dimarts, 21 de setembre de 2010

Clàudia





El paper en blanc i els dits disposats a teclejar l’ordinador. Cerco, però no trobo les paraules. Em sento incapaç d’expressar l’aflicció que sento. La Clàudia és morta. Vaig saber-ho dissabte al matí, pujant l’escala de casa. La Joana, que m’ha sentit venir, no espera que arribi a la porta per dir-me: “ En Jesús acaba de trucar per dir-me que la Clàudia s’ha mort”. De moment no se m’acut quina Clàudia, encara que només en conec una de persona amb aquest nom. Trigo uns instants en reaccionar, com si el meu cervell es negués a acceptar la notícia. No dic res, ni pregunto que és el que ha passat. Penso en un possible accident. Feia just tres dies – el dimecres – que havíem estat parlant. S’excusava per no poder venir a una reunió a la parròquia de Vilartagues – feia poc que l’havien intervingut del genoll i no podia caminar – però com no podia ser altrament tractant-se d’ella, ens feia saber que hi podíem comptar, per tant bon punt estés recuperada. Una trobada per començar a posar fil a l’agulla per a la presentació de l’Agenda Llatinoamericana d’enguany.

Vaig conèixer la Clàudia ja fa uns quants anys. No m’he hagut d’esforçar per recordar en quina circumstància. Fou al centre cívic de Vilartagues, en ocasió d’una xerrada sobre la immigració. En el torn d’intervencions posterior a l’exposició del conferenciant - no recordo qui era – va demanar la paraula una persona que seia just al meu darrera. Tot i que s’expressava en un excel•lent català, vaig deduir per l’accent, que es tractava d’una persona de procedència sud-americana. Em va sorprendre la qualitat i el contingut del discurs i una vegada acabat l’acte vaig girar-me per saludar-la i felicitar-la. Vam mantenir una breu conversa i em va preguntar si podria ser del meu interès participar en una activitat adreçada a persones nou vingudes, per ajudar-les a aprendre parlar el català. Vaig pensar que es tractava d’una bona idea i quedarem per veure’ns un altre dia. La Clàudia em va convèncer i m’hi vaig afegir.

Des de llavors ens hem vist molt sovint. A Teixidors de Xarxes, a trobades de Fedellatina - col•lectiu del que la Clàudia era l’ànima- i darrerament a la comissió de l’Agenda Llatinoamericana. Amb la Clàudia he mantingut converses profitoses que m’han ajudat a entendre la realitat de Llatinoamèrica, hem compartit projectes, parlat de la necessitat del compromís i per damunt de tot hem coincidit en que ens cal decidir per nosaltres mateixos, que el futur es troba en les nostres mans.

Ahir al matí quan vaig arribar a Santa Cristina – acostumo anar-hi a primera hora, de dilluns a divendres- amb la Sònia varem estar parlant de la Clàudia. La nostra filla, que la va conèixer abans que jo, amb les llàgrimes que se li escolaven galtes avall, es feia un retret, en el sentit que li havia quedat “ un cafè per fer “ amb la Clàudia. “ Pare, com vols pensar que als quaranta anys, no t’ha de quedar el temps suficient per fer una xerrada pendent?”. Potser qui millor descriu la Clàudia és la Sònia quan diu: “ la Clàudia és una persona que en una “conversa de carrer” no més llarga de 10 minuts, hi podies parlar del fills, de l’escola, de política, de Bakunin...però el més important és que quan us deixàveu, et senties plena de l’energia que t’havia tramés.”

El pas del temps és el millor dels bàlsams, no per guarir aquesta mena de ferides però si per amorosir-les. La Clàudia, romandrà per sempre en el nostre record i segur que amb la Sònia “farem un cafè” en el que ella hi serà present. Haver conegut la Clàudia ha estat una sort, una veritable satisfacció.

1 comentari:

Sòniai Cesc ha dit...

que bonic, pare... No sé quan tardaré a treure'm aquest nus a l'estómac...penso en no veure créixer en Martí (de la mateixa edat que la Lluna) i no m'ho puc acabar.