dilluns, 28 de juny de 2010

El Tribunal Constitucional i l'Estatut d'Autonomia





Sembla que la sentència del TC respecte de l’Estatut –ara si que va de veres- és imminent. Al menys és el que he pogut llegir en els darrers dies.Clar, que no hi posaria la mà al foc. No m’he tingut mai per una persona de juguesques, a banda de fer alguna partida el “truc” i de jugar a la “botifarra” – en ocasions fins ben entrada la matinada – quan estava a Can Peric. Però apostaria una mà i part de l’altra –tampoc cal ser un endevinador i no arrisco res – que la sentència no serà respectuosa amb el poble de català. Fa pocs dies, s’acomplien quatre anys que els ciutadans/nes de Catalunya van ser cridats en referèndum per dir-hi la nostra a l’Estatut, i transcorregut tot aquest temps encara els membres del TC no s’han pronunciat. Si no es tractés d’una qüestió tan important pel poble – és la nostra “Constitució” – m’ho prendria amb una bona dosi de “tantsemenfotisme”; excuse-me’n el terme.

Ja sigui per incapacitat o per altres raons que desconec durant quatre anys han fet mans i mànigues però no se n’han sortit. Si és per ineptitud que pleguin i si és degut a posicionaments polítics personals – tant de parlar de conservadors i progressistes – també ho han de deixar córrer. El poble de Catalunya mereix ser respectat i aquests juristes – que no tots són persones enteses en dret constitucional i això cal dir-ho – ja fa temps haurien d’haver-se autodeclarats incapacitats per determinar-se en un afer d’aquesta importància.

L’Estatut va passar per tots els sedassos democràtics: aprovació pel Parlament de Catalunya, vist i plau de les Corts Generals i, en darrera instància, l’expressió sobirana del poble català. Tot i així, unes persones ens el tornaran fet bocins, amb un exercici que res té a veure amb una democràcia en plenitud. Un contracte polític – que això és l’Estatut- entre Catalunya i l’Estat espanyol serà trinxat i desnaturalitzat. Sento a dir que ara el valoraran per capítols. No fa massa pensaven fer-ho article per article. Jo els convidaria a fer-ne un de nou a veure si així es posen d’acord, llavors podríem ser nosaltres els que judicaríem la constitucionalitat o no del nou redactat. Una vergonya tot aquest seguit de ara si, però no. Els catalans hem sigut i som encara menystinguts i en ocasions maltractats per part de persones que presumeixen posseir valors democràtics, però que s’obliden d’aquestes virtuts quan de Catalunya es tracta.

Som a dues passes d’un problema polític greu entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Ens trobem davant d’un seguit d’interrogants que francament ignoro com s’hauran de resoldre. El President del Govern Central, el senyor Rodríguez Zapatero, s’havia políticament compromès amb Catalunya, per començar una nou camí. Aprofundir cap un estat federal en el que Catalunya pogués sentir-se còmode. L’adagi ja ens ho fa saber: “ de bones intencions l’infern n’és ple “. Aquest sender doncs cal oblidar-lo.El senyor Zapatero no ha fet honor a la paraula donada.

Tenim una altra caminada per recórrer, però l’hem de fer aplegats. Penso que massa sovint – no m’atreveixo a dir sempre- no som conscients de la nostra força, política i econòmica, que només les podrem fer valdre si anem junts. I no només de les forces polítiques estic parlant, també de la societat civil. Catalunya té un haver important que s’ha anat forjant al llarg de molts anys: els col•lectius, que són una xarxa que cohesiona la societat catalana, entitats que s’han de comprometre amb el futur del país. Hem de reivindicar el nostre dret internacionalment reconegut a escollir el que volem ser, el dret a l’autodeterminació que hauria d’abastar totes les possibilitats de govern, des de posicionaments constitucionalistes fins a la màxima expressió de radicalitat sobiranista, com és la independència, passant per altres formes polítiques de relació amb Espanya. Una consulta àmplia, en la que tothom pogués expressar el seu parer. Insistir per la via democràtica i denunciar sempre que calgui en les instàncies i organitzacions internacionals la manca de respecte i el tracte discriminatori que rebem per part de l’Estat espanyol. El camí serà molt llarg i costerut i com que no són endevinador ni tampoc disposo de la “bola màgica”, no m’atreveixo a fer-ne un pronòstic final, però si que tinc el convenciment que aquest és el millor dels camins que podem començar a transitar, malgrat que si haig de ser franc amb mi mateix i de retruc amb aquell/a que em llegeixi, no puc deixar de pensar......

Haig de deixar-ho. La Joana em diu que sembla que ja tenim la sentència.

