diumenge, 26 de setembre de 2010

Tots ens hi jugem molt





L’agressió que representa la reforma laboral que el govern ha legislat en contra dels interessos de la classe treballadora, justifiquen sobradamente la vaga convocada pel proper dimecres. No és la meva intenció desgranar l’articulat que contempla aquesta llei, que tots hem tingut l’oportunitat de conèixer pels mitjans de comunicació.

Però si, que el que modestament vull aportar, són unes reflexions de caire general, per denunciar les polítiques econòmiques neoliberals del PSOE - amb la col•laboració de C. i U – que vulneren els drets socials i laborals dels treballadors amb l’excusa de la crisi econòmica i les imposicions dels mercats. Amb aquest subterfugi intenten justificar unes mesures que no només van en contra de la classe treballadora, sinó que també afecten al conjunt de la societat. Ningú resta al marge d’aquestes retallades que tot just acaben de començar i que poden tenir continuïtat amb les noves disposicions que el govern assajarà d’imposar-nos en el camp de les jubilacions. El gir antisocial que ha fet el govern de Rodríguez Zapatero en política econòmica posa en perill els serveis públics com són l’educació, la sanitat, l’habitatge i el conjunt de serveis socials propis de l’Estat del Benestar. Els nostre fills i néts tindran un sistema educatiu més precaritzat, amb menys inversió pública, tot i que el PSOE ens fa el discurs que la formació és imprescindible per canviar el model productiu. Les llistes d’espera en el servei públic de la salut creixeran degut a les retallades pressupostàries i patirem la insuficiència de recursos humans i materials. Les polítiques públiques en el camp de l’habitatge aniran minvant i empitjorarà l’accés a la vivenda dels joves i, en definitiva, primarà la capacitat econòmica de l’individuo per damunt dels drets comuns. Ens volen imposar un sistema econòmic en el que els interessos dels mercats siguin prioritaris, la qual cosa revertirà en un model de marcada injustícia social. Els mateixos que s’han beneficiat del model especulatiu, les grans empreses i els bancs, reclamen ara aquestes retallades, d’estrènyer-se el cinturó, a la majoria, ja siguin treballadors, autònoms o petites empreses. Estem pagant la crisi els que no en som responsables, entretant els que varen provocar-la s’embutxaquen grans beneficis com si res hagués passat.

Per dignitat amb nosaltres mateixos hem de manifestar públicament el rebuig a unes polítiques antisocials que posen perill els drets laborals i socials que tants sacrificis van costar assolir. Prop de dos-cents anys de lluita de la classe treballadora – socialistes, anarquistes, comunistes i persones compromeses, han pugnat per unes lleis que avui es troben en perill que ens siguin arrabassades. Ens trobem davant d’una possible regressió, de pèrdua del que s’ha guanyat en el passat, que avui ens volen prendre i que si no som capaços de defensar tindrem molt difícil recuperar. Són vergonyosos les escomeses contra els sindicats, amb l’afany de desprestigiar-los tot s’hi val, fins i tot exigir-ne l’abolició, en base a una pretesa sagnia econòmica. Només cal desemmascarar les persones que fan aquest discurs per veure que en bona part són els mateixos que troben “curta” la reforma laboral i que representen les forces econòmiques que pretenen imposar-nos mesures per tal de continuar dirigint un model laboral, social i polític que els asseguri el control del país.

La por i també el desànim han porta moltes persones a la resignació acceptant que no hi ha altra sortida a aquesta crisi econòmica. Això no és cert, hi ha alternatives per superar aquesta situació d’una manera més justa, sense que hagin de pagar els més febles. No ens enganyem, caldrà lluitar amb totes les forces i plantar cara. Dimecres hem de dir no i rebel•lar-nos democràticament i pacíficament exercint el dret de vaga, per expressar-li al govern que no estem disposats a perdre el que tants esforços va costar. Els governs de Felipe González i d’Aznar, van veure’s obligats a retirar una reforma laboral que volien imposar, tot i que el senyor Zapatero ens fa saber que no hi haurà rectificació amb independència de l’assistència a la vaga.. També ho digueren González i Aznar. Res estar perdut si som la majoria i el govern ens haurà d’escoltar.

