dimecres, 28 de juliol de 2010

Abolició de les curses de braus. Enhorabona Catalunya.





Per 68 vots a favor i 55 en contra, aquest matí el Parlament de Catalunya ha votat a favor de l’eradicació de les curses de braus. Aquesta disposició no serà efectiva fins el dia 1 de gener de 2012.

El camí ha estat llarg i amb entrebancs de tota mena. En més d’una ocasió he pensat que tot s’aniria en orris. D’antuvi, dono les gràcies a la plataforma.prou.cat que va recollir 180000 signatures que van permetre la presentació d’una ILP ( Iniciativa Legislativa Popular) sense la qual no hauríem arribat a aquest esperat final. Ahir, la Societat Mundial per a la protecció de l’Animal, va fer entrega de 120000 signatures de 120 països al President del Parlament per recolzar la ILP. Avui el poble de Catalunya ha donat proves de la seva estima pels animals, rebutjant un espectacle d’una violència extrema, contra la vida d’un ésser viu, maltractat i torturat fins a la mort, en una diversió sense sentit.

Crec que caldria remarcar, que l’abolició d’aquesta exhibició de crueltat, no es deu a cap proposta d’un partit polític. Ha estat una iniciativa ciutadana, el moviment animalista i la voluntat popular les que han promogut la prohibició. Prou doncs de parlar d’identitats nacionals, com si es tractés d’una revenja de Catalunya contra Espanya. Segur que a la resta de l’Estat també hi trobaríem quantitat de persones que es mostrarien en desacord amb aquesta exhibició gratuïta de crueltat. Invocar un dels drets fonamentals de la persona com és la llibertat, per justificar el turment que s’infligeix a un animal per una simple diversió, em sembla fora de lloc. La llibertat, al meu entendre, ha de ser exercida en defensa dels indefensos, com és el cas de les curses de braus.

Avui, la societat catalana ha donat proves d’un nova consciència, de progrés, que així cal entendre aquesta decisió, presa en defensa dels drets dels animals. Milers de persones d’arreu del món, han estat pendents del Parlament de casa nostra i amb l’abolició d’un espectacle d’una brutalitat extrema, hem mostrat la sensibilitat que li pertoca a una col•lectivitat moderna i desenvolupada com és la nostra. Els més importants diaris no només de casa nostra, també d’arreu del món, s’han fet ressò d’aquesta notícia. Els catalans ens podem sentir sanament orgullosos d’haver donat aquest pas contra el maltracta a un animal condemnat a ser vexat i turmentat fins a morir.

diumenge, 25 de juliol de 2010

En memòria de Joan Comorera i Soler




Del 19 al 23 de la setmana passada, la Fundació Nous Horitzons, ha organitzat la primera edició de la “Setmana de la Memòria Democràtica i del PSUC”, tot coincidint amb el 74è aniversari del Partit Socialista Unificat de Catalunya.De dilluns a divendres, s’han celebrat diferents actes dedicats a la nostra memòria amb els que s’ha volgut homenatjar el nostre llegat polític i a les persones que van contribuir a escriure la nostra història.

Dijous passat va presentar-se en el nou local d’ICV a Barcelona el web dedicat a la figura de Joan Comorera i Solé el que fou primer secretari general del PSUC, un dels grans líders polítics catalans del segle XX.

Joan Comorera i Solé nat a Cervera l’any 1894, fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l’autogovern de Catalunya. Exiliat a Buenos Aires ( 1919-1931) va retornar a Catalunya després de proclamada la Segona República i va implicar-se en la direcció de la Unió Socialista de Catalunya. Elegit diputat del primer Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat de Catalunya, va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes catalans que va acabar amb la fundació –aquesta setmana ha fet 74 anys- del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Aquesta formació conseqüència de l’acord entre la secció catalana del PSOE, el Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Comunista de Catalunya, del qual ve ser-ne el primer secretari general en Joan Comorera, va tenir un paper fonamental en la defensa de la legalitat durant els tres anys de lluita contra el feixisme que va durar la guerra. Comorera, va entendre, millor que ningú, el gran perill que corria la República i també Catalunya davant la sublevació militar i feixista de l’any 1936. És seva la consigna política “guanyem la guerra per damunt de tot i abans de res”.