divendres, 25 de juny de 2010

L'afer de l'Hotel del Palau i unes persones decents




En Millet i en Montull – i no és que m’oblidi de l’apel•latiu senyors- ja són a la garjola. Segurament hi romandran pocs dies, però els suficients com per podar tastar el menú que ben segur res tindrà a veure amb les ostres, caviar i menges exquisides que acostumen a manduquejar. La jutge- en aquest cas la senyora – els va enviar a la presó preventiva, entre d’altres raons, pel possible i fonamentat perill d’influir en les declaracions dels testimonis.Això és molt greu i deixa entendre que en Millet i en Montull podrien exercir pressió sobre els declarants. De quina informació disposen els engarjolats que podrien condicionar en el seu benefici les manifestacions dels compareixents? Com s’entén la promptitud en la cancel•lació de l’operació urbanística de l’Hotel del Palau que anul•la la modificació del Pla General Metropolità? Què passa amb la pèrdua de valor patrimonial- requalificat de residencial a equipament- del immoble que té la Generalitat en el carrer Ciutat amb la cantonada de la plaça de Sant Jaume? Que aquests dos pocavergonyes i confessos lladregots no han pogut perpetrar les seves malifetes sense la connivència d’altres persones, així ho palesa la decisió de la senyora jutge. De mans “untades d’oli” segur que n’hi ha moltes d’altres i serà del tot necessària la fermesa – de la que ja ha donat mostra la magistrada – per anar descabdellant la troca. Espero que no s’aturi la investigació i que s’exigeixin les responsabilitats fins la darrera de les persones involucrades, siguin les que siguin. Aquesta setmana tot just acabada, hem vist passar pel despatx de la senyora Miriam de la Rosa, alguns personatges d’una relativa “volada”- amb l’excepció del conseller senyor Castells - però he llegit que pels propers dies es preveu que siguin citats a declarar persones que exerceixen càrrecs públics de primer rang: un tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona i la Directora General del Patrimoni de la Generalitat. El senyor conseller, va defensar la tesi que el canvi de qualificació dels immobles- d’equipaments a sector hoteler- s’havia fet sempre pensant en l’interés públic, tot admetent que potser hi havia hagut alguna mancança, de la qual caldria preguntar-li a la Directora General. Que la jutge vagi fent i ja tindré l’oportunitat de tornar-ne a parlar.


Hi ha un aspecte d’aquest afer del que jo sàpiga només un diari n’ha donat informació i, que al meu entendre, val molt la pena remarcar. El senyor Daniel Jiménez Schlegl és advocat urbanista i doctor en Dret. L’any 2005 va deixar de donar classes a la universitat per passar al que ell diu “ el meu compromís social”. L’any 2007 – mireu si l’afer ve de lluny- els veïns del Casc Antic i Veïns en defensa de la Barcelona Vella, rel d’uns anònims que havien rebut, van anar a buscar-lo per si volia fer-se càrrec per intentar paralitzar el projecte de l’Hotel del Palau, per considerar que es tractava d’un negoci privat sota l’empara del tràfic d’influències. Un pla que suposava la destrucció del patrimoni històric-arquitectònic amb la supressió d’un equipament docent –les escoles dels Hermanos de la Salle – per una zona hotelera. Malgrat les 3500 signatures recollides, l’ajuntament va aprovar el 2008 el projecte inicial de modificació del Pla General Metropolità, que ara amb tantes presses han cancel•lat. Quines coses veritat?

Van presentar al•legacions a la modificació que no varen ser ateses i també un recurs davant el conseller de Cultura que també fou desestimat. El pla provisional de l’Hotel es va aprovar el 22, just el dia abans que els mossos registressin el Palau i l’aprovació definitiva es va publicar en el DOG el 28 d’octubre de l’any passat. Fou llavors- el mes de novembre - quan veien que per la via administrativa no eren atesos, que varen decidir presentar una denúncia a la fiscalia, per entendre que l’interès públic era injustificable i que el que en realitat es pretenia era fer un negoci en benefici d’uns particulars.


Sovint sóc titllat de somiatruites, pel fet de creure en general amb la honradesa i honestedat del ésser humà i malgrat que al llarg de la vida he viscut circumstàncies que m’han fet dubtar, no he canviat de parer. Comprenc que els que això diuen de mi, no ho fan pas amb cap malvolença, ans el contrari, es tracta de bons amics que em tenen la confiança suficient per expressar-ho Haig de reconèixer que d’arguments ens n’hi sobren. La cobdícia i l’ànsia del diner són cada dia més grans i per satisfer aquestes xacres- que això són- hi ha persones disposades al que sigui. D’exemples, malauradament tants com en vulguem, però aquesta bona notícia m’anima a continuar pensant que les bones persones són majoria a la nostra societat. Un grup de ciutadans han aconseguit aturar una operació fraudulenta en defensa del bé comú, cosa que hauria d’haver fet l’administració. No hem de renunciar a la nostra dignitat i sobretot no ens hem de deixar vèncer pel desànim. Aquestes persones han guanyat una batalla jurídica contra els poderosos, els de les trucades vergonyoses, els contactes polítics, les relacions de “confiança” i els tractes de favor. Sempre hi hauran fiscals i jutges honestos i per tant no hem de deixar de creure en la justícia. I també persones com el senyor Daniel Jiménez disposades a posar els seus coneixements en defensa de la justícia i la raó i que quan li varen preguntar si havia cobrat va respondre negativament però també va afegir que “l’aventura” havia estat fascinant. En conclusió, estic parlant de gent decent, que ens dóna ànims i que són com una alenada d’aire fresc no tan sols en aquests moments, sinó sempre.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Els veïns seran acusació popular del cas de l'Hotel del Palau. La jutge ha accedit a la demanda de l'Associació de Veïns i Veïnes del Casc Antic i a l'Associació Veïns en defensa de la Barcelona Vella per poder participar com a acusació popular en les explicacions dels testimonis que continuaran dilluns vinent. L'advocat podrà participar el proper dilluns en les declaracions del testimonis.

