dimecres, 22 de desembre de 2010

Intransigència i niciesa



Els silencis de Catalunya al llarg de la història han sigut periòdics. El país n`ha tingut d’obligats però en altres ocasions, el nostre callament no ha tingut aquella imposició. Sempre però, al final dels silencis, hem dit cada vegada el mateix com si fos una novetat. En aquests períodes, tots han oblidat el que Catalunya deia, el que el nostre país volia. Catalunya és com si fos descoberta per part dels qui ens observen. És molt greu que un poble hagi d’estar sempre en un període de recomençar. Els silencis de Catalunya sempre són positius, només que sigui per l’estímul de recuperació que provoquen.

Res a veure amb els que imposen o provoquen els silencis. No ens saben veure, no arriben a analitzar-nos. No fan ni ens deixen fer i provoquen la seva ineficàcia, que els fa perpètuament inoperants. Aquesta manca d’anàlisi, el no voler veure les pròpies causes que els fan inoperants els porta a un error com és entendre que Catalunya és només una idea política. Catalunya defensa una forma de veure la vida, defensa la seva essència i la seva existència. El problema que els presenta Catalunya és de més contingut. Cauen en l’error de creure que Catalunya està en contra de la seva comunitat, quan els catalans afirmem Catalunya no ens oposem a res ni a ningú. Ens ho fan molt difícil, en ocasions perillosament complicat, ni escolten ni volen escoltar cap manera possible presentada per nosaltres, que pugui garantir el nostre ser. Tenim una realitat que és la nostra manera de viure i si persisteixen negant-la, o no la volen reconèixer, es tracta d’uns ignorants o uns obcecats.

No som quelcom abstracte, però el que si ens cal és fer país i no mitificar-lo. Catalunya no és ni un mite ni una abstracció. Catalunya som els catalans, tots els catalans, els nascuts ací i els que vinguts d’altres terres senten també seva aquesta terra.Els catalans, quan hem pogut, hem dit i repetit el que volíem. En alguns moments hem donat la sensació que ja estàvem cansats de repetir, el que com a comunitat volem.El que cal és que tots plegats, siguem capaços de construir una comunitat modèlica en la convivència.

Aquestes quatre ratlles són la conseqüència d’una notícia. La sentència del Tribunal Suprem sobre el model d’immersió lingüista. No vull entrar en el debat de la qüestió i més aviat m’he decantat cap una mena de manifestació/ proposta.