dilluns, 8 de novembre de 2010

Campionat d'Europa d'atletisme






Tot just acabo de llegir que l’atleta etíop Haile Gebrselassie, a l’edat de 37 anys, dóna per finida la seva activitat esportiva. Fins avui el millor temps en la cursa de la marató i guanyador d’aquesta prova en els jocs olímpics d’Atlanta i Sidney. Aquesta notícia em permet posar fil a l’agulla per complir amb el compromís que vaig adquirir amb el meu nét Martí, d’escriure uns quants mots sobre els jocs olímpics.

Aquest passat mes de juny, va tenir lloc a Barcelona el campionat de Europa d’atletisme. Vaig pensar que valdria la pena preguntar-li al vailet si li agradaria anar un dia a Barcelona a presenciar una de les sessions. Val a dir que a mi també és l’esport que sempre més m’ha plagut i aprofitant l’avinentesa vaig pensar que ves a saber si al minyó també li podria venir de gust. Doncs, dit i fet. El nostre nét s’ho va passar de primera fins al punt que s’ha apuntat a la secció d’atletisme de Santa Cristina. No varem poder anar-hi el dissabte el dia de més competicions finals, però tot i així, feia goig veure l’estadi de Montjuïc amb milers de persones d’arreu animant els seus atletes. Francesos, alemanys, anglesos, italians....seguint amb gran entusiasme les actuacions dels atletes, no només dels seus, també aplaudint i celebrant les bones marques que obtenien altres concursants. Quatre finals vam poder presenciar: alçada i triple salt homes i els 100 metres plans i la javelina per a dones.


Rússia va ser la guanyadora amb 24 medalles (10 d’or ) però la gran sorpresa van ser els resultats de la selecció francesa que amb 18 medalles ( 8 d’or) va aconseguir el segon lloc. Amb gent molt jove, França va encapçalar les proves de velocitat i salts, en les que l’edat hi juga un paper molt important. Cristophe Lemaître guanyador dels 100 i 200 metres llisos, va ser la gran figura del campionat. El primer atleta blanc capaç de córrer els 100 metres per dessota els 10 segons i possiblement el gran rival dels esprinters negres en el futur immediat. El resultat de l’equip espanyol va ser molt escàs. La sisena posició amb vuit medalles ( 2 d’or) quan els entesos comptaven amb un mínim d’una quinzena de guardons. Cal mencionar un aspecte important de cara el futur, si tenim en compte que les medalles van ser guanyades per atletes que majorment es troben en edat avançada. Els joves, en paraules del president de la Federació Espanyola, hauran d’esforçar-se de valent si volen gaudir de les avantatges i dedicar-se amb més sentit professional a la feina. S’ha acabat d’actuar de manera tan generosa, afegeix el dirigent. Els recursos són limitats, i caldrà gastar-se els diners amb els que s’ho mereixen. Venen temps difícils, molt difícils. El senyor Odriozola remarca que hem viscut durant molts anys per damunt de les nostres possibilitats i que hi ha hagut mancances de compromís personal de la banda d’alguns atletes. Potser hauria hagut d’afegir una certa responsabilitat seva, en tant que màxim representant de l’atletisme a casa nostra.

Sóc del parer que ens donen una percepció del tot equivocada sobre la qualitat de l’esport en el nostre país. Esportistes de primera línia certament que en tenim. Nadal, Gasol, Alonso, Contador, el grup de motoristes que manegen les màquines com si res, el doble títol de la selecció de futbol, són exemples d’excel•lents esportistes que en les seves modalitats mantenen posicions de primera categoria. Però sempre estem tractant de modalitats lligades estretament a interessos econòmics importants i no d’especialitats bàsiques en el món de l’esport. No som un país important en el camp de la natació, l’atletisme i la gimnàstica, que són les disciplines fonamentals de l’esport. Cada cap de setmana per la televisió ens omplen hores i hores de curses de cotxes i de motos, de partits de futbol, però si no vaig errat, des dels campionats d’Europa no he tingut ocasió de veure cap competició d’atletisme, ni reunió de gimnàstica...Penso que les televisions públiques, no només haurien de considerar que hi han altres esports que són d’interès i que haurien d’arribar a la ciutadania, i així també ajudarien a les persones que hi dediquen bona part del seu temps a practicar esports que no tenen com objectiu principal el benefici econòmic.

M’adono compte que dels jocs olímpics encara no n’he dit ni una paraula. M’he anat engrescant i he quedat amallat. Ho deixaré per una segona part. Tinc arguments per fer-ho així. En Martí, quan vaig dir-li que escriuria alguna cosa dels jocs, va fer-me una observació: “ avi d’acord, ja m’ho llegiré, però mira que no sigui massa llarg. Ja m’agrada el que escrius, però hi poses molta teca”.


++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



Ha passat quasi un mes des del darrer post. Molt temps sense escriure res ha de tenir una explicació. Des de fa molts anys que pateixo una fibril•lació auricular que mai m’havia produït cap molèstia, però fa unes setmanes, sense cap mena de dolor i conservant en tot moment l’enteniment, vaig perdre la capacitat de parlar. No podia expressar-me, en absolut podia respondre el que me preguntaven. Érem a casa, al migdia i jo estava parant la taula pels menuts que dinen abans que nosaltres per poder anar a l’escola. Van portar-me a Palamós, les corresponents actuacions mèdiques i passades unes hores, quan vaig recuperar la parla, cap a Sant Feliu. Sembla que un coàgul va tenir la “ mala pensada” d’aturar-se al coll i va retenir el pas de la sang, que va provocar-me la mudesa. De molèstia física no n’he tinguda cap i penso que la recuperació és quasi total. De vegades tinc la impressió que no trobo la paraula que voldria i que no m’expresso amb la suficient claredat que desitjo. Vaja, que he perdut una certa capacitat a l’hora de comunicar-me. El neuròleg diu que estic equivocat i que aquesta sensació l’experimenten moltes persones que han passat aquest mal tràngol. És la primera cosa que escric des de llavors i penso que he hagut d’esforçar-me més del que calia. A veure si mica en mica aniré recuperant la confiança, que és el que em diu que haig de fer el metge. Gràcies també a totes les persones que han tingut la delicadesa d’interesar-se i desitjar-me una diligent recuperació.