Una bona mesura la que ha prés la jutge per garantir el control democràtic del cas i alhora vetllar per assegurar-se que la investigació arribi al final i es depurin totes les responsabilitats, segons han manifestat les entitats.

diumenge, 20 de juny de 2010

Suquet d'anxoves de Can Peric






Si del peix blau he parlat en un dels darrers posts, penso que no estaria malament que la Joana – i així li he proposat – ens convidés a una menja cuinada amb aquest peix. Dit i fet, avui la mestressa de casa ens ofereix un dels plats més demanats i apreciats pels amics i clients de Can Peric.





Suquet d’anxoves


( per a dues persones)



Ingredients:

¾ de quilo d’anxoves ( de bona mida )

8 grans d’all

Uns quants brincs de julivert

2 talls de pa fregit

2 iogurts de salsa de tomata

50 grams d’ametlles torrades

1 iogurt d’oli

Sal i pebre



Elaboració:


Netejar-les, sense el cap i compte en treure l’espina dorsal.

En un minipimer hi posarem les ametlles, els alls, julivert, el pa torrat i la tomata, tot ben passat.

Agafarem una cassola de terrissa, hi tirarem l’oli i una vegada calent hi abocarem el contingut del pot del minipimer ( la picada )  remenant durant cinc minuts. Tot seguit hi afegirem un cullerot dels de sopa d'aigua calenta sense parar de remenar per espai de cinc minuts més.

Al cap dels deus minuts hi posarem les anxoves, que procurarem que sempre estiguin cobertes, si cal afegint més aigua. Deu minuts més a foc ràpid, sal i pebre i ja tenim el cuinat enllestit.

Posar-ho a la taula amb la cassola tapada i quan encara faci la xup-xup.

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

la picada també pot fer-se en un morter.

no farem servir fumet per tal que l'anxova ,mantingui tot el gust.

dissabte, 19 de juny de 2010

Xosé Saramago, un referent que trobarem a faltar





El món de la cultura està de dol. No només ahir va ser un dia trist, ho serà sempre en el record de les persones que l’hem apreciat i estimarem sempre. El traspàs de l’eximi escriptor és una pèrdua d’un referent intel•lectual que ens mostrava el camí per a millor defensar la dignitat de les persones i el drets humans. Parlem d’un d’aquells éssers que mai ens haurien de deixar, d’un gran home. Un exemple de dèria solidaria, un valor humanístic que malgrat l’edat va sostenir fins la darrera alenada i amb la força com si d’un jove encara fos.

Xosé Saramago va néixer en el sí d’una família camperola sense terres en propietat. Gent senzilla, a qui un règim injust els va negar el dret a saber llegir i escriure. Saramago, va haver de deixar els estudis tot just començat el batxillerat, per posar-se a treballar. Fins a començament de la primera dècada dels vuitanta la seva obra no fou prou coneguda i sense cap dubte és un dels millors narradors del segle passat. En els seus relats sempre hi podem trobar la coherència amb l’entorn social i familiar que va viure, que el portà a la defensa dels més dèbils, dels desvalguts i malgrat les nombroses distincions que va rebre al llarg de la seva vida, mai va renunciar al compromís que va acceptar amb el món que li va tocar viure. La honestedat del seu discurs el fa creditor al respecte dels que no comparteixen el seu pensament. Després de llegir-lo sempre he experimentat la sensació d’haver millorat com a persona.

La seva obra és prou extensa i recordo haver-ne llegit tres: “ la Caverna”, un relat en el que Saramago exposa les “lògiques” del mercat i del consumisme, d’un estil de vida que ens porta a la “desnaturalització” i alienació de les persones en el marc del que ell anomena El Centre polític.

L’any 1991, va escriure la que possiblement és l’obra més coneguda: “L’Evangeli segons Jesucrist”, que tracta des d’una perspectiva atea la vida de Jesús, molt expressament els primers anys de la seva vida i quantifica el significat de Deu, del cristianisme i de l’Església. Aquesta visió crítica va ser considerada blasfema per part de la jerarquia eclesiàstica i el govern portuguès veta la proposta de Saramago al premi Nobel de literatura per considerar que l’obra ofèn als catòlics. Tres anys més tard, el novel•lista abandona Portugal i passa a residir a l’illa de Lanzarote, on ahir va morir, acompanyat per la seva parella Pilar del Rio, que és la seva traductora. L’obra no és de fàcil lectura, costa una mica acostumar-se, no utilitza punts, ni seguits ni menys a part i per tant no hi ha pauses. L’any 1998 li és concedit el Premi Nobel de literatura.

La darrera de les novel•les porta el títol de “Caïm” en la que redimeix el personatge bíblic del fratricidi i assenyala “l’invent de Deu” com a responsable intel•lectual del crim. Saramago mostra la imatge violenta del Deu bíblic jueu. Les ments tancades i les persones dogmàtiques millor que no el llegeixen, d’altra banda una suggerència que podria estalviar-me. Algunes d’aquestes persones ja coneixen el tema i per tant ni l’obriran i les demés és molt possible que no passin de les primeres pàgines.Donar-ne el parer no m’atreveixo. És una obra amb una càrrega de violència potser excessiva, però ves a saber- coneixen l’autor tampoc cal estranyar-se’n- si precisament és aquesta brutalitat tan expressament descrita l’eina que utilitza l’autor per dir-nos el seu pensament.


