divendres, 31 de desembre de 2010

" LA NOVENA "





Anomenant la “Novena” tothom reconeix la que és considerada com l’obra musical més coneguda de Beethoven. Una composició de quasi dues-centes pàgines, que el músic va escriure als darrers anys de la seva vida. Una simfonia- la més genuïna de l’època romàntica- que fou també l’exemple que seguiren compositors posteriors com Brahms, Shubert, Berlioz i el mateix Mahler. Es diu que no hi ha cap obra posterior que no tingui un deute amb aquesta simfonia. Un himne a l’alegria i la fraternitat, una composició que ha merescut ser considerada patrimoni cultural de la humanitat i el darrer moviment himne oficial de la Unió Europea.

El darrer moviment – el quart – sens dubte és el més conegut. La coneguda com a simfonia coral, recull part dels versos de l’Oda a l’Alegria de Friederich Schiller i conjuga la música amb la veu, amb unes expressions que ens permeten escoltar la més gran de les catedrals musicals mai escrites. Fou estrenada aquesta obra el dia 7 de maig de l’any 1824 a Viena i el geni de Bonn no va poder sentir els aplaudiments degut a la sordesa que patia. Aquest últim moviment és interpretat per orquestra, cor i quatre veus solistes: soprano, contralt, tenor i baríton.

Aquesta tarda a l’emissora Catalunya Música, ens han ofert en connexió directa amb Leipzig, la interpretació d’aquesta obra. He pogut saber que cada 31 de desembre, des de l’any 1918 –amb l’excepció dels anys de la Segona Guerra – s’executa aquesta titànica composició, en la que hi queda senyalitzada la vàlua d’un home, que ens ha fet arribar i fruir una música que mai serà oblidada. "Freude, Freude"- amb aquestes paraules inicials del baríton- el Gran Mestre ens convida a conrear els camins de la Pau i la Fraternitat.

Heus ací doncs la meva satisfacció per acabar aquest any amb aquesta música i recordar el dia de “ l’home dels nassos “ de l’anyada que encetarem, per tornar a escoltar des de Leipzig la Simfonia Coral de Ludwig van Beethoven.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Poema



Mozart


Enduts d'un ritme fàcil i profund
també els nostres compassos voldríem, un a un
volar i somriure

També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d'un ordre en moviment,
ràpida, lliure...

Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, VIURE!


Màrius Torres ( centenari del naixement)


El poeta ens recomana viure i els de casa desitgem conviure amb vosaltres, compartint l'afany per un món millor.

BON  ANY  2011

dimecres, 22 de desembre de 2010

Intransigència i niciesa



Els silencis de Catalunya al llarg de la història han sigut periòdics. El país n`ha tingut d’obligats però en altres ocasions, el nostre callament no ha tingut aquella imposició. Sempre però, al final dels silencis, hem dit cada vegada el mateix com si fos una novetat. En aquests períodes, tots han oblidat el que Catalunya deia, el que el nostre país volia. Catalunya és com si fos descoberta per part dels qui ens observen. És molt greu que un poble hagi d’estar sempre en un període de recomençar. Els silencis de Catalunya sempre són positius, només que sigui per l’estímul de recuperació que provoquen.

Res a veure amb els que imposen o provoquen els silencis. No ens saben veure, no arriben a analitzar-nos. No fan ni ens deixen fer i provoquen la seva ineficàcia, que els fa perpètuament inoperants. Aquesta manca d’anàlisi, el no voler veure les pròpies causes que els fan inoperants els porta a un error com és entendre que Catalunya és només una idea política. Catalunya defensa una forma de veure la vida, defensa la seva essència i la seva existència. El problema que els presenta Catalunya és de més contingut. Cauen en l’error de creure que Catalunya està en contra de la seva comunitat, quan els catalans afirmem Catalunya no ens oposem a res ni a ningú. Ens ho fan molt difícil, en ocasions perillosament complicat, ni escolten ni volen escoltar cap manera possible presentada per nosaltres, que pugui garantir el nostre ser. Tenim una realitat que és la nostra manera de viure i si persisteixen negant-la, o no la volen reconèixer, es tracta d’uns ignorants o uns obcecats.

