dissabte, 28 d’agost de 2010

Ciutadans europeus, unim-nos!!




Boaventura de Sousa Santos és doctor en Sociologia del Dret i Catedràtic de les universitats de Coimbra ( Portugal) i de Wisconsin als Estats Units. Director del Centre d’Estudis Socials del centre portuguès i responsable del Centre de Documentació 25 d’abril.( 25 d’abril de 1974 data de la coneguda Revolució dels Clavells que va acabar amb la dictadura salazarista, que des de l’any 1926 tenia segrestats els drets cívics i polítics als ciutadans i ciutadanes d’aquell país).

Na Maria Àngels Comas, bona coneixedora de les qüestions que desperten el meu interès, de tant en tant em fa arribar articles i escrits, cosa que li agraeixo sincerament. El darrer ve signat pel doctor Sousa Santos, de qui m’he permès fer-ne una breu semblança. El text és d’una claredat meridiana i s’hi expressen i plantegen reptes que avui hem d’enfrontar amb tota fermesa, altrament la regressió política i social que pot produir-se pot arrabassar-li a la vella Europa i de retruc a la humanitat entera, drets que han costat molts anys i sacrificis a la classe obrera aconseguir.

Penso que el document ens porta a la reflexió i alhora també a l’acció. Certament des de la modèstia personal- una flor no fa estiu- hem d’aplegar esforços comuns, només així podrem redreçar una situació tan preocupant pel futur més immediat. Una realitat que ja l’estem vivint i cada dia més persones pateixen. Diu la Mª Àngels que és bo que anem llegint articles que ens ajudin a obrir-nos i reflexionar. Jo, que sóc del mateix parer, m’he decidit per editar l’escrit en el blog, pensant que potser serà de l’interés de més d’una de les persones, que tenen l’amabilitat de connectar-se al web.




Ciutadans europeus, uniu-vos!



Els daus han estat tirats, el joc és clar i quan més tard identifiquem les noves regles, més gran serà el cost per als ciutadans europeus. La lluita de classes torna a Europa, i en termes tan nous que els actors socials estan perplexos i paralitzats. La lluita de classes entre el treball i el capital va néixer a Europa i després de molt s anys de confrontació, a voltes violenta, va ser en el vell Continent on aquest afrontament va donar els millors fruits. El capital va consentir la intervenció estatal a canvi de no veure amenaçada la seva prosperitat; els treballadors van renunciar a una veritable societat socialista a canvi d’importants drets socials. Així va sorgir la concertació ( pau) social. Alts nivells de competitivitat d’una banda,mesures de protecció social de l’altra. El model social europeu i l’Estat del benestar sense precedents en la història de la humanitat. Els treballadors i les seves famílies podien fer plans a mig termini ( l’educació dels fills, la compra d’un habitatge, la protecció de la salut...; la pau social!!, el continent amb els nivells més baixos de desigualtats socials.


Tot aquest sistema es troba prop del col•lapse i els resultats són imprevisibles. L’informe que el FMI acaba de publicar sobre l’economia espanyola és una veritable declaració de guerra:la història de les lluites socials, de drets obtinguts amb tantes dificultats, es volen cercenar. A Espanya se li exigeix que retrocedeixi dècades en la seva història, amb la reducció dràstica dels salaris, la destrucció del sistema de pensions, l’eliminació dels drets laborals ( facilitant l’acomiadament i reduint les indemnitzacions ). La mateixa recepta s’imposarà a Portugal, com ja ha esdevingut amb Grècia. Europa és víctima d’una OPA ( Oferta Pública d’Adquisició), hostil per part del Fons Monetari Internacional, preparada pels neoliberals que dominen la Unió Europea, de Merkel a Barroso, amagats i amb l’excusa del FMI per no pagar els costos polítics de la devastació social.

El “sentit comú” neoliberal ens diu que la culpa és de la crisi, que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats i que no hi ha diners per tant de benestar. Una gran falsedat: quan la FAO calcula que amb trenta mil milions de dòlars es resoldria el problema de la fam a tot el món i els governs responen que no hi ha diners per això, com s’explica que, de sobte, hagin sorgit 900 mil milions per salvar el sistema financer europeu? La lluita de classes està tornant sota una nova forma, però amb la mateixa violència que fa cent anys. Aquesta vegada però, és el capital financer el que li declara la guerra a la classe treballadora.

Què es pot fer? Hi haurà resistència, ben segur, però per a ser eficaç, haurà de tenir en compte dos fets nous. En primer lloc, la fragmentació del treball i la societat de consum van posar en crisi els sindicats. Mai com ara els treballadors treballen tant, per satisfer necessitats que els han sigut creades, i mai com ara els treballadors s’identifiquen com a tals. La resistència tindrà el puntal principal en els sindicats, però serà molt fràgil si la lluita no és compartida en peu d’igualtat pels moviments de dones, d’ambientalistes, de consumidors, de defensors dels drets humans, d’immigrants i dels moviments contra el racisme i la xenofòbia. La crisi afecta a tots perquè són treballadors.

