diumenge, 25 de juliol de 2010

En memòria de Joan Comorera i Soler




Del 19 al 23 de la setmana passada, la Fundació Nous Horitzons, ha organitzat la primera edició de la “Setmana de la Memòria Democràtica i del PSUC”, tot coincidint amb el 74è aniversari del Partit Socialista Unificat de Catalunya.De dilluns a divendres, s’han celebrat diferents actes dedicats a la nostra memòria amb els que s’ha volgut homenatjar el nostre llegat polític i a les persones que van contribuir a escriure la nostra història.

Dijous passat va presentar-se en el nou local d’ICV a Barcelona el web dedicat a la figura de Joan Comorera i Solé el que fou primer secretari general del PSUC, un dels grans líders polítics catalans del segle XX.

Joan Comorera i Solé nat a Cervera l’any 1894, fou, en primer lloc, un republicà catalanista, un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l’autogovern de Catalunya. Exiliat a Buenos Aires ( 1919-1931) va retornar a Catalunya després de proclamada la Segona República i va implicar-se en la direcció de la Unió Socialista de Catalunya. Elegit diputat del primer Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat de Catalunya, va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes catalans que va acabar amb la fundació –aquesta setmana ha fet 74 anys- del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Aquesta formació conseqüència de l’acord entre la secció catalana del PSOE, el Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Comunista de Catalunya, del qual ve ser-ne el primer secretari general en Joan Comorera, va tenir un paper fonamental en la defensa de la legalitat durant els tres anys de lluita contra el feixisme que va durar la guerra. Comorera, va entendre, millor que ningú, el gran perill que corria la República i també Catalunya davant la sublevació militar i feixista de l’any 1936. És seva la consigna política “guanyem la guerra per damunt de tot i abans de res”.

Perduda la guerra, des de l’exili a Mèxic, va defensar la pervivència del PSUC com a partit nacional català. El juny de 1939 i en gran part mercès a la seva feina, el PSU va ser reconegut com a Secció Catalana de la Internacional Comunista. Per primera i única vegada es va trencar la norma d’un estat un sol partit comunista. El reconeixement que va fer la Tercera Internacional del fet diferencial català no va ser ben acceptada per bona part dels dirigents del Komintern i menys encara pel Buró Polític del PCE. Començà el procés de bolxevitxació i la transformació del PSUC com a partit dels comunistes catalans. La defensa de la independència del PSU, el va portar a la confrontació amb la direcció del Partit Comunista d’Espanya, fins a la crisi política interna que va experimentar el PSUC l’any 1949, que va acabar amb l’expulsió de Comorera i altres companys del partit, acusats de nacionalistes petits-burgesos.

L’any 1951 va tornar a Catalunya i va aconseguir viure durant tres anys en la clandestinitat, publicant amb l’ajuda de la seva companya el diari Treball. Detingut per la policia l’any 1954 fou condemnat a trenta anys de presó i a resultes d’una bronconeumònia va morir al penal de Burgos el dia 7 de maig de l’any 1958.

De la generació política catalana republicana Joan Comorera és encara avui el gran desconegut. El silenci d’alguns i maltractat per d’altres ha esdevingut un mite per a molts. En un país en el que només la dreta ha donat polítics de talla, Joan Comorera, és l’excepció des de la vessant de l’esquerra. L’acte de dijous passat, ajudarà sens dubte a millor conèixer la figura d’una persona excepcional que no va donar una resposta única i simplista a la relació entre guerra i revolució.

En record del pare vaig anar a Barcelona a la presentació. Comorera i el pare van conrear una bona amistat a Mèxic a principis dels anys 40. Al pare li havia sentit dir en més d’una ocasió que la recuperació de la figura política i també personal d’en Joan Comorera, era un deute pendent que tenia el PSUC i ben segur que hauria acudit a la presentació. Malauradament la reconeixença ha arribat massa tard, no només pel pare. També per a moltes persones que per mor de l’edat no van poder assistir a l’acte tot i que vaig poder veure encara persones d’edat avançada, que acompanyades pels seus néts, varen enriquir amb els comentaris que van fer en una trobada francament emotiva.


Els fets del 6 d’octubre de l’any 1934, amb la proclamació de l’Estat Català per part del President Lluis Companys, van tenir com a conseqüència l’empresonament dels components del govern de la Generalitat, entre ells en Joan Comorera, que fou tancat en el penal del Puerto de Santa Maria. Un dels llibres més estimats entre els que tenim a casa–és clar, que els llibres poden ser estimats – és el que va escriure en Joan Comorera a la presó. De títol l’Avi, és la història d’un bon Avi que acompanya els seus néts- la Nuri i en Jordi – a l’escola. Amb un magnífic pròleg d’en Ventura i Gassol- també empresonat pel mateix “delicte”- i amb uns boniques il•lustracions de l’Antoni Utrillo, el bon Avi mitjançant els contes que els explica, procura ensenyar-lis els valors de la democràcia, la justícia, la llibertat,la solidaritat...Mai vaig preguntar-li al pare, perquè va escollir el nom de Nuri, per a la seva néta. Vull pensar que ho va fer en record d’una amistat que va tenir amb en Joan Comorera, compartint temps difícils a l’exili de Mèxic.