diumenge, 5 de setembre de 2010

Centenari del naixement de Màrius Torres


Màrius Torres i Mercè Figueres


El poeta Màrius Torres hauria complert el dilluns passat, 30 d’agost, 100 anys. Una exposició a la Biblioteca Nacional de Catalunya, un seguit de conferències a la ciutat de Lleida aquest mes de setembre, nombroses accions amb la lectura dels seus poemes, una ruta literària en el municipi de Sant Quirze de Safaja i altres actes –alguns ja acomplits i altres d’immediata realització – s’han programat per recordar-lo.

No m’agraden les dates rodones per recordar les persones que més sovint hauríem de tenir a la memòria. Però donat que es tracta del centenari, des de la modèstia d’aquest blog, vull també escriure unes paraules per evocar la figura d’un dels més grans poetes que ha tingut el nostre país en el darrer segle.

Per començar, uns breus apunts biogràfics del personatge. Neix a la ciutat de Lleida i cursa estudis de medecina i una vegada obtinguda la llicenciatura es posa a treballar en el consultori del seu pare. Dos anys més tard, 1935, sofreix una grip, que si bé al principi sembla benigna, l’arrossega durant setmanes. Al mes de desembre del mateix any, torna a esclatar la malaltia i es traslladat al sanatori de Puig d’Olena. Pocs mesos més tard coneix en el mateix sanatori Mercè Figueres, malalta com ell, amb la que va mantenir una llarga i intensa amistat, tal com ho palesen les nombroses cançons adreçades a la “misteriosa” Mahalta. Esclata la guerra civil, identificat amb els ideals de l’esquerra catalana, igual que els seus familiars i amics, mentre aquests se’n van al front, ell es veu sotmès al que anomena com una “odiosa inutilitat”. Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, la seva família es trasllada a Montpeller, i no retornarà a Catalunya fins al cap d’uns anys de la mort del poeta. En el sanatori les seves “activitats” se centren en la poesia, la lectura i els exercicis al piano- Bach era un dels seus compositors predilectes seguit per Chopin, Beethoven, Haendel, Bocherini, romàntics i barrocs. Va traduir del francès Valéry, Ronsard i de l’anglès Milton, Shelley i Keats. El traspàs és el dia 30 de desembre del 1942 i el seu cos es traslladat i enterrat al cementiri de Sant Quirze de Safaja, en el nínxol 54, provisionalment, a l’espera del que decideixi la família, lloc en el que encara avui reposa. Trenta dos anys tenia doncs el malaurat poeta quan va morir.

Gairebé el gruix de la seva obra va ser escrita en el sanatori de Puig d’Olena en el transcurs dels set anys que hi va romandre. Una producció no massa copiosa – la malaltia el tenia llargues temporades inactiu – però d’una qualitat extraordinària, el que fa que sigui considerat com un dels grans poetes que ha tingut el nostre país.

Setze són els llibres – acabo de comptar-los – que tinc sempre a mà. Un dels preferits és un recull de les seves poesies en una edició de Clàssics Catalans de l’editorial Ariel, col•lecció a cura de Joaquim Molas. El fullejo sovint tot i que a la lectura de la poesia hi he arribat no fa masses anys. He hagut d’aprendre a interpretar aquest gènere literari que ens permet expressar el més íntim de nosaltres i em sap greu no haver-ho fet abans. Ara, en gaudeixo sovint, aprofitant la bona col•lecció heretada del pare. De Màrius Torres he aprés el valor de l’amistat – i potser també del veritable amor, Mercè Figueres? – que en dóna constància el poeta en les cançons a Mahalta. De la solitud davant de la immediatesa concreta de la mort, de l’isolament respecte de la família que tan havia comptat en la seva existència anterior. Del dolor i el patiment per no poder participar en un conflicte bèl•lic i d’un intent revolucionari en el que hauria volgut implicar-s´hi més directament.De l’estima per la “pàtria antiga” que és la mateixa “pàtria eterna” i de la importància – per ell cabdal – de la música...La manca de coneixements no em permeten fer una valoració literària de l’obra del poeta, però si que intentaré expressar unes quantes de les emocions que m’ha fet sentir la seva lectura. L’amor, la soledat, el mar, el país, la mort, les preguntes fonamentals que ens fem els humans, el sentit de l’existència humana....en definitiva la VIDA ( en majúscules ) està present en les paraules del poeta, una persona que curiosament tenia la mort tan a prop.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Un petit tast amb una de les cartes a Mahalta- “ els dos enamorats són com dos rius que van cap a la mar” i un breu poema d’homenatge a Händel. Voleu dir que no hem tingut o potser tenim encara un/a Mahalta?.





Cançó a Mahalta



Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels

Fem el mateix camí sota els mateixos cels



No podem acostar les nostres vides calmes:

Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes



En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

Sento, com si em seguís, el teu batec suau



I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

De la font del mar – la nostra pàtria antiga-.







Variacions sobre un tema de Händel



Les mans càlides i llargues

Arrenquen del clavecí

Velles tonades amargues

D’esquelet de violí



Les mans rellisquen, serenes,

Amb la mecànica justa

Dels dits morts que passen denes

D’un vell rosari de fusta