diumenge, 19 de desembre de 2010

Quin greu, ens han canviat la samarreta del Barça





Reconec que sóc futbolero i des de fa molts anys. Vaig començar a fer córrer la pilota al pati dels “hermanus”, al carrer de la Penitència. Un baló – i soc molt agosarat amb la paraula – que era un tall de cuir farcit de draps. La pell era de tanta qualitat que cada dos per tres s’esquinçava i el farcit quedava escampat damunt la “gespa”. Els corners, degut a la petitesa del camp no s’assenyalaven i per cada tres vegades que la pilota sortia fora del camp tocada per un jugador de l’equip defensor, ja havíem trobat la manera de compensar les infraccions: es xutava un penalti. Podeu imaginar-vos, les discussions que sovint hi havia, quan no ens posàvem d’acord en les vegades que la pilota havia anat a córner: que si ja és la tercera vegada, que només és la segona...A banda dels porters que es mantenien fixes a les portes, la resta, tots corríem darrera la pilota amb millor o pitjor traça. Si era a l’estiu, calçats amb unes espardenyes de pagès i quan ja havia vingut la fred, la majoria amb unes xiruques, tot i que n’hi havia alguns que disposaven d’unes bones sabates. I val a dir-ho que hi havia una bona colla que remenaven la pilota de primera. La composició dels equips mai era la mateixa. D’antuvi s’escollien dos jugadors de pareguda qualitat, que començaven de forma alternativa – d’un en un – a escollir els companys de l’equip. Gosaria dir que els equips quedaven força igualats. El matx tenia una durada de vint minuts, el temps que teníem de “recreo” – matí i tarda – i les ganes de guanyar hi eren de debò. Alguna trompada també s’escampava, però sempre sense mala voluntat i com que les caigudes eren sobre la sorra i tots anàvem abillats amb pantalons curts, en els genolls s’hi podien veure les traces que deixaven les anades de trompis. Els mesos de vacances, quan l’escola era tancada, els partits els fèiem al passeig i els companys no eren els mateixos. La colla de vailets érem de la barriada, un quadrilàter delimitat per la Rambla, el Passeig, la plaça del Monestir i el carrer Hospital. A la colla s’hi afegien els vailets, fills de les famílies que venien a passar l’estiu, a “verenejar”, la majoria de Barcelona, que arribaven tot just començades les vacances a finals del mes de juny i s’entornaven a mitjans de setembre. Aquests nous companys eren sempre benvinguts i a més ens aportaven un canvi que nosaltres valoràvem de gran importància. Tenien pilotes com cal, del tot rodones, d’aquelles de cuir de bona qualitat, que calia omplir amb aire i que anaven tan ben tapades amb un cordó. El doble de grosses que les nostres, que si be al començament ells dominaven millor per estar-hi acostumats, pocs dies després nosaltres també les sabíem remenar. Quins partidassos!! Just al passeig del mig i no partits de 20 minuts, de més llarga durada i sempre amb algunes persones que s’aturaven a veure’ns jugar. Com si fos un partit de veritat, que ja ho era.

Queda doncs, abastament demostrat, la meva afecció pel futbol. Seguidor del Barça, un “culé” que d’adolescent molts diumenges deixava d’anar al cinema per poder escoltar per la ràdio el partit. La memòria encara em permet recordar els Velasco, Escolà, Martín, Curta...que varen ser els anteriors del gran equip amb en Ramallets a la porta, Seguer, Biosca i Segarra a la defensa, al mig del camp la qualitat tècnica de Gonzalvo III i d’en Bosc i a la davantera Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Les centrades d’en Basora amb les rematades de cap d’en César, la capacitat prodigiosa que tenia en Kubala per ser el centre de la formació i les bones maneres de Moreno i Manchón – sense la vàlua dels tres anteriors – però amb una gran habilitat per aprofitar les excel•lents deixades d’en Kubala. L’ala esquerra d’aquella davantera i més especialment Moreno varen fer gols a dojo. Dels equips posteriors ja en queda la memòria visual i no en parlaré. He anat forces vegades al camp de les Corts, però al Nou Estadi només l’he visitat una vegada. Durant alguns anys anava a veure el Guíxols a la carretera de Palamós. Ja fa molt temps que no vaig a futbol, però la meva afecció per aquest esport no manca. Potser cal precisar que miro els partits del Barça a la televisió, però engego l’aparell a l’hora que comença el partit i l’aturo quan l’àrbitre xiula el final del matx. Gaudeixo d’un bon partit però no em motiva tot el que es diu abans i després. M’atabala, inclús m’avorreix tot el discurs que es fa a l’entorn del futbol. Penso que es passen de rosca i que caldria tenir la mesura suficient per no convertir un esport amb quelcom excessiu. Si no es pren aquesta moderació, caldrà preguntar-se per quina raó, que d’explicació alguna deu haver-hi.

Aquesta darrera setmana, sembla que a Can Barça hi ha hagut un gran enrenou, una mena de trasbals, que ha omplert els mitjans de comunicació de comentaris, entrevistes i reflexions en general. Les persones que avui dirigeixen el Barça han signat un acord de publicitat amb una anomenada Qatar Foundation, que obligarà al club a inserir a la samarreta el logotip d’aquesta entitat. La conveniència o desencert de l’acord ha encetat comentaris arreu i en tots els sentits.

