diumenge, 30 de maig de 2010

Volem llum, no fum





L’any passat varen acomplir-se trenta anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. En aquests més trenta anys els ajuntaments han estat les eines més importants – des del municipalisme d’esquerres i també altres opcions polítiques – per a les transformacions dels pobles i ciutats de Catalunya.

A banda, però, dels avenços materials en atenció a la ciutadania, el municipalisme ha estat una escola de pedagogia democràtica en els àmbits de la participació social i política. Unes bones pràctiques en la gestió pública del món local. Una realitat que em porta a assegurar que sense el paper que han tingut els ajuntaments no s’entendria de la mateixa manera el valor de la democràcia.

Certament que els nostres representants – que hem lliurament escollit – han d’administrar els cabals públics amb honradesa i transparència i sempre en benefici de l’interés majoritari. És el nostre dret, exigir l’acompliment d’aquestes obligacions, que d’altra banda han acceptat voluntàriament les persones que hem triat. En cas contrari, les lleis ens permeten demanar l’empara dels tribunals si s’han transgredit algun dels deures suara esmentats.

Alhora, en el sí de l’ajuntament és ben lògic que s’hi expressin les diferències de criteri polític, que en definitiva reflexen la pluralitat d’interessos dels ciutadans. Discrepàncies que han de ser discutides, debatudes i defensades amb el màxim rigor i amb un enfrontament polític radical, si així creu que ho ha de fer el regidor/a, amb coherència al compromís que ha adquirit amb el seu votant. Tots hem sentit a dir que en el món de la política pot dir-se tot o quasi tot, sempre que el discurs sigui respectuós amb l’adversari.El conflicte mai ens ha de portar a la confrontació.

A la nostra ciutat, des de la sortida de TpSF del govern, les relacions de convivència entre els nostres representants municipals, s’han deteriorat fins al punt que les tensions han arribat a un extrem de pèrdua de les bones formes. No cal ser present en els plens, per poder escoltar – l’emissora municipal ens ho permet – les intervencions cada vegada més aspres i a voltes amb una càrrega de virulència i de ressentiment que m’atreveixo assegurar que a la majoria de la ciutadania ens disgusta. En el ple ordinari mensual de dijous passat, el Síndic de Greuges, previ a la presentació de la memòria corresponent a l’any passat, va adreçar-se als regidors i regidores fent referència al “logos grec”, a la capacitat que tenim les persones de raonar, argumentar i expressar que ens permeten el diàleg i aquest en darrera instància ens condueix a la convivència i el respecte. El que va passar en el transcurs de la sessió, m’autoritza a confirmar que ben poc cas ven fer-li al senyor Mayo. Conductes d’aquesta mena, a més de desacreditar la institució, abonen el discurs en contra de la política i de les persones que l’exerceixen, que posen a disposició dels ciutadans bona part del seu temps de lleure – particularment regidors i regidores dels nostres ajuntaments – en benefici de la ciutadania.

El dret que em concedeix la meva condició de ciutadà, també m’exigeix el deure de ser crític i fins i tot bel•ligerant, amb l’actitud i comportament d’alguns d’alguns dels “nostres” càrrecs públics – i emfatitzo expressament el possessiu – que no s’adiu amb la responsabilitat que també haurien de tenir pel fet de ser el mirall on ens contemplem la resta de ciutadans. També aquest exercici d’exemplaritat – malgrat no tenir caràcter obligatori – hauria de ser voluntàriament acceptat pels nostres administradors.

Em permeto demanar als nostres regidors/es, que facin un exercici de reflexió, d’introspecció personal per redreçar i posar punt i final a una situació desconvenient, que també perjudica els interessos de la ciutadania, en la mesura que les confrontacions poden ser un llast per assolir els projectes que te plantejats la ciutat. Conec la majoria dels membres que composen el nostre ajuntament, amb més d’un – i que m’excusin la gosadia – hi mantinc una relació amistosa. Conec llur vàlua personal i l’alçada moral i ètica que posseeixen. Això em dóna la confiança suficient per pensar que aquests darrers tres mesos, no hauran estat altra cosa que la conseqüència d’uns fets que tots lamentem i que per tant la normalitat democràtica tornarà al nostre consistori en bé de tots.