Vaga no en podré fer- què més voldria! – amb 73 anys encara dono un cop de mà quan cal i aniré a la “feina” com cada dia a Santa Cristina, amb la Sònia, que ella si que no anirà a treballar. A la tarda cap a Girona a la “mani”. No ens deixem atrapar pel desànim i posem cada un/a el granet de sorra en defensa dels nostres drets. Els miners d’Astúries i els treballadors francesos ens donen l’exemple del que cal fer. És tota Europa que ha de mobilitzar-se i dir prou a la injustícia social.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Clàudia





El paper en blanc i els dits disposats a teclejar l’ordinador. Cerco, però no trobo les paraules. Em sento incapaç d’expressar l’aflicció que sento. La Clàudia és morta. Vaig saber-ho dissabte al matí, pujant l’escala de casa. La Joana, que m’ha sentit venir, no espera que arribi a la porta per dir-me: “ En Jesús acaba de trucar per dir-me que la Clàudia s’ha mort”. De moment no se m’acut quina Clàudia, encara que només en conec una de persona amb aquest nom. Trigo uns instants en reaccionar, com si el meu cervell es negués a acceptar la notícia. No dic res, ni pregunto que és el que ha passat. Penso en un possible accident. Feia just tres dies – el dimecres – que havíem estat parlant. S’excusava per no poder venir a una reunió a la parròquia de Vilartagues – feia poc que l’havien intervingut del genoll i no podia caminar – però com no podia ser altrament tractant-se d’ella, ens feia saber que hi podíem comptar, per tant bon punt estés recuperada. Una trobada per començar a posar fil a l’agulla per a la presentació de l’Agenda Llatinoamericana d’enguany.

Vaig conèixer la Clàudia ja fa uns quants anys. No m’he hagut d’esforçar per recordar en quina circumstància. Fou al centre cívic de Vilartagues, en ocasió d’una xerrada sobre la immigració. En el torn d’intervencions posterior a l’exposició del conferenciant - no recordo qui era – va demanar la paraula una persona que seia just al meu darrera. Tot i que s’expressava en un excel•lent català, vaig deduir per l’accent, que es tractava d’una persona de procedència sud-americana. Em va sorprendre la qualitat i el contingut del discurs i una vegada acabat l’acte vaig girar-me per saludar-la i felicitar-la. Vam mantenir una breu conversa i em va preguntar si podria ser del meu interès participar en una activitat adreçada a persones nou vingudes, per ajudar-les a aprendre parlar el català. Vaig pensar que es tractava d’una bona idea i quedarem per veure’ns un altre dia. La Clàudia em va convèncer i m’hi vaig afegir.

Des de llavors ens hem vist molt sovint. A Teixidors de Xarxes, a trobades de Fedellatina - col•lectiu del que la Clàudia era l’ànima- i darrerament a la comissió de l’Agenda Llatinoamericana. Amb la Clàudia he mantingut converses profitoses que m’han ajudat a entendre la realitat de Llatinoamèrica, hem compartit projectes, parlat de la necessitat del compromís i per damunt de tot hem coincidit en que ens cal decidir per nosaltres mateixos, que el futur es troba en les nostres mans.

Ahir al matí quan vaig arribar a Santa Cristina – acostumo anar-hi a primera hora, de dilluns a divendres- amb la Sònia varem estar parlant de la Clàudia. La nostra filla, que la va conèixer abans que jo, amb les llàgrimes que se li escolaven galtes avall, es feia un retret, en el sentit que li havia quedat “ un cafè per fer “ amb la Clàudia. “ Pare, com vols pensar que als quaranta anys, no t’ha de quedar el temps suficient per fer una xerrada pendent?”. Potser qui millor descriu la Clàudia és la Sònia quan diu: “ la Clàudia és una persona que en una “conversa de carrer” no més llarga de 10 minuts, hi podies parlar del fills, de l’escola, de política, de Bakunin...però el més important és que quan us deixàveu, et senties plena de l’energia que t’havia tramés.”

