diumenge, 14 de novembre de 2010

El barri i la font de Monticalvari





Han caigut a les meves mans unes fotografies de la font de Monticalvari. La primera, datada l’any 1906, amb un grup de persones assegudes als bancs de pedra, que molts de nosaltres encara hem conegut i que darrerament havien desaparegut enterrats per les pedres i la terra caigudes de les parets. Un lloc que des de fa anys pateix un estat de deixadesa i abandonament que no s’hauria d’haver donat. Dotze són les fotos que mostren diferents aspectes d’aquell paratge tan estimat per moltes persones. Els veïns d’aquella barriada a proveir-se d’aigua i quants de nosaltres podem recordar els berenars que hi hem anat a fer.

De records de la barriada de Monticalvari en conservo molts. Vaig viure-hi uns quants anys, tot just acabat de casar. L’any 1731, un Albert Pujol, va comprar a l’abat del monestir un tall de terra, en la que va construir un habitatge. La casa fou bastida d’acord amb les necessitats d’una família de pagesos i sense pretensions de cap mena; les possibilitats econòmiques no podien permetre altra cosa. Entrades a la casa n’hi havia dues, la que comunicava amb el veïnatge i que permetia “anar a vila” – és a dir, baixar al poble- era per la banda del carrer de Monticalvari i calia pujar uns escalons. Tot just dintre i a mà dreta hi havia dues tines, en les que cada any es feia el vi dels raïms de la vinya.Seguia un recambró en el que hi havia queviures: patates, mongetes, els penjolls de tomàquets...Davant hi havia la cuina. La taula acostada a la paret esquerra, sempre amb el porró al damunt i un armari amb els porticons de color negra. A mà dreta el rebost i just al cantó uns escalons que menaven a la part de dalt, on hi havia quatre habitacions. La llar quedava emplaçada a la paret de la dreta i en el mur que donava al pati quedaven situats dos fogons de carbonet, les piques i un pedrís amb quatre càntirs amb l’aigua de la font de Monticalavari, que moltes vegades havia jo mateix anat a buscar. El pedrís tenia la part de sobre enrajolat, rajoles que de tants anys de posar i treure els càntirs havien “dibuixat” el cul del cànter. L’altre entrant era pel carrer del doctor Ligonya- que jo recordi només hi vivien dues families- amb una gran portalada de fusta, per on entrava i sortia el carro i el cavall per anar a la feina. Hi havia un gran pati amb un tancat per l’aixopluc de l’animal, unes gàbies amb conills i una bona mostra de pollastres i gallines. Una “comuna” a la part més endinsada de la cort. Aquesta eixida es comunicava amb la casa transitant el celler, situat en paral•lel de la cuina Aquest és el record que guardo d’aquella casa, que ben poc havia canviat des de la seva construcció. El terra, a banda de la cuina i les habitacions que havien sigut enrajolades, era de la pedra sobre la que s’havia construït l’habitatge. La família “ Peric”- aquest és el sobrenom dels Pujol- va viure durant unes quantes generacions a aquella casa, fins l’any 1975.

Quan l’avi va llogar la taverna de Can Peric, va quedar a la casa la seva germana, la meva tia-àvia Llúcia i el seu marit, l’oncle Lluis. La tia Llúcia és de les persones que en tinc un millor record. No tenien fills i sempre vaig sentir-me molt estimat per ella. D’adolescent hi anava molt sovint a veure-la i encara em sembla percebre aquell rebost, tot just sota l’escala, on hi guardava la mel que recollien de la vinya. Herbes de tota mena que la tia havia replegat de bosc, indicades per guarir el que calgués i molt especialment el vi de saule, res millor pels refredats. Un pot de vidre amb ametlles torrades i fruita la que segons la temporada es collia a la vinya. La tia, mai s’oblidava d’obrir la recuina i preguntar-me que em venia de gust. Un bon tall de mel, amb la bresca inclosa, era el que més sovint li demanava. Han passat molts anys, però no oblido el plaer que sentia quan amb la tia, anàvem a recollir els ous de les gallines i amb els ulls tancats passar-los per damunt de les parpelles, amb aquella escalforeta tèbia. Fa molts anys que vares deixar-nos tia, però com ningú, ets mereixedora de la paraula més bonica que hi ha en qualsevulla de les formes d’expressar-se i que en la nostra parla és: GRÀCIES.

Mira per on, unes quantes fotos m’han fet recordar la meva adolescència. Unes remembrances ja llunyanes però que tinc ben presents. Sembla que l’ajuntament ha fet esbrossar aquell indret, que s’han descolgat els bancs i s’ha fet una neteja a fons. El que no s’ha pogut recuperar és el broll d’aigua però es farà un últim intent per recobrar el cabal. Una bona notícia per a tothom que vulgui anar a fer una passejada per aquell indret i també si s’escau per passar-hi una bona estona per fer-hi una mossegada.

1 comentari:

Xavier de Blas ha dit...

El meu reconeixement a qui recuperi la font tal com estava fa anys.

Una gran notícia per a la nostra ciutat i als qui hi hem passat tardes, fent berenades i excursions