diumenge, 23 de maig de 2010

El Castell de la Roca ( Solius )





Diumenge passat i davant del Monestir de Solius, va fer-se la presentació del tercer dels treballs, fruit del conveni entre l’ajuntament de Santa Cristina i la Universitat de Girona, encaminat a difondre el coneixement del passat històric del municipi. Aquest tercer volum –al que han precedit La Plana Basarda i L’Església Vella de Santa Cristina – ha estat a cura dels historiadors Francesc Aicart, Marc Auladell i Jordi Vivo.El Castell de la Roca – més conegut com el Castell de Solius - és el títol d’aquesta recerca històrica que ens permet conèixer millor el nostre país.


Del Castell de Solius pràcticament no en queden restes físiques i molt pocs rastres en les fonts escrites. D’aquí, penso jo la segona llegenda de l’obra: les empremtes d’una fortalesa fantasma. Les quatre parets que quedaven van sucumbir a la força de la tramuntana el mes de desembre de l’any 1969. Malgrat que el nom de Solius és mencionat per primera vegada en un document datat l’any 939 – sembla en referència a un lloc on predominen els boscos amb aquest arbre, les oliveres – no hi consta l’existència del castell. Els orígens de la construcció de la fortalesa són desconeguts i, per tant les hipòtesis són varies. Només unes excavacions del castell i de l’entorn podrien – sempre en condicional – aclarir alguns dubtes. El que si coneixem amb certitud, és el testimoni documentat en el que hi consta, que el mes d’abril de 1208, un tal Berenguer de Palol va vendre al sagristà de la catedral de Girona els drets que tenia en les parròquies de Sant Feliu de Guíxols i de Santa Cristina d’Aro, però que no incloïa el Castell de la Roca de Solius. Cap la possibilitat que el castell fos bastit abans i que no en tinguem constància.

Elevat damunt d’un gran quer, el Castell mai fou concebut per a fer front a les necessitats bèl•liques. Es tracta d’una fortalesa de caràcter atermenat, és a dir que disposa d’un terme propi ben delimitat, que en el cas que ens ocupa s’estenia fins a la platja de Canyet. Els habitants del terme, la pagesia, venien obligats no només a contribuir a la conservació del Castell, també eren forçats a pagar al senyor part de les collites segons cada cas.
Durant l’espai de més de vuit segles, el castell va passar per diferents vicissituds. Cal citar les guerres catalanes del segle XV, les reivindicacions dels remences venien de lluny i el Castell de Solius fou en dues ocasions assaltat i pres pels pagesos. En la segona ocasió el Castell no fou retornat al propietari fins la redempció dels anomenats mals usos. La segona de les guerres remences també va tenir efectes devastadors en alguns dels masos que foren destruïts i cremats i les parets, bigues i teules d’algunes propietats foren emprades pels pagesos en obres de fortificació del castell, per defensar-se de les escomeses de les tropes del rei Ferràn II. Després de les guerres remences molt poca cosa es coneix del Castell de Solius i l’abandonament hauria conduït al progressiu deteriorament de la construcció. S’han trobat documents de principis del segle XVIII que confirmen que l’antiga fortalesa es trobava en un estat de degradació que feia inhabitables les dependències. Una certa revifalla va produir-se quan les lluites dinàstiques pel tron espanyol entre carlins i liberals, quan fou de nou fortificat. Acabada la guerra de Successió, el castell fou definitivament abandonat. L’abolició dels delmes i altres elements propis del règim senyorial i l’assentament de la burgesia com a nova classe dirigent en contra de la vella noblesa i en base a la llei de desamortització dels béns de l’església, el Castell fou incorporat com a propietat de l’Estat. A les darreries del segle XIXè fou venut a un veí de Sant Feliu, que més tard el vengué a un propietari de Solius, que a principis del segle XX per mor de la càrrega econòmica que li representava el manteniment el cedí a l’ajuntament.

