diumenge, 14 de març de 2010

Dones Valentes ( Dia Internacional de la Dona Treballadora )




El Punt d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Cristina, en commemoració del Dia Internacional de les Dones, va organitzar dissabte passat un acte públic sota el lema “ Dones de Santa Cristina d’Aro, dones valentes “.


Laura Mitrani, Hawa Diallo i Sònia Pujol, varen ser convidades a explicar-nos les seves vivències. Cadascuna ho va fer des de la pròpia experiència però sota el denominador comú de l’esforç i també l’ardidesa que van haver de tenir per sortir-se’n de les distintes situacions que les va tocar viure. Tres dones joves, les tres també mares, que varen donar-nos a tots els que varem tenir la sort d’escoltar-les, una lliçó de valentia i de superació davant l’adversitat. Totes tres van començar de semblant manera, amb modèstia, manifestant-nos que en cap cas es consideraven persones valentes, inclús amb una bona dosi de pudor que les honora. Que no havien fet altra cosa que enfrontar-se a unes situacions que no podien obviar, i a les que calia trobar sortida.


Laura Mitrani, tot just finida la carrera de medecina, es va comprometre amb la defensa de la natura, del planeta. Qui no ha sentit parlar de Greenpecace, l’organització en defensa de l’ambient i de les espècies marines? L’any 1958, els serveis secrets de l’exèrcit francès – terrorisme d’estat - varen enfonsar el vaixell de l’agència, el Rainbow Warrior. Tot per evitar la protesta contra les proves nuclears que feia el govern francès a l’atol de Munuroa, a l’oceà Pacífic. Doncs, poc després d’aquest fet, Greenpeace va noliejar un “ nou “ vaixell – les cometes tenen una explicació – en el que la Laura s’hi va enrolar. Trenta cinc persones, trenta homes i cinc dones embarcats en un vaixell atrotinat, rumb a l’Antàrtida – com va dir la Laura, el lloc més allunyat possible de la Terra – sota la vigilància de l’armada francesa. A cura de la salut de la tripulació i amb uns mitjans més aviat escassos. Dues aturades en ple oceà ( la maquinària no anava prou fina ), van provocar un cert desànim en part de la marineria, que l’oradora ocasional va tractar, més que amb l’ajut de la medecina convencional, amb un capteniment en sentit positiu, el millor remei per superar aquella circumstància. Una singladura que va portar-los fins l’Antàrtida, on va hi va fer una llarga estada. La Laura no en va tenir prou i no va trigar massa a fer un altre viatge. En aquesta ocasió sense tants entrebancs com l’anterior. No havia passat encara un any de la caiguda de la dictadura militar a Xile, que va anar a aquell país a fer costat, a donar suport a les persones que havien sofert el patiment de la dictadura: dones i homes que havien perdut el pare, el marit, el fill, desapareguts, d’altres que havien patit maltractes en les presons, torturats, desposseïts de la seva dignitat...Aquesta segona experiència – ens digué la Laura – va ser molt més dura que l’anterior. Valenta la Laura? Clar que sí!! Compromesa amb la defensa del Planeta i solidària amb el proïsme.


La història de Hawa Diallo, de bon començament, és similar a la de tantes persones que deixen el seu país per venir a Europa buscant un tall de pa i amb l’esperança d’ajudar els familiars que han deixat enrere. Una dona de procedència subsahariana que fa prop de 10 anys que va arribar a Santa Cristina. Va conèixer un noi amb el que va aparellar-se però amb tanta mala sort que va deixar-la poc abans de tenir el seu primer fill. Sense papers ni treball, Hawa, amb l’ajuda d’una veïna, va plantar cara a la situació. No hi havia cap altre camí, va dir-nos. Calia tirar endavant. I ben segur que ho va fer la Hawa. Aquí caic allà m’aixeco, va posar-se a treballar en el que fos i encara va trobar el temps necessari per estudiar per ajudanta d’infermeria. Ara, passats uns quants anys, amb la situació regularitzada, Hawa disposa d’una feina i ens diu que és una dona feliç, acompanyada pel seu fill - dos catalans més ens fa saber – i no oblida el suport que va trobar en la Quimeta i l’acolliment amb que va ser rebuda a Santa Cristina. Valenta la Hawa? Sens dubte que si!! S’ha de tenir molta fortitud per enfrontar-se a un viatge cap a un món desconegut.


