diumenge, 28 de novembre de 2010

Pacte Nacional per a la Laïcitat





En el ple de l’ajuntament de dijous passat, el grup municipal d’ERC, va presentar una proposició per adherir-se al Moviment Laic i Progressista que es manifesta a favor d’encetar un debat polític i social per arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat.D’antuvi – i per no passar-me per alt – vull agrair que Esquerra de Sant Feliu hagi portat a la consideració dels nostres representants aquesta qüestió.

Al meu entendre, el laïcisme és la concepció d’una societat lliure, que tingui com a objectiu bàsic l’expressió dels valors de la llibertat de consciència, el pluralisme,la igualtat, el respecte i la cohesió. Només des de la laïcitat podrem construir una societat lliure, igualitària i democràtica, en la que tothom pugui expressar-se, des de qualsevol confessió o ideologia. La laïcitat hauria de ser el pacte que conduís al conjunt de la ciutadania a una convivència que seria la base d’una ètica civil, que en cap cas representaria una agressió a les conviccions religioses. Entendre la societat des del pluralisme de pensaments i la laïcitat ens hauria de permetre conviure conjuntament en els espais públics. La laïcitat és la base de la igualtat, de la tolerància i del respecte entre les persones. El laïcisme defensa la llibertat de consciència i de religió i és la garantia contra qualsevol limitació o injustícia.

El laïcisme – també el concepte clericalisme – neix al segle XIX, quan els partidaris de la laïcització de les institucions, plantegen la limitació de la religió en la vida pública.
L’origen podríem situar-lo al segle XIV, quan es va produir l’acabament del poder pontifici i de les teocràcies. El Renaixement i més endavant la Revolució Francesa són els fets més importants en l’avenç d’aquesta reforma de la societat. No és però fins al segle XIX, que s’inicia a França un camí que fou objecte de fortes tensions, entre la França ( Filla Gran de l’Església) i la França ( Filla de la Revolució). En aquesta situació conflictiva, cal esperar un segle, per aprovar una llei l’any 1905, que va establir la separació entre l’Església i l’Estat. La determinació que França és una República laica, no es produeix fins la Constitució de 1946.

Pertoca a l’Estat regular la vida pública que pertany al conjunt de la ciutadania i precisament per garantir aquesta pluralitat, ha de mantenir una posició independent de tota iniciativa exercida en nom i defensa d’una religió o d’una ideologia. D’aquesta manera l’Estat preserva l’espai públic a fi que tothom s’hi pugui reconèixer i integrar.

L’article 16 de la Constitució Espanyola expressa en l’apartat 3 que cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres religions.

L’Estat és aconfessional però no és laic en el sentit que no es propugna la completa separació entre l’Estat i les confessions religioses, principi entès com a neutralitat de l’Estat en matèria religiosa. Les relacions de cooperació amb les confessions religioses i molt expressament amb l’Església Catòlica – que és mencionada particularment – no considera la neutralitat com a condició necessària per garantir l’exercici de la llibertat de consciència i l’Estat espanyol no s’exclou de tot el que sigui religiós per tal de deixar llibertat a tot i a tots. En un estat laic les esglésies no són de dret públic sinó només de dret privat, podem funcionar com una institució però han de prendre una forma anàloga a una associació privada de dret comú i els seus ensenyaments morals no han de ser imposats ni combatuts pels poders públics. L’Estat no reconeix, ni paga salaris, ni subvencions a cap culte.

Aquest no és el cas de l’Estat espanyol, que el mes de gener de 1979 –just sis dies després de l’aprovació de la Constitució – es signa al Vaticà un conjunt d’acords entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu, en el que es contemplen les relacions amb aquesta confessió religiosa. Aquest acord substitueix el de l’any 1953 que confirmava la confessionalitat de l’Estat. Si bé l’acord de 1979 difereix del de 1953, contempla un tracte de favor respecte d’altres creences, fet que alguns estudiosos qualifiquen de “confessionalitat sociològica” de l’Estat Espanyol. Aquest acord, mostra sens dubte que la Constitució no estableix un model laic en el que l’Estat es mostrés indiferent al fet religiós. La norma de l’Estat laic és que no hi ha norma, tothom pot acollir-se, respectant els drets i deures que ens mana la Constitució i les lleis que d’ella se’n dimanen.

