i Jesús Fernàndez, en representació del PSC, ERC i ICV-EUiA respectivament, han deixat palesa la voluntat de governar la ciutat, tot i que hauran de fer-ho en minoria, per sentit de responsabilitat cap el veïnatge. Han manifestat també la decisió de continuar treballant en els projectes començats per portar-los a bon fi. En aquest sentit, han expressat la seva confiança amb els grups de l’oposició, que per sensatesa i compromís amb la població i per damunt de consideracions de caire partidista, sens dubte col•laboraran juntament amb el govern, per veure realitzats els objectius que han de fer de Sant Feliu una ciutat més pròspera i amb un més alt nivell de benestar per a tots els ciutadans.


Els portaveus dels partits que donen suport al govern, han volgut significar públicament, el reconeixement a la feina que han fet els regidors de TpSF, en el període que han tingut responsabilitats en la governança de la ciutat. En bona mesura – han dit els tres representants – el treball que fins avui s’ha portat a terme es deu a la capacitat i disposició dels edils de TpSF. És precisament per aquest motiu, que han convidat, especialment als seus antics companys – encara que sigui des de l’oposició – a aplegar-se per tal de finir o continuar en els projectes que durant tres anys varen endegar conjuntament.


Han parlat, que davant d’aquesta nova situació política que ha provocat la sortida dels regidors de TpSF del govern, es creien amb el deure d’explicar-se davant el veïnatge, per tal que la població conegués quina és la voluntat dels tres partits, que pel que han dit pot resumir-se sobre tres principis: responsabilitat, coherència amb el pacte que varen acordar en el seu moment – conseqüència de la decisió lliurament expressada pel poble en les eleccions - i ferma decisió d’acabar el mandat en base a la lleialtat i el respecte entre les tres formacions polítiques.




Excuseu-me la pretensió, però penso que he pogut donar una visió objectiva del que ha estat la roda de premsa. Tampoc ha sigut fàcil del tot i segur que m’he deixat en el tinter, qüestions que s’han dit i no he recollit.


+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++


p.s. Aprofito per donar les gràcies a tots els que em vareu felicitar ahir, diada del meu aniversari. Us puc assegurar que és molt gratificant saber, que en 73 anys, he pogut conrear l’amistat d’unes persones que han recordat una dia molt precís del calendari, per fer-me avinent el seu afecte. Gràcies!!


En Martí, el nostre nét, m’escriguè: Avi, que arribis a posar-hi TRES DÍGITS!!!























diumenge, 14 de febrer de 2010

El desfici pel poder i l'ànsia per manar






Que a Sant Feliu hi ha gent molt trempada, és quelcom ben sabut. Individus amb una capacitat de treball i diligents per trobar solucions a situacions difícils també en tenim. Tot aquest enerenou que hi ha hagut - i encara hi ha a la Casa de la Vila - ha donat l'oportunitat a unes persones de demostrar que aquesta aptitud de reacció no té límits.


El que han sigut capaços de fer els regidors de C. i U, TpSF i Amics m’ha deixat bocabadat. Sembla, pel que he llegit en els mitjans, que han sigut tan destres, com per en menys d’una setmana desprès de l’abandonament per part dels regidors de TpSF de l’equip de govern, de posar-se d’acord per presentar una moció de censura contra l’actual govern, que es troba en minoria. Han de ser molt llestos per concloure un compromís per governar la ciutat en un espai de temps tan breu. Posats a demanar – cal saber aprofitar l’avinentesa de disposar d’unes persones tan espavilades – també els pregaria, que ens fessin sabedors de quines són les propostes que han concertat per a governar la ciutat. Què pensen fer, com ho volen portar a bon fi, quines són les seves prioritats...


