dilluns, 6 de setembre de 2010

De gairebé idolatrats a quasi exterminats




He demanat a l’amic Pere- que no a l’amo, quedi clar- que em deixés un espai del seu blog per, aprofitant un fet ocorregut a Anglaterra, fer una miqueta d’història de la nostra raça. Us puc ben assegurar que n’hem passades de tots els colors, però sortosament, a hores d’ara, gaudim d’una situació que bé prou voldrien tenir la resta dels animals.

Tot i així, de vegades tornem a ser l’ase dels cops. Resulta que una senyora anglesa de nom Mary Bale, de la ciutat de Coventry, anava a llençar les deixalles, quan un company meu- pel que es veu de molt bona pasta -, se li va atansar a la susdita dama. Aquesta, sense pensar-s’ho dues vegades va decidir que a la bossa de les escombraries bé podia afegir-hi el gat. Dit i fet, les deixalles i el meu congènere van acabar dins del contenidor. El que no sabia la mencionada dona era que un d’aquells artilugis que ens vigilen de nit i també de dia la va filmar. El vídeo ha fet la volta al món i el podreu trobar fàcilment. En front de la pressió mediàtica, la senyora no ha trobat altra manera d’excusar-se que dient: “ vaig pensar que potser seria divertit”. Aquesta, diguem-ne “justificació “, ha desfermat encara més la indignació de molts conciutadans, inclús rebent amenaces de mort. Pensem, que més enllà del Canal de la Mànega, els animals domèstics gaudeixen d’una gran simpatia i consideració. La majoria de ciutadans britànics veuen en vosaltres – els continentals – com una mena de “salvatges”, pel fet de posar el conill en el menú dels vostres restaurants, quan ells consideren que el llepí és un animal de companyia, igual que ho són els gossos i nosaltres, els gats. Els gats, que no som rancuniosos – la qual cosa demostra la nostra intel•ligència – pensem que alguns d’aquests ciutadans s’han passat de rosca amb aquesta senyora, si tenim en compte que al nostre amic anglès, a banda de passar-se unes hores engarjolat –això si, al mig de l’escombraries – se n’ha sortit sense cap altre dany. Si que li demanarien a la senyora que en prengués deguda nota del que està passant i no tornés a “confondre” un de nosaltres amb una pela de plàtan.

Si bé els egipcis ens teníem en una gran consideració- quasi mística – i lloaven la nostra bellesa ( s’han trobat cementiris amb milers de gats momificats ), els europeus varen estar a punt de fer-nos desaparèixer del continent, pel camí de la massacra. Bona part de la responsabilitat d’aquest intent d’extermini el té l’Església, molt expressament en el període de l’edat Mitjana en la que varen veure en nosaltres l’encarnació del diable. La semblança entre la pupila vertical dels nostres ulls –quan és ple dia – amb la mirada de la serp ( no oblidem el paper que li atorga el Gènesi a aquest animal ), ens va fer sospitosos, fins al punt que una butlla del papa Gregori IX, l’any 1233, va declarar que els gats érem els “servidors del diable”. A partir d’aquella manifestació papal les coses no van fer més que empitjorar. Probablement, la nostra activitat sexual, afegida a les llargues estones que passem allargassats, endormiscats – sempre però amb un ull mig obert – aquesta barreja de luxúria i de peresa, dues condicions inacceptables per a la moral catòlica, varen acabar de fer el pes. També se’ns va atribuir la nostra presència en els actes d’aquelarre i de bruixeria fins al punt que en el segle XV , el papa Innocenci VIII, va decidir que havíem de compartir amb aquelles malaurades dones les fogueres. Vaja, que els meus ancestres al igual que aquelles dones, eren cremats i per tant purificats dels seus pecats. Però no acabava aquí la nostra dissort. El fet de néixer amb el pèl de color negre empitjorava la persecució – us heu fixat que encara avui, es diu que trobar un gat d’aquest color és signe de mala astrugància?. Només se’n salvaven de la foguera aquells que tenien una taca blanca al pit, “ la marca de Déu”. Aquesta ferotge persecució que van patir els meus ascendents, va tenir un elevat cost pels ciutadans europeus. En el segle XIV, l’anomenada pesta negra, també coneguda amb el nom de bubònica- segons alguns historiadors- en el període de quatre any va matar la tercera part de la població. Aquesta epidèmia, provocada per les puces i les rates del camp no hauria sigut tan funesta i hauria durat menys, si no s’hagués fet l’escabetxina de tants milers i milers de fèlids, que com tothom sap som els depredadors naturals de les rates.

Ens va caldre esperar l’Humanisme del Renaixement, per tal que mica en mica anés minvant aquella malson que va perdurar segles. En realitat però, no fou fins ben entrat el segle XVII, que se’ns va concedir la tranquil•litat que ens mereixem. Des de llavors, fins i tot els papes Lleó XII i Pius IX, van demostrar per a nosaltres una veritable estima i són nombrosos els artistes que ens tingueren i ens tenen encara de companys, sense comptar a tantes i tantes persones que ens acullen a les seves llars, ens respecten i ens mostren també el seu afecte.

En descàrrec de l’Església, haig de fer constar l’actitud – en aquells temps tan difícils per nosaltres – d’algunes ordres religioses que ens varen dispensar un acolliment i un tracte que en justícia haig de remerciar en nom dels meus companys. Molt especialment haig de mencionar l’ordre dels cartoixos, que varen donar-li nom a la raça que jo represento.

És cert que nosaltres no volem ser ensinistrats com els gossos o els cavalls, per posar dos exemples d’animals tan propers a vosaltres. Volem conservar la nostra independència i així com als gossos no els fa res tenir un amo, nosaltres preferim tenir servidors: vosaltres, els humans. És que en sabem “un fum” i quan vosaltres aneu, nosaltres ja estem de tornada.

No em resta res més que acomiadar-me – que de ben educats si que en podem presumir – tot esperant que en Pere, em permeti escriure una tercera vegada en el blog i que no sigui degut a una mala notícia. Entretant, cuideu-vos i vosaltres catalans, sigueu valents i constants en la defensa dels vostres drets. Ardits com nosaltres a l’hora de guanyar-nos l’estima d’una bonica gateta i amb la mateixa fermesa i tenacitat que tenim quan estem a l’aguait per atrapar un ratolí.



Cordials salutacions d’en Fumi.