dimecres, 28 de desembre de 2011

Gospel d'Aro ens hem presentat i recollit "molta merda."



Si bo vaig ser a l’hora d’anunciar el nostre debut musical, en conseqüència també haig de ser complidor per explicar-ne com va anar. Més d’un conegut m’ha preguntat sobre la qüestió. I d’altra banda, que no hi hagi un malentès en el sentit que el silenci fos interpretat com una excusa. Aquest no és el cas.


A veure, allò que se’n diuen “nervis” n’hi hagueren, i fins i tot entretant esperava el moment de pujar a l’escenari – fórem els darrers en actuar – no vaig pas arribar a empescar-me un “convenient” mal de ventre per entornar-me’n cap a casa, però val a dir, que degut a la meva experiència en el món de l’espectacle, vaig haver de recórrer a fer el cor fort. Me’n vaig sortit prou bé i me’n sento satisfet.

Quan menciono la meva experiència , haig d’anar-me’n prou enrere en el temps i aplaçar-me quan era adolescent, no més enllà dels setze/disset anys. Anava a l’escola dels “ hermanus” de Sant Feliu, i cada any, quan s’esqueien les festes de Nadal representàvem els Pastorets. Ens fèiem els decorats, “l’hermanu” Director teclejava el piano i dos pares d’uns companys tocaven el violí i el violoncel. Però heus ací que un any- sempre havia ajudat en els decorats i a més feia d’acomodador - vaig ser escollit per participar-hi des del plató. El paper que van triar-me – com no podia ser altrament tractant-se d’un novell de l’escena – fou d’un personatge de poca entrada, vaja que el possible lluïment personal a l’escenari no era gota probable, tampoc jo ho pretenia. El personatge era el germà del fill pròdig, de Naïm, batejat en aquella versió dels Pastorets amb el nom d’Abdaró. Començàvem els assajos un parell de mesos abans, i ben aviat la persona encarregada d’aquesta feina, va adonar-se’n compte que en Pere no havia sigut escollit per la musa Talia. Permeteu-me dir en benefici propi, que el regidor tampoc s’hi va esforçar massa per donar-me un cop de mà, que bé prou jo necessitava. Potser amb una mica de bona voluntat me n’hauria sortit, i ves a saber si aquesta mancança de part del director li ha sigut recriminada per les tres Karités. Mai ho esbrinarem, però tal vegada es va perdre un nou Enric Borràs. ( M’he passat de rosca, però és una llibertat que les lletres permeten). Aquell any també vaig fer els Pastorets, clar que sí, designant als concurrents els seients que havien d’ocupar.

Gairebé convençut que l’entrebanc de la meva posada en escena quedaria en bona mesura camuflada en la perspectiva general, vaig anar assistint als assajos. Però, fillets de l’ànima!!, en un de les provatures que ja feia temps anàvem practicant, el mestre musical ens fa saber que a més d’obrir la boca haurem també de moure la carcassa. Llavors si que tot va caurem al damunt. Jo, que mai havia fet un pas a ritme musical, hauria d’aprendre a manejar els braços i l’esquelet. Ja hi era pel tros i no podia pas claudicar tot i que l’envit era prou costós. L’empresa s’havia embolicat, però malgrat aquesta dificultat, vaig decidir que el fet de tenir 74 anys no em podia doblegar. De pitjors situacions me n’havia sortit al llarg de la meva vida i tampoc el fet de sortir a cantar i ballar era quelcom que m’hagués de treure ni un minut de son. Certament que alguna plasenteria – ben acceptada – m’he hagut de sentir. Com la de l’amic Toni Dalmau: “ Tu tota la vida sense anar a missa i ara a veure si et fitxa algun “ reverendo “!!! jajajaja.

Del succés de la nostra estrena, aprofitaré les quatre ratlles que vaig adreçar a les companyes i companys. Molta merda, que així diuen els còmics quan les butaques s’omplen. Molta merda hem tingut, la quantitat de defecacions que deixaven els animals dels carruatges que havien portat els assistents a l’obra. Una frase que han conservat la gent de la faràndula encara que avui al teatre no s’hi va en cotxe de cavalls.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


Amigues, amics

La diada d’ahir és d’aquelles que deixen empremta i la Joana i jo la recordarem. Quan hom arriba a una certa edat acostuma a viure amb la memòria, la remembrança ens acompanya, tot i no deixar de mantenir un compromís humanístic que vols que persisteixi. Al nostre entendre, a banda de l’exitós resultat de la nostra “ posada en escena “ – un aspecte prou important – volem significar la bona entesa i cordialitat que hi ha hagut entre nosaltres. Aquest “ bon rollo “, que així ho expressaríeu donada la vostra joventut, és la mostra més palpable de la bona relació humana que tan necessària ens és sempre, més encara quan les difícils circumstàncies que avui hem de viure i que malauradament tantes persones a més a més les han de patir.