El pas del temps és el millor dels bàlsams, no per guarir aquesta mena de ferides però si per amorosir-les. La Clàudia, romandrà per sempre en el nostre record i segur que amb la Sònia “farem un cafè” en el que ella hi serà present. Haver conegut la Clàudia ha estat una sort, una veritable satisfacció.

dissabte, 18 de setembre de 2010

De l'anul·lació de les sentències dels tribunals militars franquistes





Una vegada més, el Congrés dels Diputats ha rebutjat la proposta del grup parlamentari ERC-IU i ICV, per declarar nul•la la sentència de mort contra el President Lluís Companys. Aquesta moció defensada pel diputat republicà Joan Tardà el passat dia 14, fou desestimada amb els vots dels congressistes del PSOE ( PSC inclòs), Partit Popular i l’afegit de la diputada Rosa Díez. Ben singulars – encara que no del tot si tenim en compte que no és la primera vegada que coincideixen en el vot – els companys que han tingut els socialistes - per negar-se a donar el vist i plau a una proposta plenament legítima. Amb l’argument que la Llei de la Memòria Històrica ja declara il•legítims els tribunals franquistes, el PSOE no creu convenient donar un pas més contundent com seria la declaració de la nul•litat d’aquelles sentències.


Unes condemnes dictades per tribunals militars que no tenien cap altre objectiu que no fos la venjança i la intenció d’estendre la por arreu del país. Milers van ser les persones, que pel sols fet d’haver defensat les institucions democràtiques, van ser empresonades i bona part executades. Altres països que varen patir règims dictatorials semblants al nostre – casos d’Itàlia i Alemanya – han redactat i aprovat lleis de contingut més just, per condemnar els seus passats feixistes i dictatorials. Aquí, fins avui, no ha estat possible i les atrocitats comeses pel franquisme no han sigut degudament desaprovades. Ens hem quedat a mig camí i queda pendent el categòric reconeixement – amb l’anul•lació d’aquelles sentències – de la decència i el compromís amb els valors democràtics de tantes persones que ja fos amb les armes a la mà defensant la República i més tard amb la lluita a la clandestinitat van oposar-se a la barbàrie franquista. Una actitud de difícil comprensió la que manté el PSOE, oposant-se a aquesta reconeixença, si bona part d’aquelles persones van ser militants socialistes.


Avui per avui encara, l’assassinat del President Companys, és un referent a tot l’Estat de la iniquitat del règim franquista comesa contra una persona elegida democràticament pel poble. El govern espanyol sap perfectament que a l’anul•lació de la sentència aniria seguida d’altres demandes en el mateix sentit, de part de ciutadans catalans i també espanyols occits per la dictadura feixista.


Un altre personatge, no tan conegut, que també fou condemnat i executat fou en Joan Peiró. Aquest sindicalista nascut a Sants el 18 de febrer de 1887, fou secretari general de la CNT i ministre d’Indústria en la 2ª República. Company d’en Salvador Seguí –“ El Noi de Sucre “ – i de l’Àngel Pestanya va encapçalar el corrent crític amb el sector més anarquista del Sindicat, en defensa d’una organització de masses més sindicalista, en oberta oposició amb els grups d’acció i a les minories dirigents. Exiliat a França va ser detingut per la policia nazi i traslladat a Alemanya. Al mes de gener de 1941, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol ve demanar-ne l’extradició i el 19 de febrer era entregat a la frontera d’Irún al govern franquista. Portat a la “ Dirección General de Seguridad “ a Madrid, fou interrogat i maltractat. Iniciat el seu procés per un tribunal militar, a instàncies de persones addictes al règim – com per exemple el falangista Luys de Santamarina i del mateix Serrano Súñer, cunyat del dictador – el procés fou excepcionalment aplaçat i el detingut traslladat a València. Les seves reiterades negatives a la proposta del govern per tal de dirigir els sindicats franquistes van precipitar la seva condemna. A finals del mes de maig de 1942, el fiscal va reobrir el cas i el 21 de juliol era emesa la sentència de pena capital que era executada tres dies més tard en el camp de tir de Paterna.