En segon lloc, no hi ha economies nacionals a Europa i, per tant, o la resistència és del conjunt de la societat europea o està condemnada al fracàs. Les lluites nacionals seran un blanc fàcil per als que clamen en nom de la governabilitat, al mateix temps que desgovernen. La mobilització sindical i les organitzacions socials de tot Europa hauran d’articular-se per demostrar als governs que l’estabilitat dels mercats no pot construir-se sobre les ruïnes de l’estabilitat dels ciutadans i de les seves famílies. I no estic parlant de socialisme; simplement és la demostració de què o bé la Unió Europea crea les condicions per a què el capital productiu es desvinculi relativament del capital financer, o bé el futur serà el feixisme que haurà de ser combatut per altres mitjans.



Comentaris:


Penso que el relat és prou clar i entenedor, que ens alerta d’un futur preocupant, que representaria un retrocés, amb unes conseqüències socials i polítiques imprevisibles

Dintre de pocs dies – el mes vinent farà dos anys- amb la fallida de Lehman Brothers va iniciar-se el daltabaix econòmic que cada dia afecta a més persones. Llavors, davant la gravetat del fet, tots vam sentir dir per boca del més importants dirigents polítics,que calia prendre mesures a dues bandes. D’un costat per cercar solucions al problema immediat i d’altra banda tots estaven d’acord en que calia trobar les disposicions adients per evitar que en el futur podés tornar-se a produir una pareguda circumstància. Vaig poder sentir d’una refundació del sistema capitalista, de mesures encaminades a controlar el capital financer responsable de la crisi, ens van fins i tot assegurar que els drets socials serien mantinguts i respectats. Paraules que el vent s’ha emportat; els fets han estat ben diferents. Diners o dojo per tapar les vergonyes dels bancs i entitats financeres que continuen repartint-se quantiosos beneficis; entretant la retallada als drets socials tot just acaba de començar. Apujada d’impostos indirectes –IVA l’exemple – quan el frau fiscal és vergonyós i les grans fortunes del nostre país s’escapoleixen- amb el consentiment del Govern- d’ingressar a la caixa comuna ( hisenda), quantitats milionàries que permetrien impulsar inversions públiques amb la conseqüent creació de llocs de treball. El govern Zapatero ha mostrat la seva incapacitat per ajustar el dèficit sobre aquells que tenen més ingressos i que més s’han enriquit de la bombolla immobiliària. Poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, catorze alts càrrecs de Caixa Tarragona, van incrementar-se en un 32% les nòmines i en el darrer any van ingressar un 50% més en concepte de dietes. Notícia llegida ahir mateix a La Vanguardia. És a dir, l’espoli i el robatori no tenen aturador i el que és més greu, aquesta obscenitat és permesa pel govern si tenim en compte que estem parlant d’entitats que haurien d’estar sotmeses al control públic.

El proper dia 29 de setembre tindrem ocasió de mostrar públicament el nostre rebuig a unes polítiques que fan recaure la crisi econòmica sobre aquells que no l’han provocada i sobre els més febles. Podrem manifestar el nostre desacord contra la reforma laboral i exigir al govern de l’Estat que prengui mesures reals contra l’atur i en defensa de la creació de llocs de treball. Aprofitem l’ocasió i no la deixem passar. Es troben en joc principis fonamentals com són els drets socials i polítics. Ens assisteix el dret i també el deure d’exigir alternatives diferents – que hi són – a les que fins ara s’han pres.

Només des de la lluita col•lectiva podrem aconseguir una altra sortida a la crisi. Els sindicats de classe ens ofereixen aquesta ocasió. Acabo, denunciant els atacs que estan rebent els sindicats del nostre país. Els que volen desprestigiar els sindicats tenen un objectiu clar. Desposseir a la classe treballadora i a la majoria de la societat d’una eina imprescindible per defensar els drets adquirits. Siguem crítics quan calgui, amb les organitzacions sindicals, que com qualsevol altre col•lectiu sempre pot ser objecte de millora, però molt de compte amb no fer el joc als que volen desacreditar-los, en ocasions difamant els delegats i delegades sindicals. No sigui, que sense cap mala voluntat, estiguem tirant-nos pedres al nostre propi teulat.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Una escapada a la Vall de la Vansa





Tuixent és un poblet situat a la vessant meridional de la serra del Cadí, a la comarca de l’Alt Urgell. Endinsat a la vall de la Vansa, nom que pren del riu que l’atravessa, aquest vilatge- de tan sols un centenar de persones - és conegut per la seva tradició en la coneixença que tenen els vilatans de les propietats de les herbes remeieres. A mig camí de la carretera que mena de Guardiola de Berguedà a la Seu d’Urgell hi podreu gaudir d’un bon sojorn i de la cordial acollida dels seus estadants.

