divendres, 26 de març de 2010

La cuina de la Joana, la jove de Can Peric


Quadre amb aliments. Osias Beert ( 1580-1624)

El blog del fill de Can Peric, comptarà a partir d’avui mateix amb una col•laboradora.Feia molt temps, diria anys, que persones amigues i conegudes de la Joana, li venien demanant de fer un llibre amb les receptes de cuina que ella coneix. La que més insistia era la nostra filla gran, la Núria, que és de paladar fi. La Núria, val a dir que també en sap de cuinar i molt sovint agafa els trastos i es posa als fogons per donar compliment als seus amics de Barcelona.


La Joana en qüestions de cuina n’ha après per si mateixa, Un bon dia, la cuinera que teníem a Can Peric, na Vicenta Martorell, va haver de plegar per qüestions familiars.Era en plena temporada d’estiu i el pare va decidir deixar de fer el servei de restaurant. Com fer-ho per trobar una cuinera en aquelles circumstàncies? La Joana que treballava en el menjador s’ofereix per tenir cura de la cuina. A la Joana sempre li havia agradat remenar els fogons i posseïa uns certs coneixements que havia après de la seva mare – l’àvia Lola – i de la mateixa Vicenta. Dit i fet, la Joana, amb dinou anys, és prou valenta per fer-se càrrec de la cuina i els amics i clients de Can Peric, poden continuar assaborint la carta.


Només amb estima a la feina i amb una dedicació sempre generosa, poden consagrar-se prop de cinquanta anys a trastejar per enmig d’olles, cassoles, paelles i tota mena d’estris que poden trobar-se en una cuina. També el foc ha deixat en les mans i braços de la Joana la seva traça. De les excel•lències culinàries de la Joana qui més i millor en podem parlar som els de casa, però també els coneixements gastronòmics li són reconeguts per moltes persones, que sovint li pregunten com preparar un plat determinat. Com aguisar un suquet de peix, un rap a la marinera, un arròs a la cassola o un rostit de conill i pollastre són cuinats que no tenen cap secret per la Joana. I aquells sonsos petitons cuinats com si fossin angules? I uns canelons farcits de peix blau? Uns filets de verat amb mongetes del ganxet a les fines herbes? I si es tracta d’un pagell fet a la brasa, què millor que acompanyar-lo amb el romesco fet a casa. I per posar punt i final a l’àpat, uns brunyols o un bon tall de coca de pinyons.


Heus ací, doncs, la primera recepta. Amb l’ajuda d’en Pere – que és l’encarregat de prendre notes mentre la Joana cuina – en seguiran d’altres.






++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++






Calamars de potera amb ceba caramel•litzada




INGREDIENTS:

4 calamars de 250 grams
1 quilo de cebes
Sal
Pebre
1 copeta de conyac o armanyac
½ iogurt d’oli




ELABORACIÓ:


Una vegada els calamars nets, els hi traurem les potes i les ales, els girarem i els tallarem a rodelles del gruix aproximat d’un centímetre. Partirem les ales pel mig i tallarem les potes.


En una cassola de ferro colat hi tirarem l’oli i esperarem que sigui calent. Tot seguit posarem a la cassola les rodelles, les potes i les ales dels calamars que prèviament haurem salat i empebrat. Deixarem que vagin perdent l’aigua.


Laminarem el quilo de cebes que afegirem a la cassola i ho deixarem coure fins que la ceba agafi el color de mel. Cal afegir-hi aigua i anar remenant per tal que el cuinat no s’agafi, durant uns 45 minuts. Rectificarem el punt de sal, donat que la ceba haurà endolcit els calamars.


Abans de retirar la cassola del foc, flamejarem el conyac o l’armanyac i ho tirarem dins la cassola.






Consell: si els calamars són pescats del dia, és aconsellable tenir-los un parell de dies al congelador, per tal que no quedin durs.






