dilluns, 28 de juny de 2010

El Tribunal Constitucional i l'Estatut d'Autonomia





Sembla que la sentència del TC respecte de l’Estatut –ara si que va de veres- és imminent. Al menys és el que he pogut llegir en els darrers dies.Clar, que no hi posaria la mà al foc. No m’he tingut mai per una persona de juguesques, a banda de fer alguna partida el “truc” i de jugar a la “botifarra” – en ocasions fins ben entrada la matinada – quan estava a Can Peric. Però apostaria una mà i part de l’altra –tampoc cal ser un endevinador i no arrisco res – que la sentència no serà respectuosa amb el poble de català. Fa pocs dies, s’acomplien quatre anys que els ciutadans/nes de Catalunya van ser cridats en referèndum per dir-hi la nostra a l’Estatut, i transcorregut tot aquest temps encara els membres del TC no s’han pronunciat. Si no es tractés d’una qüestió tan important pel poble – és la nostra “Constitució” – m’ho prendria amb una bona dosi de “tantsemenfotisme”; excuse-me’n el terme.

Ja sigui per incapacitat o per altres raons que desconec durant quatre anys han fet mans i mànigues però no se n’han sortit. Si és per ineptitud que pleguin i si és degut a posicionaments polítics personals – tant de parlar de conservadors i progressistes – també ho han de deixar córrer. El poble de Catalunya mereix ser respectat i aquests juristes – que no tots són persones enteses en dret constitucional i això cal dir-ho – ja fa temps haurien d’haver-se autodeclarats incapacitats per determinar-se en un afer d’aquesta importància.

L’Estatut va passar per tots els sedassos democràtics: aprovació pel Parlament de Catalunya, vist i plau de les Corts Generals i, en darrera instància, l’expressió sobirana del poble català. Tot i així, unes persones ens el tornaran fet bocins, amb un exercici que res té a veure amb una democràcia en plenitud. Un contracte polític – que això és l’Estatut- entre Catalunya i l’Estat espanyol serà trinxat i desnaturalitzat. Sento a dir que ara el valoraran per capítols. No fa massa pensaven fer-ho article per article. Jo els convidaria a fer-ne un de nou a veure si així es posen d’acord, llavors podríem ser nosaltres els que judicaríem la constitucionalitat o no del nou redactat. Una vergonya tot aquest seguit de ara si, però no. Els catalans hem sigut i som encara menystinguts i en ocasions maltractats per part de persones que presumeixen posseir valors democràtics, però que s’obliden d’aquestes virtuts quan de Catalunya es tracta.

Som a dues passes d’un problema polític greu entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Ens trobem davant d’un seguit d’interrogants que francament ignoro com s’hauran de resoldre. El President del Govern Central, el senyor Rodríguez Zapatero, s’havia políticament compromès amb Catalunya, per començar una nou camí. Aprofundir cap un estat federal en el que Catalunya pogués sentir-se còmode. L’adagi ja ens ho fa saber: “ de bones intencions l’infern n’és ple “. Aquest sender doncs cal oblidar-lo.El senyor Zapatero no ha fet honor a la paraula donada.

Tenim una altra caminada per recórrer, però l’hem de fer aplegats. Penso que massa sovint – no m’atreveixo a dir sempre- no som conscients de la nostra força, política i econòmica, que només les podrem fer valdre si anem junts. I no només de les forces polítiques estic parlant, també de la societat civil. Catalunya té un haver important que s’ha anat forjant al llarg de molts anys: els col•lectius, que són una xarxa que cohesiona la societat catalana, entitats que s’han de comprometre amb el futur del país. Hem de reivindicar el nostre dret internacionalment reconegut a escollir el que volem ser, el dret a l’autodeterminació que hauria d’abastar totes les possibilitats de govern, des de posicionaments constitucionalistes fins a la màxima expressió de radicalitat sobiranista, com és la independència, passant per altres formes polítiques de relació amb Espanya. Una consulta àmplia, en la que tothom pogués expressar el seu parer. Insistir per la via democràtica i denunciar sempre que calgui en les instàncies i organitzacions internacionals la manca de respecte i el tracte discriminatori que rebem per part de l’Estat espanyol. El camí serà molt llarg i costerut i com que no són endevinador ni tampoc disposo de la “bola màgica”, no m’atreveixo a fer-ne un pronòstic final, però si que tinc el convenciment que aquest és el millor dels camins que podem començar a transitar, malgrat que si haig de ser franc amb mi mateix i de retruc amb aquell/a que em llegeixi, no puc deixar de pensar......

Haig de deixar-ho. La Joana em diu que sembla que ja tenim la sentència.