Hi podreu visitar el Museu de les Trementinaires que ens recorda l’ofici de les dones de la Vall de la Vansa i del mateix Tuixent. La trementina va ser el producte més demanat i, de fet, d’aquí en provindria el nom amb el que eren conegudes aquelles dones. Un producte que elles mateixes elaboraven a partir de les matèries extretes de la resina del pi roig una vegada destil•lada. La pega grega i l’essència d’aiguarràs resultants d’aquesta operació es barrejaven en unes proporcions determinades a la que s’hi afegien de vegades, cera groga, oli d’oliva o sèu d’animal. Així s’elaborava el producte final: la trementina. L’ús més freqüent que es donava a aquest ungüent era en forma de pegat que s’aplicava sobre la zona afectada ja fos pel dolor, els cops, les torçades i altres mals.

Les trementinaires sortien a vendre aquest producte un parell de vegades l’any i la durada del viatge podia ser d’uns dies fins a uns quatre mesos. Anaven sempre aparellades – una de certa edat i l’altra més jove – sempre a peu i carregades amb la trementina que portaven en una mena de cantina. Feien unes rutes fixes que es repetien any rere any i establien vincles amb les cases on s’allotjaven, ja que mai paraven en hostals o fondes. Calia estalviar el possible. Les trementinaires van arribar gairebé a tot el territori català hi comprés l’Alt i el Baix Empordà – al museu s’hi pot veure una fotografia feta a Roses – i quan venien a Sant Feliu feien l’estada a casa dels meus besavis, al carrer de Monticalvari. La meva àvia paterna, l’àvia Maria, era originària d’un poblet, avui pràcticament deshabitat, de nom el Querforadat, emplaçat prop de Tuixent.

Endemés de la trementina, aquelles coratjoses dones que amb el seu esforç ajudaven les economies casolanes, comercialitzaven altres productes com la pega negra, l’oli d’avet i l’oli de ginebró. També traginaven herbes remeieres que només elles coneixien i, en ocasions, també portaven bolets secs. Aquests remeis s’empraven a guarir tan a persones com animals.

Aprofitant que la Sònia, el seu company i els menuts han anat a Jaén a passar uns dies a casa dels familiars d’en Cesc, amb la Joana i la Núria hem fet una escapada a Tuixent.
Ens hem allotjat en un establiment dels que es coneixen com a casa rural, a Can Gabriel.
Només quatre habitacions, amb dret a cuina i un lloc per fer carn a la brasa. Trenta euros dormir i esmorzar. I quin esmorzar!!  I en el cas que no tinguessiu ganes de cuinar per 10 euros l'àpat també hi podreu dinar o sopar.Una parella ben jove regenta el negoci i no són de Tuixent. La Laura és nascuda a Molins de Rei i en Raül a Arenys de Mar. Dues persones la mar d’agradables que han decidit anar-se’n a viure en aquella preciosa vall, sense pretensions de fer-se rics, buscant la pau i el temps que molt sovint no sabem trobar i que tan necessitem.

De dilluns a dimecres, quasi tres dies que hem passat en aquell bonic indret. Anar a comprar, ni el diari, cal acostar-se a una quinzena de quilòmetres, a Gòsol, on hi trobareu el que us faci falta. No hi ha cap botiga, sembla impossible, quan en la majoria dels poblets no hi manquen les carnisseries amb els embotits que s’elaboren ells mateixos, la fleca amb el pa de llenya i tota mena de productes “típics” que només pots trobar en aquell lloc. Amb el museu, el jardí botànic, una petita botiga on hi podreu trobar tota mena d’herbes i tres o quatre cases de turisme rural sembla que ja en tenen suficient per anar fent. Us puc ben assegurar que cada dia la plaça era plena de gom a gom de persones que com nosaltres havien decidit visitar el poble.

Tuixent, Tuixén o Tuixént? D’aquestes tres maneres vaig veure escrit el nom del poblet. No podia anar-me’n sense preguntar. Vaig fer la consulta a la persona que tenia cura de la botiga. A més a més d’herbes tenia a la venda llibres de temes referents a la Vall i vaig pensar que potser em podria aclarir el dubte. No vaig errar-me. La resposta va ser molt ben documentada. Em digué: “ Amb tot el respecte que em mereixen aquests senyors de l’Institut d’Estudis Catalans – que segur saben més coses que jo – haurien de respectar el nom amb el que els naturals del país coneixem i escrivim el poble: Tuixent. Quan sortiu, mireu a mà esquerra i podreu veure una placa a la paret de la casa del costat. És per recordar que hi va néixer una persona i els que varen tenir la idea volgueren quedar be amb tothom i ja sabeu que quan es vol acontentar a tot déu malament rai. Van fer escriure Tuixént. A les darreries dels setanta Tuixent va ajuntar-se amb el poble de Josa del Cadí i ara tenim dues grafies. Ajuntament de Josa i Tuixén que és el nom oficial del municipi i d’altra banda la gent d’aquí escriu Tuixent, que és el nom de tota la vida”.



diumenge, 15 d’agost de 2010

Govern democràtic i legitimitat




La lectura al web infoguixols.cat d’un article que sota el títol “ De la Autoridad “ i que signa “ Mist “ – subscric fil per randa el text de l’escrit – m’acondueix a donar el meu parer sobre la legitimitat del poder democràtic. En certa mesura podria ser un afegit a les reflexions que fa l’autor en el mencionat article.