No som quelcom abstracte, però el que si ens cal és fer país i no mitificar-lo. Catalunya no és ni un mite ni una abstracció. Catalunya som els catalans, tots els catalans, els nascuts ací i els que vinguts d’altres terres senten també seva aquesta terra.Els catalans, quan hem pogut, hem dit i repetit el que volíem. En alguns moments hem donat la sensació que ja estàvem cansats de repetir, el que com a comunitat volem.El que cal és que tots plegats, siguem capaços de construir una comunitat modèlica en la convivència.

Aquestes quatre ratlles són la conseqüència d’una notícia. La sentència del Tribunal Suprem sobre el model d’immersió lingüista. No vull entrar en el debat de la qüestió i més aviat m’he decantat cap una mena de manifestació/ proposta.

diumenge, 19 de desembre de 2010

Quin greu, ens han canviat la samarreta del Barça





Reconec que sóc futbolero i des de fa molts anys. Vaig començar a fer córrer la pilota al pati dels “hermanus”, al carrer de la Penitència. Un baló – i soc molt agosarat amb la paraula – que era un tall de cuir farcit de draps. La pell era de tanta qualitat que cada dos per tres s’esquinçava i el farcit quedava escampat damunt la “gespa”. Els corners, degut a la petitesa del camp no s’assenyalaven i per cada tres vegades que la pilota sortia fora del camp tocada per un jugador de l’equip defensor, ja havíem trobat la manera de compensar les infraccions: es xutava un penalti. Podeu imaginar-vos, les discussions que sovint hi havia, quan no ens posàvem d’acord en les vegades que la pilota havia anat a córner: que si ja és la tercera vegada, que només és la segona...A banda dels porters que es mantenien fixes a les portes, la resta, tots corríem darrera la pilota amb millor o pitjor traça. Si era a l’estiu, calçats amb unes espardenyes de pagès i quan ja havia vingut la fred, la majoria amb unes xiruques, tot i que n’hi havia alguns que disposaven d’unes bones sabates. I val a dir-ho que hi havia una bona colla que remenaven la pilota de primera. La composició dels equips mai era la mateixa. D’antuvi s’escollien dos jugadors de pareguda qualitat, que començaven de forma alternativa – d’un en un – a escollir els companys de l’equip. Gosaria dir que els equips quedaven força igualats. El matx tenia una durada de vint minuts, el temps que teníem de “recreo” – matí i tarda – i les ganes de guanyar hi eren de debò. Alguna trompada també s’escampava, però sempre sense mala voluntat i com que les caigudes eren sobre la sorra i tots anàvem abillats amb pantalons curts, en els genolls s’hi podien veure les traces que deixaven les anades de trompis. Els mesos de vacances, quan l’escola era tancada, els partits els fèiem al passeig i els companys no eren els mateixos. La colla de vailets érem de la barriada, un quadrilàter delimitat per la Rambla, el Passeig, la plaça del Monestir i el carrer Hospital. A la colla s’hi afegien els vailets, fills de les famílies que venien a passar l’estiu, a “verenejar”, la majoria de Barcelona, que arribaven tot just començades les vacances a finals del mes de juny i s’entornaven a mitjans de setembre. Aquests nous companys eren sempre benvinguts i a més ens aportaven un canvi que nosaltres valoràvem de gran importància. Tenien pilotes com cal, del tot rodones, d’aquelles de cuir de bona qualitat, que calia omplir amb aire i que anaven tan ben tapades amb un cordó. El doble de grosses que les nostres, que si be al començament ells dominaven millor per estar-hi acostumats, pocs dies després nosaltres també les sabíem remenar. Quins partidassos!! Just al passeig del mig i no partits de 20 minuts, de més llarga durada i sempre amb algunes persones que s’aturaven a veure’ns jugar. Com si fos un partit de veritat, que ja ho era.