La Joana s’ofereix per donar resposta si teniu algun dubte. perepujol.p@terra.es





























diumenge, 21 de març de 2010

La grolleria sexista i la injúria personal





Vaig veure l’entrevista que va fer-li la senyora Terribas al President de la Generalitat. També he pogut llegir els insults que ha hagut de suportar d’un alt càrrec del PSC. “ Mal follada “ és l’ultratge que més es destaca en les informacions. Aquest improperi que només s’utilitza contra les dones, ens mostra l’alçada ètica del personatge. La grolleria sexista contra la intimitat d’una dona. Un mal educat que hauria d’haver plegat, que l’invalida per continuar en un càrrec de responsabilitat pública. El senyor Martín, que aquest és el cognom del subjecte, és, per a més vergonya, un significat militant d’una formació política que dóna suport a un govern que ha creat un nou ministeri, el de la Igualtat. Aquest capteniment, d’una misogínia innacceptable, hauria d’haver comportat l’exclusió immedia del partit.


Però, al meu entendre, la pitjor de les ofenses que va tractar de fer-li és dir-li “ mala persona “. Quan la senyora Terribas conduïa el programa “ La nit al Dia “ jo n’era un assidu seguidor. M’agradava com plantejava les entrevistes, de la manera com preguntava. Diria, que sabia comunicar-se amb l’espectador, que feia les preguntes que sovint jo mateix hauria plantejat al personatge de torn. Sembla, al dir dels entesos, que aquesta condició – saber interrogar – és pròpia dels bons entrevistadors. Sens dubte la senyora Terribas posseeix aquesta qualitat. Era contundent en les preguntes i insistent quan considerava que la resposta no s’havia donat, fins i tot persistint quan considerava que la contesta no era del tot satisfactòria. Sempre guardant l’obligat respecte a l’entrevistat. La “terrible “ Terribas, mai va ser qüestionada per cap de les persones que varen passar pel seu programa. Això si, podria molt ben ser que més d’un possible convidat declinés la invitació. Si la coneguda periodista, va interrompre al senyor President en més d’una ocasió, no va fer altra cosa que complir amb el seu deure. Cal entendre que el mitjà televisiu està sempre limitat pel temps i l’entrevistador/a ha de fer ús de les rèpliques, altrament el convidat/da podria convertir la conversa en un monòleg. Les interrupcions –sempre que siguin fetes amb el degut criteri – fan el col•loqui més interessant. Estem parlant d’una entrevista en un mitjà públic i la senyora Terribas – una excel•lent professional – va fer la feina que li pertocava, sempre en benefici i al servei de la ciutadania.


Segurament que el que hauria volgut el senyor Martín, és que li haguessin preparat al seu cap, una “ entrevista a mida “. D’aquelles en les que el convidat no només coneix el que li preguntaran, sinó que també indica alguna qüestió sobre la que l’interessa ser inquirit. El senyor Martín, es queixa del to amb la que va ser tractat el President i surt en la seva defensa utilitzant l’insult i la mala educació. Més aviat penso que la intenció del senyor Martín, és la de “fer mèrits “, per anar guanyant posicions en el partit. Una estratègia equivocada, en el que fa referència al senyor President, que no necessita d’aquestes “ ajudes “ per fer-se valdre, si hagués considerat que el tracte rebut no era respectuós no només amb ell, sinó amb tots nosaltres, que per això ens representa.



dissabte, 20 de març de 2010

La nevada, Endesa i altres consideracions (1)




Han calgut onze dies per restablir el subministrament elèctric. Tot i així, Endesa ens adverteix, que la situació és encara lluny d’estar normalitzada, que estem a precari i que els talls de corrent poden produir-se en qualsevol moment. Toquem fusta!!