És legítima tota decisió presa per un govern democràtic? Sens dubte que la primera resposta que se’ns acudiria seria afirmativa, partint del concepte clàssic –aristotèlic - de democràcia, en què la polis era governada amb la participació de tots els ciutadans i les decisions preses per consens. Els membres de l’equip de govern han estat escollits lliurament pel poble en unes eleccions i, per tant, cal considerar-los com a legítims representants de la societat. Tot i així, es pot estar en desacord amb decisions preses per un determinat govern i fins i tot amb el govern en ple. La legitimitat arrela amb l’acceptació del caràcter vinculant d’aquestes decisions encara que l’individu o part de la col•lectivitat és lliure de no estar d’acord amb una determinada llei, però no l’assisteix el dret a desobeir-la.

Actualment es parla cada dia més de la crisi de representativitat democràtica i alguns estudiosos de la matèria – Habermas el més conegut – han elaborat diferents teories sobre la crisi de legitimitat de l’Estat. És innegable que vivim en un Estat de règim democràtic en el que els ciutadans escollim lliurament els nostres representants, però no és menys cert que aquesta democràcia està bastida a mida del capitalisme avançat: el neoliberalisme. Els beneficis són pels mercats – ja no parlem d’empreses – i les pèrdues són assumides pel conjunt de la societat; l’Estat equilibra economia i societat. Els constants canvis de l’economia especulativa propis d’aquest capitalisme globalitzat ens fa viure en una crisi permanent i continuada. La separació entre governants i governats és cada dia més profunda. L’escepticisme i el passotisme van arrelant amb més força en el sí de la societat i la pèrdua de credibilitat en la política i en els polítics, és un fet que ens hauria de fer reflexionar i també preocupar. Minva la confiança vers el sistema polític i aquest fenomen posa en perill la mateixa democràcia. El centralisme es torna cada vegada més asfixiant amb el que això comporta de increment dels mecanismes burocràtics que massa sovint entorpeixen les decisions polítiques, que el ciutadà exigeix amb tot el dret. Tot això provoca que la participació dels ciutadans en la presa de decisions, que la mateixa democràcia hauria de fomentar i facilitar cada dia és més escassa.

En conseqüència, si és precisament la participació de la ciutadania en els processos democràtics el fet que dóna legitimitat a les decisions preses pels nostres governants, potser hauríem de qüestionar-nos si la resposta ha de ser sempre afirmativa. Quan les decisions es prenen sense aquesta intervenció de la sobirania popular i molt sovint les disposicions preses pel govern són lesives pels interessos de la majoria, fins on han de conservar el caràcter vinculant? És lícit prendre mesures per afavorir els interessos d’una minoria que ens ha conduit a una situació de penúria i de dificultats en alguns caos d’extrema necessitat?

Tot apunta a que el model d’Estat del Benestar, tan fortament arrelat a una part del nostre Continent en els darrers anys, ha de ser objecte d’importants transformacions que permetin que el sistema democràtic preservi la legitimitat. Un d’aquests canvis possibles hauria de passar per la descentralització de l’administració i que la fes més eficient. Un continu traspàs de competències cap a d’altres administracions – autonòmica i local – que han de tenir més protagonisme que el que avui disposen. Simplement es tracta que l’administració es torni més propera al ciutadà i, per tant més eficaç. Aquestes mesures, a les que caldria afegir propostes i decisions en benefici de la majoria, no només donarien la legitimitat necessària al govern, també ajudarien a recobrar la confiança i la credibilitat en una de les activitats més útil pel conjunt de la humanitat:la política.

A banda però, de la crisi de representativitat democràtica, de la manca de participació, etc., el que particularment em sembla més preocupant és un creixent traspàs a mans privades d’aspectes d’ordre públic, com suposen la privatització de serveis i empreses públiques. La retallada de salaris, la més que probable modificació dels requisits per accedir a la jubilació, els diners per a l’escola privada quan la pública pateix greus mancances...Però l’exemple més paradigmàtic d’aquesta privatització d’uns serveis públics, en benefici d’interessos privats, és la sanitat. Correm el perill del desmantellament del sistema sanitari públic –el copagament seria la primera mesura – que suposaria, en gran mesura, l’esmicolament del dret a la salut, que és un dels més avançats que tenim a casa nostra.



