diumenge, 23 de maig de 2010

El Castell de la Roca ( Solius )





Diumenge passat i davant del Monestir de Solius, va fer-se la presentació del tercer dels treballs, fruit del conveni entre l’ajuntament de Santa Cristina i la Universitat de Girona, encaminat a difondre el coneixement del passat històric del municipi. Aquest tercer volum –al que han precedit La Plana Basarda i L’Església Vella de Santa Cristina – ha estat a cura dels historiadors Francesc Aicart, Marc Auladell i Jordi Vivo.El Castell de la Roca – més conegut com el Castell de Solius - és el títol d’aquesta recerca històrica que ens permet conèixer millor el nostre país.


Del Castell de Solius pràcticament no en queden restes físiques i molt pocs rastres en les fonts escrites. D’aquí, penso jo la segona llegenda de l’obra: les empremtes d’una fortalesa fantasma. Les quatre parets que quedaven van sucumbir a la força de la tramuntana el mes de desembre de l’any 1969. Malgrat que el nom de Solius és mencionat per primera vegada en un document datat l’any 939 – sembla en referència a un lloc on predominen els boscos amb aquest arbre, les oliveres – no hi consta l’existència del castell. Els orígens de la construcció de la fortalesa són desconeguts i, per tant les hipòtesis són varies. Només unes excavacions del castell i de l’entorn podrien – sempre en condicional – aclarir alguns dubtes. El que si coneixem amb certitud, és el testimoni documentat en el que hi consta, que el mes d’abril de 1208, un tal Berenguer de Palol va vendre al sagristà de la catedral de Girona els drets que tenia en les parròquies de Sant Feliu de Guíxols i de Santa Cristina d’Aro, però que no incloïa el Castell de la Roca de Solius. Cap la possibilitat que el castell fos bastit abans i que no en tinguem constància.

Elevat damunt d’un gran quer, el Castell mai fou concebut per a fer front a les necessitats bèl•liques. Es tracta d’una fortalesa de caràcter atermenat, és a dir que disposa d’un terme propi ben delimitat, que en el cas que ens ocupa s’estenia fins a la platja de Canyet. Els habitants del terme, la pagesia, venien obligats no només a contribuir a la conservació del Castell, també eren forçats a pagar al senyor part de les collites segons cada cas.
Durant l’espai de més de vuit segles, el castell va passar per diferents vicissituds. Cal citar les guerres catalanes del segle XV, les reivindicacions dels remences venien de lluny i el Castell de Solius fou en dues ocasions assaltat i pres pels pagesos. En la segona ocasió el Castell no fou retornat al propietari fins la redempció dels anomenats mals usos. La segona de les guerres remences també va tenir efectes devastadors en alguns dels masos que foren destruïts i cremats i les parets, bigues i teules d’algunes propietats foren emprades pels pagesos en obres de fortificació del castell, per defensar-se de les escomeses de les tropes del rei Ferràn II. Després de les guerres remences molt poca cosa es coneix del Castell de Solius i l’abandonament hauria conduït al progressiu deteriorament de la construcció. S’han trobat documents de principis del segle XVIII que confirmen que l’antiga fortalesa es trobava en un estat de degradació que feia inhabitables les dependències. Una certa revifalla va produir-se quan les lluites dinàstiques pel tron espanyol entre carlins i liberals, quan fou de nou fortificat. Acabada la guerra de Successió, el castell fou definitivament abandonat. L’abolició dels delmes i altres elements propis del règim senyorial i l’assentament de la burgesia com a nova classe dirigent en contra de la vella noblesa i en base a la llei de desamortització dels béns de l’església, el Castell fou incorporat com a propietat de l’Estat. A les darreries del segle XIXè fou venut a un veí de Sant Feliu, que més tard el vengué a un propietari de Solius, que a principis del segle XX per mor de la càrrega econòmica que li representava el manteniment el cedí a l’ajuntament.

La presentació del llibre va fer-se davant la plaça del monestir de Solius. Tot seguit, xano-xano i aprofitant el bon temps que feia, en no més de quinze minuts varem arribar-nos fins l’esplanada, on en Marc Auladell i en Jordi Vivo, ens il•lustraren sobre el Castell. A banda de llevant la roca i el camí per pujar al Castell i del costat de ponent una majestuosa penya amb l’obertura coneguda com la cova dels Moros, que hom suposa que fou utilitzada com aixopluc, ara fa uns quatre mil anys. Els més valents i coratjosos, acabada la xerrada, van enfilar-se fins el que resta de la fortalesa - ben poca cosa - però val la pena l’esforç només que sia per la panoràmica que pot albirar-se des del cim. Vaig estalviar-me l'escalada - els anys pesen i les cames no són el que foren - i més tenim en compte que hi he pujat en més d'una ocasió.

Un matí ben aprofitat, en el marc d’un entorn d’alzines sureres, roures i pins, aprenent millor la història de la Vall d’Aro – que tot i no ser-ne veí – me’n sento part. Molt més des de fa uns anys pel fet de tenir-hi la nostra filla i els néts.