“ Deu és el silenci de l’Univers i l’ésser humà el crit que dóna sentit a aquest silenci”, ens diu el dramaturg. Creients o no, dir més sobre Deu seria tant com faltar-li al respecte. Si Deu és, com m’agradaria poder escoltar les converses que amb tota seguretat tindrà amb en Xosé Saramago.

dimarts, 15 de juny de 2010

Peix Blau: sardines, verats, anxoves.....




De peix blau ara en podem trobar tot l’any, ja sigui en el mercat i també en les conegudes com a gran superfícies, els supermercats. De qualsevol banda del planeta n’arriba i si ens ve de gust menjar quatre sardines, ni que siguin –per posar un exemple- vingudes de Madagascar, ho podem fer.

No fa masses anys no hauria estat possible. El peix blau era propi de la primavera i l’estiu. Verats,sardines, tonyina, melves, veradons, sorell, alatxes, peix espasa, visos, agulles, caues, llevanasses, oblades....Poc apreciats eren els visos i les alatxes, degut no tan sols a la poca qualitat de la carn, sinó també a la gran quantitat d’espines que tenien. Calia ser un bon coneixedor per no confondre’ls amb els verats i les sardines. Les agulles ningú les volia, quasi tot era espina, però els vailets aficionats a la pesca amb canya, podíem passar una bona estona –això sí, només en ple estiu – arribant-nos fins Les Planetes, un indret on quasi sempre feies una bona pesquera d’aquest peix llarg i prim, que potser d’aquí li ve el nom.

De sardines si que n’hi havia tot l’any, malgrat que les teranyines, des de mitja tardor fins ben acabat l’hivern restaven avarades a la banda de dalt de la platja, a resguard dels temporals. Més o menys on avui hi podem trobar el parc per a la mainada. Les embarcacions no eren ni de bon tros tan grans com les d’ara, amb motors de poca potència i, en conseqüència, a l’hivern no sortien a pescar. El que avui es fa per obligació, la veda d’un parell de mesos – desembre-gener – per donar temps a la regeneració del peix, anys ha ja es feia per condicionants climatològics. Ara, que són barcasses amb uns motors de desenes de cavalls i que podrien “embastir” el mal temps, s’han de quedar amarrades als norais, no fos que acabéssim amb el peix blau i més concretament amb l’anxova, que pel que es veu és el peix d’aquesta espècie que triga més de temps per arribar a la mida necessària per poder ser confitada.

A l’hivern i aprofitant les diades de bon temps s’anava a la pesca de la sardina, a “sardinals”, “ a la sardina de pas”. Amb embarcacions on hi anaven no més de tres o quatre homes – a les teranyines s’hi encabien 8 o 10 mariners – es sortia a la mar ja fos a l’hora “ prima o de matinada “. De “ prima “ era al capvespre. Quan el dia començava a fosquejar calia ser a “puesto”. Calada la xarxa, una feina que havia d’estar enllestida quan ja el sol havia post, només quedava esperar un parell o tres d’hores per llevar l’ormeig. Entretant i ben abrigats, fer petar la xerrada o mig endormiscar-se esperant l’hora per poder veure si hi havia hagut sort. De “matinada”, ja sabem de quina hora estem parlant.

Una vegada arribats "en terra" i a la llum d'un petromax si havíem sortit de "prima", començava
 una altra feina. S’havien de treure d’una amb una les sardines de la xarxa. El que es coneixia amb el nom de “desmaiar”- no desmallar; no oblidem que els ganxons som coneguts com  la gent de la “ paia a l’ui”- un treball força entretingut que calia saber fer amb destresa, bones mans per no esganyisar-les. El peix atrapat a sardinals tenia un valor superior al que portaven les teranyines, rebregades pel fet d’haver estat dins la bossa que feia la xarxa. Les sardines agafades “ a pas “ quedaven amallades i no “patien” aquest fregadís, sense cap traça de sang, com si tot just acabades de sortir de l’aigua fossin. Si eren de bona mida, qui més acostumava a comprar-les era en Siset Vinyoles, que a banda de salar anxova, també feia unes petites caixes amb sardines a la sal.

Els guanys que se’n treien d’aquesta pesca artesanal eren escassos. La pesquera no era de bon tros abundant com a la teranyina, fins al punt que no es venien a caixes. Es contaven a centes i per això, quan algú preguntava: “ com ha anat avui”? la resposta també es donava en semblants termes: “ n’hem hagut tantes centes”. Set-centes, nou-centes, dotze-centes...Quan de quinze-centes es tractava ja era una quantitat més que apreciable. Hi havia una excepció a l’hora de comptar-les: no es deia mai deu-centes, calia dir un miler.La qualitat d’aquest peix blau- el més conegut de tots, n’hi ha arreu dels mars – pel que fa a casa nostra, és molt diferent segons l’època de l’any. Les sardines, a l’hivern són eixutes, no tenen greix, gota saboroses. Arribat el mes de maig ja comencen a ser més gustoses, però quan veritablement són un menjar excepcional, és al pic de l’estiu. Llavors és quan es troben al punt just, fins i tot no cal posar-hi oli a l’hora de cuinar-les. Molsudes, cuites sobre una bona brasa, all i julivert pel damunt i si s’escau un petit rajolí de vinagre no hi ha menja més apetitosa. Sense oblidar un bon vi per anar traguejant.

