dissabte, 17 de juliol de 2010

Roger Walkowiak: ojalà no hagués guanyat mai el Tour





Pronostiquen els entesos, que el Tour d’enguany, a hores d’ara ja només és cosa de dos: el luxemburguès Schleck i l’espanyol Contador. Armstrong després de l’etapa de dimarts passat en la que va perdre la ratlla d’onze minuts respecte dels favorits i l’australià Cadell Evans també despenjat de les primeres posicions, certament queden eliminats per pujar al pòdium. Poden buscar- i segur que ho intentaran- guanyar alguna de les etapes que resten, per salvar el prestigi personal i també per aportar alguns dinerons en benefici dels seus companys d’equip. No estaria malament – quedi clar que no tinc res en contra de Contador – que desprès de tants anys un luxemburguès guanyés la “ grande boucle”. Cal remuntar-se a l’any 1958, quan Charly Gaul, el darrer corredor d’aquesta nacionalitat, va acabar la ronda amb el mallot groc de líder. Bahamontes i Gaul, són, al meu entendre, els dos millors escaladors de la història del ciclisme. “ El Águila de Toledo” i “l’Àngel de les Neus “, a l’hora que la carretera s’enfilava no hi havia qui els pogués seguir. Eren dos ciclistes del tot diferents. Bahamontes “marxava” de primera amb la calor i pel contrari en Gaul es sentia millor amb la fred. Per aquest motiu, el luxemburguès va lluir millor en el Giro – que si no vaig errat va guanyar en tres ocasions- que no pas en el Tour.


Discrepo del pronòstic que fan els especialistes. Queda molt Tour per endavant i etapes de muntanya que poden donar un tomb a la classificació. Si bé ja s’han passat els Alps, a partir de dilluns, dimecres ( dimarts és jornada de descans) i dijous, els routiers se les hauran de veure amb els Pirineus. Dilluns l’arribada és a només 4 quilòmetres d’un port de 1ª, 3 Domaines i dimecres comença el plat fort: Bagneres de Luchon –Pau. Peyresourde, Aspin, Tourmalet i Aubisque esperen els ciclistes, que els caldrà tenir ben subjectat el peus als pedals, estrènyer les dents i donar el millor de si mateixos. El dijous l’etapa que pot ser decisiva, Pau – Tourmalet, amb la meta dalt del mític port. Penso que Menxov, Van den Broeck, Samuel Sánchez i els mateixos Basso ( el darrer vencedor del Giro ) i Vinoukurov tot i trobar-se aquests dos últims més allunyats del lideratge no han dit la darrera paraula. Cal considerar-los com veritables “outsiders” a pujar al podi.


Del Tour se’n expliquen de tots els colors. Gestes quasi impossibles, proeses i episodis de tota mena. Gosaria dir que en alguns d’aquests fets és molt possible que hi hagi “més pa que formatge”. No hi fa res, és l’èpica del ciclisme i ja em sembla bé. En podria relatar un munt, però no és per aquest camí que vull anar. Ans el contrari, voldria remembrar una victòria que, en definitiva, va esdevenir en una gran frustració. Un cas únic en la història del Tour.


Roger Walkowiak- que aquest és el nom del nostre heroi- era fill d’emigrants polonesos i ja havia guanyat algunes curses de relativa importància, quan l’any 1956 va ser un dels components de l’equip regional francès de la selecció Nord-Est-Centre. Llavors es corria per seleccions nacionals- equips representant a Espanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda...No com ara, que els ciclistes hi participen sota marques comercials. França a banda de la selecció nacional tenia el dret de concórrer amb equips regionals. Els ciclistes d’aquestes seleccions pel fet de no haver sigut inclosos en la selecció nacional, eren els pitjors enemics de l’equip nacional francès.


¡Aquell any no hi varen ser els dominadors de les darreres edicions: Coppi, Bartali, Bobet, Kubler, Geminiani, Magni...Anquetil encara no havia aparegut, fins l’any següent, quan va encadenar cinc victòries consecutives. Els pronòstics apuntaven cap els escaladors com Gaul, Bahamontes o Nencini. A l’etapa Lorient-Angers- la vuitava- un grup de 31 corredors de tercera fila van arribar amb quasi vint minuts d’avantatge. Walkoviak va ser-ne un. L’endemà aprofitant-se una altra vegada del “marcatge” que es feien els favorits, va afegir-se a una altra escapada que li va permetre sumar 10 minuts més. Ja tenia el mallot groc amb una diferència de mitja hora respecte dels “preferits”. A partir d’aquell moment Walkowiak va patir un veritable calvari. Quasi ningú hauria apostat per aquell nouvingut, del que ningú o molts pocs n’havien sentit parlar. Els periodistes escrivien que duraria ben poc i no dissimulaven les ganes que tenien que un altre ciclista amb més prestigi ocupés el seu lloc. A les etapes de muntanya Gaul i Bahamontes atacaven des de bon començament i Walkowiak, despenjat, serrava les dents i resistia durant hores per perdre el menor temps possible. En les etapes planes, les seleccions més potents provaven de sorprendre’l i el feien treballar fins l’extenuació i en les dues contrarellotge va arribar a la meta al límit de les forces; pensem que llavors les contrarellotge podien arribar prop dels vuitanta quilòmetres. Walkowiak va poder resistir i va guanyar aquell Tour amb una mica més d’un minut d’avantatge sobre Gilbert Bauvin que havia format part de la primera de les escapades. Bahamontes va quedar en quarta posició a uns 10 minuts.


Ningú va reconèixer l’esforç i el patiment de Walkowiak. Que un corredor de tercera categoria guanyés era decebedor per a la història del Tour i el nom de Walkowiak va passar a l’argot ciclista com a sinònim de quelcom denigrant: “ una escapada a la Walkowiak”, és una fuga de corredors de segona fila que aprofiten l’encantament dels favorits i “ un Tour a la Walkowiak” seria un Tour sense grans noms. L’estigma del seu triomf li va amargar la vida personal i professional. Va retirar-se aviat i es va treure la llicència de corredor amateur per poder participar en curses locals. Mai més va parlar en públic, fins que 40 anys més tard, davant d’una càmera i amb les llàgrimes als ulls, va dir que hauria desitjat no haver guanyat mai aquell Tour de l’any 1956.


Era costum, que després del Tour, els 10 primers classificats i els guanyadors d’etapa, es guanyessin uns dinerons fent el que s’anomenava curses-critèriums en circuits urbans. Aquell any se’n va fer un a Montjuic i com a bon aficionat al ciclisme que era i encara sóc, vaig anar-hi. No podia mancar-hi el guanyador que per cert ve fer un paper gota lluït. Va ser vencedor de la cursa un belga prou conegut: Stan Ockers i va quedar en segona posició en Miquel Poblet.