diumenge, 6 de juny de 2010

Diada Internacional de la Familia ( Santa Cristina)




Com si d’un flashback es tractés, situem-nos dissabte passat a Santa Cristina. Pels vols de la sis de la tarda, a l’escola pública Pedralta, la “troupe” Pujol-Valls-Fargallo – excepció d’en Martí, que tenia partit de futbol – que hi feia a les portes del col.legi en una diada no lectiva? Doncs disposats a passar una estona divertida, que era aquesta la bona notícia que ens prometia la invitació que havíem rebut del Punt d’Igualtat de l’Ajuntament de la vila veïna, per a cel•lebrar el dia Internacional de les Famílies.

Per a la mainada de tres a deu anys, s’havia preparat un taller de cuina saludable a cura de la senyora Carme Barreneche amb l’ajut d’un grup de col•laboradors. Malgrat que la nostra néta Sara, no ha acomplit encara els tres anyets, li fou donat el davantal corresponent i també va poder afegir-se a la resta de la quitxalla que van fer la “competència” als reputats cuiners que tenim a casa nostra.

Mentrestant, als més grans, pares, avis, oncles i demés parents de la menudalla, se’ns va oferir un espectacle teatral a cura de la companyia Impacta Teatre que sota el títol de “ Jo també planxo”, ens va entretenir d’allò millor. Una representació de les anomenades interactives que, certament, va permetre la participació dels assistents. Permeteu-me fer una breu sinopsi del que ens varen oferir. D’antuvi però – i tal com correspon a persones que preservem les bones maneres – ens varem presentar. La Rocio, en Manel, en Gustau i la Núria, que aquests són els noms dels actors, van passar a saludar- nos i fer-nos una encaixada de mans. La trama cal dividir-la en dues parts ben diferenciades, tot i que la protagonista – que d’una dona es tracta – hi participi en ambdues.

És a primera hora d’un matí ,quan la Rocio, transcorreguts els quatre mesos de baixa laboral per maternitat, es prepara per retornar a la feina.El seu company ben aplafat i esmorzant i la pobra noia atrafegada per deixar la casa el millor possible. Li demana a en Manel que despari la taula i endreci el que ella no ha tingut temps de fer. Que en Manel complís l’encàrrec no permetria el debat, per tant fa cas omís de l’encàrrec i la Rocio, quan torna de la feina, ho troba tot tal com ho ha deixat.

La nostra heroïna arriba a la feina amb l’ànim ben disposat per tornar a encarregar-se d’un treball que la complau. Allà hi troba en Gustau, un “company”- tot seguit veureu el perquè de les cometes - que l’ha substituïda durant la seva absència. Les pertinents salutacions i en Gustau l’assabenta que hi ha hagut novetats en relació a un nou organigrama ( un eufemisme d’ús sovintejat ). Ras i curt, que en Gustau, mitjançant la pràctica de l’adulació i del “raspall” respecte de la Núria – la propietària de l’editorial - ha passat a ocupar el lloc de treball de la Rocio.

És en aquest moment que se’ns convida a interaccionar, a participar en la sessió. A partir de la pregunta: què hauríeu fet en el cas de trobar-vos en una pareguda situació?
A posar-nos en la pell de la Rocio i escenificar que hauríem fet, com i de quina manera faríem valdre els nostres drets, ja sigui en la relació de parella o en l’àmbit laboral. Unes quantes senyores varen correspondre a la invitació i varen passar a rellevar la Rocio. Fou llavors quan va obrir-se el debat, des del qual se’ns van proposar diferents solucions als problemes de la Rocio. Si que va ser distret i divertit, no ens varen pas enganyar els proposants de la trobada. M’estalviaré entrar en detalls, se’n van sentir de tots colors, sobretot en el que feia referència a la situació familiar. En Manel va rebre de debò, però se’n va sortir prou bé de les escomeses de les senyores. Un gat vell en Manel, tot hi ser tan jove.

Fins aquí el que podríem dir-ne una cònica d’una vetllada prou divertida. Però vull afegir-hi – no us queda cap més remei que acceptar-ho – unes quantes reflexions.
Sóc del parer que estem parlant de dues situacions prou freqüents en la vida diària, però d’un contingut ben diferent i, per tant, necessitades de solucions – en el cas que n’hi hagin, penso que si – distintes.

En el primer dels casos, la situació de la dona en l’espai familiar va millorant, donat que cada vegada són més els homes que entenem i assumim la nostra responsabilitat en les relacions familiars. Sense cap pretensió de ser un exemple i tampoc de justificar-me vull exposar el meu cas. Per l’edat que tinc –setanta tres anys – sóc hereu d’una cultura que, per dir-ho planament, portant els diners a casa havia complert amb el deure que tenia amb la companya i els meus fills. Mica en mica, he anat aprenent que no era suficient i sobretot era injust carregar damunt la meva esposa les feines de la casa. Potser hi he arribat tard però des de fa uns anys procuro donar un cop de mà i a atendre el que em demana la Joana. Pel fet de tractar-se d’una qüestió que es troba en les mans de dues persones, aquest tema s’anirà corregint amb una certa celeritat, ben segur no amb tota la que voldrien les mestresses de casa.

La segona situació que ha de patir la Rocio, si que em preocupa. Vaig pensar amb els menuts i menudes que es trobaven tot just al costat preparant els cuinats. La insolidaritat, la manca de companyonia que provoca el discurs que ens incita a la competitivitat, a ser els millors en qualsevol activitat, a valorar les persones pel que tenen i no pel que són, ens hauria de fer reflexionar. Hem d’excel•lir en què i perquè?

Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar molt més sovint. Penso, que sens dubte, hem d’esmerçar-nos en enriquir-nos en els valors ètics i morals que ens facin millors com a persones per anar cimentant els fonaments d’una societat més justa, en la que el comportament d’en Gustau i de la Núria – i de molts altres també - siguin cada vegada menys freqüents. I aquesta qüestió no es troba en les mans de només dues persones. És la nostra responsabilitat vers la quitxalla d’entregar-lis un món millor que el que hem tingut nosaltres. Així ho van fer els nostres pares i avis, malgrat les dificultats que van haver de vèncer. He sentit a dir, que segons vagin les coses, podria ser la primera vegada en la història de la humanitat, que els fills heretessin un món pitjor que els que vam trobar els seus antecessors més propers:pares i avis. Els avenços que hi han hagut en els àmbits de la tècnica i de la ciència, ens proporcionen les millors eines per tal que no sigui així.És una responsabilitat de tots a la que no hi podem mancar. Potser aquesta proposta podria emmarcar-se en el que s’anomena el discurs del bonisme. És igual, utòpic o somiatruites crec en les persones i tot i les dificultats que la tasca presenta, no hi ha volta de full, aquesta és la realitat però en les nostres mans hi ha la possibilitat de modificar-la. No seria la primera vegada en el transcurs de la història de la humanitat.



Per posar punt i final, correspondre a la invitació que se’ns va fer, donant-vos les gràcies. També vosaltres, des d’una modesta vila – en quant la demografia – poseu el granet de sorra per avançar en el sentit que expresso en el darrer paràgraf.