dimarts, 15 de juny de 2010

Peix Blau: sardines, verats, anxoves.....




De peix blau ara en podem trobar tot l’any, ja sigui en el mercat i també en les conegudes com a gran superfícies, els supermercats. De qualsevol banda del planeta n’arriba i si ens ve de gust menjar quatre sardines, ni que siguin –per posar un exemple- vingudes de Madagascar, ho podem fer.

No fa masses anys no hauria estat possible. El peix blau era propi de la primavera i l’estiu. Verats,sardines, tonyina, melves, veradons, sorell, alatxes, peix espasa, visos, agulles, caues, llevanasses, oblades....Poc apreciats eren els visos i les alatxes, degut no tan sols a la poca qualitat de la carn, sinó també a la gran quantitat d’espines que tenien. Calia ser un bon coneixedor per no confondre’ls amb els verats i les sardines. Les agulles ningú les volia, quasi tot era espina, però els vailets aficionats a la pesca amb canya, podíem passar una bona estona –això sí, només en ple estiu – arribant-nos fins Les Planetes, un indret on quasi sempre feies una bona pesquera d’aquest peix llarg i prim, que potser d’aquí li ve el nom.

De sardines si que n’hi havia tot l’any, malgrat que les teranyines, des de mitja tardor fins ben acabat l’hivern restaven avarades a la banda de dalt de la platja, a resguard dels temporals. Més o menys on avui hi podem trobar el parc per a la mainada. Les embarcacions no eren ni de bon tros tan grans com les d’ara, amb motors de poca potència i, en conseqüència, a l’hivern no sortien a pescar. El que avui es fa per obligació, la veda d’un parell de mesos – desembre-gener – per donar temps a la regeneració del peix, anys ha ja es feia per condicionants climatològics. Ara, que són barcasses amb uns motors de desenes de cavalls i que podrien “embastir” el mal temps, s’han de quedar amarrades als norais, no fos que acabéssim amb el peix blau i més concretament amb l’anxova, que pel que es veu és el peix d’aquesta espècie que triga més de temps per arribar a la mida necessària per poder ser confitada.

A l’hivern i aprofitant les diades de bon temps s’anava a la pesca de la sardina, a “sardinals”, “ a la sardina de pas”. Amb embarcacions on hi anaven no més de tres o quatre homes – a les teranyines s’hi encabien 8 o 10 mariners – es sortia a la mar ja fos a l’hora “ prima o de matinada “. De “ prima “ era al capvespre. Quan el dia començava a fosquejar calia ser a “puesto”. Calada la xarxa, una feina que havia d’estar enllestida quan ja el sol havia post, només quedava esperar un parell o tres d’hores per llevar l’ormeig. Entretant i ben abrigats, fer petar la xerrada o mig endormiscar-se esperant l’hora per poder veure si hi havia hagut sort. De “matinada”, ja sabem de quina hora estem parlant.

Una vegada arribats "en terra" i a la llum d'un petromax si havíem sortit de "prima", començava
 una altra feina. S’havien de treure d’una amb una les sardines de la xarxa. El que es coneixia amb el nom de “desmaiar”- no desmallar; no oblidem que els ganxons som coneguts com  la gent de la “ paia a l’ui”- un treball força entretingut que calia saber fer amb destresa, bones mans per no esganyisar-les. El peix atrapat a sardinals tenia un valor superior al que portaven les teranyines, rebregades pel fet d’haver estat dins la bossa que feia la xarxa. Les sardines agafades “ a pas “ quedaven amallades i no “patien” aquest fregadís, sense cap traça de sang, com si tot just acabades de sortir de l’aigua fossin. Si eren de bona mida, qui més acostumava a comprar-les era en Siset Vinyoles, que a banda de salar anxova, també feia unes petites caixes amb sardines a la sal.

Els guanys que se’n treien d’aquesta pesca artesanal eren escassos. La pesquera no era de bon tros abundant com a la teranyina, fins al punt que no es venien a caixes. Es contaven a centes i per això, quan algú preguntava: “ com ha anat avui”? la resposta també es donava en semblants termes: “ n’hem hagut tantes centes”. Set-centes, nou-centes, dotze-centes...Quan de quinze-centes es tractava ja era una quantitat més que apreciable. Hi havia una excepció a l’hora de comptar-les: no es deia mai deu-centes, calia dir un miler.La qualitat d’aquest peix blau- el més conegut de tots, n’hi ha arreu dels mars – pel que fa a casa nostra, és molt diferent segons l’època de l’any. Les sardines, a l’hivern són eixutes, no tenen greix, gota saboroses. Arribat el mes de maig ja comencen a ser més gustoses, però quan veritablement són un menjar excepcional, és al pic de l’estiu. Llavors és quan es troben al punt just, fins i tot no cal posar-hi oli a l’hora de cuinar-les. Molsudes, cuites sobre una bona brasa, all i julivert pel damunt i si s’escau un petit rajolí de vinagre no hi ha menja més apetitosa. Sense oblidar un bon vi per anar traguejant.

No només el peix blau desmereix en qualitat a l’hivern. També flaquejava la quantitat d’altres especies. Els que hem tingut la dèria de llençar els hams a l’aigua ho sabem be prou. L’avi Peralta, un bon client i amic de Can Peric, endemés d’un expert pescador de canya, més clar no ho podia dir: “ gener i febrer no et gastis ni cinc cèntims per esquer”.