Perduda la guerra, des de l’exili a Mèxic, va defensar la pervivència del PSUC com a partit nacional català. El juny de 1939 i en gran part mercès a la seva feina, el PSU va ser reconegut com a Secció Catalana de la Internacional Comunista. Per primera i única vegada es va trencar la norma d’un estat un sol partit comunista. El reconeixement que va fer la Tercera Internacional del fet diferencial català no va ser ben acceptada per bona part dels dirigents del Komintern i menys encara pel Buró Polític del PCE. Començà el procés de bolxevitxació i la transformació del PSUC com a partit dels comunistes catalans. La defensa de la independència del PSU, el va portar a la confrontació amb la direcció del Partit Comunista d’Espanya, fins a la crisi política interna que va experimentar el PSUC l’any 1949, que va acabar amb l’expulsió de Comorera i altres companys del partit, acusats de nacionalistes petits-burgesos.

L’any 1951 va tornar a Catalunya i va aconseguir viure durant tres anys en la clandestinitat, publicant amb l’ajuda de la seva companya el diari Treball. Detingut per la policia l’any 1954 fou condemnat a trenta anys de presó i a resultes d’una bronconeumònia va morir al penal de Burgos el dia 7 de maig de l’any 1958.

De la generació política catalana republicana Joan Comorera és encara avui el gran desconegut. El silenci d’alguns i maltractat per d’altres ha esdevingut un mite per a molts. En un país en el que només la dreta ha donat polítics de talla, Joan Comorera, és l’excepció des de la vessant de l’esquerra. L’acte de dijous passat, ajudarà sens dubte a millor conèixer la figura d’una persona excepcional que no va donar una resposta única i simplista a la relació entre guerra i revolució.

En record del pare vaig anar a Barcelona a la presentació. Comorera i el pare van conrear una bona amistat a Mèxic a principis dels anys 40. Al pare li havia sentit dir en més d’una ocasió que la recuperació de la figura política i també personal d’en Joan Comorera, era un deute pendent que tenia el PSUC i ben segur que hauria acudit a la presentació. Malauradament la reconeixença ha arribat massa tard, no només pel pare. També per a moltes persones que per mor de l’edat no van poder assistir a l’acte tot i que vaig poder veure encara persones d’edat avançada, que acompanyades pels seus néts, varen enriquir amb els comentaris que van fer en una trobada francament emotiva.


Els fets del 6 d’octubre de l’any 1934, amb la proclamació de l’Estat Català per part del President Lluis Companys, van tenir com a conseqüència l’empresonament dels components del govern de la Generalitat, entre ells en Joan Comorera, que fou tancat en el penal del Puerto de Santa Maria. Un dels llibres més estimats entre els que tenim a casa–és clar, que els llibres poden ser estimats – és el que va escriure en Joan Comorera a la presó. De títol l’Avi, és la història d’un bon Avi que acompanya els seus néts- la Nuri i en Jordi – a l’escola. Amb un magnífic pròleg d’en Ventura i Gassol- també empresonat pel mateix “delicte”- i amb uns boniques il•lustracions de l’Antoni Utrillo, el bon Avi mitjançant els contes que els explica, procura ensenyar-lis els valors de la democràcia, la justícia, la llibertat,la solidaritat...Mai vaig preguntar-li al pare, perquè va escollir el nom de Nuri, per a la seva néta. Vull pensar que ho va fer en record d’una amistat que va tenir amb en Joan Comorera, compartint temps difícils a l’exili de Mèxic.







 

dimecres, 21 de juliol de 2010

Les pensions de jubilació en perill de fallida? NO. Simplement regressió.





Les pensions en perill de fallida? Realisme? NO. Simplement regressió. Argumentar només en nom de l’evolució de els relacions entre els “actius i “passius” en relació del creixement de l’esperança de vida, per augmentar l’edat legal de jubilació i l’obligació mínima de cotització és inacceptable. Es tracta d’una mesura basada només en la vessant econòmica.


Però l’economia hem de contemplar-la també des de la dimensió social. Posem un exemple: el cost social de l’atur o del treball estressant no figura en els llibres de comptabilitat de les empreses. El capitalisme – sota la disfressa del liberalisme - ignora aquests factors i carrega en el compte de la col•lectivitat els costos humans, socials i ecològics.


Primera reflexió: hem de tenir en compte la diferència d’esperança de vida segons el nivell social. En el decurs dels darrers vint-i – cinc anys les expectatives de vida han augmentat a l’entorn dels sis anys, però no per a tothom. L’esperança de vida en bona salut cal situar-la prop dels 64 anys, amb una diferència de set anys entre el treballador especialitzat i els quadres superiors. En una societat marcada per aquestes desigualtats com pot dir-se: “ Si vivim més anys no podem deixar de ser actius als 65”. Per als treballadors, la jubilació als 65 anys és un dret bàsic i una garantia.