Lluís Companys, la primera autoritat política de Catalunya i Joan Peiró, secretari general del sindicat més important del nostre país, van ser objecte de l’ànsia revengista del franquisme i se’ls va privar la vida – al igual que a tantes persones anònimes – pel sols fet d’haver defensat, en el primer dels casos la legalitat d’un govern i en el segon els legítims drets de la classe treballadora.

diumenge, 12 de setembre de 2010

De guals, aparcaments...





De moment l’ajuntament ha obert 60 expedients i anul•lat més de 35 places de guals, per no estar al dia de pagament. Una mesura crec molt encertada, que acabarà amb els pocavergonyes que s’aprofitaven de l’ús d’un espai públic sense pagar la taxa corresponent. De “pillos” n’hi ha pertot arreu i és a les administracions que correspon vetllar per acabar amb aquestes pràctiques fraudulentes. El propòsit del regidor de mobilitat el valoro positivament, si tenim en compte que endemés acabarà amb el greuge comparatiu entre els ciutadans que compleixen amb llurs deures –que paguen la taxa – i els que fan tota classe de martingales per tractar d’escapolir-se’n. La notícia, suara llegida al diari, parla de dotzenes “ d’anomalies” detectades en el mal ús d’aquests permisos. Dedueixo doncs, que tot just el senyor regidor ha començat la feina i l’encoratjo a continuar-la fins que tots aquests veïns, posin al dia els comptes que tenen amb l’ajuntament, que és el mateix que si diguéssim amb els seus conciutadans.


Problemes per aparcar el cotxe els patim quasi a diari i només amb bona voluntat i fent un ús racional del cotxe podrem millorar aquesta dificultat. En el web infoguixols.cat, he pogut llegir un escrit del senyor Albert Dubé. Aquest veí, a la vegada que celebra els esforços que en els darrers tres anys s’han fet des de l’ajuntament per trobar nous espais d’aparcament, s’estranya que en el darrer que s’ha disposat – el de l’Horta d’en Palet – s’hagin reservat quatre places oficials. Es pregunta aquest ciutadà a qui van destinats els llocs guardats. Jo no estic en possessió de respondre la pregunta en aquest cas concret, però si que aquesta possible “anormalitat” es repeteix en un altre indret de la nostra població. Em consta que el personal de l’ajuntament, que degut a l’especificitat de la feina que ha de fer es veu en l’obligació de desplaçar-se – el cap de premsa, l’arquitecte, aparellador, gerent del Festival de la Porta Ferrada...) disposa d’una targeta que els hi permet aplaçar el seu vehicle a la zona blava. Una placa que diu: Ajuntament, Serveis Especials- Aparcament Autoritzat. A l’avinguda Juli Garreta – àmbit comprés en la zona blava - hi ha disset places d’aparcament, que una vegada restades les tres que són destinades a persones amb mobilitat reduïda, queden per catorze disponibles. No fa massa temps, vaig tenir la curiositat de comptar el nombre de vehicles que hi havia aplaçats amb la targeta mencionada. Vuit cotxes amb el distintiu, és a dir, més de la meitat, ocupaven aquell espai. Pel comentari que m’ha fet un bon a mic, caldria afegir-hi els vehicles que amb semblant autorització es poden veure al passeig.


