dissabte, 18 de setembre de 2010

De l'anul·lació de les sentències dels tribunals militars franquistes





Una vegada més, el Congrés dels Diputats ha rebutjat la proposta del grup parlamentari ERC-IU i ICV, per declarar nul•la la sentència de mort contra el President Lluís Companys. Aquesta moció defensada pel diputat republicà Joan Tardà el passat dia 14, fou desestimada amb els vots dels congressistes del PSOE ( PSC inclòs), Partit Popular i l’afegit de la diputada Rosa Díez. Ben singulars – encara que no del tot si tenim en compte que no és la primera vegada que coincideixen en el vot – els companys que han tingut els socialistes - per negar-se a donar el vist i plau a una proposta plenament legítima. Amb l’argument que la Llei de la Memòria Històrica ja declara il•legítims els tribunals franquistes, el PSOE no creu convenient donar un pas més contundent com seria la declaració de la nul•litat d’aquelles sentències.


Unes condemnes dictades per tribunals militars que no tenien cap altre objectiu que no fos la venjança i la intenció d’estendre la por arreu del país. Milers van ser les persones, que pel sols fet d’haver defensat les institucions democràtiques, van ser empresonades i bona part executades. Altres països que varen patir règims dictatorials semblants al nostre – casos d’Itàlia i Alemanya – han redactat i aprovat lleis de contingut més just, per condemnar els seus passats feixistes i dictatorials. Aquí, fins avui, no ha estat possible i les atrocitats comeses pel franquisme no han sigut degudament desaprovades. Ens hem quedat a mig camí i queda pendent el categòric reconeixement – amb l’anul•lació d’aquelles sentències – de la decència i el compromís amb els valors democràtics de tantes persones que ja fos amb les armes a la mà defensant la República i més tard amb la lluita a la clandestinitat van oposar-se a la barbàrie franquista. Una actitud de difícil comprensió la que manté el PSOE, oposant-se a aquesta reconeixença, si bona part d’aquelles persones van ser militants socialistes.


Avui per avui encara, l’assassinat del President Companys, és un referent a tot l’Estat de la iniquitat del règim franquista comesa contra una persona elegida democràticament pel poble. El govern espanyol sap perfectament que a l’anul•lació de la sentència aniria seguida d’altres demandes en el mateix sentit, de part de ciutadans catalans i també espanyols occits per la dictadura feixista.


Un altre personatge, no tan conegut, que també fou condemnat i executat fou en Joan Peiró. Aquest sindicalista nascut a Sants el 18 de febrer de 1887, fou secretari general de la CNT i ministre d’Indústria en la 2ª República. Company d’en Salvador Seguí –“ El Noi de Sucre “ – i de l’Àngel Pestanya va encapçalar el corrent crític amb el sector més anarquista del Sindicat, en defensa d’una organització de masses més sindicalista, en oberta oposició amb els grups d’acció i a les minories dirigents. Exiliat a França va ser detingut per la policia nazi i traslladat a Alemanya. Al mes de gener de 1941, el ministeri d’Afers Estrangers espanyol ve demanar-ne l’extradició i el 19 de febrer era entregat a la frontera d’Irún al govern franquista. Portat a la “ Dirección General de Seguridad “ a Madrid, fou interrogat i maltractat. Iniciat el seu procés per un tribunal militar, a instàncies de persones addictes al règim – com per exemple el falangista Luys de Santamarina i del mateix Serrano Súñer, cunyat del dictador – el procés fou excepcionalment aplaçat i el detingut traslladat a València. Les seves reiterades negatives a la proposta del govern per tal de dirigir els sindicats franquistes van precipitar la seva condemna. A finals del mes de maig de 1942, el fiscal va reobrir el cas i el 21 de juliol era emesa la sentència de pena capital que era executada tres dies més tard en el camp de tir de Paterna.





Lluís Companys, la primera autoritat política de Catalunya i Joan Peiró, secretari general del sindicat més important del nostre país, van ser objecte de l’ànsia revengista del franquisme i se’ls va privar la vida – al igual que a tantes persones anònimes – pel sols fet d’haver defensat, en el primer dels casos la legalitat d’un govern i en el segon els legítims drets de la classe treballadora.