No només el peix blau desmereix en qualitat a l’hivern. També flaquejava la quantitat d’altres especies. Els que hem tingut la dèria de llençar els hams a l’aigua ho sabem be prou. L’avi Peralta, un bon client i amic de Can Peric, endemés d’un expert pescador de canya, més clar no ho podia dir: “ gener i febrer no et gastis ni cinc cèntims per esquer”.



diumenge, 13 de juny de 2010

Taula rodona amb José Maria VIGIL




José Maria Vigil, nat a Saragossa (1946) va ordenar-se sacerdot l’any 1971. Ha estat professor de teologia a la UCA, ( Universidad Centroamericana ) a El Salvador. Naturalitzat nicaragüenc, actualment resideix i treballa a Panamà. Membre destacat de la Teoria d’Alliberament i de l’Església dels Pobres és conegut arreu per la seva lluita en defensa dels Drets Humans i de la justícia social.

Des de fa 18 anys és el coordinador de “ La Agenda Latinoamericana Mundial “ una publicació en la que hi col•laboren conegudes personalitats, pensada com a instrument pedagògic i sense ànim de lucre. Els possibles beneficis que pugui generar són destinats a serveis populars o a la solidaritat.

La Comissió encarregada de la difusió de l’Agenda a Sant Feliu, vol aprofitar l’oportunitat de tenir aquest reconegut teòleg a Catalunya, per convidar-la a una taula rodona a la nostra ciutat.

L’acte és obert a tothom i a totes les formes de pensar, ateus, agnòstics o creients.
Pensem que val la pena aprofitar l’ocasió per escoltar i si s’escau també preguntar a una personalitat com és José María Vigil.



US HI ESPEREM!!

dissabte, 12 de juny de 2010

El Parc Natural del Montgri, les Illes Medes i el Baix Ter




El passat dia 13 de maig, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Declaració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.


Aquest espai afecta els termes municipals de L’Escala, Torroella de Montgrí, Pals, Bellcaire d’Empordà, Palau-sator, Ullà, Fontanilles i Gualta. L’àrea total és superior a les 8000 ha. de les quals 2037 són marines. Torroella de Montgrí amb un 68% del Parc és el municipi més afectat i Gualta el que menys, amb només un 1%. Es tracta de dues reserves naturals parcials, una d’integral i un àmbit agrari protegit.

La reserva natural integral correspon a la part terrestre de les Illes Medes que no estava protegida per Llei, només per un PEIN ( Pla d’Espais d’Interès Natural).

L’àmbit marí de les Illes Medes i els aiguamolls del Baix Ter, queden inclosos com a reserves naturals parcials.

En la protecció dels espais agraris, concretament de l’estany de Bellcaire i el sector dels arrossars de Pals, es duran a terme accions i mesures d’aquesta activitat fent-la compatible amb la conservació del patrimoni natural.

Penso que ens trobem davant d’una excel•lent notícia. La protecció del medi i de la riquesa natural que tenim en les nostres contrades, ha de ser una fita d’obligat compliment per part dels nostres polítics. Sense oblidar la responsabilitat, que tenim nosaltres, d’estar amatents per exigir als nostres representants, el deure de legislar –tal com s’ha fet en aquesta ocasió- per tal de protegir els espais naturals de la voracitat especulativa que ens ha portat a la destrucció de bona part del territori. No hem d’anar massa lluny. A casa nostra mateix, en tenim malauradament més d’un exemple. L’edifici Joan I a l’entrada del moll i l’edificació del Club de Mar a l’altra banda de la badia, són mostres de les aberracions urbanístiques, de l’especulació del sòl i en el darrer cas també d’un ús indegut d’un espai públic per uns particulars

Per celebrar aquesta nova Llei, diumenge passat, els col•lectius Salvem l’Empordà i l’Associació de Naturalistes de Girona, varen convidar a un berenar popular, sota el pi gros de Vilanera, a L’Escala. Un centenar de persones ens hi varem aplegar per compartir aquesta bona nova.

Amb el company i amic Lluis Postigo- el nostre diputat per les comarques gironines – que ha sigut el ponent-relator de la Llei, dèiem, que ja tenim un argument més per a que al final, el balanç del nostre pas pel govern hagi estat positiu.

dimarts, 8 de juny de 2010

Treballadores i treballadors del sector públic






La crisi que estem patint té el major exponent en la manca de feina i la pèrdua de llocs de treball. Ja són més de quatre milions, les persones en edat laboral que no tenen ocupació en el nostre país.


Aquesta falta de feina ha posat en el punt de mira els treballadors de les administracions públiques. Ja fa 117 anys que, Mariano José de Larra, periodista i escriptor – dels més reconeguts del romanticisme espanyol – va fer una dura crítica dels funcionaris que avui encara en bona mesura perdura en l’imaginari de la societat. Vagos, amb estabilitat laboral, amb vacances de ric i amb avantatges i privilegis respecte dels altres treballadors. La famosa i coneguda frase “ vuelva Vd. mañana “ encara avui és recordada. Esmorzars que mai s’acaben mentre l’administrat fa cua, no davant la finestreta com abans, però si assegut a l’altra costat de la taula amb l’ordinador encarat a l’altra banda- la màquina d’escriure ja no s’utilitza. Tornem a sentir allò de “ tu rai que treballes a l’ajuntament “, també el comentari “ si no foten ni brot “ .....