La presentació del llibre va fer-se davant la plaça del monestir de Solius. Tot seguit, xano-xano i aprofitant el bon temps que feia, en no més de quinze minuts varem arribar-nos fins l’esplanada, on en Marc Auladell i en Jordi Vivo, ens il•lustraren sobre el Castell. A banda de llevant la roca i el camí per pujar al Castell i del costat de ponent una majestuosa penya amb l’obertura coneguda com la cova dels Moros, que hom suposa que fou utilitzada com aixopluc, ara fa uns quatre mil anys. Els més valents i coratjosos, acabada la xerrada, van enfilar-se fins el que resta de la fortalesa - ben poca cosa - però val la pena l’esforç només que sia per la panoràmica que pot albirar-se des del cim. Vaig estalviar-me l'escalada - els anys pesen i les cames no són el que foren - i més tenim en compte que hi he pujat en més d'una ocasió.

Un matí ben aprofitat, en el marc d’un entorn d’alzines sureres, roures i pins, aprenent millor la història de la Vall d’Aro – que tot i no ser-ne veí – me’n sento part. Molt més des de fa uns anys pel fet de tenir-hi la nostra filla i els néts.

diumenge, 16 de maig de 2010

Garzón i la xacra de la politització de part de la judicatura




Amb la suspensió cautelar de les funcions que fins abans d’ahir tenia encomanades el jutge Garzón a l’Audiencia Nacional, ha començat el procés per apartar el magistrat de la judicatura. Cel•lebrat i respectat internacionalment per la defensa dels drets humans, molt especialment a l’Amèrica Llatina en base a la justícia universal, en el nostre país és perseguit i condemnat. Als 54 anys la seva carrera professional pot estar acabada. Dijous passat va ser un dia trist per a la justícia.

Ja vaig parlar-ne en un anterior post del cas i vaig denunciar als que volen separar-lo de la judicatura. No insistiré doncs en aquest sentit, però després de la condemna, vull afegir-hi unes consideracions.

També les persones que van adreçar-se al magistrat per demanar-li empara en nom dels seus familiars desapareguts han estat maltractades i menystingudes. La sentència –encara que només sigui cautelar – és un avís, un toc d’atenció, per qualsevol altra jutge que entenen el dret d’aquestes persones a ser escoltades i ateses, es proposi donar-lis acollida.

Els milers de persones que s’han manifestat exigint justícia i solidaritat amb les víctimes del feixisme i del franquisme han fet palès que les ferides de la guerra civil no han cicatritzat, resten obertes. L’estratègia de l’oblit no pot funcionar entretant no sigui reconeguda la dignitat d’aquells desapareguts, una reivindicació legítima que no és fruit de la rancúnia, però si del dret dels descendents a conèixer on estan enterrats els seus parents, per poder donar-lis sepultura.

L’Estat espanyol està malalt degut a la xacra de la politització de part de la judicatura. No es tracta d’una guerra entre “rojos” i “nacionales”. La qüestió és entre una concepció de la justícia entesa des de tesis d’esquerres i la visió classista que en té la dreta. L’any 1998 el jutge Garzón ordenant la detenció de Pinochet va molestar el govern d’Aznar, que glosava arreu de l’Amèrica Llatina les excel•lències de la transició política espanyola. A l’Argentina i a Xile s’ha reobert caos per demanar responsabilitats als culpables d’aquelles dictadures. Garzón en fou el pioner. Això no li perdonen i hem arribat a la ignomínia que una víctima d’en Franco valgui menys que les d’en Pinochet o d’en Videla.

La possible abolició de les curses de braus en el tram final




Dilluns passat va acabar el termini de presentacions d’esmenes al projecte de llei que va impulsar una Iniciativa Legislativa Popular encaminada a l’abolició de les curses de toros. La plataforma antitaurina PROU, va recollir 180.000 signatures en favor de la prohibició de les curses braus, iniciativa que fou acceptada pel Parlament en primera instància i que ara, una vegada vençuts els tràmits legals corresponents, passarà a debat en el Parlament per la definitiva aprovació o rebuig segons quina sigui la decisió final de la cambra.