Aristòtil

dijous, 12 d’agost de 2010

Els ajuntaments cada dia més empobrits. Nova Llei d'hisendes locals.




Els ajuntaments sempre han estat maltractats pel Govern central. Els recursos econòmics han sigut escassos i només mercès a l’activitat immobiliària – plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI....- en aquests darrers anys han gaudit d’una certa capacitat per tirar endavant projectes per a la millora de les ciutats i pobles del nostre país. Fa uns mesos i degut al dèficit de les arques públiques i a les mesures per a la contenció de la despesa, per decret del govern de torn, a partir del proper mes de gener no podran endeutar-se i hauran d’acotar els pressupostos de l’any vinent fins a uns extrems que no els permetrà impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Els diners que disposaran els nostres consistoris just cobriran el que coneixem com a pressupost ordinari, les despeses fixes. Oblidem-nos destinar recursos per a noves inversions, no n’hi hauran. Temps difícils per a les persones que els toqui governar els ajuntaments. Hauran de fer mans i mànigues i ni així se’n sortiran. La crisi del sector de la construcció ha fet minvar de manera molt considerable les entrades de diners a les caixes municipals.

Per acabar-ho d’adobar, degut a un càlcul sobredimensionat per part del Govern central dels ingressos procedents de l’IVA i del IRPF corresponents a l’any 2008, alguns ajuntaments hauran de restituir al ministeri d’Hisenda una fracció d’aquests diners. La quantitat que hauran de retornar els ajuntaments de les comarques gironines i la Diputació en el termini de 5 anys és de 21 milions d’euros. Quasi la meitat – 9 milions – corresponen a la Diputació. El nostre ajuntament haurà de desembutxacar una xifra prou considerable – 519 milions d’euros- , si tenim en compte la penúria econòmica que ve patint des de fa tres anys. Un entrebanc més a l’hora de confeccionar el pressupost de l’any vinent.


Són mantes les vegades que he parlat i denunciat el tracte del tot injust que reben els ajuntaments. Es calcula que un de cada tres euros que gasten els ajuntaments, es destina a donar serveis que no són de competència municipal, és a dir, prestacions que haurien de ser ateses per les altres administracions, ja sigui l’autonòmica o el govern central. Si be és cert el dèficit públic que te el país, en cap cas és atribuïble als ajuntaments que no arriba al 2% del deute total. L’administració local ve participant amb no més d’un 12-13 per cent de la riquesa que genera el país, quan en els estats europeus semblants al nostre no baixa d’un 25%. És arbitrari fer passar a tots els ajuntaments pel mateix sedàs. El decret que els prohibeix endeutar-se s’hauria d’aplicar només en els casos que fos necessari. Mesures que ja s’empren quan la Sindicatura de Comptes ho decideix. Em consta que el nostre ajuntament disposa d’una situació econòmica prou sanejada, que hauria de permetre a les persones que hauran de confeccionar el pressupost de l’any vinent i també de les que tinguin el deure d’elaborar els immediats futurs comptables del nostre municipi, d’una capacitat de maniobra que els autoritzés a poder disposar d’uns diners per impulsar noves inversions en benefici del poble.

Els ajuntaments es veuran abocats a fer de mers gestors, quan hauria de ser tot el contrari. Qui millor que els nostres representants municipals per conèixer les veritables necessitats de la població? L’ajuntament és l’administració que te rostre, coneixem el nostre batlle i també a la majoria de regidors i regidores, entrem a la casa de la Vila que és “casa nostra”, hi anem a exposar les nostra queixes, un cop de mà quan n’estem necessitats i, en algunes ocasions – poques val a dir-ho – també tenim una paraula amable per aquella persona que ha fet quelcom en favor de la població. Més competències pels nostres ajuntaments, amb les dotacions econòmiques corresponents per poder atendre millor les persones. Malauradament, i es tracta simplement d’una valoració empírica, fins avui, les polítiques que s’han fet no han afavorit en absolut els nostres ajuntaments. Tot el contrari, una volta de clau més per empobrir-los, per dificultar el treball dels nostres representants, que malgrat els seus bons propòsits, que segur tots els tenen- altra cosa és que siguin del nostre grat – es veuran lligats de peus i mans per les dificultats econòmiques. Quantes vegades no hem escoltat l’expressió: els ajuntaments són les ventafocs de l’administració. Només una nova Llei d’Hisendes locals posaria punt i final a aquesta situació immerescuda que perjudica en primer lloc a la ciutadania.

diumenge, 8 d’agost de 2010

La corrupció i el deute del futbol professional




Que el món del futbol es troba en fallida no és notícia. Ja no només els equips de divisions modestes, també formacions de primera línia no tenen un duro. Per posar un exemple: el València es veu amb l’obligació de mal vendre els seus millor jugadors per poder fer front als deutes que l’escanyen. Més a prop de casa, el Girona no tenia ni per pagar els salaris dels jugadors que no oblidem són treballadors per compte d’una societat mercantil. Curiosament i com per art d’encanteri han aparegut més d’un milió d’euros que, en principi, han aturat la fallida i el “càstig” que aquesta insolvència econòmica comporta: la pèrdua de categoria i el descens a competicions d’inferior rang. Fins a la conversió dels clubs en societats anònimes – si no recordo malament el Barça, Madrid, Bilbao i Osasuna en varen quedar exclosos - els seus dirigents no eren responsables de res. Val a dir que malgrat aquesta mesura, que en teoria havia de garantir la bona administració dels diners, fins avui, que jo sàpiga, a cap president se li han exigit els comptes clars. En algun cas han plegat i aquí pau i després glòria.