Anem a pams i no caiguem en el parany de passar a tothom pel mateix sedàs. En primer lloc significar que no tots els treballadors de la funció pública tenen la categoria de funcionaris. Només els de carrera, els coneguts com a càrrecs d’habilitació nacional, que són majorment els secretaris i interventors tenen aquesta qualificació professional i els salaris que cobren venen determinats per llei. Pensem que els treballadors de l’educació, policia, sanitat, justícia, bombers...també formen part del col•lectiu que es relaciona laboralment amb l’administració.


La varietat de contractes van des de els treballadors interins, laborals, eventuals i de confiança i segurament encara m’oblido d’algun altre model de contracte. Tots aquests empleats – excepció del darrers que fan feines d’assessorament i que per tant tenen caràcter no permanent- són treballadors que poden ser acomiadats i en conseqüència estan sotmesos a les lleis laborals que contempla “ El Estatuto de los Trabajadores “. Es calcula que el 45% dels treballadors no tenen la qualificació de funcionaris. No tenen doncs, estabilitat laboral, el treball assegurat. Caldria afegir que els salari mig, es calcula entre els 1200 i 1500 euros, que és el que cobren la majoria.


Si bé és cert que tenen uns certs avantatges respecte dels assalariats que treballen a l’empresa privada, no ho és menys de vertader, que accedeixen al lloc de treball després de les degudes oposicions i proves de capacitat per prestar el millor servei al ciutadà. Seria d’una gran estupidesa negar, que com en qualsevol altre col•lectiu – i més encara quan es tracta de tantes persones – hi han treballadors que no compleixen amb el seu deure, que són uns irresponsables. Em consta que hi ha tractes de favor, inclús potser privilegis, que alguns han accedit a la feina de manera indeguda i en definitiva treballadors que per diferents raons podríem considerar-los uns aprofitats, no seré pas jo qui ho posi en dubte.


De l’honradesa i responsabilitat professional de la majoria dels treballadors – i ara ja em refereixo al nostre ajuntament – penso que no tinc cap dret a dubtar-ne. Seria injust respecte d’aquestes persones i una temeritat personal, judicar negativament la seva honestedat. No en sóc company de treball i tampoc tinc cap representació política per poder-me manifestar. Tan sols puc asseverar que en les comptades vegades que he necessitat anar a la Casa de la Vila, he sigut atès i tractat com cal.


Discrepo doncs, respecte de la consideració que li mereixien al senyor Larra els treballadors del sector públic. És probable que a les darreries del segle XIX, que és quan el reconegut periodista va escriure el famós article, els funcionaris tinguessin majorment l’actitud que Larra denuncia. En els nostres dies, penso que els comportaments han canviat substancialment i que la gran majoria dels treballadors de l’administració compleixen amb el seu deure. Salvades sempre les excepcions, però mai generalitzant en cap sentit.


Avui, els treballadors del sector públic han sigut convocats a una jornada de vaga, per expressar la disconformitat amb la retallada salarial, que via decret els ha imposat el govern. Els treballadors/es del nostre ajuntament van decidir en assemblea no anar a la vaga. Respecto aquesta decisió, la vaga és un dret constitucional i l’assalariat en fa ús quan ho creu convenient. Però - i m’excuso si puc molestar algú que llegeixi aquest escrit – jo l’hauria seguida i no només per denunciar la injustícia que se m’hauria fet de suprimir-me part de la mesada. No hauria anat a la feina per un principi de solidaritat amb altres col•lectius, que també veuen minvats els seus ingressos. I també cal dir-ho: els treballadors del sector públic – i així hauria de ser sempre – pel fet de secundar una aturada laboral no corren cap risc, tan sols la pèrdua material d’un dia de treball, que ja entenc que en alguns casos prou ser més que important, considerant les dificultats econòmiques que pateixen fins i tot les persones que poden anar a la feina cada dia.







































diumenge, 6 de juny de 2010

Diada Internacional de la Familia ( Santa Cristina)




Com si d’un flashback es tractés, situem-nos dissabte passat a Santa Cristina. Pels vols de la sis de la tarda, a l’escola pública Pedralta, la “troupe” Pujol-Valls-Fargallo – excepció d’en Martí, que tenia partit de futbol – que hi feia a les portes del col.legi en una diada no lectiva? Doncs disposats a passar una estona divertida, que era aquesta la bona notícia que ens prometia la invitació que havíem rebut del Punt d’Igualtat de l’Ajuntament de la vila veïna, per a cel•lebrar el dia Internacional de les Famílies.

Per a la mainada de tres a deu anys, s’havia preparat un taller de cuina saludable a cura de la senyora Carme Barreneche amb l’ajut d’un grup de col•laboradors. Malgrat que la nostra néta Sara, no ha acomplit encara els tres anyets, li fou donat el davantal corresponent i també va poder afegir-se a la resta de la quitxalla que van fer la “competència” als reputats cuiners que tenim a casa nostra.

Mentrestant, als més grans, pares, avis, oncles i demés parents de la menudalla, se’ns va oferir un espectacle teatral a cura de la companyia Impacta Teatre que sota el títol de “ Jo també planxo”, ens va entretenir d’allò millor. Una representació de les anomenades interactives que, certament, va permetre la participació dels assistents. Permeteu-me fer una breu sinopsi del que ens varen oferir. D’antuvi però – i tal com correspon a persones que preservem les bones maneres – ens varem presentar. La Rocio, en Manel, en Gustau i la Núria, que aquests són els noms dels actors, van passar a saludar- nos i fer-nos una encaixada de mans. La trama cal dividir-la en dues parts ben diferenciades, tot i que la protagonista – que d’una dona es tracta – hi participi en ambdues.