Segona consideració: la relació entre l’edat de jubilació i l’esperança de vida. Les dificultats afecten negativament l’esperança de vida. Un treballador que perdi la feina als 50 anys, difícilment trobarà una nova ocupació i per tant la qualitat de vida d’aquesta persona quedarà greument afectada. Les desigualtats davant la malaltia i la mortalitat s’han incrementat. La privatització dels serveis públics de salut i les retallades en la despesa social, per tal que la majoria pagui les irresponsabilitats dels especuladors, tenen un gran repercussió sobre els treballadors. I tot just acabem de començar. Una nova figura de la misèria moderna emergeix. El debilitament del sistema de salut pública afectarà principalment aquells que no el poden compensar amb diners, amb una assegurança privada. Anem pel camí que la majoria siguem tractats de manera proporcional a la nostra capacitat econòmica i aquesta és la millor de les receptes per empitjorar la qualitat de vida i també l’esperança de viure més anys.


Tercera apreciació: la mala consciència empeny els defensors de la ideologia dominant a destacar l’augment de l’esperança de vida i de la millora de les condicions de treball, com si fossin privilegis, quan només són una petita part dels progressos globals. Els privilegis reals són d’un altre ordre. Els grans beneficiaris de la globalització liberal són aquells que precisament ens han portat a una situació de precarietat i de retallada dels drets socials.


Quarta estimació: vint anys en els que el creixement ha sigut d’un 2% anual el que fa un augment d’un 40% de la riquesa nacional. Qui se n’ha beneficiat? La distribució del valor afegit final del treball humà ha caigut en mans del capital. No seria just que la contribució de les rendes del capital aportessin via fiscal, més recursos a l’hisenda pública? Que no es carregués sobre les espatlles de la majoria, els costos d’aquesta crisi.


La qüestió de la jubilació no és un problema només demogràfic. Estem parlant d’un problemàtica estretament lligada la món del treball i la resposta no hauria de ser només “comptable”. Caldria donar un nou sentit al treball, pensar de manera diferent, incentivar la producció de bens i servicis que donessin resposta a les necessitats reals de les persones, primant la qualitat per damunt la productivitat. Un model econòmic  pensat només en la competitivitat produeix l’exclussió social, en primer lloc dels que varen començar a treballar més d’hora, que han de feinejar en les pitjors condicions i també amb els salaris més baixos.


Sense negar que el creixement de l’esperança de vida, planteja preguntes a les que cal respondre i no només en la vessant laboral, potser seria el moment de repensar els objectius de la societat i el sentit del treball en el marc d’una societat sensible a les veritables necessitats de les persones.


L’ultra liberalisme ja existia abans de les lleis socials conquerides amb llàgrimes i sang. A mitjans del segle XIX la setmana laboral era de 72 hores i l’esperança de vida dels treballadors fregava els quaranta anys. Els diumenges era el dia de la “caritat”, que les “bones ànimes” donaven en un món sense ànima. No cal anar tan lluny: a principis dels vuitanta, vaig treballar-ne durant un any i mig, 75 hores a la setmana.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Iniciativa per Catalunya Verds i el Club de Mar ( Can Rius)






El Títol VIIè de la Constitució Espanyola en l’article nº 132 diu textualment:


1.- La llei regularà el règim jurídic dels bens de domini públic i dels comunals inspirant-se en els principis d’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inenbargabilitat i també en regularà la desafecció.

2.- Són bens de domini públic estatal els que la llei determini i, en qualsevol cas, la zona marítimo-terrestre, les platges, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental.

3.- Seran regulats per llei, el Patrimoni de l’Estat i el Patrimoni Nacional, i l’administració, defensa i conservació d’aquests.



La llei de Costes desenvolupa aquest precepte constitucional i en l’article 28, estableix una servitud d’accés al litoral, que haurà de ser pública i gratuïta. Disposa aquesta mateixa norma que no es permeten, en cap cas, obres o instal•lacions que interrompin l’accés al mar sense que es proposi pels interessats una solució alternativa que garanteixi la seva efectivitat en condicions anàlogues a les anteriors.

La Comunitat de Propietaris de l’Edifici del Club de Mar ( Can Rius) no només no respecta des de fa anys aquest dret, sinó que endemés ha construït uns dics que fa servir d’amarradors amb la conseqüent destrucció d’aquell tram del litoral.


ICV denuncia públicament l’ús particular d’un bé de domini públic que la llei protegeix en benefici de l’interés comú, impedint l’accés a una part del litoral de Sant Feliu, que ha de ser públic i gratuït.