Hom podria dir que retribuint als jugadors els salaris pactats, saldant les factures amb els proveïdors i complint amb les despeses pròpies de l’activitat d’una entitat esportiva els dirigents dels clubs de futbol acompleixen llurs deures. Sense oblidar l’obligació que tenen d’administrar els diners amb honestedat i honradesa, cosa que no sempre és així. De casos d’opacitat en el maneig de les virolles –i sóc benèvol en el qualificatiu – en trobaríem un bon nombre. Quants candidats han arribat a la presidència, comprometent-se a posar els comptes en clar i una vegada arribats al càrrec s’han oblidat de la promesa?

El mateix passa a Anglaterra i a Itàlia. Caldria preguntar-se doncs, com és possible, si aparentment és una activitat ruïnosa, aquest afany per accedir a la direcció dels més coneguts i afamats clubs. Una mostra l’hem tinguda amb les darreres eleccions de can Barça. D’una banda la televisió, la publicitat i les apostes, amb la quantitat de diners que s’hi manegen. Seria agosarat pensar que en algunes ocasions, aquest tragí de quantitats milionàries tingués com a objectiu final posar en net diners de dubtosa procedència?. La majoria de persones que en els darrers anys han presidit els clubs de futbol han estat i són en bona mesura encara personatges que provenen del sector immobiliari. Fixem-nos que a Anglaterra, els més coneguts clubs es troben en mans de nous multimilionaris vinguts de l’antiga Unió Soviètica i que se’ls passen cada dos per tres entre ells mateixos. La promoció social que representa presidir una directiva –fins i tot ser-ne un membre – no és de poca importància, ans el contrari, permet la relació amb els més importants prohoms del món del negoci. Participació i no només dels representants dels jugadors en els fitxatges i acords comercials amb dirigents polítics d’algun país, conegut internacionalment per la manca de respecte dels drets humans, quan alhora el club que presideixes s’honora portant a la samarreta la sigla d’un organisme cultural depenent de l’ONU, també ho hem vist.

És innegable que la corrupció ha arribat al món del futbol. La compravenda de partits a la segona divisió – i perquè no també a la primera? – amb intermediaris que compren la voluntat d’algun jugador és un tema que ve de lluny, de fa uns quants anys. Alterar el resultat d’un partit de futbol hauria de ser considerat com un delicte d’estafa pel sistema de les travesses i les apostes i un frau als aficionats. De investigacions que han acabat sense esclarir, en un calaix de la federació, tantes com vulgueu. Fins al mes de desembre d’aquest any no tindran la consideració de delictius aquests comportaments hi així seran contemplats en el Codi Penal. Cal una nova llei de l’esport i que les federacions depenguin directament de la Secretaria de l’Esport.

Però l’estafa i el frau no el pateixen només les persones que juguen a les travesses, les apostes esportives i els aficionats amb l’engany del resultat final del matx. També el conjunt de la ciutadania som víctimes de comportaments fraudulents per part de la majoria de les persones que dirigeixen els equips de futbol. De les nostres butxaques també se’ns rapinyen uns diners, però per altres camins. Em caldrà posar un exemple per a millor fer-me entendre. El dia 19 de febrer d’aquest any, la comissió delegada d’economia del Barça, presidida pel senyor Sala Martín, va acordar que en els pròxims dies el club liquidaria l’últim deute que tenia amb hisenda ( que som tots ). El deute pujava ( potser encara puja? Ignoro si ha estat satisfet) 35.699.000 euros, import resultant de les actes que li van ser presentades al club per part de l’Hisenda pública, per les liquidacions d’impostos entre el 1996 i el 1999. Tot degut a que el club – amb el coneixement dels jugadors afectats – pagava part dels salaris d’alguns d’ells a través de societats que gestionaven els drets d’imatge i que tenien una fiscalitat més baixa.
Heus ací, la honradesa no només de la direcció del club, sinó també d’alguns jugadors que no són mereixedors dels elogis i aclamacions desmesurades que sovint els hi rendim. He posat el model del Barça, per la simple raó que en tinc les dades, que van ser publicades a la premsa de l’endemà. Són centenars els milions d’euros el que els clubs de primera i segona divisió A ( les lligues professionals) deuen a la seguretat social i a Hisenda i per tant a la ciutadania. Hi no passa res, fins que – i com m’agradaria equivocar-me – la situació sigui insostenible i es rescabalin els deutes amb diners públics. De més verdes en maduren. Són intocables les societats anònimes esportives? Per quina raó, gaudeixen d’un tracte preferent respecte d’una empresa, que és el que jurídicament són? La resposta a aquesta qüestió ja són figues d’un altre paner i hauria de ser tractada llargament. Ja n’hi ha prou per avui.