La signatura d’aquest contracte segons assegura la junta, més que un acord volgut és una necessitat degut a la situació econòmica que pateix el club. Cal reduir el deute amb els més de 160 milions que l’entitat cobrarà. Diu el senyor President, que es tracta d’una necessitat i no nega que és un pas enrere per poder-ne fer tres cap endavant. De la situació econòmica expressa que te el club jo no en judico res. Segons els actuals rectors, de diners en manquen i el club ha de pagar nòmines, creditors i tapar molts forats i l’acord amb la fundació posarà remei a aquesta situació tan preocupant. El senyor Rosell, fa una gran alabança del conveni, dient que si fos el president d’un equip rival, es sentiria preocupat per l’acord signat. Vaja que ho han fet de primera. Si escoltem els exrectors de l’equip diuen que varen deixar la caixa forta plena de diners, tants que quasi no hi cabien. Que no hi ha cap necessitat de signar aquest acord i que el club disposa dels diners suficients per anar fent sense problemes. Tampoc valoro aquest discurs, penso que hi podríem aplicar en les dues afirmacions – els que ara governen i els que fa quatre dies tenien la gestió - allò de “ pillo a pillo i va el resto”. Una incertesa si que la tinc. L’interrogant sobre que caldrà fer, si en una propera ocasió el club torna trobar-se en una mancança de diners. Hauran de buscar-los ves a saber on? Sembla que inclús en el Barça, l’exemple de bona gestió, també les despeses creixent sense aturador.

El que si retrec a la Junta, és que si han decidit prendre aquesta mesura, l’haurien de defensar amb contundència i fermesa, sense mitjos discursos, i amb arguments de millor contingut –  no com els dels passos – que segurament el senyor Rossell ha aplicat recordant la prou coneguda frase de Lenin: “ dos passos endavant i si cal després un enrere”.

Fins ara, el Barça ha volgut expressar la voluntat que el futbol- segurament l’esport amb més predicament - és un exercici que pot contribuir a difondre valors de contingut humà i ajudar al desenvolupament actiu de bona part de la joventut en d’altres indrets. El Barça ha merescut el reconeixement per aquesta feina, que ha tingut la màxima expressió amb la signatura amb l’UNESCO d’un acord d’ajuda econòmica i la formalització del logotip a la samarreta. Certament, els “culés” ens podem sentir satisfets i perquè no dir-ho també orgullosos del nostre club, que ha portat a tot arreu, el “certificat” de l’UNESCO i els continguts solidaris que representa l’organització internacional. A l’entendre de bona part dels seguidors “culés”, l’acord amb Qatar Foundation, és contradictori amb el projecte que fins avui ha defensat el club. Qatar no és una monarquia, ni tan sols de caire absolutista, aquell país és un emirat. L’emir és la concreció de tot el poder polític i religiós, la negació absoluta de la democràcia. Un país que només ha reconegut dos dels Drets Humans, per a l’infància i els discapacitats. Els drets polítics no són respectats, la discriminació de la dona és total, s’exerceix la pena de mort. La població és d’un milió tres-cents mil persones, però només el 20 % són d’origen de les tribus pròpies del país. Els estrangers que majorment provenen de la Índia i de l’Arabia Saudí no tenen els drets laborals reconeguts. Existeix el que s’anomena la llei d’avals ( el kafeel) el permís que t’ha de concedir l’autòcton per venir a treballar i no estàs autoritzat a abandonar Qatar, sense que el kafeel sigui abolit. Una situació considerada com una nova forma d’esclavatge. Qatar Foundation és una fundació privada fundada per l’emir i en cap cas pot ser considerada una ONG. Segur que no trobaríem cap ONG que disposés de tants diners per gastar-los en publicitat. El règim polític és arbitrari i dictatorial.

Per primera vegada en la història del Barça, a la samarreta hi haurà la marca d’un patrocinador, que en realitat és el propi estat de Qatar. UNICEF quedarà a l’esquena de la samarreta i no podrà ser mostrada en els partits de la Copa d’Europa, que només permet un sol logotip. Penso que la qualitat de la samarreta del Barça queda devaluada i els valors que feien de l’equip una entitat esportiva reconeguda per la seva diferència s’hauran acabat. El diner és molt poderós i potser tinc del Barça- millor dit, de les persones que el dirigeixen – una excessiva consideració. Tot i no ser membre de la directiva, el senyor Cruiff, considera que l’acord no hauria de ser, no per raons democràtiques, sinó perquè la quantitat acordada no arriba ni al 10% del pressupost. El president, amb un gest de suposada bona voluntat, es compromet a canviar de parer si l’assemblea ho decideix. Ara que el tracte ha sigut signat, quina vergonya!! Per què la junta no ha obert un debat sobre la qüestió? El més sorprenent que he pogut sentir, és el comentari d’en Josep Guardiola: “he viscut una llarga estada a Qatar i puc assegurar que mai he vist que els drets humans no fossin respectats”. El senyor Guardiola, podria haver-se estalviat aquestes paraules i per dues raons. En primer lloc, per la simple consideració que no en tenia cap necessitat, és l’entrenador i no te cap responsabilitat respecte les decisions que pren la directiva. I després perquè ha posat un certa incertesa a l’imatge que tenim de la seva persona. És possible que valoro uns principis que no són propis en un equip de futbol i que no m’hauria d’estranyar aquesta decisió.

La meva afecció “culé”, malgrat aquesta decisió que considero èticament vergonyosa, es mantindrà. La meva satisfacció i alegria pels triomfs del Barça que no manquin i si pot ser amb la qualitat que mostra l’equip avui per avui. Dóna goig veure’ls jugar i hom queda embadalit com fan anar la pilota. Però, quina llàstima que li hagin canviat el contingut i el valor de la samarreta.