A casa, va anar-se’n la llum pels vols de les quatre de la tarda del dilluns i fins dos quarts de set de la matinada de dissabte no va tornar. Puc precisar l’hora, perquè tenia l’interruptor de l’habitació en posició d’encesa. Aquell esclat de claror que va despertar-me, després de més de cinc dies de passar-les magres com tants milers de persones, va tornar-me l’ànim, que reconec havia perdut. El malson s’havia acabat!! Fins el divendres, havia capejat el “ temporal “ amb més o menys coratge, però abans de sopar, de sobte, va arreplegar-me un atuïment, una consternació que van deixar-me abatut. Aquella situació es perllongaria ves a saber fins quan i vaig sentir-me tan desvalgut fins al punt d’entrar-me ganes de plorar. No vaig tenir ganes de menjar ni que fos un mos i vaig enllitar-me decidit a fer- en concret no sabia què, potser anar-me’n amb la Joana a Santa Cristina, a casa de la nostra filla, que s’havien agenciat un generador - per no haver de passar un altre dia en aquelles condicions. Fins llavors, el cabreig i l’emprenyamenta m’havien ajudat a mantenir la moral i l’esperança, bo i pensant que la corrent tornaria d’un moment a l’altre. Diumenge a la tarda – ni tan sols m’havia passat pel cap la possibilitat que pogués tornar a passar, que en sóc de beneit!! – la corrent es talla de nou. No puc fer-hi res i revisc aquells llargs cinc dies. Ja hi som altra vegada i penso fins quan durarà. Hi ha sort, i poc més d’una hora passada, l’electricitat retorna. Quin respir!!


Els senyors d’Endesa, informen als seus clients, en un comunicat que ja fa uns quants dies publiquen en els diaris i en alguns espais radiofònics que traspuen una autocomplaença vergonyant. Ni una paraula per fer-se perdonar – seria com reconèixer la negligència amb la que han actuat – ni tan sols excuses als milers de persones que hem hagut de patir l’apagada.El primer que diuen en la notificació és expressar-nos el seu agraïment per la comprensió i la paciència de les famílies. Per la meva part de comprensió gota. M’he sentit menystingut com a usuari i també maltractat en tant que persona. La paciència va abandonar-me quan vaig poder constatar que la informació que anaven proporcionant i que jo rebia per la ràdio, no tenia ni “així” de credibilitat. A les vuit del vespre del mateix dilluns, Endesa assegurava restablir el subministrament a tot el país, en un termini màxim de dotze hores. Cada x hores, noves informacions que desmentien les anteriors, fins que tothom va deixar de creure el que ens deien. Quins rellotges deuen tenir aquests pocavergonyes!!


Aprofiten també per tornar a parlar de la MAT, la línia de molt alta tensió ( 400 mil volts ). Sense anomenar-la però. Endesa ens fa saber que si hagués pogut desenvolupar les instal•lacions que fa més de 10 anys proposa, la reposició del subministrament s’hauria produït en un termini menor. Menteixen!! L’avaria en la línia d’alta tensió entre Vic i Juià, va quedar arranjada en poques hores. El problema és la manca de manteniment de les línies de mitjana i baixa tensió, que són les que ens porten l’electricitat a casa. Aquest matí he anat a l’aeroport a acompanyar la Núria. Des de la carretera que va de Cassà a Riudellots es poden veure la quantitat de torres doblegades i caigudes. De tornada cap a casa m’he aturat i he pogut comprovar l’estat d’un parell d’aquelles piles de ferralla. Les parts que corresponien a les capçades, rovellades del tot. Amb quina cura – que cal agrair-los - feien el manteniment de la línia, per garantir el servei que havien de donar als seus abonats, que som els que paguem. Podríem molt ben dir allò de cornuts i a més pagar el beure, és el que ens ha tocat en aquest cas.