Malgrat que en data 16 de maig de 2007, l’ajuntament va emetre un darrer decret requerint a la Comunitat de Propietaris del Club de Mar que en el termini de 10 dies, obris la porta tancada del passeig del President Irla, per tal que quedés lliure l’accés al litoral i que en cas de no donar compliment a l’ordre d’execució, l’ajuntament procediria a la seva execució subsidiària i la imposició de multes coercitives, transcorreguts més tres anys, la mencionada comunitat no ha executat l’ordre i el pas persisteix tancat, sense que els ciutadans puguin exercir el dret que els correspon.

Iniciativa per Catalunya Verds, donarà el suport que calgui al govern de la ciutat, per tal que es prenguin les mesures adients per acabar amb una situació de privilegi, incompatible amb un Estat de Dret, en el que les lleis han de ser acomplides.

L’agrupació local d’ICV, recolzarà qualsevol iniciativa popular que tendeixi a acabar amb una conducta com la que manté la Comunitat de Propietaris de l’Edifici del Club de Mar, mofant-se del dret d’accés al mar no només dels ganxons i les ganxones, sinó també de les persones que tenen la bona voluntat de visitar-nos.


dissabte, 17 de juliol de 2010

Roger Walkowiak: ojalà no hagués guanyat mai el Tour





Pronostiquen els entesos, que el Tour d’enguany, a hores d’ara ja només és cosa de dos: el luxemburguès Schleck i l’espanyol Contador. Armstrong després de l’etapa de dimarts passat en la que va perdre la ratlla d’onze minuts respecte dels favorits i l’australià Cadell Evans també despenjat de les primeres posicions, certament queden eliminats per pujar al pòdium. Poden buscar- i segur que ho intentaran- guanyar alguna de les etapes que resten, per salvar el prestigi personal i també per aportar alguns dinerons en benefici dels seus companys d’equip. No estaria malament – quedi clar que no tinc res en contra de Contador – que desprès de tants anys un luxemburguès guanyés la “ grande boucle”. Cal remuntar-se a l’any 1958, quan Charly Gaul, el darrer corredor d’aquesta nacionalitat, va acabar la ronda amb el mallot groc de líder. Bahamontes i Gaul, són, al meu entendre, els dos millors escaladors de la història del ciclisme. “ El Águila de Toledo” i “l’Àngel de les Neus “, a l’hora que la carretera s’enfilava no hi havia qui els pogués seguir. Eren dos ciclistes del tot diferents. Bahamontes “marxava” de primera amb la calor i pel contrari en Gaul es sentia millor amb la fred. Per aquest motiu, el luxemburguès va lluir millor en el Giro – que si no vaig errat va guanyar en tres ocasions- que no pas en el Tour.


Discrepo del pronòstic que fan els especialistes. Queda molt Tour per endavant i etapes de muntanya que poden donar un tomb a la classificació. Si bé ja s’han passat els Alps, a partir de dilluns, dimecres ( dimarts és jornada de descans) i dijous, els routiers se les hauran de veure amb els Pirineus. Dilluns l’arribada és a només 4 quilòmetres d’un port de 1ª, 3 Domaines i dimecres comença el plat fort: Bagneres de Luchon –Pau. Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque esperen els ciclistes, que els caldrà tenir ben subjectat el peus als pedals, estrènyer les dents i donar el millor de si mateixos. El dijous l’etapa que pot ser decisiva, Pau – Tourmalet, amb la meta dalt del mític port. Penso que Menxov, Van den Broeck, Samuel Sánchez i els mateixos Basso ( el darrer vencedor del Giro ) i Vinoukurov tot i trobar-se aquests dos últims més allunyats del lideratge no han dit la darrera paraula. Cal considerar-los com veritables “outsiders” a pujar al podi.


Del Tour se’n expliquen de tots els colors. Gestes quasi impossibles, proeses i episodis de tota mena. Gosaria dir que en alguns d’aquests fets és molt possible que hi hagi “més pa que formatge”. No hi fa res, és l’èpica del ciclisme i ja em sembla bé. En podria relatar un munt, però no és per aquest camí que vull anar. Ans el contrari, voldria remembrar una victòria que, en definitiva, va esdevenir en una gran frustració. Un cas únic en la història del Tour.


Roger Walkowiak- que aquest és el nom del nostre heroi- era fill d’emigrants polonesos i ja havia guanyat algunes curses de relativa importància, quan l’any 1956 va ser un dels components de l’equip regional francès de la selecció Nord-Est-Centre. Llavors es corria per seleccions nacionals- equips representant a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda...No com ara, que els ciclistes hi participen sota marques comercials. França a banda de la selecció nacional tenia el dret de concórrer amb equips regionals. Els ciclistes d’aquestes seleccions pel fet de no haver sigut inclosos en la selecció nacional, eren els pitjors enemics de l’equip nacional francès.