divendres, 6 d’agost de 2010

Oficina i Pla Local per l'Habitatge





Ahir al matí i en el transcurs d’un ple extraordinari, l’ajuntament de la nostra vila, va acordat per unanimitat, la signatura de tres convenis amb el departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, que possibilitaran la creació d’una Oficina Local d’Habitatge i d’un Pla Local per l’Habitatge.

L’Oficina és un servei que es posarà en marxa amb l’objectiu de millorar i facilitar l’accés a l’habitatge i a la rehabilitació dels edificis. Aquest servei va acompanyat d’un Pla Local d’Habitatge que podríem definir com un estudi tècnic que serà el punt de partida per concretar les actuacions de l’ajuntament per un període de sis anys, amb l’objectiu de garantir el dret dels ciutadans a un habitatge digne i amb les condicions econòmiques assequibles.

Fins avui el veïnatge disposava d’un servei d’assessorament –el servei municipal d’habitatge – que en el transcurs de poc més d’un any havia atès més d’un miler de consultes i que ha estat el primer pas per donar resposta a un dret que la pròpia Constitució reconeix. Aquest nou acord, que comptarà amb el suport econòmic del Govern de la Generalitat – comportarà una millora substancial en l’atenció i prestació de l’ajuda a un bon nombre de ciutadans. Dels qui busquen un aixopluc i també dels que disposen d’un habitatge i volem posar-lo al mercat de lloguer.

Segons he pogut escoltar per la ràdio, el Pla Local, preveu que ens el propers sis anys seran 840 el nombre de demandes d’accés a un habitatge, de les quals 540 en quedarien excloses per raons econòmiques – condicions de finançament- si es veiessin obligades a accedir-hi mitjançant el mercat lliure. Són prop de 1200 els habitatges buits –que no són de segona residència ni d’ocupació temporal – que tenim avui a la nostra ciutat. És en aquest sentit, que cal endegar mesures que permetin posar en el mercat aquests habitatges, amb ajudes per a la rehabilitació d’aquests edificis que en possibilitin el lloguer a preus accessibles. Més d’un 70% de la població no pot accedir a l’habitatge del mercat lliure, percentatge que és encara superior en el cas dels joves. Posar a l’abast d’aquest segment de població el dret a una vivenda serà un dels objectius prioritaris, amb l’increment del lloguer social.

El Pla preveu també actuacions en la millora dels habitatges dels blocs de pisos Santos Boada, Sot dels Canyers i Miquel Mateu.Es tracta de vivendes bastides fa molts anys en les que hi viuen persones d’edat avançada. Són edificis de planta baixa i quatre pisos en que caldrà actuar en la rehabilitació dels elements comuns i amb la instal•lació d’ascensors, per evitar l’exclusió social residencial.

Una altra gran línia d’actuació prevista es la referent a una àrea de conservació i rehabilitació, emplaçada en la zona de l’Eixample, un àmbit que serà desenvolupat conjuntament amb el Pla de Barris.

Les noves polítiques d’habitatge de la Generalitat, autoritzen als ajuntaments per desenvolupar polítiques actives en aquest sentit. Mai les administracions locals havien disposat de les competències i dels recursos econòmics, que els permetessin endegar polítiques sobre aquesta matèria i els plans locals per l’habitatge són les eines que disposen els ajuntaments per administrar aquests recursos. Tenir una certa capacitat de maniobra per tal de poder incidir des de l’ajuntament en un assumpte com és el dret a l’habitatge, és ben segur una bona nova pels ciutadans de Sant Feliu.

Ara, el que cal, es posar en marxa aquest instrument el més aviat possible. Deia al començament, que els convenis s’havien aprovat amb la conformitat de tots els grups municipals. Tot i així, els portaveus del PSC i d’ICV, varen mostrar una certa disconformitat, en el sentit que l’oficina arriba massa tard i també que s’ha vist disminuïda respecte al que estava previst. El govern argumenta que les dificultats econòmiques derivades de la nova llei estatal de restricció de la despesa pública, no els ha permès ser més agosarats i destinar més recursos humans i també econòmics a la nova oficina. Segurament que cadascuna de les parts –govern i oposició – han fet el que “tocava”, en un joc polític de bon entendre. Crec però, que en definitiva, el que de debò compte és que Sant Feliu disposarà d’un servei important pel conjunt de la ciutadania. Que si enguany s’ha començat amb una certa precarietat, la bondat de la mesura presa i els bons resultats que sense dubte s’aconseguiran, faran que quan vinguin millors temps, aquest servei sigui tractat amb generositat en els propers pressupostos.

