dilluns, 8 de febrer de 2010

Up in the Air ( més vell que anar a peu )


Up in the Air és el títol d'una pel·lícula que protagonitza George Clooney, interpretant el paper d'un individu que té per feina acomiadar treballadors. Un treball que alguns empresaris es volen estalviar, llogant els serveis d'aquest personatge. És tanta " l'habilitat " del tipus - menys pocavergonya que aquells que li encarreguen la feina -que en ocasions arriba a fer creure al damnificat, que és una sort perdre el treball: " dels mals tràngols en surten les grans oportunitats ". Segur que aquesta frase heu sentit a dir-la, però sempre als que no perden la feina. El mètode que empra Clooney no és cap novetat. A més estirar és una varietat d'un sistema que s'ha fet servir des de fa molt anys; no donar la cara. De persones disposades a fer la feina bruta sempre n'hi ha hagut i molt em temo, que donades les circumstàncies que estem passant, aquests si que tenen feina segura.


L'any 1981, el protagonista d'aquesta història - que vivia i encara viu a Sant Feliu - es trobava dinant a casa seva, quan van telefonar-li des de la feina, per dir-li que el " senyor notari " l'estava esperant, per entregar-li una carta. Això si, la companya que estava al telèfon, va remarcar-li que l'escrivà li havia encomanat de dir-li que no tenia pressa i que podia acabar de dinar tranquil·lament.  En Joan - que amb aquest nom  conexeirem el personatge - va estranyar-se de la notícia i sense acabar de menjar va fer via cap a Platja d'Aro. Qui tingui una certa edat, haurà sentit a parlar del " famós " notari de Platja d'Aro, que va desaparèixer de la població i potser encara més de un el busca per reclamar-li les bestretes que acostumava exigir per començar a formalitzar els actes notarials i que el susdit personatge en moltes ocasions va embutxacar-se deixant el client penjat, que va haver de pagar per partida doble per la tramitació dels assumptes que l'havien portat a la notaria. Vaja, un " element " que segurament encara algunes persones deuen recordar.


A la carta que en Joan va rebre i que va haver de signar conforme li havia sigut entregada, se li comunicava l'acomiadament de la feina, des del mateix moment de la rebuda del document, amb la salvetat de disposar del temps necessari per recollir les seves pertinences. L'empresa era de dos socis amb els que en Joan " despatxava " cada dissabte des de feia 8 anys. Amb un dels socis, amb el devenir dels anys, per mor de l'edat i per afinitat amb altres temes que res tenien a veure amb el negoci, s'havia creat una relació d'amistat, de veitable companyonia. Mai, en Joan, s'hauria pogut pensar que X poguès haver signat una carta d'aquesta naturalesa. El negoci anava de primera - en Joan amb l'ajuda d'unes quantes persones de confiança -feia una miqueta de tot: compres, personal, ( a l'estiu prop d'un centenar de  persones repartides en tres centres ), administració...Per tant coneixia de primera mà la situació de l'empresa. Desconcertat - no s'ho podia creure - va telefonar a X. Què passa? Com és possible? va inquirir. La resposta, contundent, com si fos pensada d'antuvi: " a partir d'ara t'hauràs d'entendre amb el nostre advocat ". I així va ser. Han passat molts anys i mai més en Joan ha vist a X que llavors vivia a Girona.. Ni tan sols en el judici es  va deixar veure. El jutge va fallar a favor d'en Joan declarant improcedent l'acomiadament i manant a l'empresa la readmissió, però tot i així, en aplicació de l'Estatut del Treballador, en Joan fou indeminitzat i deixat sense feina. L'empresa prou que ho sabia que mentia amb les acusacions que va fer contra en Joan. Sabien que perdrien el judici, ja havien fet comptes del que els costaria l'acomiadament, però els números no van quadrar del tot i varen haver de pagar més diners dels que tenien pensat. En Joan, juntament amb tres companys, que tres dies després, també varen rebre sengles cartes amb el mateix contingut, van plantar-se durant catorze dies davant la porta de l'empresa reivindicant no la indeminització sinó el dret recuperar el loc de treball. No va poder ser, el magistrat et dóna la raó, pero després una llei del tot injusta, faculta " l'amo " pagant uns diners a negar-se a cumplir la sentència. Al cap de tres setmanes, la resta de treballadors varen acceptar, sense oposició, les " engrunes " que l'advocat els va oferir.

Ah, l'empresa no va tancar portes. El que va passar és que s'havien venut el negoci. A l'hora dels diners, no hi han amics que valguin, al menys en aquesta ocasió. Una de les condicions que va demanar o imposar els compradors, era la de que fos neta de personal. Explicaria aquesta claúsula el fet que s'havien aconseguit un seguit de millores: fou la primera empresa a Platja d'Aro en la que varen celebrar-se eleccions sindicals, es pagava fins la darrera de les hores treballades, eren reconeguts els drets de les mares que tenien nadons, a començament de l'any s'acordava el calendari laboral....Calia tallar de soca-rel el " mal exemple ".

En Joan va estar prop de dos anys sense trobar feina. I us puc assegurar que de treball llavors n'hi havia. En més d'una ocasió varen fer-li saber al seu pare ( sempre hi ha els que volen quedar bé ), que també treballava a Platja d'Aro, que el seu fill ho tindria molt difícil de trobar feina. I així va ser. Finalment i mercès a un cop de mà que va donar-li un amic, va poder tornar a treballar. A Lloret, amb un sou escàs i amb una qualificació laboral mínima, d'auxiliar administratiu, molt per dessota de la feina que realment feia. En bona mesura, en Joan encara paga les conseqüències d'haver lluitat pel dret a treballar, amb una jubilació que no arriba als sis-cents euros.