Ignoro el nombre de les targetes que per dret s’haurien de concedir. La mobilitat laboral a l’ajuntament és força corrent. Treballadors que canvien d’àrea, ja sigui a proposta del responsable polític per raons de necessitat i també en alguns casos per voluntat del propi empleat per diferents motius que no fan el cas. Cabria la possibilitat que algun d’aquests treballadors conservés la targeta, tot i haver-se traslladat a una altra feina que no l’obligués a desplaçar-se? En alguna ocasió s’ha concedit aquesta autorització sense respectar la normativa abans mencionada? Si així fos, aquestes persones gaudirien d’un tracte de favor, no tan sols respecte dels seus companys/es, sinó també d’altres treballadors que presten els seus serveis en empreses i comerços i que a les vuit del matí s’han d’espavilar per trobar un lloc per aparcar. A banda del perjudici econòmic pel fet d’omplir gratuïtament un lloc que és de pagament. Demanaria doncs, al regidor de mobilitat, que donés una ullada a aquesta qüestió per tal d’acabar amb un possible tracte diferenciat.


dijous, 9 de setembre de 2010

Anxoves en vinagre




La recepta d’avui no és gota complicada de fer. Res a veure amb els “boquerones” que ens venen al supermercat. Si us ve de gust preparar-ne quatre per tastar-les, aprofiteu ara que les anxoves són de bona mida, sempre queden més gustoses. Només conec dos peixos que com més petits són,millor sabor tenen: els sonsos i els popets. Animeu-vos i aneu fins al mercat, que això del peix blau, cal aprofitar-ho sense esperar l’endemà. Avui se’n fa una bona pesquera i pot trigar dies i més dies a tornar-hi haver, en el cas que el vulguem del que es descarrega al nostre moll. D’altres indrets, en podem trobar tot l’any.



Anxoves en Vinagre



Ingredients:



Mig quilo d’anxoves

Vinagre de vi blanc

Oli d’oliva

All, julivert, llorer, farigola i orenga

Sal i pebre





Preparació:


Netejarem les anxoves de manera que ens quedin a filets. En el fons d’una plata un xic fonda hi posarem uns quants brincs d’herbes aromàtiques trossejades, sal i pebre. Al damunt d’aquest “llit” d’herbes hi posarem una capa dels filets. Hi tirarem més herbes, sal i pebre i les cobrirem de vinagre. Podem posar tantes capes de filets com vulguem. Ho deixarem macerar per espai de 24 hores. Després escorrirem el vinagre i el substituirem per l’oli d’oliva fins que les anxoves quedin cobertes del tot. Les posarem a la nevera i les servirem amb all i julivert picat que escamparem pel damunt. Tindrem la precaució de treure-les una estona abans de menjar-les, per tal que agafin la temperatura ambient.


Aquesta recepta es pot elaborar amb altres peixos com la tonyina, el bonítol i el verat. En aquests casos cal tenir en compte que, com que aquests peixos són més aviat grossos, els congelarem prèviament per poder-los tallar a trocets ben prims, operació que farem preferiblement amb una màquina de tallar embotits.







++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Tot i que qualsevol peix pot fer-se amb aquesta recepta, la Joana és del parer que el peix blau ( anxoves, sardines, verats, tonyina, bonítol, peix espasa...) són els més idonis per elaborar d’aquesta manera.

El concepte de peix blau és degut a la quantitat de greix que contenen els músculs de determinats peixos, entre el cinc i l’onze per cent, que és el que li dóna el color. Els peixos anomenats blancs no arriben al 5%, i en molts caos ni tan sols a l’1%, com és el cas del lluç amb només un 0,4% de greix. La màxima quantitat de matèria grassa la tenen a la primavera, que és quan sardines i verats són més saborosos. Des de ben entrat el mes de maig fins a finals d’estiu les sardines a la brasa es poden coure amb un simple rajolí d’oli.