¡Aquell any no hi varen ser els dominadors de les darreres edicions: Coppi, Bartali, Bobet, Kubler, Geminiani, Magni...Anquetil encara no havia aparegut, fins l’any següent, quan va encadenar cinc victòries consecutives. Els pronòstics apuntaven cap els escaladors com Gaul, Bahamontes o Nencini. A l’etapa Lorient-Angers- la vuitava- un grup de 31 corredors de tercera fila van arribar amb quasi vint minuts d’avantatge. Walkoviak va ser-ne un. L’endemà aprofitant-se una altra vegada del “marcatge” que es feien els favorits, va afegir-se a una altra escapada que li va permetre sumar 10 minuts més. Ja tenia el mallot groc amb una diferència de mitja hora respecte dels “preferits”. A partir d’aquell moment Walkowiak va patir un veritable calvari. Quasi ningú hauria apostat per aquell nouvingut, del que ningú o molts pocs n’havien sentit parlar. Els periodistes escrivien que duraria ben poc i no dissimulaven les ganes que tenien que un altre ciclista amb més prestigi ocupés el seu lloc. A les etapes de muntanya Gaul i Bahamontes atacaven des de bon començament i Walkowiak, despenjat, serrava les dents i resistia durant hores per perdre el menor temps possible. En les etapes planes, les seleccions més potents provaven de sorprendre’l i el feien treballar fins l’extenuació i en les dues contrarellotge va arribar a la meta al límit de les forces; pensem que llavors les contrarellotge podien arribar prop dels vuitanta quilòmetres. Walkowiak va poder resistir i va guanyar aquell Tour amb una mica més d’un minut d’avantatge sobre Gilbert Bauvin que havia format part de la primera de les escapades. Bahamontes va quedar en quarta posició a uns 10 minuts.


Ningú va reconèixer l’esforç i el patiment de Walkowiak. Que un corredor de tercera categoria guanyés era decebedor per a la història del Tour i el nom de Walkowiak va passar a l’argot ciclista com a sinònim de quelcom denigrant: “ una escapada a la Walkowiak”, és una fuga de corredors de segona fila que aprofiten l’encantament dels favorits i “ un Tour a la Walkowiak” seria un Tour sense grans noms. L’estigma del seu triomf li va amargar la vida personal i professional. Va retirar-se aviat i es va treure la llicència de corredor amateur per poder participar en curses locals. Mai més va parlar en públic, fins que 40 anys més tard, davant d’una càmera i amb les llàgrimes als ulls, va dir que hauria desitjat no haver guanyat mai aquell Tour de l’any 1956.


Era costum, que després del Tour, els 10 primers classificats i els guanyadors d’etapa, es guanyessin uns dinerons fent el que s’anomenava curses-critèriums en circuits urbans. Aquell any se’n va fer un a Montjuic i com a bon aficionat al ciclisme que era i encara sóc, vaig anar-hi. No podia mancar-hi el guanyador que per cert ve fer un paper gota lluït. Va ser vencedor de la cursa un belga prou conegut: Stan Ockers i va quedar en segona posició en Miquel Poblet.