Queda doncs, abastament demostrat, la meva afecció pel futbol. Seguidor del Barça, un “culé” que d’adolescent molts diumenges deixava d’anar al cinema per poder escoltar per la ràdio el partit. La memòria encara em permet recordar els Velasco, Escolà, Martín, Curta...que varen ser els anteriors del gran equip amb en Ramallets a la porta, Seguer, Biosca i Segarra a la defensa, al mig del camp la qualitat tècnica de Gonzalvo III i d’en Bosc i a la davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Les centrades d’en Basora amb les rematades de cap d’en César, la capacitat prodigiosa que tenia en Kubala per ser el centre de la formació i les bones maneres de Moreno i Manchón – sense la vàlua dels tres anteriors – però amb una gran habilitat per aprofitar les excel•lents deixades d’en Kubala. L’ala esquerra d’aquella davantera i més especialment Moreno varen fer gols a dojo. Dels equips posteriors ja en queda la memòria visual i no en parlaré. He anat forces vegades al camp de les Corts, però al Nou Estadi només l’he visitat una vegada. Durant alguns anys anava a veure el Guíxols a la carretera de Palamós. Ja fa molt temps que no vaig a futbol, però la meva afecció per aquest esport no manca. Potser cal precisar que miro els partits del Barça a la televisió, però engego l’aparell a l’hora que comença el partit i l’aturo quan l’àrbitre xiula el final del matx. Gaudeixo d’un bon partit però no em motiva tot el que es diu abans i després. M’atabala, inclús m’avorreix tot el discurs que es fa a l’entorn del futbol. Penso que es passen de rosca i que caldria tenir la mesura suficient per no convertir un esport amb quelcom excessiu. Si no es pren aquesta moderació, caldrà preguntar-se per quina raó, que d’explicació alguna deu haver-hi.

Aquesta darrera setmana, sembla que a Can Barça hi ha hagut un gran enrenou, una mena de trasbals, que ha omplert els mitjans de comunicació de comentaris, entrevistes i reflexions en general. Les persones que avui dirigeixen el Barça han signat un acord de publicitat amb una anomenada Qatar Foundation, que obligarà al club a inserir a la samarreta el logotip d’aquesta entitat. La conveniència o desencert de l’acord ha encetat comentaris arreu i en tots els sentits.

La signatura d’aquest contracte segons assegura la junta, més que un acord volgut és una necessitat degut a la situació econòmica que pateix el club. Cal reduir el deute amb els més de 160 milions que l’entitat cobrarà. Diu el senyor President, que es tracta d’una necessitat i no nega que és un pas enrere per poder-ne fer tres cap endavant. De la situació econòmica expressa que te el club jo no en judico res. Segons els actuals rectors, de diners en manquen i el club ha de pagar nòmines, creditors i tapar molts forats i l’acord amb la fundació posarà remei a aquesta situació tan preocupant. El senyor Rosell, fa una gran alabança del conveni, dient que si fos el president d’un equip rival, es sentiria preocupat per l’acord signat. Vaja que ho han fet de primera. Si escoltem els exrectors de l’equip diuen que varen deixar la caixa forta plena de diners, tants que quasi no hi cabien. Que no hi ha cap necessitat de signar aquest acord i que el club disposa dels diners suficients per anar fent sense problemes. Tampoc valoro aquest discurs, penso que hi podríem aplicar en les dues afirmacions – els que ara governen i els que fa quatre dies tenien la gestió - allò de “ pillo a pillo i va el resto”. Una incertesa si que la tinc. L’interrogant sobre que caldrà fer, si en una propera ocasió el club torna trobar-se en una mancança de diners. Hauran de buscar-los ves a saber on? Sembla que inclús en el Barça, l’exemple de bona gestió, també les despeses creixent sense aturador.

El que si retrec a la Junta, és que si han decidit prendre aquesta mesura, l’haurien de defensar amb contundència i fermesa, sense mitjos discursos, i amb arguments de millor contingut –  no com els dels passos – que segurament el senyor Rossell ha aplicat recordant la prou coneguda frase de Lenin: “ dos passos endavant i si cal després un enrere”.