És a primera hora d’un matí ,quan la Rocio, transcorreguts els quatre mesos de baixa laboral per maternitat, es prepara per retornar a la feina.El seu company ben aplafat i esmorzant i la pobra noia atrafegada per deixar la casa el millor possible. Li demana a en Manel que despari la taula i endreci el que ella no ha tingut temps de fer. Que en Manel complís l’encàrrec no permetria el debat, per tant fa cas omís de l’encàrrec i la Rocio, quan torna de la feina, ho troba tot tal com ho ha deixat.

La nostra heroïna arriba a la feina amb l’ànim ben disposat per tornar a encarregar-se d’un treball que la complau. Allà hi troba en Gustau, un “company”- tot seguit veureu el perquè de les cometes - que l’ha substituïda durant la seva absència. Les pertinents salutacions i en Gustau l’assabenta que hi ha hagut novetats en relació a un nou organigrama ( un eufemisme d’ús sovintejat ). Ras i curt, que en Gustau, mitjançant la pràctica de l’adulació i del “raspall” respecte de la Núria – la propietària de l’editorial - ha passat a ocupar el lloc de treball de la Rocio.

És en aquest moment que se’ns convida a interaccionar, a participar en la sessió. A partir de la pregunta: què hauríeu fet en el cas de trobar-vos en una pareguda situació?
A posar-nos en la pell de la Rocio i escenificar que hauríem fet, com i de quina manera faríem valdre els nostres drets, ja sigui en la relació de parella o en l’àmbit laboral. Unes quantes senyores varen correspondre a la invitació i varen passar a rellevar la Rocio. Fou llavors quan va obrir-se el debat, des del qual se’ns van proposar diferents solucions als problemes de la Rocio. Si que va ser distret i divertit, no ens varen pas enganyar els proposants de la trobada. M’estalviaré entrar en detalls, se’n van sentir de tots colors, sobretot en el que feia referència a la situació familiar. En Manel va rebre de debò, però se’n va sortir prou bé de les escomeses de les senyores. Un gat vell en Manel, tot hi ser tan jove.

Fins aquí el que podríem dir-ne una cònica d’una vetllada prou divertida. Però vull afegir-hi – no us queda cap més remei que acceptar-ho – unes quantes reflexions.
Sóc del parer que estem parlant de dues situacions prou freqüents en la vida diària, però d’un contingut ben diferent i, per tant, necessitades de solucions – en el cas que n’hi hagin, penso que si – distintes.

En el primer dels casos, la situació de la dona en l’espai familiar va millorant, donat que cada vegada són més els homes que entenem i assumim la nostra responsabilitat en les relacions familiars. Sense cap pretensió de ser un exemple i tampoc de justificar-me vull exposar el meu cas. Per l’edat que tinc –setanta tres anys – sóc hereu d’una cultura que, per dir-ho planament, portant els diners a casa havia complert amb el deure que tenia amb la companya i els meus fills. Mica en mica, he anat aprenent que no era suficient i sobretot era injust carregar damunt la meva esposa les feines de la casa. Potser hi he arribat tard però des de fa uns anys procuro donar un cop de mà i a atendre el que em demana la Joana. Pel fet de tractar-se d’una qüestió que es troba en les mans de dues persones, aquest tema s’anirà corregint amb una certa celeritat, ben segur no amb tota la que voldrien les mestresses de casa.

La segona situació que ha de patir la Rocio, si que em preocupa. Vaig pensar amb els menuts i menudes que es trobaven tot just al costat preparant els cuinats. La insolidaritat, la manca de companyonia que provoca el discurs que ens incita a la competitivitat, a ser els millors en qualsevol activitat, a valorar les persones pel que tenen i no pel que són, ens hauria de fer reflexionar. Hem d’excel•lir en què i perquè?

Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar molt més sovint. Penso, que sens dubte, hem d’esmerçar-nos en enriquir-nos en els valors ètics i morals que ens facin millors com a persones per anar cimentant els fonaments d’una societat més justa, en la que el comportament d’en Gustau i de la Núria – i de molts altres també - siguin cada vegada menys freqüents. I aquesta qüestió no es troba en les mans de només dues persones. És la nostra responsabilitat vers la quitxalla d’entregar-lis un món millor que el que hem tingut nosaltres. Així ho van fer els nostres pares i avis, malgrat les dificultats que van haver de vèncer. He sentit a dir, que segons vagin les coses, podria ser la primera vegada en la història de la humanitat, que els fills heretessin un món pitjor que els que vam trobar els seus antecessors més propers:pares i avis. Els avenços que hi han hagut en els àmbits de la tècnica i de la ciència, ens proporcionen les millors eines per tal que no sigui així.És una responsabilitat de tots a la que no hi podem mancar. Potser aquesta proposta podria emmarcar-se en el que s’anomena el discurs del bonisme. És igual, utòpic o somiatruites crec en les persones i tot i les dificultats que la tasca presenta, no hi ha volta de full, aquesta és la realitat però en les nostres mans hi ha la possibilitat de modificar-la. No seria la primera vegada en el transcurs de la història de la humanitat.



