diumenge, 11 de juliol de 2010

El dia després





Una llarga caminada puc ben assegurar que no ho fou. Arribarem a Barcelona tot just passades les 5 de la tarda. El bus va desembarcar-nos al carrer Pau Claris i ens disposarem per anar a trobar els companys i companyes d’ICV, a la cantonada Passeig de Gràcia-Rosselló. Ni de bon tros hi arribarem. Enfilem Pau Claris amunt i tombem a mà esquerra, agafem el carrer d’Aragó per anar a trobar el Passeig de Gràcia. Una veritable mur humà ens atura. Ja no només la part central del Passeig, també els laterals es trobem plens de gom a gom. No podem tirar endavant i com si d’un placatge de rugby es tractés quedem “immobilitzats” per espai proper a les tres hores. Ni un pas en cap direcció, la vista només permet veure banderes, senyeres i pancartes en totes direccions. Gent i més gent, Passeig amunt i avall. Els serveis de megafonia demanen que la gent desocupi la part central per permetre el pas de la capçalera de la “manifa”. Però, on encabir aquestes persones si les calçades laterals també vessen de gent? En un acte de responsabilitat, els que ens trobem als laterals ens estrenyem encara més – no entenc com fou possible – i això permet que algunes persones abandonin la part central.Queda un estret pas entre dues parets que permet avançar la capçalera, però que impossibilita estendre la pancarta del tot. Mica en mica la manifestació avança fins arribar a la confluència amb la Gran Via;nosaltres, aturats, la “veiem” passar. Ens entretenim llegint les pancartes, algunes francament curioses. Una, i no precisament petita, porta una llegenda prou expressiva: “ Ja en tenim els collons plens”. D’altres fan referència a la dignitat que es mereix Catalunya, més enllà en podem llegir una que diu “ UE 27 estats + Catalunya =28. Múltiples mencions a l’espoli fiscal, però per damunt de tot el concepte Independència, el dret a decidir i l’afirmació de Som una Nació. Independència, aquest mot no tan sols va ser el més visualitzat, sinó també el que amb més fermesa i constància vam poder escoltar. A quarts de nou, comencem a poder fer algunes passes Passeig avall, fins trobar-nos a la cruïlla amb el carrer Casp. Llavors ens cal girar a l’esquerra i agafar Pau Claris per anar a cercar l’autobús. Fem un bon tirada amb una certa comoditat, encara que la vorera va plena de gent que ja ha deixat la “mani”. Però aquí no fineix “l’aventura”. Per la Gran Via encara hi desfilen milers de persones, que malgrat haver-se dissolt la capçalera, volen acabar l’itinerari previst fins la plaça de Tetuán. Ens trobem no més lluny de tres-cents metres de l’autobús, però travessar la Gran Via és una empresa impossible i hem d’esperar fins pocs minuts abans de les 10 per poder-la traspassar. Quatre hores llargues per fer una caminada que calculem no deu atènyer els quatre quilòmetres. I no som els darrers en arribar al punt de tornada. Prop de la mitjanit, arribem a Sant Feliu. La “tropa”, cansada però satisfeta, en Cesc, la Sònia i la Sara cap a Santa Cristina i nosaltres dos, la Joana i jo amb en Martí, que ha demanat per quedar-se a dormir a casa. La menuda Sara s’ha adormit tot just pujar a l’autobús i en Martí també ha fet una becaina. Els més grans, la Joana i jo, hem resistit i tots hem coincidit en que no hem passat excessiva calor. Potser perquè hi hem anat pensant que suaríem de debò la cansalada.


La ciutadania s’ha expressat, ha proclamat el disgust que sent respecte del tracte que ha rebut de part del TC. Ho hem fet, com cal, amb responsabilitat i amb un civisme que ens caracteritza. Ahir no va ser una diada dels partits polítics, que van passa pràcticament desapercebuts, i és bo que així fos. L’èxit de la convocatòria cal donar-la a la societat civil que acudir a la crida d’una entitat, recolzada després per desenes d’altres. Gosaria assegurar que si el pregó l’haguessin fet els partits polítics, la concurrència ni de lluny s’hauria paregut a la que hi va haver. Families senceres –com la nostra – i des de sensibilitats polítiques ben diferents van palesar el malestar que hi ha a la societat catalana. Ahir vaig poder constatar – amb diferents gradacions – que van des de l’enuig, el malestar, l’emprenyamenta, el cabreig... que el poble català ha dit que ja n’hi ha prou de sentir-se menystingut i maltractat.

Les catalanes i els catalans que lliurament han volgut han complert amb el seu deure. Ara és l’hora dels polítics. Quelcom d’important s’ha trencat entre Catalunya i la resta d’Espanya i són els nostres elegits els que han de suturar aquesta ferida. Els d’ací i els d’allà. És el moment en que cal fer política amb majúscules per normalitzar una situació que ahir va portar a centenars de milers de persones a manifestar-se pacíficament. Que en prenguin nota i que valorin que estem parlant de solucions polítiques. No n’hi ha d’altre mena, donat que el conflicte – compte amb negar-lo o minimitzar-lo – és de naturalesa política. Aquesta crisi de les relacions Catalunya amb Espanya, seria un error valorar-la sense tenir en compte la realitat laboral, econòmica i social que estem patint. La falta de treball, el temor a perdre la feina els que en tenen, les penúries econòmiques que cada dia afecten a més famílies, el desànim i en definitiva la malfiança en el futur, són factors que poden afegir-se a la crisi institucional i que poden incrementar la pèrdua de credibilitat en la democràcia. Llavors, el que ahir fou una demostració de civisme i d’exercici democràtic de la sobirania popular, podria esdevenir en una crisi social que podria expressar-se per altres camins, gota desitjables. El proper divendres- plenari especial del Parlament per fer la valoració de la “mani”- tindrem l’oportunitat de conèixer si el poble de Catalunya ha sigut escoltat i si en base a la unitat de la majoria de les forces polítiques, es prenen les mesures necessàries per donar resposta al desassossec que ens tenalla, amb independència de l’actitud que prenguin els partits estatals. Si hi ha voluntat, el camí tot i ser llarg i farcit d’entrebancs no tindrà retorn. Catalunya, tard o d’hora serà el que els que hi vivim desitgem. Els nostres representants tenen el deure – que el poble ahir va encomanar-lis – de defensar des de la perspectiva democràtica i pacífica, els drets que ens pertoquen. Endemés, ara tenen l’oportunitat de recuperar la credibilitat en la política i amb ells mateixos. En front del menyspreu, de la desconfiança i de la supèrbia d’una part de la resta de l’Estat – no de tots els castellans, tinguem cura- només la unitat ens farà forts. Després, quan hàgim aconseguit el que ens correspon, ja ens “barallarem” per escollir les persones que han d’administrar-nos.


Avui, els de casa, ens hem llevat amb un altra ànim. Potser ahir vam rebre una dosi, no sé si dir-ne d’optimisme, que ens permet veure les coses d’una altra manera. Ens sentim millor amb nosaltres mateixos, sanament satisfets d’haver acomplit el que nosaltres pensem era el nostre deure. El senyor Carles Arbó, deia l’altra dia en un article d’opinió publicat en el Diari de Girona, que calia recuperar els vells somnis i les velles il•lusions.No anava gota errat l’articulista.