Fins ara, el Barça ha volgut expressar la voluntat que el futbol- segurament l’esport amb més predicament - és un exercici que pot contribuir a difondre valors de contingut humà i ajudar al desenvolupament actiu de bona part de la joventut en d’altres indrets. El Barça ha merescut el reconeixement per aquesta feina, que ha tingut la màxima expressió amb la signatura amb l’UNESCO d’un acord d’ajuda econòmica i la formalització del logotip a la samarreta. Certament, els “culés” ens podem sentir satisfets i perquè no dir-ho també orgullosos del nostre club, que ha portat a tot arreu, el “certificat” de l’UNESCO i els continguts solidaris que representa l’organització internacional. A l’entendre de bona part dels seguidors “culés”, l’acord amb Qatar Foundation, és contradictori amb el projecte que fins avui ha defensat el club. Qatar no és una monarquia, ni tan sols de caire absolutista, aquell país és un emirat. L’emir és la concreció de tot el poder polític i religiós, la negació absoluta de la democràcia. Un país que només ha reconegut dos dels Drets Humans, per a l’infància i els discapacitats. Els drets polítics no són respectats, la discriminació de la dona és total, s’exerceix la pena de mort. La població és d’un milió tres-cents mil persones, però només el 20 % són d’origen de les tribus pròpies del país. Els estrangers que majorment provenen de la Índia i de l’Arabia Saudí no tenen els drets laborals reconeguts. Existeix el que s’anomena la llei d’avals ( el kafeel) el permís que t’ha de concedir l’autòcton per venir a treballar i no estàs autoritzat a abandonar Qatar, sense que el kafeel sigui abolit. Una situació considerada com una nova forma d’esclavatge. Qatar Foundation és una fundació privada fundada per l’emir i en cap cas pot ser considerada una ONG. Segur que no trobaríem cap ONG que disposés de tants diners per gastar-los en publicitat. El règim polític és arbitrari i dictatorial.

Per primera vegada en la història del Barça, a la samarreta hi haurà la marca d’un patrocinador, que en realitat és el propi estat de Qatar. UNICEF quedarà a l’esquena de la samarreta i no podrà ser mostrada en els partits de la Copa d’Europa, que només permet un sol logotip. Penso que la qualitat de la samarreta del Barça queda devaluada i els valors que feien de l’equip una entitat esportiva reconeguda per la seva diferència s’hauran acabat. El diner és molt poderós i potser tinc del Barça- millor dit, de les persones que el dirigeixen – una excessiva consideració. Tot i no ser membre de la directiva, el senyor Cruiff, considera que l’acord no hauria de ser, no per raons democràtiques, sinó perquè la quantitat acordada no arriba ni al 10% del pressupost. El president, amb un gest de suposada bona voluntat, es compromet a canviar de parer si l’assemblea ho decideix. Ara que el tracte ha sigut signat, quina vergonya!! Per què la junta no ha obert un debat sobre la qüestió? El més sorprenent que he pogut sentir, és el comentari d’en Josep Guardiola: “he viscut una llarga estada a Qatar i puc assegurar que mai he vist que els drets humans no fossin respectats”. El senyor Guardiola, podria haver-se estalviat aquestes paraules i per dues raons. En primer lloc, per la simple consideració que no en tenia cap necessitat, és l’entrenador i no te cap responsabilitat respecte les decisions que pren la directiva. I després perquè ha posat un certa incertesa a l’imatge que tenim de la seva persona. És possible que valoro uns principis que no són propis en un equip de futbol i que no m’hauria d’estranyar aquesta decisió.