El resultat definitiu de la votació és difícil de suposar però en qualsevol cas és de preveure que serà molt ajustat. En la votació per admetre a tràmit la proposta, el PSC va donar llibertat de vot als seus diputats però pel que tinc llegit han canviat de parer i ara es manifestaran en contra de l’abolició. Aquesta mudança podria canviar el sentit definitiu de la votació i per tant la continuïtat d’aquest espectacle. Val a dir, que els socialistes proposen una seguit de mesures per “endolcir” la mort de l’animal: el trasllat en millors condicions de la bèstia fins a la plaça, que el toro i els cavalls no surtin dopats i una disposició sense concretar per tal que el toro tingui més oportunitats per ser indultat. Providències encaminades a fer-li menys penosa la mort a l’animal.


Francament no hi entenc res de res. Dedueixo, del que proposa el grup parlamentari socialista que en ocasions – molt o poc sovintejades? - el maltracte a l’animal comença força abans que entri al “ruedo”. És transportat en condicions llastimoses i fins i tot és drogat - suposo jo en benefici del torero - que així pot acomplir la “faena” sense tant de risc. ( Faig constar per evitar un possible malentès que no desitjo cap mal per al torero).
No és la primera vegada que en sento parlar d’aquests maltractaments que pateix l’animal, previs a la corrida, però mira per on ara em són confirmats. He llegit que el secretari general del PSC, el senyor José Montilla, ja ha manifestat el sentit del seu vot en favor de les “corridas” i de les mesures per evitar l’excessiu patiment de l’animal, decisió que respecto però no comparteixo. Però el senyor Montilla, avala també el seu posicionament amb un argument de clar contingut polític: “ no és el moment d’obrir un altre front (sic) amb el PSOE” diu el màxim responsable dels socialistes catalans. El que no aclareix el senyor Montilla, és la naturalesa de la discrepància amb els seus amics. Gosaria assegurar que la divergència no pot ser altra que tot l’embolic que envolta el Tribunal Constitucional i l’Estatut. M’interrogo del perquè pot molestar tant a la direcció del PSOE, que els responsables socialistes de casa nostra es vegin condicionats fins al punt de no mantenir la llibertat de vot pels seus diputats, tal com varen fer en la primera votació sobre aquest tema. Quina relació pot haver-hi entre el discurs polític i l’abolició d’un espectacle en el que un animal, és turmentat fins a la mort? On és la consistència d’uns arguments per “endolcir” la mort? Com es fa per “regular” la tortura fins a la mort d’un ésser viu? Sembla que s’han sentit veus discrepants en el propi partit a favor de l’abolició d’aquesta vergonyant i gratuïta – en el sentit de innecessària, que per la via de les subvencions passem tots per taquilla – exhibició de crueltat. D’altres persones demanen, en nom de la coherència, mantenir la llibertat de sufragi. Penso que els socialistes volen fer allò de quedar bé amb tothom i en aquest afer pretenen un funambulisme impossible, que fa venir-me a la memòria aquella paradoxa lampedusiana que ens aconsella que si volem que tot romangui igual, ens cal canviar-ho tot. Si creuen amb la conveniència per les raons que siguin – inclús les partidistes, pel temor a perdre part de la clientela – que diguin clarament que estan a favor de l’espectacle i de la seva ortodòxia però que no vulguin enganyar-nos amb arguments que no tenen cap sentit. En conclusió el que es demana és acabar amb un espectacle vergonyant que es sustenta sobre el patiment d’un animal.


Els anomenats abolicionistes però, no ho tenim del tot malament. C. i U va proposar al PSC un acord per ajornar fins al 2012 la cancel•lació de les “corrides”, proposició que el socialistes no varen acceptar. Per aquest motiu, la federació catalanista és molt possible que es decanti per acceptar la ILP o bé donar llibertat de vot als seus diputats, amb l’argument d’un patiment innecessari per l’animal i la mala imatge que donem. En el primer dels casos podríem trobar-nos amb dos blocs ben definits:ERC i ICV – que des del primer moment han defensat l’aboliment- sumarien 33 vots que afegits als 48 de C. i U. farien un total de 81 vots a favor de la derogació de la “fiesta” i a l’altra banda 54 vots que sumarien el PSC, PP i Ciutadans. En el segon supòsit – llibertat de vot dels diputats catalanistes – si 35 dels 48 parlamentaris convergents es sumessin als vots d’ERC i d’ICV sumarien 68 vots, majoria absoluta de la cambra per aprovar la llei. En ambdós casos el Parlament de Catalunya i per tant el poble català, donaria una mostra de sensibilitat vers els animals que penso seria abastament considerada i recolzada.