Unes referències al ple de dijous passat. En Jordi Vilà, en nom d’ERC, va emparar la proposta mantenint en tot moment el principi de respecte per tothom i plantejant no la decisió de l’ajuntament sobre la laïcitat sinó el recolzament a una entitat cívica, el Moviment Laic i Progressista, per demanar als partits polítics un debat públic, polític i social que proposi, si així ho decideixen, arribar a un Pacte Nacional per la Laïcitat. El portaveu del PSC, Juan Josep Garcia, va sostenir dues qüestions que al meu entendre son prou importants. La crisi econòmica planteja situacions de difícil solució, que afecten majorment a les classes treballadores. Cal valorar el perill de fractura de la convivència, que certes formacions polítiques atien amb un discurs abominable, en el que la intolerància religiosa, pot provocar situacions racistes i xenòfobes. Aquests darrers dies i en el curs de la campanya electoral ho hem viscut. La defensa del laïcisme com a signe de progrés, en resposta al regidor de C. i U. va semblar-me elaborada des del raciocini i prou ben argumentada.El company Jesús, va situar la proposta des de la vesant - que sense oblidar-se de les conviccions personals - tothom comprengués la importància de la proposició, en quant el contingut democràtic i fonamental de la laïcitat en una societat avançada. El regidor de C. i U. – dit amb tot el respecte que em mereix- penso que no va entendre prou bé el fons de la qüestió. La laïcitat no és una ideologia política, és una proposta de convivència en la que tothom pot sentir-se lliure i que acull qualsevol pensament. L’Estat laic, no representa cap agressió, ni posa en perill les creences religioses. De cap de les maneres, la laïcitat vol passar a ocupar el lloc de confessionalitat religiosa que han mantingut alguns estats. Quan el regidor d’ICV, va mencionar la forma de govern teocràtica, el senyor Pascual, degut a l’edat, podria ben recordar haver viscut un règim en el que el cap d’Estat, ho era per la gràcia de Déu.( Francisco Franco, Caudillo de Espanya por la gracia de Dios) Així ho deien les monedes que havíem fet servir durant el govern franquista. El senyor Alcalde, penso que va errar-se si va entendre que el laïcisme posava en perill les seves conviccions personals per haver-les de manifestar. La proposició – que l’he escoltada un parell de vegades – en cap cas inquiria el pensament dels regidors i regidores, simplement es demanava el suport a un debat públic respecte la laïcitat plena de l’Estat. Una darrera consideració: penso que qüestions d’aquesta entitat seria més adient no presentar-les per la via d’urgència. Millor fer-ho, passant la proposta per la comissió corresponent, que permetria el debat i la discussió prèvies a la presentació al ple. Això permetria un millor coneixement de la qüestió i enriquiria el debat en el plenari.

Sóc del parer, que els ajuntaments han de controvertir qualsevol assumpte que afecti a la ciutadania. En aquest sentit, faig meves les consideracions que va exposar l’amic Jesús, quan va afirmar que els “temes municipals”, han d’anar més enllà de la gestió dels problemes del dia a dia i que els nostres càrrecs públics han de ponderar i reflexionar sobre qualsevulla qüestió. El veïnatge tenim dret a conèixer el parer de les persones que hem escollit, respecte de temes i matèries, tot i que l’ajuntament no en tingui capacitat resolutiva. D’aquells casos que alguns anomenen que no són de competència municipal i que per tant no han de ser considerats. Gosaria afirmar, que la majoria de les persones quan decidim el sentit del nostre vot, no ho fem només per a la bona administració de la ciutat, sinó que també considerem el contingut polític de la nostra determinació.