La meva afecció “culé”, malgrat aquesta decisió que considero èticament vergonyosa, es mantindrà. La meva satisfacció i alegria pels triomfs del Barça que no manquin i si pot ser amb la qualitat que mostra l’equip avui per avui. Dóna goig veure’ls jugar i hom queda embadalit com fan anar la pilota. Però, quina llàstima que li hagin canviat el contingut i el valor de la samarreta.


dissabte, 11 de desembre de 2010

Rafael Patxot i Jubert




Més sovint del que ens pensem desconeixem persones i fets del nostre entorn més proper. Aquesta circumstància vaig viure-la no fa masses dies, mercès a una sortida al Montseny, organitzada pel Museu d’Història de la Ciutat. Ben segur que era sabedor d’un ciutadà de Sant Feliu, el senyor Rafael Patxot, però ben poc coneixia de la seva persona. De llur afecció per l’astronomia i la meteorologia si que ho sabia i en més d’una ocasió m’havia aturat a contemplar la façana de la seva casa, on avui hi ha la Cambra de Comerç. Indret on encara recordo que hi havia hagut l’ajuntament, quan s’estava bastint l’actual consistori que havia sigut enrunat per un bombardeig.

El senyor Rafael Patxot i Jubert va néixer a Sant Feliu l’any 1872 i va morir a Ginebra el 1964. La família Patxot, de nissaga occitana, va dedicar l’activitat familiar a la fabricació de taps de suro, origen de la fortuna del llinatge. L’avi del nostre personatge fou alcalde de la vila i el seu pare una persona molt ben dotada per la música. Rafael Patxot va estudiar a Barcelona i després a París i ampliar els seus coneixements a Londres i Cambridge. Aquests estudis a l’estranger van formar-lo com a científic, però fou a l’Anglaterra victoriana on es determinà ideològicament.

L’any 1894, es casa amb la seva parenta Lluïsa Rabell. Del matrimoni en nasqueren tres filles: Montserrat, Maria i Concepció. Les dues primeres moriren en plena joventut, però ens cal retenir la Maria, que donarà el nom a la Masia Mariona. La primera manifestació de Patxot fou científica, quan només amb vint-i-quatre anys va dotar-se d’un observatori astronòmic instal•lat a Sant Feliu. Cap a l’any 1900 la família Patxot va deixar Sant Feliu i anar a viure a Barcelona, on Rafael va col•laborar amb el seu sogre – comerciant amb Sudamèrica – i és llavors quan Patxot estableix un profund intercanvi amb el món intel•lectual modernista i comença a exercir els seus mecenatges, que porten a considerar-lo el més important protector del que ell deia amb ironia “beneficència intel•lectual”. No és pas la meva intenció fer una exposició de les activitats que va sufragar el senyor Patxot, però si mencionar-ne dues, que, al meu entendre, caracteritzen clarament l’estima que tenia cap el seu país.

L’any 1919 Rafael Patxot es fa càrrec, com a marmessor, de l’herència de la seva cunyada Concepció Rabell, vídua i sense fills d’un acabalat indià. D’acord amb el testament Patxot tenia l’absoluta llibertat per administrar els bens de l’herència. Constituí la fundació Concepció Rabell i Cibils, que li va permetre ampliar el seu mecenatge amb dues iniciatives encaminades a la preservació del patrimoni de la nostra cultura popular: l’Estudi de la Masia Catalana i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

La masia és part de la història de Catalunya. Pertany al món rural mediterrani, neix a l’època medieval, ha anat evolucionant i amb el desenvolupament de la societat industrial, es trobava en certa manera en perill d’extinció. Per això, en el primer quart del segle passat, un grup d’estudiosos van creure oportú aprofundir en el seu coneixement. El senyor Patxot, va entendre aquesta preocupació i l’any 1923, la col•laboració entre el Centre Excursionista de Catalunya i la Fundació Rabell, iniciaren les activitats corresponents. El fons d’aquest estudi és de 131 àlbums, dels quals 119 són dedicats a les comarques de Catalunya, 10 a les Illes i 2 al País Valencià. També hi podem trobar 10 carpetes que sumen 300 dibuixos de masies i 7700 fotografies. El tema preferent és la visió de la casa, però també hi figuren imatges del camp i la vida al mas. Hi treballaren un centenar de fotògrafs i una trentena de dibuixants. A cada fotografia hi podem trobar el nom i referències de la imatge, l’autor de la fotografia i la data. Aquest estudi – arquitectura, mobiliari, indumentària, i comportament humà i social – quedà interromput l’any 1936 degut a la guerra civil. A partir de l’any 1976, per acord entre els hereus del senyor Patxot i el CEC, el material gràfic de l’Estudi de la Masia, ha quedat dipositat al local del CEC, on és obert a consulta. Deu fer un parell de mesos, que en el museu de Sant Feliu, varem poder-ne veure una mostra d’aquest treball.