dissabte, 8 de maig de 2010

Sobirania popular, autoritat democràtica i legitimitat




D’acord en el que s’expressa en la Constitució, la sobirania rau en el poble i la democràcia és la forma de govern que possibilita l’exercici d’aquest poder. Els representants lliurament triats pel poble en les llistes electorals són doncs les persones legitimades per actuar i procedir en l’administració de l’autoritat que els ha conferit la comunitat. De la sobirania en són tan sols els depositaris, donat que aquesta resideix sempre en la col•lectivitat.


Parlem d’una autoritat democràticament atorgada que sempre s’haurà d’exercitar amb honestedat i al servei de la comunitat. Quan el capteniment s’allunya d’aquests principis, la persona queda invalidada per conservar l’autoritat. Podem considerar, que ha traït, ha sigut deslleial a la confiança que el comú ha dipositat en aquest individu. Ha perdut l’autoritat moral, aquella que no dóna el simple fet d’haver sigut escollit i que es guanya amb el recte procedir i no amb maneres de fer que res tenen a veure amb els interessos de la generalitat i tan sols busquen el profit personal.


Aquests dos paràgrafs venen a tomb del que va passar a la nostra població dijous passat.M’abstindré de relatar els fets, prou coneguts per tothom. El que va succeir, és, al meu entendre, d’una gravetat extrema. Res pot justificar que un ciutadà assetgi la casa d’un altre ciutadà, amenaçant-lo a ell i a la seva família. Però quan aquest agressió la consuma una persona amb responsabilitats públiques – el regidor senyor Luque – contra el senyor Pere Albó, que també representa la sobirania popular i que ha sigut agredit en exercici del seu deure i de la responsabilitat política que li pertoca – el control democràtic de la feina del govern – el fet va més enllà. La fellonia comesa pel senyor Luque és una escomesa contra la democràcia i alhora demostra la manca de respecte d’aquest regidor cap a la ciutadania i amb aquest procedir queda deslegitimat per exercir l’autoritat democràtica. Els veïns de Sant Feliu hauríem de ser preservats d’aquesta persona i en conseqüència caldria que fos apartat del govern de la ciutat per haver perdut l’autoritat moral exigible a tots els càrrecs públics. En conseqüència, insto al meu alcalde a prendre les mesures adients que condueixin a retirar-li al senyor Luque les delegacions que en el seu dia va atorgar-li.















dimarts, 4 de maig de 2010

Arròs a la cassola per a 4 persones ( Joana Valls, la jove de Can Peric)






Arròs a la cassola ( per a 4 persones)



INGREDIENTS:

350 grams d’arròs
1 ceba grossa
1 iogurt i mig d’oli
Salsa de tomata ( capacitat d’un iogurt)
1 sèpia d’uns 400 grams
4 escamarlans
4 gambes
¼ de quilo de musclos
¼ de quilo de conill
250 grams de costelló de porc
8 salsitxes
250 grams de pèsols extrafins
Tires de pebrot vermell




ELABORACIÓ:


En una cassola de ferro colat de capacitat per a 6 persones hi tirarem l’oli i quan sigui calent hi afegirem el costelló, el conill ( tot al punt de sal i pebre) i les salsitxes, fins al punt que quedi sofregit. Ho separarem en una safata.


En el mateix oli hi sofregirem les gambes i els escamarlans que ajuntarem a la safata de la carn.


A la mateixa cassola sofregirem la sèpia feta a talls i quan hagi perdut l’aigua hi afegirem la ceba ratllada, fins que tot quedi ben daurat. Hi posarem la tomata i ho deixarem coure uns 10 minuts. Tot seguit hi afegirem només la carn que tenim guardada a la safata amb els pèsols. Ho cobrirem d’aigua calenta o de fumet de peix i que bulli per espai d’uns vint minuts a foc lent, procurant que no s’enganxi.