Sense oblidar la modèstia que cal tenir, podem sentir-nos sanament satisfets d’haver fet passar una bona estona a les persones que van tenir la benvolença d’acompanyar-nos ahir al matí. També nosaltres varem sentir i viure – les nostres cares així ho deien - la satisfacció d’haver assolit amb el nostre esforç una fita prou ben treballada.

Prou, ja ens veurem aquest vespre. El nostre agraïment al “ jefe “, company i amic Josep. I el desig d’anar eixamplant aquesta cordialitat i amistat que hem tot just encetat.



Joana i Pere

dissabte, 24 de desembre de 2011

Bon Any Nou



UN   ARBRE


Vius entre l'aire
De nit vas de terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.

Màrius Torres ( 1910-1942)




El poeta se serveix d'aquesta elegia de l'arbre, per recordar-nos que són els elements que ens volten - la natura -els que ens donen la vida.

Vivim temps difícils , als que només sobreviurem amb solidaritat i convivència.


Bones Festes i que el Tió us hagi sigut ben generós.


Joana, Núria, Sònia, Martí, el renyoc de la Sara, Francesc i Pere.



dijous, 22 de desembre de 2011

Senyor Juan José Garcia, cal tenir mesura amb les paraules.


D’antuvi, i abans d’entrar en el contingut de l’escrit, haig de manifestar que el text és fil per randa calcat d’unes fulles d’un dietari que fa servir la Joana. La meva companya m’ha demanat que transcrigués aquestes ratlles al meu blog. Més endavant, quan el setmanari Àncora reprengui la publicació passades les vacances, també farà arribar al veïnatge aquest parer.






Senyor Juanjo Garcia soc una vella militant de ICV y com fach subin escolto el Ple per radio Sant Feliu y em bach sentir molt malament en la seva contesta a la Proposta de ICV perque ens ha tractat casi de Males Persones. Perque segons vuste lo que preten la nostra Proposta es fer passar fred als nens y dejar sensa feina a la Brigada y fer passar por a la gent per tenir el poble fosc. Senyor Juanjo el resta del añ anem pel carrer en una linterna i un bastó per defensarme. Las cosas san de pensar abans de parlar. Nosaltres sempre ens a preocupat el benasta de les persones y els trevalladors. Crec que si els que han gubernat duran 8 añs agessin fet les cosas be la gen no els hagues castigat y no tindriem al govern el PP. Els dinés que preteniem estalviar dels llums de Nadal preteniem que fosin destinats  a las escoles arrenjan finestres portas y el que fes falta. Sr Juanjo el convido que abans de parlar pensi lo que a de dir com a Portabeu del govern. Vuste pot demanar llums per Nadal pero no a de tractar a nosaltras de males persones





Joana Valls

dimarts, 20 de desembre de 2011

ICV i el compromís municipal amb la prevenció del canvi climàtic



El canvi climàtic és un fet real en el nostre entorn. Afecta la qualitat de la vida de les persones, és una greu amenaça arreu del Planeta i alhora hipoteca les properes generacions. Avui coneixem quines són les causes d’aquest perill, provocat especialment per uns models de creixement econòmic que comporten un consum desmesurat de materials, aigua i energia amb les conseqüents emissions contaminants a l’atmosfera i l’emmetzinament dels nostres mars i rius.


Els nostres ajuntaments també han de tenir un protagonisme actiu respecte als models de creixement, impulsant acords municipals on s’estableixin compromisos en la prevenció del canvi climàtic. És imprescindible l’acció municipal per reduir les emissions contaminants en els nostres pobles i ciutats.

En consonància amb aquests principis que permeten implicar la ciutadania en la protecció de la salut, el grup municipal d’ICV-EA hem decidit presentar una moció en el proper ple municipal. Amb aquesta proposta, que posem a la consideració dels distints grups, acomplim un dels nostres compromisos, la defensa de la prevenció ambiental.



Heus ací, una síntesi de la nostra moció.