Unes precisions respecte de la MAT. Ens volen fer creure que és imprescindible una línia d’aquest voltatge per assegurar el subministrament d’energia elèctrica al nostre territori. Recordem que aquest argument també el varen fer servir quan la instal•lació de la línia de Llagostera i ja ho hem pogut comprovar aquesta setmana passada: cap problema, no ens ha mancat l’electricitat a casa. D’energia n’arriba la suficient,el que passa és que les línies de conducció des de l’alta tensió fins al consum domèstic, de tant ben cuidades que les tenen, cauen com si fossin de nyigui-nyogui, un envà de canyes. França és el país del món que genera més electricitat a partir de les centrals nuclears. D’electricitat, als nostres veïns, ens n’hi sobra. Però tenen un problema. L’energia elèctrica no es pot emmagatzemar, no és possible guardar-la.De fet, el projecte de la MAT respon a interessos econòmics de les grans multinacionals del sector energètic. En concret la venda dels excedents nuclears francesos al Marroc i altres països de la riba del mediterrani ( ja fa anys que és un fet el cable que uneix Tarifa amb el país nord-africà ) i fins i tot a Portugal, país deficitari en la producció elèctrica. En cap cas, la línia d’alt voltatge es fa en funció de les necessitats de Catalunya. Aquesta conducció de 400 mil volts entre Baixàs ( Catalunya Nord ) i Bescanó està afectant els valors paisatgístics, naturals i ecològics del territori, malmeten aquests elements que tan necessaris són en el desenvolupament turístic i també hipotecant les activitats agropecuàries. Cal valorar també el camp electromagnètic que genera amb el que aquest fet pot representar per la salut de les persones que viuen en aquelles contrades. El que ens caldria són polítiques reals que tendeixin a una bona planificació de les energies renovables, amb un model descentralitzat on cada consumidor tingués la possibilitat de ser el màxim d’autosuficient. No són necessàries aquestes infraestructures, que només serveixen per augmentar els beneficis de les grans empreses en perjudici del comú, que, en definitiva és el que paga. Endesa vol “ fer-nos passar bou per bèstia grossa”.


Aquest post no s’acaba aquí. Avui he fet una exposició de “ l’aventura personal “ i unes consideracions al comunicat d’Endesa. Més endavant caldrà fer altres reflexions a l’entorn de les conseqüències d’aquesta falla del subministrament d’electricitat i del que ha representat no tan sols per la ciutadania sinó també les seqüeles que ha deixat la tempesta. Un altre dia, doncs.Ah!! i del paper que han tingut els ajuntaments, que també és de justícia parlar-ne.




Les "fotos" són de l'arxiu d'en Jordi Gallego, a qui dono les gràcies per haver-me'n deixat servir.

diumenge, 14 de març de 2010

Dones Valentes ( Dia Internacional de la Dona Treballadora )




El Punt d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Cristina, en commemoració del Dia Internacional de les Dones, va organitzar dissabte passat un acte públic sota el lema “ Dones de Santa Cristina d’Aro, dones valentes “.


Laura Mitrani, Hawa Diallo i Sònia Pujol, varen ser convidades a explicar-nos les seves vivències. Cadascuna ho va fer des de la pròpia experiència però sota el denominador comú de l’esforç i també l’ardidesa que van haver de tenir per sortir-se’n de les distintes situacions que les va tocar viure. Tres dones joves, les tres també mares, que varen donar-nos a tots els que varem tenir la sort d’escoltar-les, una lliçó de valentia i de superació davant l’adversitat. Totes tres van començar de semblant manera, amb modèstia, manifestant-nos que en cap cas es consideraven persones valentes, inclús amb una bona dosi de pudor que les honora. Que no havien fet altra cosa que enfrontar-se a unes situacions que no podien obviar, i a les que calia trobar sortida.


Laura Mitrani, tot just finida la carrera de medecina, es va comprometre amb la defensa de la natura, del planeta. Qui no ha sentit parlar de Greenpecace, l’organització en defensa de l’ambient i de les espècies marines? L’any 1958, els serveis secrets de l’exèrcit francès – terrorisme d’estat - varen enfonsar el vaixell de l’agència, el Rainbow Warrior. Tot per evitar la protesta contra les proves nuclears que feia el govern francès a l’atol de Munuroa, a l’oceà Pacífic. Doncs, poc després d’aquest fet, Greenpeace va noliejar un “ nou “ vaixell – les cometes tenen una explicació – en el que la Laura s’hi va enrolar. Trenta cinc persones, trenta homes i cinc dones embarcats en un vaixell atrotinat, rumb a l’Antàrtida – com va dir la Laura, el lloc més allunyat possible de la Terra – sota la vigilància de l’armada francesa. A cura de la salut de la tripulació i amb uns mitjans més aviat escassos. Dues aturades en ple oceà ( la maquinària no anava prou fina ), van provocar un cert desànim en part de la marineria, que l’oradora ocasional va tractar, més que amb l’ajut de la medecina convencional, amb un capteniment en sentit positiu, el millor remei per superar aquella circumstància. Una singladura que va portar-los fins l’Antàrtida, on va hi va fer una llarga estada. La Laura no en va tenir prou i no va trigar massa a fer un altre viatge. En aquesta ocasió sense tants entrebancs com l’anterior. No havia passat encara un any de la caiguda de la dictadura militar a Xile, que va anar a aquell país a fer costat, a donar suport a les persones que havien sofert el patiment de la dictadura: dones i homes que havien perdut el pare, el marit, el fill, desapareguts, d’altres que havien patit maltractes en les presons, torturats, desposseïts de la seva dignitat...Aquesta segona experiència – ens digué la Laura – va ser molt més dura que l’anterior. Valenta la Laura? Clar que sí!! Compromesa amb la defensa del Planeta i solidària amb el proïsme.