Clar, que també he sentit veus que diuen que l’acord ve de lluny. Que fa temps – hi ha qui parla de mesos – que ja havien tractat la qüestió i que per mor de l’oposició d’una de les persones, l’afer no havia tirat endavant. En aquest cas, els mèrits que atorgava a aquestes persones no són tals. Que no se m’enfadin aquests senyors i més concretament les persones de TpSF, que de ser certa aquesta darrera versió, endemés haurien estat governant durant uns mesos, alhora que preparaven la fugida i la posterior tornada ( moció de censura). Vaja, un capteniment propi de persones amb un concepte de la lleialtat molt fet a mida. Un bon exemple de noblesa vers els que han sigut els seus companys per l’espai de quasi tres anys. I jo que em pensava que de talps només n’hi havia a les patateres!!


Pel que fa referència a la possible moció de censura no puc dir-ne gaire cosa més. Tan sols els senyor Luque ha manifestat públicament que la decisió està presa i que serà formalitzada en el transcurs del proper mes de març. El cap de C. i U. no s’ha pronunciat amb claredat, tot i manifestar que l’alcaldia no seria cap impediment. El possible futur alcalde, el senyor Motas, és encara més ambigu i diu allò de que si però no i viceversa.


Avui, he tractat aquest particular amb una certa ironia, no del tot. Temps hi haurà, si la censura es concreta per parlar-ne de debò.



dimecres, 10 de febrer de 2010

Parlavà i " La Balada del Sabater d'Ordis"



Parlavà és un petit municipi, que no arriba als quatre-cents habitants, situat a la margenada esquerra del Riu Daró. Es dels darrers pobles del Baix Empordà, fregant la “ frontera “ amb l’Alt. Un municipi molt ben cohesionat i amb un nivell de vida prou important, situat en un entorn privilegiat, molt ben comunicat, al bell mig de la plana empordanesa. No fa masses anys, va ser prou conegut perquè dues cigonyes van escollir el campanar de l’església de Sant Feliu, per niar-hi. La bonica estampa però, va durar uns pocs anys. Un brètol va matar una de les aus d’una escopetada.


El poble manté una activitat social i cultural de gran importància. En aquest sentit cal destacar la coral Veus de Parlavà, un col•lectiu de persones de totes les edats, que pregona amb orgull el nom del poble allà on actua. A mitjans de gener, celebren la Festa Petita i no cal estranyar-se que la música hi tingui un paper cabdal. Enguany varen decantar-se per oferir un concert a la sala polivalent, a càrrec de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. Una vetllada que varen regalar a tothom, veïns i passavolants, que aquest és el cas de nosaltres dos: na Joana i jo.


La programació, tota amb obres de compositors catalans. Una barreja de sardanes ( doncs si, sardanes interpretades per una orquestra de cambra i no per una cobla ) i música de més alta volada. Que ningú se m’enfadi, en cap cas vull menystenir les melodies de casa nostra, que també en tenim d’una alta qualitat. Tres peces de la Suite Ibèrica ( Astúries, Mallorca i Sevilla ) d’un dels més grans pianistes que ha tingut aquest país: Isaac Albéniz. Tot seguit, el més que conegut Intermezzo de l’òpera Goyescas del malaurat Enric Granados i per acabar la primera part una sardana d’un compositor figuerenc, E. Sans, de molt bon escoltar.


Segona part que s’inicia amb tres breus interpretacions, però d’una qualitat com només pot tenir la música del senyor Xavier Montsalvatge, el compositor nat a Girona i reconegut com el referent fonamental de la música catalana de la segona meitat dels segle passat. Les tres postals il.luminades: Havana, Provença i Nova York.