diumenge, 11 de juliol de 2010

El dia després





Una llarga caminada puc ben assegurar que no ho fou. Arribarem a Barcelona tot just passades les 5 de la tarda. El bus va desembarcar-nos al carrer Pau Claris i ens disposarem per anar a trobar els companys i companyes d’ICV, a la cantonada Passeig de Gràcia-Rosselló. Ni de bon tros hi arribarem. Enfilem Pau Claris amunt i tombem a mà esquerra, agafem el carrer d’Aragó per anar a trobar el Passeig de Gràcia. Una veritable mur humà ens atura. Ja no només la part central del Passeig, també els laterals es trobem plens de gom a gom. No podem tirar endavant i com si d’un placatge de rugby es tractés quedem “immobilitzats” per espai proper a les tres hores. Ni un pas en cap direcció, la vista només permet veure banderes, senyeres i pancartes en totes direccions. Gent i més gent, Passeig amunt i avall. Els serveis de megafonia demanen que la gent desocupi la part central per permetre el pas de la capçalera de la “manifa”. Però, on encabir aquestes persones si les calçades laterals també vessen de gent? En un acte de responsabilitat, els que ens trobem als laterals ens estrenyem encara més – no entenc com fou possible – i això permet que algunes persones abandonin la part central.Queda un estret pas entre dues parets que permet avançar la capçalera, però que impossibilita estendre la pancarta del tot. Mica en mica la manifestació avança fins arribar a la confluència amb la Gran Via;nosaltres, aturats, la “veiem” passar. Ens entretenim llegint les pancartes, algunes francament curioses. Una, i no precisament petita, porta una llegenda prou expressiva: “ Ja en tenim els collons plens”. D’altres fan referència a la dignitat que es mereix Catalunya, més enllà en podem llegir una que diu “ UE 27 estats + Catalunya =28. Múltiples mencions a l’espoli fiscal, però per damunt de tot el concepte Independència, el dret a decidir i l’afirmació de Som una Nació. Independència, aquest mot no tan sols va ser el més visualitzat, sinó també el que amb més fermesa i constància vam poder escoltar. A quarts de nou, comencem a poder fer algunes passes Passeig avall, fins trobar-nos a la cruïlla amb el carrer Casp. Llavors ens cal girar a l’esquerra i agafar Pau Claris per anar a cercar l’autobús. Fem un bon tirada amb una certa comoditat, encara que la vorera va plena de gent que ja ha deixat la “mani”. Però aquí no fineix “l’aventura”. Per la Gran Via encara hi desfilen milers de persones, que malgrat haver-se dissolt la capçalera, volen acabar l’itinerari previst fins la plaça de Tetuán. Ens trobem no més lluny de tres-cents metres de l’autobús, però travessar la Gran Via és una empresa impossible i hem d’esperar fins pocs minuts abans de les 10 per poder-la traspassar. Quatre hores llargues per fer una caminada que calculem no deu atènyer els quatre quilòmetres. I no som els darrers en arribar al punt de tornada. Prop de la mitjanit, arribem a Sant Feliu. La “tropa”, cansada però satisfeta, en Cesc, la Sònia i la Sara cap a Santa Cristina i nosaltres dos, la Joana i jo amb en Martí, que ha demanat per quedar-se a dormir a casa. La menuda Sara s’ha adormit tot just pujar a l’autobús i en Martí també ha fet una becaina. Els més grans, la Joana i jo, hem resistit i tots hem coincidit en que no hem passat excessiva calor. Potser perquè hi hem anat pensant que suaríem de debò la cansalada.


La ciutadania s’ha expressat, ha proclamat el disgust que sent respecte del tracte que ha rebut de part del TC. Ho hem fet, com cal, amb responsabilitat i amb un civisme que ens caracteritza. Ahir no va ser una diada dels partits polítics, que van passa pràcticament desapercebuts, i és bo que així fos. L’èxit de la convocatòria cal donar-la a la societat civil que acudir a la crida d’una entitat, recolzada després per desenes d’altres. Gosaria assegurar que si el pregó l’haguessin fet els partits polítics, la concurrència ni de lluny s’hauria paregut a la que hi va haver. Families senceres –com la nostra – i des de sensibilitats polítiques ben diferents van palesar el malestar que hi ha a la societat catalana. Ahir vaig poder constatar – amb diferents gradacions – que van des de l’enuig, el malestar, l’emprenyamenta, el cabreig... que el poble català ha dit que ja n’hi ha prou de sentir-se menystingut i maltractat.

Les catalanes i els catalans que lliurament han volgut han complert amb el seu deure. Ara és l’hora dels polítics. Quelcom d’important s’ha trencat entre Catalunya i la resta d’Espanya i són els nostres elegits els que han de suturar aquesta ferida. Els d’ací i els d’allà. És el moment en que cal fer política amb majúscules per normalitzar una situació que ahir va portar a centenars de milers de persones a manifestar-se pacíficament. Que en prenguin nota i que valorin que estem parlant de solucions polítiques. No n’hi ha d’altre mena, donat que el conflicte – compte amb negar-lo o minimitzar-lo – és de naturalesa política. Aquesta crisi de les relacions Catalunya amb Espanya, seria un error valorar-la sense tenir en compte la realitat laboral, econòmica i social que estem patint. La falta de treball, el temor a perdre la feina els que en tenen, les penúries econòmiques que cada dia afecten a més famílies, el desànim i en definitiva la malfiança en el futur, són factors que poden afegir-se a la crisi institucional i que poden incrementar la pèrdua de credibilitat en la democràcia. Llavors, el que ahir fou una demostració de civisme i d’exercici democràtic de la sobirania popular, podria esdevenir en una crisi social que podria expressar-se per altres camins, gota desitjables. El proper divendres- plenari especial del Parlament per fer la valoració de la “mani”- tindrem l’oportunitat de conèixer si el poble de Catalunya ha sigut escoltat i si en base a la unitat de la majoria de les forces polítiques, es prenen les mesures necessàries per donar resposta al desassossec que ens tenalla, amb independència de l’actitud que prenguin els partits estatals. Si hi ha voluntat, el camí tot i ser llarg i farcit d’entrebancs no tindrà retorn. Catalunya, tard o d’hora serà el que els que hi vivim desitgem. Els nostres representants tenen el deure – que el poble ahir va encomanar-lis – de defensar des de la perspectiva democràtica i pacífica, els drets que ens pertoquen. Endemés, ara tenen l’oportunitat de recuperar la credibilitat en la política i amb ells mateixos. En front del menyspreu, de la desconfiança i de la supèrbia d’una part de la resta de l’Estat – no de tots els castellans, tinguem cura- només la unitat ens farà forts. Després, quan hàgim aconseguit el que ens correspon, ja ens “barallarem” per escollir les persones que han d’administrar-nos.