La història de Hawa Diallo, de bon començament, és similar a la de tantes persones que deixen el seu país per venir a Europa buscant un tall de pa i amb l’esperança d’ajudar els familiars que han deixat enrere. Una dona de procedència subsahariana que fa prop de 10 anys que va arribar a Santa Cristina. Va conèixer un noi amb el que va aparellar-se però amb tanta mala sort que va deixar-la poc abans de tenir el seu primer fill. Sense papers ni treball, Hawa, amb l’ajuda d’una veïna, va plantar cara a la situació. No hi havia cap altre camí, va dir-nos. Calia tirar endavant. I ben segur que ho va fer la Hawa. Aquí caic allà m’aixeco, va posar-se a treballar en el que fos i encara va trobar el temps necessari per estudiar per ajudanta d’infermeria. Ara, passats uns quants anys, amb la situació regularitzada, Hawa disposa d’una feina i ens diu que és una dona feliç, acompanyada pel seu fill - dos catalans més ens fa saber – i no oblida el suport que va trobar en la Quimeta i l’acolliment amb que va ser rebuda a Santa Cristina. Valenta la Hawa? Sens dubte que si!! S’ha de tenir molta fortitud per enfrontar-se a un viatge cap a un món desconegut.


A la Sònia Pujol, un instant va canviar-li la vida. Un accident de cotxe va deixar-la trencada des dels sostenidors fins als peus. Mig partida, sense sensibilitat en més de la meitat del seu cos i tal com ella va dir amb el cul enganxat a una cadira de rodes. Caixa o faixa, les mitges tintes no valien per res. I va decantar-se per viure, per acceptar una realitat brutal, esfereïdora en una persona jove, sana – la paraplègia no és cap malaltia - i amb molts anys de vida per endavant. No va renunciar a la maternitat i ha tingut el coratge de infantar dues vegades. En Martí – amb 10 anys – i la menuda Sara amb prop de tres. La Sònia ens diu que és feliç i recomana a totes les persones que es troben en pareguda situació que no es deixin vèncer pel desànim. Reconeix que de valenta no n’és gota, ans el contrari, que és una gran patidora però que ha après a superar-se. Valenta la Sònia? Amb tota certesa!! Començar una nova vida, que en realitat és això el que ha fet, és innegable que és propi d’una persona amb un gran coratge.


Molt interessant i enriquidor el col•loqui que va seguir. Vaig pensar que el que s’havia explicat des de la taula i els comentaris i reflexions que havia pogut escoltar, se n’hauria pogut fer un document, per llegir-lo a les escoles.Vull fer una menció especial al que va explicar-nos la Hawa. La seva intervenció no va anar més enllà de cinc minuts, però amb una durada suficient per desarmar els discursos racistes i xenòfobs que cada vegada sento amb més freqüència. Posaré un exemple viscut ahir al migdia.. Al mig del passeig hi havia uns generadors elèctrics, penso jo a punt per instal•lar, quan he pogut sentir – hauria preferit no escoltar-lo – el comentari de dues senyores de Sant Feliu de “ tota la vida “: “ Ja ho veus, no deuen tenir gent per posar-los. Que agafin moros i negres, que són una colla d’esquenadrets i els facin treballar, comenta una. I respon l’altra: ja pots ben dir-ho, que tan bon punt arriben van a l’ajuntament a demanar. Que treballin doncs. “ Eren dues persones grans, no he fet cap comentari, però si que m’he sentit avergonyit, pensant amb la Hawa i amb tantes altres persones que abandonen la seva terra jugant-se la vida i, en ocasions perdent-la.