L’any 1922 es va emprendre una iniciativa, mercès a la donació de la Fundació Concepció Rabell, de recerca de la música popular dels Països Catalans. L’entitat, patrocinada per l’orfeó Català, va recollir prop de 40000 documents, una obra coneguda amb el nom de Cançoner Popular de Catalunya. Eren sempre dues les persones que tenien cura d’anar aplegant les melodies. Aquestes parelles, un músic per anar anotant la tonada i l’altra per prendre nota de la lletra, van recórrer fins l’any 1936, diferents indrets de Catalunya. La guerra civil va interrompre les tasques de recerca, bé que ja s’havien publicat tres luxosos volums entre 1926-1929. El senyor Patxot, exiliat a Suïssa, poc abans de la seva mort l’any 1964, va donar instruccions als seus néts, que una vegada la dictadura del general Franco – que l’havia obligat a mantenir-se a l’exili – s’hagués acabat i un cop la situació política a l’Estat Espanyol semblés estabilitzada, que la gran quantitat de documentació que l’Obra del Cançoner havia anat recollint no es perdés i que fos entregada, a disposició dels estudiosos, en alguna biblioteca o en algun arxiu segur. L’any 1991 arribà al Monestir de Montserrat la primera tramesa i el 1994, la segona. L’abat Sebastià M. Bardolet va nomenar al monjo benedictí Josep Massot i Muntaner, conservador de l’enorme arxiu del qual s’havia fet càrrec el Monestir. La feina feta per Massot ha estat pacient i tenaç i el testimoni més evident és la xifra de setze volums, que afegits als tres publicats abans de la guerra, en fan dinou.


L’any 1926, Rafael Patxot projecta l’edificació d’una masia d’estiu, que desitja sigui situada en el Vallès, en el repeu del Montseny, amb bosc...L’indret triat fou als afores del poble de Mosqueroles, a la serra del Montseny. La construcció s’inicia l’any 1927 i es conclou entrat el 1930. Es tracta d’un mas de nova planta, una esplèndida residència secundària. Una obra de gran qualitat i solidesa, en la qual Patxot no mirà prim en matèria de despeses. A la masia li fou posat el nom de Maria, en record de la filla que tant desitjava tenir un estatge a muntanya, però que morí abans de poder-la realitzar. L’edifici consta d’una planta baixa, un primer pis, residència de la família i les golfes tradicionals que l’arquitecte Danés, va convertir en un segon pis, amb la biblioteca i altres habitacions. El matrimoni Patxot-Rabell no pogueren disfrutar de la masia cinc o sis anys mal comptats.

A mitjans del mes de juliol de 1936 el matrimoni va desplaçar-se de Barcelona cap a la masia, per començar les vacances d’estiu. Pocs dies després, es produeix la sublevació militar i tot seguit s’originen incursions de grups incontrolats que escorcollen la casa i posen en perill els estadants. La situació empitjora fins al punt que el conseller de Cultura de la Generalitat- Ventura i Gassol- assabentat de la situació, organitza una expedició de socors. Un grup de policies acompanyen la família fins el port de Barcelona, on aquella mateixa nit són acollits en el vaixell almirall de la divisió francesa i l’endemà un torpediner els conduí, juntament amb altres refugiats a Port Vendres. A finals d’aquell mateix any s’instal•laren a Suïssa.