A la Sònia Pujol, un instant va canviar-li la vida. Un accident de cotxe va deixar-la trencada des dels sostenidors fins als peus. Mig partida, sense sensibilitat en més de la meitat del seu cos i tal com ella va dir amb el cul enganxat a una cadira de rodes. Caixa o faixa, les mitges tintes no valien per res. I va decantar-se per viure, per acceptar una realitat brutal, esfereïdora en una persona jove, sana – la paraplègia no és cap malaltia - i amb molts anys de vida per endavant. No va renunciar a la maternitat i ha tingut el coratge de infantar dues vegades. En Martí – amb 10 anys – i la menuda Sara amb prop de tres. La Sònia ens diu que és feliç i recomana a totes les persones que es troben en pareguda situació que no es deixin vèncer pel desànim. Reconeix que de valenta no n’és gota, ans el contrari, que és una gran patidora però que ha après a superar-se. Valenta la Sònia? Amb tota certesa!! Començar una nova vida, que en realitat és això el que ha fet, és innegable que és propi d’una persona amb un gran coratge.


Molt interessant i enriquidor el col•loqui que va seguir. Vaig pensar que el que s’havia explicat des de la taula i els comentaris i reflexions que havia pogut escoltar, se n’hauria pogut fer un document, per llegir-lo a les escoles.Vull fer una menció especial al que va explicar-nos la Hawa. La seva intervenció no va anar més enllà de cinc minuts, però amb una durada suficient per desarmar els discursos racistes i xenòfobs que cada vegada sento amb més freqüència. Posaré un exemple viscut ahir al migdia.. Al mig del passeig hi havia uns generadors elèctrics, penso jo a punt per instal•lar, quan he pogut sentir – hauria preferit no escoltar-lo – el comentari de dues senyores de Sant Feliu de “ tota la vida “: “ Ja ho veus, no deuen tenir gent per posar-los. Que agafin moros i negres, que són una colla d’esquenadrets i els facin treballar, comenta una. I respon l’altra: ja pots ben dir-ho, que tan bon punt arriben van a l’ajuntament a demanar. Que treballin doncs. “ Eren dues persones grans, no he fet cap comentari, però si que m’he sentit avergonyit, pensant amb la Hawa i amb tantes altres persones que abandonen la seva terra jugant-se la vida i, en ocasions perdent-la.


Certament que la dona ha millorat la seva posició en la societat, però queda encara un llarg i segurament costerut camí per fer. La dona pateix la violència de gènere amb les conseqüències que tots sabem, és discriminada en el món laboral, s’utilitza el seu cos en la publicitat, és objecte de les màfies que l’obliguen a prostituir-se, pateix la servitud de les feines de la llar, massa sovint ha de tenir cura dels avis, sense rebre cap ajut – per quan el desenvolupament de la Llei de Dependència?...


El camí cap a la plena igualtat hem de fer-lo junts, però l’han de liderar les dones. Han de fer-se valdre. De manera freqüent – i que no se m’enfadin – són elles mateixes les que pel fet de ser mares i ocupar-se de l’atenció de la mainada, de manera inconscient, repeteixen conductes que han après i que ajuden a la diferenciació entre els nens i les nenes. Amb això no vull defugir de la responsabilitat que també hem de tenir els pares amb l’educació dels nostres fills, el contrari. Penso que aquest camí, que no fa massa hem començat a fer-lo de bracet, hem d’anar-lo transitant conjuntament per eixamplar-lo, fins que la igualtat sigui un fet real. En definitiva, arribar a l’acompliment dels Drets Humans, que d’això es tracta.


Aquest post, que volia redactar dilluns passat, no he pogut publicar-lo fins avui. Era la meva intenció aprofitar el Dia de la Dona Treballadora, per, modestament, donar les gràcies a totes les dones, no només les que he conegut, també a les que amb llur sacrifici i en ocasions difícils han sabut tirar endavant i sobreposar-se a l’adversitat.