Certament que la dona ha millorat la seva posició en la societat, però queda encara un llarg i segurament costerut camí per fer. La dona pateix la violència de gènere amb les conseqüències que tots sabem, és discriminada en el món laboral, s’utilitza el seu cos en la publicitat, és objecte de les màfies que l’obliguen a prostituir-se, pateix la servitud de les feines de la llar, massa sovint ha de tenir cura dels avis, sense rebre cap ajut – per quan el desenvolupament de la Llei de Dependència?...


El camí cap a la plena igualtat hem de fer-lo junts, però l’han de liderar les dones. Han de fer-se valdre. De manera freqüent – i que no se m’enfadin – són elles mateixes les que pel fet de ser mares i ocupar-se de l’atenció de la mainada, de manera inconscient, repeteixen conductes que han après i que ajuden a la diferenciació entre els nens i les nenes. Amb això no vull defugir de la responsabilitat que també hem de tenir els pares amb l’educació dels nostres fills, el contrari. Penso que aquest camí, que no fa massa hem començat a fer-lo de bracet, hem d’anar-lo transitant conjuntament per eixamplar-lo, fins que la igualtat sigui un fet real. En definitiva, arribar a l’acompliment dels Drets Humans, que d’això es tracta.


Aquest post, que volia redactar dilluns passat, no he pogut publicar-lo fins avui. Era la meva intenció aprofitar el Dia de la Dona Treballadora, per, modestament, donar les gràcies a totes les dones, no només les que he conegut, també a les que amb llur sacrifici i en ocasions difícils han sabut tirar endavant i sobreposar-se a l’adversitat.


dijous, 4 de març de 2010

Memòria del 23-F




D’antuvi ràbia, indignació. Una vegada més els lliberticides s’aixecaven contra una democràcia tot just encetada. Aquest país donaria un salt enrere, una involució, semblant a la que va patir l’any 1936. Tots els sacrificis de tantes persones, per recuperar els drets i llibertats corrien el perill d’anar-se’n en orris. Altra cop la por!!.


Després, un sentiment d’impotència, vaig sentir-me com si estigués lligat de peus i mans. No se’m va ocórrer altra cosa que arribar-me fins el local del partit, a la carretera de Palamós, a recollir les fitxes dels militants – llavors prop d’un centenar – que vaig anar a amagar al pis de sobre l’estanc de la plaça. Habitatge que encara tenia llogat la meva sogra, malgrat que feia temps que ja vivia amb nosaltres.


El pare, que treballava com encarregat en els magatzems Vall de Platja d’Aro, va plegar abans d’hora i va passar per casa. Dic passar i no venir, perquè el pare no s’hi va quedar a casa amb nosaltres. “ Mireu, va dir-nos, l’any 1936 vaig haver d’anar a l’exili, corria perill la meva vida. Si no ho hagués fet, d’anar-me’n, possiblement ara no estaria aquí amb tots vosaltres.Però va ser tanta la nostàlgia, l’enyorança que vaig patir per haver-me allunyat d’aquesta terra, que vaig comprometre’m amb mi mateix, que mai més, passés el que passés, tornaria anar-me’n. Però, i us prego que m’entengueu, tampoc em quedaré aquí. Donades les circumstàncies, el meu lloc és a l’ajuntament, que així ho va decidir el poble i, en tot cas, és on hauran de venir a cercar-me. Vaig decidir no córrer mai més “.


Aquella nit, per unes llargues hores, la foscor va planejar arreu. Però, en el despatx de l’alcaldia de l’ajuntament, va haver-hi el llum encès. Un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente – l’alcalde – na Carme Ayats i el pare, van fer-se companyia i estigueren en el lloc on el poble els havia posat, donant testimoni de la voluntat lliurament expressada pels ciutadans. Si voleu, una actitud simbòlica, però amb un capteniment que legitimava la sobirania popular, per damunt de la barbàrie i la inhumanitat.