Per a Rafael Patxot fou un trencament total, un abans i un després d’aquell 1936. Bona part dels seus projectes en vies d’execució deturats per sempre més i no tornaria a veure Catalunya, l’objecte de la seva màxima dedicació. Acabada la guerra, el nou règim considerà Patxot com a “individuo desafecto al Glorioso Alzamiento Nacional” i el Tribunal de Responsabilidades Políticas li imposà importants sancions econòmiques. Rafael Patxot, va donar, un cop més, la mesura del seu caràcter, negant-se a tornar a Catalunya mentre hi hagués dictadura. Es tenia per un home lliure i no va acceptar mai viure sota un règim d’opressió nacional contra el seu poble. Va iniciar un llarg exili de quasi trenta anys, fins al seu traspàs a Ginebra el 1964.

Malgrat l’exili, Rafael Patxot no restà pas inactiu en aquella terra estranya. Va escriure les seves memòries. Són quasi un miler de pàgines que encapçalades per l’Adéu a Catalunya a una Catalunya tiranitzada, dividides en dues parts. La primera conté una extensa relació de les seves fundacions –entre 1902 i 1935 - i una selecció d’anècdotes de personalitats significatives. A la segona part narra les incidències de la guerra civil, les malvestats de què fou objecte per part de les autoritats dictatorials. Un trist epitafi clou el volum: “ La meva vida contenia quelcom que no ha pogut esplaiar i que morirà amb mi. Malaguanyada vida!”. Trist epígraf-penso jo- per una persona que va lluitar tota la seva vida per allò que creia just, fidel a la defensa de la personalitat humana i amb una total unitat entre el que pensava, deia i feia.

Patxot, és recordat, per la seva condició de mecenes, molt especialment respecte la cultura catalana. No n’hi ha hagut cap de tan vast, tan intencionat i tan intel•ligent com el que li oferir a la nostra terra Rafael Patxot en el període 1925-1936. Solament té un parió amb el que en la mateixa etapa exercí Francesc Cambó. Segurament que tots dos personatges van dedicar importants recursos econòmics en activitats artístiques i culturals, però també cal precisar l’absoluta diferència que varen tenir respecte la sublevació militar de l’any 1936. Patxot va ser en tot moment contrari a la insurrecció contra la República. Cambó va ajudar amb importants recursos econòmics el cop d’estat dirigit pel general Franco.








Sortida al Montseny i visita a la Masia Mariona



L’any 2005, la Junta de Govern de la Diputació de Barcelona acceptà la donació condicionada de la Masia Mariona que li efectuà Rafael Carreras i Patxot, nét del nostre conciutadà. La condició primera i principal de la donació fou l’exposició permanent de l’Univers Patxot i en segon lloc la creació d’un Consell Assessor, per col•laborar en la gestió de l’equipament cultural dedicat al seu avi. A finals de l’any passat s’inaugurà la Masia Mariona de Mosqueroles, reconvertida en la nova seu del Parc Natural del Montseny, així com de l’exposició permanent Univers Patxot.

La part de baix de l’edifici està dividida en sis sales en les que podem seguir diferents aspectes de la vida del senyor Patxot. La sala d’actes, en la que es pot seguir un audiovisual biogràfic de Rafael Patxot que comença amb la fugida cap a Barcelona el juliol de 1936. Després de l’embarcament a Barcelona , l’audiovisual fa una narració de la vida de Rafael Patxot.

La segona sala és la que exposa l’obra de la Masia Catalana. És aquí on s’explica un dels projectes estel•lars de Patxot, malauradament no conclòs per l’esclat de la guerra civil.

Llibres i Natura es titula la següent sala en la que s’apleguen dos aspectes ben diferenciats de les activitats de Rafael Patxot. Es comunica al visitant, originals o bé els lloms reproduïts de la lletra impresa que generà el mecenes. El segon tema d’aquesta sala s’aprofita per fer una exposició de l’estima que tingué Patxot per l’excursionisme, activitat que en els seus inicis tingué un caire molt cultural i científic. Deia Patxot que era un astrònom afegit, ja que el seu excursionisme és anar un xic més enllà, car deixant la Terra, m’he passejat pels paisatges lunars.