A Sant Feliu i a bona part de la Costa Brava, no diferenciem el nom d’aquest peix. Fresc o confitat li donem el mateix nom:anxova. En d’altres indrets el peix tot just pescat rep el nom de seitó i una vegada manipulat és conegut com anxova.

dilluns, 6 de setembre de 2010

De gairebé idolatrats a quasi exterminats




He demanat a l’amic Pere- que no a l’amo, quedi clar- que em deixés un espai del seu blog per, aprofitant un fet ocorregut a Anglaterra, fer una miqueta d’història de la nostra raça. Us puc ben assegurar que n’hem passades de tots els colors, però sortosament, a hores d’ara, gaudim d’una situació que bé prou voldrien tenir la resta dels animals.

Tot i així, de vegades tornem a ser l’ase dels cops. Resulta que una senyora anglesa de nom Mary Bale, de la ciutat de Coventry, anava a llençar les deixalles, quan un company meu- pel que es veu de molt bona pasta -, se li va atansar a la susdita dama. Aquesta, sense pensar-s’ho dues vegades va decidir que a la bossa de les escombraries bé podia afegir-hi el gat. Dit i fet, les deixalles i el meu congènere van acabar dins del contenidor. El que no sabia la mencionada dona era que un d’aquells artilugis que ens vigilen de nit i també de dia la va filmar. El vídeo ha fet la volta al món i el podreu trobar fàcilment. En front de la pressió mediàtica, la senyora no ha trobat altra manera d’excusar-se que dient: “ vaig pensar que potser seria divertit”. Aquesta, diguem-ne “justificació “, ha desfermat encara més la indignació de molts conciutadans, inclús rebent amenaces de mort. Pensem, que més enllà del Canal de la Mànega, els animals domèstics gaudeixen d’una gran simpatia i consideració. La majoria de ciutadans britànics veuen en vosaltres – els continentals – com una mena de “salvatges”, pel fet de posar el conill en el menú dels vostres restaurants, quan ells consideren que el llepí és un animal de companyia, igual que ho són els gossos i nosaltres, els gats. Els gats, que no som rancuniosos – la qual cosa demostra la nostra intel•ligència – pensem que alguns d’aquests ciutadans s’han passat de rosca amb aquesta senyora, si tenim en compte que al nostre amic anglès, a banda de passar-se unes hores engarjolat –això si, al mig de l’escombraries – se n’ha sortit sense cap altre dany. Si que li demanarien a la senyora que en prengués deguda nota del que està passant i no tornés a “confondre” un de nosaltres amb una pela de plàtan.

Si bé els egipcis ens teníem en una gran consideració- quasi mística – i lloaven la nostra bellesa ( s’han trobat cementiris amb milers de gats momificats ), els europeus varen estar a punt de fer-nos desaparèixer del continent, pel camí de la massacra. Bona part de la responsabilitat d’aquest intent d’extermini el té l’Església, molt expressament en el període de l’edat Mitjana en la que varen veure en nosaltres l’encarnació del diable. La semblança entre la pupila vertical dels nostres ulls –quan és ple dia – amb la mirada de la serp ( no oblidem el paper que li atorga el Gènesi a aquest animal ), ens va fer sospitosos, fins al punt que una butlla del papa Gregori IX, l’any 1233, va declarar que els gats érem els “servidors del diable”. A partir d’aquella manifestació papal les coses no van fer més que empitjorar. Probablement, la nostra activitat sexual, afegida a les llargues estones que passem allargassats, endormiscats – sempre però amb un ull mig obert – aquesta barreja de luxúria i de peresa, dues condicions inacceptables per a la moral catòlica, varen acabar de fer el pes. També se’ns va atribuir la nostra presència en els actes d’aquelarre i de bruixeria fins al punt que en el segle XV , el papa Innocenci VIII, va decidir que havíem de compartir amb aquelles malaurades dones les fogueres. Vaja, que els meus ancestres al igual que aquelles dones, eren cremats i per tant purificats dels seus pecats. Però no acabava aquí la nostra dissort. El fet de néixer amb el pèl de color negre empitjorava la persecució – us heu fixat que encara avui, es diu que trobar un gat d’aquest color és signe de mala astrugància?. Només se’n salvaven de la foguera aquells que tenien una taca blanca al pit, “ la marca de Déu”. Aquesta ferotge persecució que van patir els meus ascendents, va tenir un elevat cost pels ciutadans europeus. En el segle XIV, l’anomenada pesta negra, també coneguda amb el nom de bubònica- segons alguns historiadors- en el període de quatre any va matar la tercera part de la població. Aquesta epidèmia, provocada per les puces i les rates del camp no hauria sigut tan funesta i hauria durat menys, si no s’hagués fet l’escabetxina de tants milers i milers de fèlids, que com tothom sap som els depredadors naturals de les rates.

