dissabte, 1 de maig de 2010

Dia Internacional del Treballador






Tal dia com avui, 1 de maig de l’any 1886 va començar a la ciutat de Chicago una vaga general per exigir la jornada laboral de vuit hores. Les conegudes com a tres vuit: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per l’educació i la casa. Pensem que llavors les jornades laborals podien ser de divuit hores i en casos de “necessitat” podien allargar-se, amb salaris miserables i sense cap classe de protecció. Des de l’any 1829 les organitzacions obreres venien demanant la reducció de la jornada. Aquest moviment obrer bàsicament dirigit per les organitzacions socialistes i anarquistes va durar fins al dia 4, amb la coneguda com a revolta de Haymarket, on la policia va obrir foc amb la conseqüència de la mort de sis dels manifestants i amb un nombre desconegut de ferits. George Engel, tipògraf, el fuster Louis Ling i els periodistes Adolf Fisher, Albert Parsons i August Spies foren  condemnats a mort i executats per ser considerats els responsables intelectuals de la revolta. Samuel Fisher, pastor metodista i Michael Swabb tipògraf, foren sentenciats a presó de per vida.


Tres anys més tard i en recordança d’aquelles persones i dels fets ocorreguts, en el Congrés fundacional de la Segona Internacional – socialista i laborista - que va tenir lloc a París, va acordar-se la data del primer de maig, com el dia Internacional dels Treballadors. Aquesta jorn, el més significatiu del moviment obrer ve celebrant-se des del 1890.


Les reivindicacions obreres es van anar succeint al llarg dels anys, exigint la millora en les condicions de treball. No fou però, fins acabada la segona guerra mundial, que el clam popular va aconseguir el reconeixement dels drets socials garantits: la sanitat i educació públiques, pensions, subsidis de desocupació i vacances. El que coneixem amb el nom de l’Estat del Benestar.


L’actual crisi financera deguda a les polítiques econòmiques neoliberals, posen en perill el que tants sacrificis ha costat aconseguir. L’externalització de serveis públics de primera necessitat i les polítiques de contenció de la despesa pública, suposen un risc real contra els interessos dels treballadors i les classes populars. El discurs intencionat que darrerament es fa sobre la insostenibilitat econòmica de les prestacions sanitàries, la temptativa d’ajornar l’edat de jubilació fins als 67 anys, l’encoberta privatització que es ve fent de la sanitat pública, la manca de recursos per una educació pública de qualitat – quan es destinen ajudes a l’escola privada – les pretensions de les gran empreses per abaratir l’acomiadament i alhora implantar nous tipus de contractes que no respectin els drets laborals, l'amortització per mor de la jubilació de llocs de treball en l'administració local amb la consegüent reducció dels serveis culturals i socials...són intents per anar laminant i aprimant els drets de la majoria. No hem de permetre que, aprofitant-se de la crisi econòmica, se’ns vulgui fer pagar els plats trencats. La cobdícia i la manca d’escrúpols d’alguns que han provocat aquesta situació, no s’ha de carregar al dèbit dels que la pateixen. És falsa l’exposició que es fa quan es diu que només hi ha una sortida possible en la que tots hi hem de ser. Han de pagar els que s’han embutxacat uns diners de manera fraudulenta i mai a costa dels drets laborals i socials de la majoria de la població. La persecució del frau fiscal, l’exigència a les entitats financeres de posar el diner públic que han rebut per ajudar a les petites i mitjanes empreses i a les persones, una nova política impositiva que gravi el capital per damunt de les rendes salarials - és injust l'increment de l'IVA, un impost indirecte - el ple desplegament de la llei de dependència, la potenciació de les energies renovables i en conclusió decantar-se per polítiques públiques, són entre d'altres les mesures que hauria de prendre el govern per crear nous llocs de treball. 


p.s. atenent una indicació que m'ha fet un bon amic i per respecte al rigor històric,de bon grat afegeixo, que foren quatre les persones que varen ser executades a la forca. Louis Ling, també condemnat a la pena capital, va suicidar-se a la mateixa cel·la uns dies abans.