diumenge, 21 de febrer de 2010

Apunts sobre la biodiversitat




En El Punt diari d’avui, llegeixo, que a l’estany de Banyoles, només hi ha una espècie autòctona que encara resisteix: la bavosa. La bagra, el barb, l’anguila i la tenca han passat a la història. Les espècies dominants avui són la perca americana, el peix sol i la gambúsia, totes tres originàries d’Amèrica, d’on les va portar el veterinari Francesc Darder, quan l’any 1910, l’ajuntament va organitzar l’anomenada Festa del Peix, amb la intenció de repoblar l’estany. Poc després i en mostra d’agraïment al senyor Darder ( el del Museu ) el van anomenar fill adoptiu. La carpa, tot i que en recessió – víctima de la perca americana –és també un peix encara abundant, tot i que es considerada una espècie forana, introduïda a principis del segle passat procedent d’Àsia.


Aquesta notícia me permet fer uns quants apunts sobre la biodiversitat. L’any 2002, els caps d’estat i de govern, varen acordar prendre les mesures adients per reduir el ritme de pèrdua de la biodiversitat, amb el compromís de passar comptes vuit anys més tard. Ara, arribat el moment de passar balanç, la Convenció sobre la biodiversitat biològica de les Nacions Unides, l’organisme encarregat de fer-ne l’avaluació, ha declarat que cap dels països signants ha fet els deures, als que s’havien compromès. Els experts han diagnosticat que els cinc agents que més fan perillar la diversitat biològica han crescut. Aquests elements són: les afectacions dels sòls que transformen els espais naturals en agrícoles/ urbanitzables, la sobreexplotació dels recursos naturals, la pol•lució, la progressió de les espècies invasives i el canvi climàtic.


Un nou horitzó, previst per l’any 2020, ha estat fixat per frenar el ritme d’extinció de les espècies i la destrucció dels ecosistemes, que els científics consideren una amenaça tan important pel futur de la humanitat com el canvi climàtic. Aquest compromís serà debatut en ocasió de l’Assemblea General de les Nacions Unides, prevista pel mes de setembre a Nova York i per la pròpia Convenció sobre la diversitat biològica el mes d’octubre a la ciutat de Nagoya, al Japó. La qüestió és vital pel futur de la humanitat, si tenim en compte, que els mamífers i les aus representen el conjunt de la diversitat biològica, i que en el transcurs dels darrers cent anys els ritmes d’extinció han sigut entre cent i mil vegades superiors als que ha tingut que suportar el planeta en els últims 500 milions d’anys. Més enllà de les espècies hi trobem els ecosistemes, dels que els humans en depenem més del que ens pensem. Es calcula que el 60% de les prestacions que rebem de la naturalesa es troben en un estat de degradació.


Si l’objectiu previst per l’any 2010 no s’han assolit, no és per manca d’informació, per desconeixement del que calia fer. De solucions n’hi han, però per posar-les en marxa, és necessària la voluntat política, que fins avui no hi ha sigut. L’alarma va sonar a principis dels vuitanta i fins avui, no s’han pres, ni de bon tros les mesures que calen. Podem esperar que els governs passin a l’acció d’una manera immediata?


La resposta no és fàcil i, en qualsevol cas, l’exemple del que ha passat a la Conferència sobre el Canvi Climàtic del mes de desembre passat a Copenhaguen, no és en absolut encoratjador i no convida a l’optimisme; ans el contrari. El resultat de la trobada, que pretenia marcar l’estratègia internacional contra el perill del canvi climàtic a partir del 2010, quan ha prescrit el protocol de Kyoto de 1977 – que per cert no s’ha acomplit ni de bon tros – ha estat un veritable fracàs. Els interessos contraposats entre els països coneguts com emergents – Brasil, Índia, Xina, Mèxic – i les nacions més desenvolupades com els Estats Units i l’Europa Occidental, no han permès arribar a cap acord, ni que fos a la baixa. Com acostuma a succeir massa sovint en les trobades internacionals que sobre diferents temes es fan, varen acordar retrobar-se més endavant.


Cal tocar de peus a terra i convenir en que la realitat no convida a tenir confiança amb els governs, que fins ara no s’han pres aquestes qüestions, amb tota la fermesa que haurien de fer-ho. És molt el que es troba en joc – potser el futur del Planeta? – i per tant de la mateixa vida. Que no ens atrapi el desànim i exigim a les persones que tenen el deure de prendre les mesures per aturar la destrucció de la natura - de la qual nosaltres també en formem part – que ho facin sense més dilacions.