Avui, els de casa, ens hem llevat amb un altra ànim. Potser ahir vam rebre una dosi, no sé si dir-ne d’optimisme, que ens permet veure les coses d’una altra manera. Ens sentim millor amb nosaltres mateixos, sanament satisfets d’haver acomplit el que nosaltres pensem era el nostre deure. El senyor Carles Arbó, deia l’altra dia en un article d’opinió publicat en el Diari de Girona, que calia recuperar els vells somnis i les velles il•lusions.No anava gota errat l’articulista.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Ja n'hi ha prou!! Cap a la "mani".





Aigua a dojo per suportar la sed, calçats i abillats com cal per millor resistir la que esperem sigui una llarga caminada, la “tropa” de casa al complet, estem a punt per anar a Barcelona a la “mani”.

És una qüestió de dignitat personal i alhora de poble, mostrar el nostre enuig pel tracte que hem rebut. En el transcurs de quasi tres centúries, se’ns ha volgut esborrar el nostre sentiment de pertinença a una història i a una cultura forjada al llarg dels segles. En ocasions, fins i tot amb la força de les armes i la darrera vegada no fa masses anys, fins al punt que encara bona part de nosaltres la recordem, encara que només sigui des de la perspectiva d’una postguerra carregada de pors. Certament que la paüra va estendre’s arreu del nostre país- som humans i no cal estranyar-se’n- però també vam saber conservar la nostra dignitat. Ni amb la violència van aconseguir ofegar les ànsies i anhels de tot un poble.

Recobrada la democràcia i amb la fonamentada esperança de veure que ens serien retornats els nostres drets – no endebades el poble català va meritar aquesta justícia siguent capdavanter en la recuperació de la democràcia – ens trobem davant d’una realitat del tot diferent. Catalunya és maltractada i menystinguda cada dia més i la sentència del TC, avala aquesta asseveració. Un veredicte que no s’ha emès des de postulats jurídics, ans el contrari, s’ha redactat en base a consideracions polítiques partidistes. Interessos político-econòmics ben allunyats dels principis democràtics volen perpetuar una situació d’injustícia que no podem acceptar.

Els ciutadans/nes de Catalunya som acusats de ser unes persones insolidàries, egoistes, en disposició d’arrabassar tot el que puguem de l’esforç d’altri. Se’ns presenta com a persones malignes, detestables i per tant també sospitoses de qualsevulla malvestat. Aquests discurs vergonyós, intencionat i el que és més greu fals- bé prou ho saben els mitjans de comunicació que el practiquen – vol justificar una situació que no podem admetre, que atempta contra la dignitat de la persona.

Ben segur que aquesta tarda, ens aplegarem multitud de persones amb diferents sensibilitats polítiques, inclús homes i dones que mai han estat interessats en els afers públics. Sortirem al carrer, exercint el dret constitucional a manifestar públicament que exigim ser respectats en el nostre honor personal i també en defensa d’una nació que ha estat i és encara avui discriminada. Ho farem amb el cap alt, amb la convicció-no de ser millor que els altres-però si amb la determinació d’acabar amb una situació injusta. Hi ha moments en la història dels pobles en els que cal dir prou i avui n’és un. Per dignitat, convicció i també pel deure que tenim com a ciutadans, la “tropa” anirà avui a la “mani”, i sense preguntar-se que passarà a partir de demà. D’això, en tot cas, en parlarem el “dia després”.

dissabte, 3 de juliol de 2010

ICV de Sant Feliu valora la sentència del Tribunal Constitucional


Comunicat de l’agrupació local d’IC-V






L’agrupació local d’Iniciativa per Catalunya Verds vol mostrar, amb aquest comunicat, l’absolut rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional, en relació a l’Estatut de Catalunya i defensar la plena constitucionalitat del redactat d’aquesta Llei fonamental pel poble de Catalunya. Es tracta d’una resolució emesa per un tribunal que, per diferents raons, ha perdut bona part de la legitimitat imprescindible per emetre un dictamen que afecta tot un poble, i que alhora ha menystingut l’oportunitat de mostrar-nos la seva exemplaritat democràtica respectant el que la ciutadania catalana havia lliurament decidit.