Ens va caldre esperar l’Humanisme del Renaixement, per tal que mica en mica anés minvant aquella malson que va perdurar segles. En realitat però, no fou fins ben entrat el segle XVII, que se’ns va concedir la tranquil•litat que ens mereixem. Des de llavors, fins i tot els papes Lleó XII i Pius IX, van demostrar per a nosaltres una veritable estima i són nombrosos els artistes que ens tingueren i ens tenen encara de companys, sense comptar a tantes i tantes persones que ens acullen a les seves llars, ens respecten i ens mostren també el seu afecte.

En descàrrec de l’Església, haig de fer constar l’actitud – en aquells temps tan difícils per nosaltres – d’algunes ordres religioses que ens varen dispensar un acolliment i un tracte que en justícia haig de remerciar en nom dels meus companys. Molt especialment haig de mencionar l’ordre dels cartoixos, que varen donar-li nom a la raça que jo represento.

És cert que nosaltres no volem ser ensinistrats com els gossos o els cavalls, per posar dos exemples d’animals tan propers a vosaltres. Volem conservar la nostra independència i així com als gossos no els fa res tenir un amo, nosaltres preferim tenir servidors: vosaltres, els humans. És que en sabem “un fum” i quan vosaltres aneu, nosaltres ja estem de tornada.

No em resta res més que acomiadar-me – que de ben educats si que en podem presumir – tot esperant que en Pere, em permeti escriure una tercera vegada en el blog i que no sigui degut a una mala notícia. Entretant, cuideu-vos i vosaltres catalans, sigueu valents i constants en la defensa dels vostres drets. Ardits com nosaltres a l’hora de guanyar-nos l’estima d’una bonica gateta i amb la mateixa fermesa i tenacitat que tenim quan estem a l’aguait per atrapar un ratolí.



Cordials salutacions d’en Fumi.


diumenge, 5 de setembre de 2010

Centenari del naixement de Màrius Torres


Màrius Torres i Mercè Figueres


El poeta Màrius Torres hauria complert el dilluns passat, 30 d’agost, 100 anys. Una exposició a la Biblioteca Nacional de Catalunya, un seguit de conferències a la ciutat de Lleida aquest mes de setembre, nombroses accions amb la lectura dels seus poemes, una ruta literària en el municipi de Sant Quirze de Safaja i altres actes –alguns ja acomplits i altres d’immediata realització – s’han programat per recordar-lo.

No m’agraden les dates rodones per recordar les persones que més sovint hauríem de tenir a la memòria. Però donat que es tracta del centenari, des de la modèstia d’aquest blog, vull també escriure unes paraules per evocar la figura d’un dels més grans poetes que ha tingut el nostre país en el darrer segle.