Que jo sàpiga, foren dues les persones que van apropar-se a la Casa de la Vila, per fer-los costat. En Manel Monfort – el primer alcalde de Sant Feliu de la recuperada democràcia - i en Jaume Mestres, un vell militant anarquista, que va treballar molts anys a l’Hotel Les Noies. Dos veïns, que varen fer palesa llur solidaritat amb els tres regidors, que varen mantenir-se en el lloc que els corresponia. Ben entrada la matinada el pare va tornar a casa.


L’endemà passat, el dia 25, dos autobusos costejats per l’ajuntament, van fer via cap a Girona, plens de gent, que va ajuntar-se a la manifestació contra l’intent del cop militar i en defensa de la Constitució. Partits polítics, sindicats, col•lectius en general, menuts i grans, varem demostrar el nostre rebuig a la barbàrie. Amb una excepció: els que avui diuen que són els que millor garanteixen la Carta Magna – el Partit Popular ( llavors Alianza Popular”) – no hi eren a la “ mani “. Quin canvi, veritat?


Certament que la veritat de tot el que va passar aquell dia, no la sabem. De versions n’hi ha de tota mena. Encara avui – tot hi haver-se’n escrit, m’atreveix a dir mils de pàgines – desconeixem qui hi havia al darrera dels que van donar la cara. A qui esperaven els colpistes? Quina “ autoritat” civil havia de presidir el nou govern sota la tutela del poder militar? I tantes preguntes sense resposta, però que tinc la certesa que en tindran.


Hi ha qui ha volgut treure importància a aquell fet, tot presentant-lo com una trama sense cap ni peus, una aventura d’uns quants caps calents, nostàlgics del franquisme, condemnada al fracàs més absolut. No ho veig pas així jo. Recordem l’exèrcit pels carrers de València, el ban de Milans del Bosc suprimint les garanties constitucionals i decretant el toc de queda. “ Es tracta d’una qüestió interna de l’Estat espanyol, en la que nosaltres no hem d’intervenir “, paraules del Secretari d’Estat dels Estats Units, el senyor James Baker aquella mateixa nit. El perill va ser real i podia haver reeixit, aquesta és la percepció que vaig tenir-ne aquella nit, en la que la majoria de la gent vam passar per un mal tràngol, però sortosament amb un bon acabament. Pocs dies després, a la revista de política Época, de periodicitat setmanal i que encara s’edita a Madrid, se publicaven els noms de les persones que havien de “ ser controlades de immediato “ (sic), un eufemisme de molt bon interpretar en aquelles circumstàncies. La relació era per províncies i a la nostra hi constaven tres persones, una d’elles el pare.


Però hi ha aspectes que si els podem valorar. La constatació que encara hi havia qui no estava disposat a renunciar a l’època tot just passada. Estaments que volien retornar a una situació política i social que res tenien a veure amb el nou procés democràtic. El conat de cop va tenir una conseqüència que va afectar molt directament a Catalunya. Una regressió molt important en el procés d’evolució del nou estat de les autonomies. L’aprovació de la Ley Orgànica de Armonización del Proceso de las Autonomias ( LOAPA ) per part de les Corts Generals, que va frenar substancialment la nova concepció de l’estat. Un altre aspecte significatiu va ser, no una nova sensació de por – la temptativa d’involució havia fracassat – però si que un cert temor, va expandir-se arreu de l’estat. Aquest fet – amb d’altres factors afegit, uns de contingut intern i altres de caràcter forà – van ser determinants en l’esfondrament electoral del Partit Comunista d’España i del PSUC a Catalunya, en les eleccions generals de l’any següent. El PSOE va guanyar-les amb una majoria com mai més ha tingut, per damunt dels dos-cents diputats. UCD s’havia autoimmolat i la gent desitjava un canvi, cap a polítiques més d’esquerres. Aquella aprensió a la que feia referència, va decantar bona part dels vots cap a una opció més moderada, la socialista.