Per la segona de les interpretacions, em veig amb l’obligació de fer una introducció. La Balada del Sabater d’Ordis està basada en un personatge literari recreat per un dels més importants poetes de casa nostra, el figuerenc Carles Fages de Climent a qui en Salvador Dalí va demanar escrigués la crònica del sabater d’Ordis, un personatge que va existir. L’any 1954 i amb il•lustracions de Dalí, Fages de Climent va escriure una balada sobre el sabater pegot. Antoni Iglesias, que aquest era el nom de l’heroi, era un veí del poblet d’Ordis, a qui l’amo d’una masia important, va matar de manera fortuïta amb un tret el seu fill. Sembla que durant un temps va rebre diners per tal de no dir res. Sigui com sigui, el tarannà de l’Antoni va anar canviant, despreocupant-se de la feina fins a l’extrem que la seva dona el va deixar. Ell també va abandonar l’ofici i anava a buscar menjar per les cases del poble i les masies de l’entorn. L’home va perdre els trucs i va recórrer els camins de l’Empordà, dirigint la tramuntana amb una canya. Si era un dijous i feia vent, se’l podia veure en un cantó de la Rambla de Figueres. Passaren els anys i al final va anar a morir al seu poble. Si no vaig errat la casa del Sabater d’Ordis, actualment és la Casa de la Vila. Carles Coll, el director de l’OCE ha musicat el text amb molt d’encert, amb unes melodies que saben expressar l’infortuni del nostre heroi amb la lluminositat del cel empordanès.


No hi havia millor manera d’acabar la sessió que interpretant l’Empordà, aquesta sardana tan nostrada.


Gràcies doncs, als vilatans de Parlavà per haver-nos obsequiat amb una vetllada tan agradable i del tot imprevista, gentilesa que varen manifestar al senyor Alcalde, en la seva condició  de representant del poble.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Up in the Air ( més vell que anar a peu )


Up in the Air és el títol d'una pel·lícula que protagonitza George Clooney, interpretant el paper d'un individu que té per feina acomiadar treballadors. Un treball que alguns empresaris es volen estalviar, llogant els serveis d'aquest personatge. És tanta " l'habilitat " del tipus - menys pocavergonya que aquells que li encarreguen la feina -que en ocasions arriba a fer creure al damnificat, que és una sort perdre el treball: " dels mals tràngols en surten les grans oportunitats ". Segur que aquesta frase heu sentit a dir-la, però sempre als que no perden la feina. El mètode que empra Clooney no és cap novetat. A més estirar és una varietat d'un sistema que s'ha fet servir des de fa molt anys; no donar la cara. De persones disposades a fer la feina bruta sempre n'hi ha hagut i molt em temo, que donades les circumstàncies que estem passant, aquests si que tenen feina segura.


L'any 1981, el protagonista d'aquesta història - que vivia i encara viu a Sant Feliu - es trobava dinant a casa seva, quan van telefonar-li des de la feina, per dir-li que el " senyor notari " l'estava esperant, per entregar-li una carta. Això si, la companya que estava al telèfon, va remarcar-li que l'escrivà li havia encomanat de dir-li que no tenia pressa i que podia acabar de dinar tranquil·lament.  En Joan - que amb aquest nom  conexeirem el personatge - va estranyar-se de la notícia i sense acabar de menjar va fer via cap a Platja d'Aro. Qui tingui una certa edat, haurà sentit a parlar del " famós " notari de Platja d'Aro, que va desaparèixer de la població i potser encara més de un el busca per reclamar-li les bestretes que acostumava exigir per començar a formalitzar els actes notarials i que el susdit personatge en moltes ocasions va embutxacar-se deixant el client penjat, que va haver de pagar per partida doble per la tramitació dels assumptes que l'havien portat a la notaria. Vaja, un " element " que segurament encara algunes persones deuen recordar.