Per posar punt i final, correspondre a la invitació que se’ns va fer, donant-vos les gràcies. També vosaltres, des d’una modesta vila – en quant la demografia – poseu el granet de sorra per avançar en el sentit que expresso en el darrer paràgraf.

dijous, 3 de juny de 2010

Definició de monarquía


No voldria pas enllitar-me sense que constés en el meu blog, la definició que ha fet de la monarquía, un diputat del Parlament del Quebec al Canadà. Suara he pogut sentir-la, en el programa Adéu, Espanya a TV3.

Li han preguntat, si en cas que el Quebec s'independitzés del Canadà, podria ser-ne el cap d'Estat la reina Isabel d'Anglaterra. De cap de les maneres ha respost i l'únic argument que ha donat ha estat: " La monarquia és una loteria.....genètica"

Chapeau!! per la definició. Penso que ha volgut expressar que en un règim radilcament democràtic no hi te cabuda un model de govern com la monarquia.

Bona nit i que el somni que tantes vegades haurieu volgut fer realitat, que així sigui aquesta nit.

dimecres, 2 de juny de 2010

Israel: un estat agressor






Sis vaixells navegant per aigües internacionals, que transportaven queviures, medecines, materials per a la construcció....han estat abordats, piratejats per l’exèrcit israelià. En una acció d’una violència extrema han perdut la vida nou persones i un bon nombre han quedat ferides. Una ajuda humanitària per a un milió i mig de persones, encerclats, presoners a casa seva mateix des de fa tres anys i cal dir-ho, no només per Israel, també per Egipte.

És innegable que la iniciativa volia forçar el bloqueig a que està sotmesa l’anomenada franja de Gaza, un territori en el que hi malviuen milers de palestins en unes condicions de vida indignes i que només l’ajuda internacional fa menys penosa aquesta injustícia. Una agressió inadmissible que hauria de ser condemnada amb tota fermesa per part dels països democràtics. És intolerable que amb l’ús de la força es mantingui a tot un poble assetjat, com si ens trobéssim en plena edat mitjana sotmesos a la gana, les emfermetats,subjugats per les armes i desposseïts dels mínims drets.
He pogut llegir que els agredits han estat els militars israelites que en legítima defensa s’han vist obligats a utilitzar les armes,de boca de l’ambaixador d’Israel vaig poder escoltar que aquesta gent “ querian atacar y machacar “ a l’estat israelià, que els palestins de Gaza posen en perill l’existència d’Israel i, per tant aquest país te tot el dret a protegir-se. Que la flota portava armes per Hamas...

Arguments que no tenen cap credibilitat. Les imatges que he vist han estat de l’abordatge que han fet els militars contra la tripulació del Marvi-Marmara, el vaixell de més tonatge. Sense negar que alguns dels agredits s’hagin protegit de l’escomesa, això no justifica l’ús desproporcionat dels militars. Si el govern israelià sospitava que traginaven armes, l’exèrcit hauria pogut escorcollar els navilis sense arriscar absolutament res. Quina oposició hauria pogut fer la tripulació? Aquest pretès material bèl•lic em fa pensar amb l’armament que va “justificar” la invasió de l’Irak. I el que ja passa de mida i ofèn el sentit comú són les declaracions de l’ambaixador. Sense comentaris. Si la senyora Pilar Rahola em llegís – fet del tot improbable – segur que em titllaria d’antisemita, però en cap cas podria negar el que acabo d’escriure.

Israel te una forma de govern democràtic, sense cap dubte, en el que els ciutadans escolleixen lliurament els seus representants. Altra cosa ben diferent és el capteniment del seu govern respecte dels palestins. Democràcia també és respecte i defensa dels drets humans i aquestes polítiques agressives, militaristes, desdiuen l’autoritat moral dels seus governants. Israel, ha perdut una vegada més la batalla de l’opinió mundial, que tard o d’hora tindrà molt a veure amb el desenllaç final d’aquest conflicte.

Cal denunciar la incompetència de reacció per part de l’ONU i de la Unió Europea i dels estats sobirans d’arreu del món. Com no s’ha de condemnar una agressió d’aquesta magnitud? Com és possible deixar en mans del govern israelià – art i part en la qüestió – la investigació dels fets? On és el canvi de rumb en la política exterior dels Estats Units en aquella zona?

Cal que la comunitat internacional condemni les continuades agressions d’Israel, i que ho faci amb contundència. És necessari que els Estats Units, deixin de donar suport polític i econòmic a l’estat israelià, pressionant-lo per tal que s’acompleixin els acords de Camp David. La creació d’un estat palestí que sigui tractat d’igual a igual per Israel és una mesura imprescindible per a la solució d’aquest conflicte, que cada dia deixa a Israel més aïllat i enforteix les posicions radicals de bona part del poble palestí. La brutalitat de l’exèrcit consolida el discurs de Hamas i li dóna més força. Palestins i israelians estan abocats a trobar una solució. Si be la força es troba en el bàndol israelià, la capacitat abastament demostrada de resistència per part dels palestins, obligarà a les dues parts a cercar i trobar solucions polítiques. Europa pot jugar un paper de primera importància en aquest sentit, pot i ha de fer-ho. La pacificació a escala mundial passa necessariament per trobar solució a la complexitat política, econòmica i energètica a l’orient mitjà, però no serà possible sense la sortida a la confrontació entre Palestina i Israel.