I ara, posat a fer, i en el cas que algun dels regidors/res llegís aquest post, li faria un prec per tal que el fes arribar al senyor Alcalde, que és a qui pertoca decidir. Totalment d’acord en que per la importància de la matèria tractada, es convoqués un ple extraordinari. Crec que valia la pena. Però no a les onze del matí. Segurament que moltes persones interessades, per mor de l’horari no hi varen poder assistir –tinc entès que no hi havia ningú – ni escoltar-lo per la ràdio. Amb un altre ja seriem dos.


dimarts, 3 d’agost de 2010

"Platillo" de Festa Major




Sens dubte que la millor manera d’encetar el mes d’agost és amb una recepta de cuina. A la nostra vila és la Festa Major i com no pot ser altrament, posar a taula una bona menja, per a gaudi de la família i dels possibles convidats és una excel•lent idea.


De l’aviram que s’acostumava a engreixar –capons, pollastres, ànecs- per a cuinar arribada la Festa Major i altres dates assenyalades com Nadal i per a celebrar algun casori, bateig o qualsevol altra festa, se’n cuinaven diferents plats. El rostit de Festa Major, amb les cuixes dels capons o pollastres, colomins, ànec, conill i fins i tot un parell de botifarres. De fet era el plat fort i el que s’acostumava a fer el primer dia de la festa. Dels pits de l’aviram, acompanyats per un bons tall de magre de porc i de vedella se’n feien uns canelons com per llepar-s’hi els dits. També era prou apreciat el “platillo” fins al punt que per més d’un era la millor i més gustosa de les menges pròpies de la Festa. És d’aquest guisat que avui la Joana ens explicarà la manera com ella el cuina.



“Platillo de Festa Major” per a quatre persones


Ingredients:



Els “menuts”, és a dir, els colls, pedrers, potes i també els grapons i ales de l’aviram.

24 pedrers, 8 ales, 8 potes, 16 colls i 4 grapons = a l’entorn de ½ quilo per persona.

Dos fetges ( un de pollastre i un d’ànec)

2 cebes grosses

2 tomates madures

50 grams d’ametlles torrades

2 llesques de pa torrat

8 grans d’all

1 quilo de barreja de bolets

Dos iogurts d’oli d’oliva

Sal

Pebre


Elaboració:



En primer lloc caldrà socarrimar les ales, els colls i el grapó, escaldar i pelar les potes i rentar amb sal i vinagre els pedrers. Sal i pebre.

Vesarem l’oli en una cassola de ferro colat i quan sigui calent hi posarem els ingredients – també els fetges - fins al punt que quedin rossejats. Ho retirarem.

En el mateix oli hi tirarem la ceba fins a punt de caramel i tot seguit afegirem les dues tomates ratllades amb un cullerot de brou i ho deixarem coure durant uns 10 minuts.

A continuació hi posarem tota la carn menys els fetges, i passada mitja horeta hi tirarem els bolets deixant que el cuinat vagi coent-se 15 minuts més.

Entretant, en una batedora o morter farem la picada, amb les ametlles, el pa torrat, els alls i els dos fetges – cal afegir-hi un cullerot de brou per a picar-ho -. Aquesta barreja la escamparem per damunt de la cassola deixant que faci la xup-xup uns 15 minuts, per així acabar el cuinat. Sense oblidar tastar-ho per deixar-lo a punt de sal i pebre.



+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Es tracta d’una recepta de pagès que la Joana va aprendre de la seva mare i que acostumaven a fer quan vivien a Bellcaire. Una manera d’aprofitar l’aviram que tant havia costa d’engreixar. Parlem doncs, de capons, pollastres, ànecs i també alguna oca d’una mida que avui difícilment podríem trobar. Penseu també que la quantitat –mig quilo per persona – si tenim en compte que a banda dels pedrers la resta hi ha ben poca carn, no és excessiva.


Segurament que no agrada a tothom. Una cuixa de pollastre de pagès, mig colomí, un bon tall de magre d’ànec són del gust de més persones. Tot i així, la gent que es tenia de paladar fi, deien que el “platillo” era el més saborós dels cuinats que es feien per la festa major i en d’altres ocasions assenyalades.


Diu la Joana que aquest guisat no te una excessiva dificultat. Que en tot cas, el possible inconvenient és la durada de prop d’una hora i mitja per cuinar-lo. Però ja se sap: no fa tants anys- per be o per mal- la mesura del temps no era ni de lluny la mateixa que en tenim ara.





p.s.   el "post" estava enllestit el dia 1 al matí. Pensava que l'havia editat i ja ho veieu..fins avui no m'he adonat compte que res de res.