A la carta que en Joan va rebre i que va haver de signar conforme li havia sigut entregada, se li comunicava l'acomiadament de la feina, des del mateix moment de la rebuda del document, amb la salvetat de disposar del temps necessari per recollir les seves pertinences. L'empresa era de dos socis amb els que en Joan " despatxava " cada dissabte des de feia 8 anys. Amb un dels socis, amb el devenir dels anys, per mor de l'edat i per afinitat amb altres temes que res tenien a veure amb el negoci, s'havia creat una relació d'amistat, de veitable companyonia. Mai, en Joan, s'hauria pogut pensar que X poguès haver signat una carta d'aquesta naturalesa. El negoci anava de primera - en Joan amb l'ajuda d'unes quantes persones de confiança -feia una miqueta de tot: compres, personal, ( a l'estiu prop d'un centenar de  persones repartides en tres centres ), administració...Per tant coneixia de primera mà la situació de l'empresa. Desconcertat - no s'ho podia creure - va telefonar a X. Què passa? Com és possible? va inquirir. La resposta, contundent, com si fos pensada d'antuvi: " a partir d'ara t'hauràs d'entendre amb el nostre advocat ". I així va ser. Han passat molts anys i mai més en Joan ha vist a X que llavors vivia a Girona.. Ni tan sols en el judici es  va deixar veure. El jutge va fallar a favor d'en Joan declarant improcedent l'acomiadament i manant a l'empresa la readmissió, però tot i així, en aplicació de l'Estatut del Treballador, en Joan fou indeminitzat i deixat sense feina. L'empresa prou que ho sabia que mentia amb les acusacions que va fer contra en Joan. Sabien que perdrien el judici, ja havien fet comptes del que els costaria l'acomiadament, però els números no van quadrar del tot i varen haver de pagar més diners dels que tenien pensat. En Joan, juntament amb tres companys, que tres dies després, també varen rebre sengles cartes amb el mateix contingut, van plantar-se durant catorze dies davant la porta de l'empresa reivindicant no la indeminització sinó el dret recuperar el loc de treball. No va poder ser, el magistrat et dóna la raó, pero després una llei del tot injusta, faculta " l'amo " pagant uns diners a negar-se a cumplir la sentència. Al cap de tres setmanes, la resta de treballadors varen acceptar, sense oposició, les " engrunes " que l'advocat els va oferir.

Ah, l'empresa no va tancar portes. El que va passar és que s'havien venut el negoci. A l'hora dels diners, no hi han amics que valguin, al menys en aquesta ocasió. Una de les condicions que va demanar o imposar els compradors, era la de que fos neta de personal. Explicaria aquesta claúsula el fet que s'havien aconseguit un seguit de millores: fou la primera empresa a Platja d'Aro en la que varen celebrar-se eleccions sindicals, es pagava fins la darrera de les hores treballades, eren reconeguts els drets de les mares que tenien nadons, a començament de l'any s'acordava el calendari laboral....Calia tallar de soca-rel el " mal exemple ".

En Joan va estar prop de dos anys sense trobar feina. I us puc assegurar que de treball llavors n'hi havia. En més d'una ocasió varen fer-li saber al seu pare ( sempre hi ha els que volen quedar bé ), que també treballava a Platja d'Aro, que el seu fill ho tindria molt difícil de trobar feina. I així va ser. Finalment i mercès a un cop de mà que va donar-li un amic, va poder tornar a treballar. A Lloret, amb un sou escàs i amb una qualificació laboral mínima, d'auxiliar administratiu, molt per dessota de la feina que realment feia. En bona mesura, en Joan encara paga les conseqüències d'haver lluitat pel dret a treballar, amb una jubilació que no arriba als sis-cents euros.

divendres, 5 de febrer de 2010

ICV i el nou govern municipal


Rel de la dimissió del Govern Municipal de la formació política Tots per Sant Feliu i per tant de les tasques de govern que tenia encomanades, l'agrupació local d'Iniciativa per Catalunya-Verds i el grup municipal d'ICV-EUiA, volen fer saber a la ciutadania, la voluntat de continuar l'acord polític, que en el seu moment varen pactar amb el PSC i ERC.

Continuarem complint les obligacions que fins ara ens han estat encarregades, amb el mateix sentit de responsabilitat que fins avui hem mantingut. Sempre en benefici de l'interès general del veïnatge, oberts a les suggerències que se'ns vulguin fer arribar i atents a les necessitats del conjunt de la població.

Esmerçarem els esforços necessaris, juntament amb els companys del PSC i d'ERC, sobre la base de la lleialtat i el respecte, per tirar endavant el projecte de ciutat, que fa més de dos anys varem començar i que tenim la ferma voluntat de continuar bastint. Fites, que sens dubte assolirem amb la col·laboració del conjunt de la ciutadania i de la feina que tots els regidors i regidores de l'equip de govern estan disposats a portar a terme.

dimecres, 3 de febrer de 2010

El senyor Carretero, Aida i el " ritorna vincitor"


El senyor Carretero ha batut un rècord que difícilment podrà ser superat, encara que en el món de la política és aconsellable no arriscar-se amb afirmacions. El fundador de Reagrupament ha tornat en menys d’una setmana a presidir el partit del que havia plegat. Ha pogut fer-ho per haver-se oblidat de formalitzar el cessament i, per tant, no era un dimissionari real, només havia abandonat virtualment.