Per començar, uns breus apunts biogràfics del personatge. Neix a la ciutat de Lleida i cursa estudis de medecina i una vegada obtinguda la llicenciatura es posa a treballar en el consultori del seu pare. Dos anys més tard, 1935, sofreix una grip, que si bé al principi sembla benigna, l’arrossega durant setmanes. Al mes de desembre del mateix any, torna a esclatar la malaltia i es traslladat al sanatori de Puig d’Olena. Pocs mesos més tard coneix en el mateix sanatori Mercè Figueres, malalta com ell, amb la que va mantenir una llarga i intensa amistat, tal com ho palesen les nombroses cançons adreçades a la “misteriosa” Mahalta. Esclata la guerra civil, identificat amb els ideals de l’esquerra catalana, igual que els seus familiars i amics, mentre aquests se’n van al front, ell es veu sotmès al que anomena com una “odiosa inutilitat”. Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, la seva família es trasllada a Montpeller, i no retornarà a Catalunya fins al cap d’uns anys de la mort del poeta. En el sanatori les seves “activitats” se centren en la poesia, la lectura i els exercicis al piano- Bach era un dels seus compositors predilectes seguit per Chopin, Beethoven, Haendel, Bocherini, romàntics i barrocs. Va traduir del francès Valéry, Ronsard i de l’anglès Milton, Shelley i Keats. El traspàs és el dia 30 de desembre del 1942 i el seu cos es traslladat i enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja, en el nínxol 54, provisionalment, a l’espera del que decideixi la família, lloc en el que encara avui reposa. Trenta dos anys tenia doncs el malaurat poeta quan va morir.

Gairebé el gruix de la seva obra va ser escrita en el sanatori de Puig d’Olena en el transcurs dels set anys que hi va romandre. Una producció no massa copiosa – la malaltia el tenia llargues temporades inactiu – però d’una qualitat extraordinària, el que fa que sigui considerat com un dels grans poetes que ha tingut el nostre país.

Setze són els llibres – acabo de comptar-los – que tinc sempre a mà. Un dels preferits és un recull de les seves poesies en una edició de Clàssics Catalans de l’editorial Ariel, col•lecció a cura de Joaquim Molas. El fullejo sovint tot i que a la lectura de la poesia hi he arribat no fa masses anys. He hagut d’aprendre a interpretar aquest gènere literari que ens permet expressar el més íntim de nosaltres i em sap greu no haver-ho fet abans. Ara, en gaudeixo sovint, aprofitant la bona col•lecció heretada del pare. De Màrius Torres he aprés el valor de l’amistat – i potser també del veritable amor, Mercè Figueres? – que en dóna constància el poeta en les cançons a Mahalta. De la solitud davant de la immediatesa concreta de la mort, de l’isolament respecte de la família que tan havia comptat en la seva existència anterior. Del dolor i el patiment per no poder participar en un conflicte bèl•lic i d’un intent revolucionari en el que hauria volgut implicar-s´hi més directament.De l’estima per la “pàtria antiga” que és la mateixa “pàtria eterna” i de la importància – per ell cabdal – de la música...La manca de coneixements no em permeten fer una valoració literària de l’obra del poeta, però si que intentaré expressar unes quantes de les emocions que m’ha fet sentir la seva lectura. L’amor, la soledat, el mar, el país, la mort, les preguntes fonamentals que ens fem els humans, el sentit de l’existència humana....en definitiva la VIDA ( en majúscules ) està present en les paraules del poeta, una persona que curiosament tenia la mort tan a prop.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un petit tast amb una de les cartes a Mahalta- “ els dos enamorats són com dos rius que van cap a la mar” i un breu poema d’homenatge a Händel. Voleu dir que no hem tingut o potser tenim encara un/a Mahalta?.





Cançó a Mahalta



Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels

Fem el mateix camí sota els mateixos cels



No podem acostar les nostres vides calmes:

Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes



En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

Sento, com si em seguís, el teu batec suau



I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

De la font del mar – la nostra pàtria antiga-.







Variacions sobre un tema de Händel



Les mans càlides i llargues

Arrenquen del clavecí

Velles tonades amargues

D’esquelet de violí



Les mans rellisquen, serenes,

Amb la mecànica justa

Dels dits morts que passen denes

D’un vell rosari de fusta