A continuació hi tirarem l’arròs procurant que quedi cobert de suc, sal i pebre a gust durant uns vint minuts. Compte que no s’enganxi!!
Cinc minutets abans de treure’l del foc hi posarem les gambes, els escamarlans, els musclos que haurem obert al vapor i unes tires de pebrot vermell per donar-li un toc de color.












dissabte, 1 de maig de 2010

Dia Internacional del Treballador






Tal dia com avui, 1 de maig de l’any 1886 va començar a la ciutat de Chicago una vaga general per exigir la jornada laboral de vuit hores. Les conegudes com a tres vuit: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’educació i la casa. Pensem que llavors les jornades laborals podien ser de divuit hores i en casos de “necessitat” podien allargar-se, amb salaris miserables i sense cap classe de protecció. Des de l’any 1829 les organitzacions obreres venien demanant la reducció de la jornada. Aquest moviment obrer bàsicament dirigit per les organitzacions socialistes i anarquistes va durar fins al dia 4, amb la coneguda com a revolta de Haymarket, on la policia va obrir foc amb la conseqüència de la mort de sis dels manifestants i amb un nombre desconegut de ferits. George Engel, tipògraf, el fuster Louis Ling i els periodistes Adolf Fisher, Albert Parsons i August Spies foren  condemnats a mort i executats per ser considerats els responsables intelectuals de la revolta. Samuel Fisher, pastor metodista i Michael Swabb tipògraf, foren sentenciats a presó de per vida.


Tres anys més tard i en recordança d’aquelles persones i dels fets ocorreguts, en el Congrés fundacional de la Segona Internacional – socialista i laborista - que va tenir lloc a París, va acordar-se la data del primer de maig, com el dia Internacional dels Treballadors. Aquesta jorn, el més significatiu del moviment obrer ve celebrant-se des del 1890.


Les reivindicacions obreres es van anar succeint al llarg dels anys, exigint la millora en les condicions de treball. No fou però, fins acabada la segona guerra mundial, que el clam popular va aconseguir el reconeixement dels drets socials garantits: la sanitat i educació públiques, pensions, subsidis de desocupació i vacances. El que coneixem amb el nom de l’Estat del Benestar.


L’actual crisi financera deguda a les polítiques econòmiques neoliberals, posen en perill el que tants sacrificis ha costat aconseguir. L’externalització de serveis públics de primera necessitat i les polítiques de contenció de la despesa pública, suposen un risc real contra els interessos dels treballadors i les classes populars. El discurs intencionat que darrerament es fa sobre la insostenibilitat econòmica de les prestacions sanitàries, la temptativa d’ajornar l’edat de jubilació fins als 67 anys, l’encoberta privatització que es ve fent de la sanitat pública, la manca de recursos per una educació pública de qualitat – quan es destinen ajudes a l’escola privada – les pretensions de les gran empreses per abaratir l’acomiadament i alhora implantar nous tipus de contractes que no respectin els drets laborals, l'amortització per mor de la jubilació de llocs de treball en l'administració local amb la consegüent reducció dels serveis culturals i socials...són intents per anar laminant i aprimant els drets de la majoria. No hem de permetre que, aprofitant-se de la crisi econòmica, se’ns vulgui fer pagar els plats trencats. La cobdícia i la manca d’escrúpols d’alguns que han provocat aquesta situació, no s’ha de carregar al dèbit dels que la pateixen. És falsa l’exposició que es fa quan es diu que només hi ha una sortida possible en la que tots hi hem de ser. Han de pagar els que s’han embutxacat uns diners de manera fraudulenta i mai a costa dels drets laborals i socials de la majoria de la població. La persecució del frau fiscal, l’exigència a les entitats financeres de posar el diner públic que han rebut per ajudar a les petites i mitjanes empreses i a les persones, una nova política impositiva que gravi el capital per damunt de les rendes salarials - és injust l'increment de l'IVA, un impost indirecte - el ple desplegament de la llei de dependència, la potenciació de les energies renovables i en conclusió decantar-se per polítiques públiques, són entre d'altres les mesures que hauria de prendre el govern per crear nous llocs de treball. 


p.s. atenent una indicació que m'ha fet un bon amic i per respecte al rigor històric,de bon grat afegeixo, que foren quatre les persones que varen ser executades a la forca. Louis Ling, també condemnat a la pena capital, va suicidar-se a la mateixa cel·la uns dies abans.