El títol d’aquest post podria conduir-vos a una interpretació equivocada. No és que el senyor Carretero hagi anat a la guerra. De cap de les maneres. Seria impropi d’un home de pau ( que així el tinc considerat ) i si endemés tenim en compte la seva professió de metge, segur que la seva vocació va més adreçada a guarir que no pas a tallar caps. Res a veure doncs amb el general Redemés, que manat pel faraó de torn, va anar a fer la guerra contra els nubis – els enemics a mort dels egipcis – i que va retornar a Memfis amb tots els honors de vencedor, desprès d’haver-ne tallat el coll a uns quants milers. Si, però, que hi ha una similitud entre el militar egipci i l’exalcalde de Puigcerdà, que també ha revingut amb tota la glòria amb la que són honorats els benvinguts.


Més aviat, em decanto per pensar, que l’exconseller va anar-se’n a meditar, a retrobar-se amb si mateix, dolgut per la deslleialtat d’alguns dels seus deixebles. No va trigar massa - va ser només qüestió de pocs dies - que els seus seguidors, veient-se desvalguts i desnortats, mancats de la protecció del seu guia, van demanar-li que tornés. Com no podia ser altrament, el senyor Carretero no va poder desatendre les peticions dels que tant el necessitaven. L’empresa no va tenir cap mena de dificultat, ja que el senyor Carretero – un pèl distret si que es veu que és aquest senyor – va oblidar-se de deixar la porta ben tancada. Una mica podríem dir com aquell que vol anar a “ buscar tabac “, però no se’n descuida de guardar-se la clau a la butxaca, per un si de cas.


Les formacions polítiques nascudes i bastides només sobre una persona, generalment tenen una certa embranzida de bon començament, però a curt termini acaben per diluir-se degut a la manca de contingut i de proposta política, encara que només sigui mínima.


Construir un projecte polític que pugui tirar endavant, és un treball costerut, que necessita de temps, projecte compartit i que no giri només a l’entorn d’una persona. Reconec que estem vivint algunes excepcions i que a la ment hi tenim el cas de Berlusconi. A Itàlia varen donar-se unes condicions – el daltabaix de la democràcia cristiana i del partit socialista i el desgast del partit comunista que tot i ser el més votat durant anys mai va poder governar... ( excuseu-me l’anàlisi, que reconec és molt simple ) una situació que penso que no es dóna a Catalunya, malgrat el descrèdit i tot el que es pugui dir de la política i dels polítics, on tenim uns partits que han fet un llarg camí, i que aquesta mena de “salvadors” tenen molt poquet a fer, tot i que en un principi poden esgarrapar uns quants vots.







M’ha vingut al record un cas semblant, que no calcat. En el 28è Congrés del PSOE, l’abril del 1979, va plegar de secretari general, el senyor Felipe González,- que si que va formalitzar la dimissió - al no ser acceptada la seva proposta de retirar el terme de marxista, de l’ideari del partit. Pocs mesos més tard, el setembre del mateix any, va ser admesa la seva proposició i va retornar a la secretaria general. Res a veure amb Reagrupament, que al meu parer tindrà una vida de curta volada. El PSOE,va ser fundat l’any 1879 i allò de l’arrelament i l’ideari. Simplement assenyalo aquesta coincidència.

*********************************************



Tot i ser dia feiner, he fet l’aperitiu. I quin vermut !! Tot anant cap a casa per dinar, tenia la ràdio del cotxe posat. Ni més ni menys que la tercera simfonia de Robert Schumann ( Renana ). No he pogut resistir el “ sacrilegi “- quina supèrbia!! – de “ dirigir-la” amb el moviment del cap.