dijous, 4 de març de 2010

Memòria del 23-F




D’antuvi ràbia, indignació. Una vegada més els lliberticides s’aixecaven contra una democràcia tot just encetada. Aquest país donaria un salt enrere, una involució, semblant a la que va patir l’any 1936. Tots els sacrificis de tantes persones, per recuperar els drets i llibertats corrien el perill d’anar-se’n en orris. Altra cop la por!!.


Després, un sentiment d’impotència, vaig sentir-me com si estigués lligat de peus i mans. No se’m va ocórrer altra cosa que arribar-me fins el local del partit, a la carretera de Palamós, a recollir les fitxes dels militants – llavors prop d’un centenar – que vaig anar a amagar al pis de sobre l’estanc de la plaça. Habitatge que encara tenia llogat la meva sogra, malgrat que feia temps que ja vivia amb nosaltres.


El pare, que treballava com encarregat en els magatzems Vall de Platja d’Aro, va plegar abans d’hora i va passar per casa. Dic passar i no venir, perquè el pare no s’hi va quedar a casa amb nosaltres. “ Mireu, va dir-nos, l’any 1936 vaig haver d’anar a l’exili, corria perill la meva vida. Si no ho hagués fet, d’anar-me’n, possiblement ara no estaria aquí amb tots vosaltres.Però va ser tanta la nostàlgia, l’enyorança que vaig patir per haver-me allunyat d’aquesta terra, que vaig comprometre’m amb mi mateix, que mai més, passés el que passés, tornaria anar-me’n. Però, i us prego que m’entengueu, tampoc em quedaré aquí. Donades les circumstàncies, el meu lloc és a l’ajuntament, que així ho va decidir el poble i, en tot cas, és on hauran de venir a cercar-me. Vaig decidir no córrer mai més “.


Aquella nit, per unes llargues hores, la foscor va planejar arreu. Però, en el despatx de l’alcaldia de l’ajuntament, va haver-hi el llum encès. Un socialista i dos comunistes, en Josep Vicente – l’alcalde – na Carme Ayats i el pare, van fer-se companyia i estigueren en el lloc on el poble els havia posat, donant testimoni de la voluntat lliurament expressada pels ciutadans. Si voleu, una actitud simbòlica, però amb un capteniment que legitimava la sobirania popular, per damunt de la barbàrie i la inhumanitat.


Que jo sàpiga, foren dues les persones que van apropar-se a la Casa de la Vila, per fer-los costat. En Manel Monfort – el primer alcalde de Sant Feliu de la recuperada democràcia - i en Jaume Mestres, un vell militant anarquista, que va treballar molts anys a l’Hotel Les Noies. Dos veïns, que varen fer palesa llur solidaritat amb els tres regidors, que varen mantenir-se en el lloc que els corresponia. Ben entrada la matinada el pare va tornar a casa.


L’endemà passat, el dia 25, dos autobusos costejats per l’ajuntament, van fer via cap a Girona, plens de gent, que va ajuntar-se a la manifestació contra l’intent del cop militar i en defensa de la Constitució. Partits polítics, sindicats, col•lectius en general, menuts i grans, varem demostrar el nostre rebuig a la barbàrie. Amb una excepció: els que avui diuen que són els que millor garanteixen la Carta Magna – el Partit Popular ( llavors Alianza Popular”) – no hi eren a la “ mani “. Quin canvi, veritat?


Certament que la veritat de tot el que va passar aquell dia, no la sabem. De versions n’hi ha de tota mena. Encara avui – tot hi haver-se’n escrit, m’atreveix a dir mils de pàgines – desconeixem qui hi havia al darrera dels que van donar la cara. A qui esperaven els colpistes? Quina “ autoritat” civil havia de presidir el nou govern sota la tutela del poder militar? I tantes preguntes sense resposta, però que tinc la certesa que en tindran.


Hi ha qui ha volgut treure importància a aquell fet, tot presentant-lo com una trama sense cap ni peus, una aventura d’uns quants caps calents, nostàlgics del franquisme, condemnada al fracàs més absolut. No ho veig pas així jo. Recordem l’exèrcit pels carrers de València, el ban de Milans del Bosc suprimint les garanties constitucionals i decretant el toc de queda. “ Es tracta d’una qüestió interna de l’Estat espanyol, en la que nosaltres no hem d’intervenir “, paraules del Secretari d’Estat dels Estats Units, el senyor James Baker aquella mateixa nit. El perill va ser real i podia haver reeixit, aquesta és la percepció que vaig tenir-ne aquella nit, en la que la majoria de la gent vam passar per un mal tràngol, però sortosament amb un bon acabament. Pocs dies després, a la revista de política Época, de periodicitat setmanal i que encara s’edita a Madrid, se publicaven els noms de les persones que havien de “ ser controlades de immediato “ (sic), un eufemisme de molt bon interpretar en aquelles circumstàncies. La relació era per províncies i a la nostra hi constaven tres persones, una d’elles el pare.


Però hi ha aspectes que si els podem valorar. La constatació que encara hi havia qui no estava disposat a renunciar a l’època tot just passada. Estaments que volien retornar a una situació política i social que res tenien a veure amb el nou procés democràtic. El conat de cop va tenir una conseqüència que va afectar molt directament a Catalunya. Una regressió molt important en el procés d’evolució del nou estat de les autonomies. L’aprovació de la Ley Orgànica de Armonización del Proceso de las Autonomias ( LOAPA ) per part de les Corts Generals, que va frenar substancialment la nova concepció de l’estat. Un altre aspecte significatiu va ser, no una nova sensació de por – la temptativa d’involució havia fracassat – però si que un cert temor, va expandir-se arreu de l’estat. Aquest fet – amb d’altres factors afegit, uns de contingut intern i altres de caràcter forà – van ser determinants en l’esfondrament electoral del Partit Comunista d’España i del PSUC a Catalunya, en les eleccions generals de l’any següent. El PSOE va guanyar-les amb una majoria com mai més ha tingut, per damunt dels dos-cents diputats. UCD s’havia autoimmolat i la gent desitjava un canvi, cap a polítiques més d’esquerres. Aquella aprensió a la que feia referència, va decantar bona part dels vots cap a una opció més moderada, la socialista.