El sostre de la sala quarta representa una bella imatge d’un cel blau, que vol mostrar el reconeixement del Patxot científic. Núvols és el nom de la cambra, on Patxot explica “ que l’any 1896 vaig començar l’observació dels núvols en el meu observatori de Sant Feliu de Guíxols”; ja a Barcelona “ el 1923 va continuar en un local del Servei Meteorològic de Catalunya, material que li fou usurpat l’any 1939 – per sancions econòmiques – per ordre del Servicio Metereológico Nacional. A començaments de l’any 1942, el llavors director d’aquest Servicio visità Patxot a Ginebra per proposar-li col•laborar, en el servei que dirigia: “...ni tan sols un d’aquests cabells blanc està en venda” fou la resposta que rebé el visitant.

A la cinquena estança podem contemplar una reproducció que representa Urània, musa de l’astronomia, , llegint el Llibre del Cel voltada d’un fons estel•lar. La primera manifestació de la personalitat de Patxot fou científica, quan als 24 anys, es va veure obligat a deixar els estudis i fer-se càrrec de l’empresa familiar, dugué a terme una aspiració de la primera joventut: la instal•lació d’un observatori a Sant Feliu. L’observatori era exclusivament astronòmic tot i que en el futur es decantaria cap a la meteorologia. Hi podem observar algunes peces totes de procedència francesa.

El sisè i darrer dels gabinets ens mostra una de les grans realitzacions de Rafael Patxot, el Cançoner Popular. Un gran mapa adorna i presideix el recinte. En aquest plafó s’observa l’àmbit de la recerca d’aquest patrimoni cultural.

La resta de l’edifici és la seu del Parc Natural del Montseny.

Dos aspectes que crec val la pena remarcar. Davant la gran porta d’entrada de la Masia, hi flanquegen dos xiprers, remembrança de Montserrat i Maria, les filles del senyor Patxot traspassades en plena joventut. I a la façana nord, podem veure un rellotge de sol, que pel seu volgut emplaçament, no pot marcar les hores. Una de les condicions volgudes pel seu nét. Potser l’únic rellotge de sol que mai no serà il•luminat. Presència del sol fins i tot quan no ombreja, ja que el sol existeix durant la nit. Presència de tots aquells que han construït i habitat aquesta mansió.









diumenge, 5 de desembre de 2010

Núria i Sònia




La foto que encapçala aquest post de contingut familiar – mig perduda dintre d’un llibre i fa pocs dies recuperada – és la de les dues nostres filles. En ocasió d’haver-lis comprat dos vestits idèntics, la seva mare va portar-les a casa del fotògraf. L’ocasió calia que fos “guardada”. Segons em diu la Joana, la Núria devia tenir uns deu anys i la Sònia ja havia fet els quatre.

La llavors menuda de la casa –que encara ho és, malgrat el pas del temps – avui és el seu aniversari. Aquest matí la seva mare l’ha felicitada. Jo no ho he fet encara fins que no siguin quarts de deu, quan va néixer. La Joana i jo, tenim l’absoluta percepció que haver-les tingut, és el més important de la nostra vida, que a més ens ha permès ser avis d’en Martí i de la Sara. Una quitxalla que rep la deguda formació per ser persones com cal, que els permetrà tenir l’esperit solidari i el compromís social que han de ser els principis fonamentals de la conducta de l’ésser humà.

Per molts anys Sònia, gràcies pel coratge que has tingut, que ens permet tenir-te al nostre costat. Ens estimem filles i desitgem- malgrat l’edat que ja tenim - poder conviure tots plegats encara molts anys.

El mes passat va ser el natalici de la Núria. Benvolguda filla, els teus pares no disposàvem de la foto, però et preguem que avui – tot aniversari té vuitava – comparteixis amb la teva germana aquesta imatge.