L’Estatut, un acord polític entre Catalunya i l’Estat espanyol, ha quedat desnaturalitzat amb la decisió que han pres unes persones, que haurien de ser el paradigma dels valors democràtics i que s’obliden d’aquestes virtuts quan de Catalunya es tracta. Una Llei que ha passat pels sedassos corresponents - el Parlament de Catalunya, el vist i plau de les Corts Generals i l’expressió sobirana via referèndum del poble català - hauria d’haver estat plenament acceptada pel TC i és per aquest motiu que reclamem el desenvolupament íntegre del text estatutari.


Hem de tenir dret a l’autodeterminació per poder definir clarament el destí de la nostra nació, amb total autonomia, sense la intervenció de ningú. Catalunya ha de poder crear les condicions polítiques que li assegurin la sobirania. Ens pertoca el dret de poder executar, des de la relació federal amb d’altres nacions fins a la plena sobirania, si així ho decidim democràticament les persones que vivim a Catalunya. Sense exclusions de cap mena, és un dret que hem d’exercir tant les persones nascudes aquí com les vingudes d’altres indrets.


ICV dóna suport a la crida unitària per expressar la nostra disconformitat amb la sentència. En aquest sentit demanem que la ciutadania es sumi a la manifestació prevista pel proper dia 10, convocada per les entitats ciutadanes, i recolzada per la majoria dels partits polítics sota els lemes SOM UNA NACIÓ i TENIM EL DRET A DECIDIR.

El futbol és un esport injust i és bo que així sigui




El gol vàlid no concedit a Anglaterra en el seu matx contra Alemanya i l’atorgat en fora de joc a l’Argentina en el partit contra un equip que ara no recordo, han reobert el debat sobre la conveniència o no de servir-se dels avenços tècnics en el món del futbol, el que podríem anomenar l’arbitratge vídeo.

Potser si que podríem determinar si la pilota ha entrat del tot, si el jugador es trobava en posició indeguda a l’hora de xutar, si un dels esportistes simulava una lesió per perdre o guanyar temps....Inclús es podria arribar a “llegir” en els llavis del futbolista l’insult a l’adversari o la manca del respecte cap el àrbitre. Els que defensen la introducció dels nous mitjans tècnics, aporten entre d’altres, l’argument que aquesta mesura ajudaria l’àrbitre en les decisions que caldria prendre i també he sentit parlar de la conveniència d’eradicar l’error del futbol, si tenim en compte la quantitat de diners que s’hi juguen.

Sóc del parer que seria una equivocació canviar les regles. Amb quins mitjans tècnics i financers es comptaria? En quines competicions i en quines divisions? En quantes ocasions s’autoritzaria a aturar el matx: tres, quatre? Caldria posar-hi un límit, altrament els partits perdrien el ritme i l’espectacle televisual que és el futbol no suporta els temps morts. Quan l’àrbitre tingues algun dubte? Només per als partits “importants”? I, en aquesta cas, qui tindria la capacitat de decidir?

Però penso que hi ha raons de més pes que les de caràcter tècnic. L’àrbitre és un ésser humà que hauria de tenir el dret a decidir i per tant també a equivocar-se. Suprimir-lo, encara que només fos parcialment per una màquina, seria privar-nos de les emocions fortes i imprescindibles a la dramatúrgia de l’espectacle. La tristesa d’una banda i l’alegria a l’altra, en funció de les errades del “papu negre”, sigui dit amb tot el respecte.

Ben segur que el futbol és un esport en ocasions injust, en el que força sovint guanya el que menys s’ho mereix, ja sigui per qüestions de l’atzar o pels desencerts arbitrals. Voler fer-lo just- el concepte de justícia em sembla agosarat parlant d’esport- seria una equivocació. L’errada és part important de la naturalesa del joc, com també ho és l’atzar o la sort. Si el joc no te dret a l’error deixa de ser un joc per passar a ser simplement una operació aritmètica. L’èxit del futbol rau en les equivocacions, i “refredar-lo emocionalment” no li faria cap favor.

I el més important de tot. L’aplicació de les tècniques visuals ens deixarien orfes i no podríem discutir de si era o no penalti, falta, fora de joc...i sempre per no posar-se d’acord, que en això s’hi troba la veritable “salseta”.