La despesa de l’enllumenat de Nadal costarà uns 65.000 euros, tenint en compte el lloguer de les lluminàries, muntatge i desmuntatge, cost de la feina de la brigada i el pagament de la factura d’electricitat.

La necessitat d’austeritat en aquests moments és prou palesa per pensar que els llums de Nadal són en bona part prescindibles i que una presència simbòlica en llocs determinats de la ciutat serien suficients. Aquests dies estem veient com a ciutats com Barcelona, que no ha escatimat lluminàries, els comerciants es queixen de la baixada de vendes. En altres pobles i ciutats han decidit reduir els enllumenats.

Proposem reduir a la meitat el cost que representa aquest enllumenat i destinar aquest estalvi a realitzar inversions reals en mesures d’eficiència energètica. Milloraríem per partida doble: estalviar en la factura de la llum i la despesa de la instal•lació que paguem entre tota la ciutadania i reduint els gasos d’efecte hivernacle al medi ambient que produeixen les centrals elèctriques.


En aquest sentit, el nostre regidor, Jesús Fernández, responsable de l’àrea de Sostenibilitat de l’anterior govern, va encarregar estudis ambientals de diversos edificis municipals. Malauradament, la poca sensibilitat dels qui l’han succeït, ha fet que aquestes auditories restin en un calaix. Tenim la possibilitat econòmica amb l’estalvi i també disposem de les eines necessàries per estudiar aquestes mesures i poder-les aplicar l’any vinent. Ara només cal la voluntat política del govern municipal per tirar-ho endavant.



diumenge, 18 de desembre de 2011

Gospel d'Aro: Hem fet els "deures" i ens presentem. Sort tinguem!!



A les 8 del vespre a l’Espai Ridaura de Santa Cristina, concert a càrrec de l’Orquestra Schubertiada. Una formació creada per poder programar amb una certa assiduïtat el repertori musical de Franz Schubert. Els músics en la seva major part són nascuts o residents a Catalunya – gent jove – a banda de les quatre trompes que mercès al programa que ens han lliurat he deduït pels cognoms que són romanesos.


La programació no ha sigut majorment sobre composicions de Schubert. Només la primera interpretació ha sigut una obertura del músic austríac, malauradament desaparegut a l’edat de 31 anys. Una obra que ens tramès la inspiració de la seva música, que cal oir amb atenció per a poder-ne fruir del tot la seva bellesa, del que és conegut com l’avançat de l’època del romanticisme musical.

Tot seguit un “divertimento” de Bèla Bàrtok, segurament junt amb Zoltàn Kodàlik els dos millor compositors hongaresos. Estem parlant de música contemporània i un estudiós del folklore no només del seu país, també del romanès, l’eslovac i el turc. La música popular fonamenta les seves composicions. Per mi una forma d’expressió musical que no la tinc avesada i que em costa entendre. El tercer moviment, recorda amb molta precisió les danses centreeuropees i és ben alegre. El “ divertimento” la música que Haydn va batejar, entenen que la composava per divertir a les persones que l’escoltaven però que també a ell l’entretenia, que s’ho passava de primera teclejant el piano.

La segona part dedicada exclusivament A Mozart. Un concert per a violí repartit en tres temps i per acabar la simfonia nº 25. Què puc dir-ne de Mozart? No sóc pas un entès, ni tampoc disposo dels suficients coneixements musicals per pronunciar-me. Mozart em dóna la impressió que és el músic que millor ha sabut transformar una melodia en una obra d’art. Trobo que hi ha una certa facilitat en les seves composicions que permeten escoltar-lo amb comoditat. A veure, no vull dir que llur música sigui poc treballada, en absolut, però si que té el gran mèrit que ens arriba planerament. Sovint m’entren ganes de cantar-la la música de Mozart.

El concert ha sigut ben agraït per la concurrència, malgrat que no hi ha hagut aquella “bona entesa” que es manifesta quan s’acaba l'audició. Hem aplaudit, però sense aquell ànim que ens complau a l’orquestra i als assistents. Ens ha complagut la interpretació però no hi hagut la “relació” que és lligam que dóna un acabament satisfactori a les dues parts.


-------------------------------------------------------------------------------


Demà diumenge al migdia, hi haurà una altra actuació en el mateix escenari. Musical també, però amb veus. Hi serem el grup “ Gospel d’Aro”. Ja fa uns mesos que ens trobem unes persones – una vegada per setmana – i que sota el “ comandament “ de l’amic Josep Aznar, hem anat aprenent unes cançons que demà, amb coratge i atreviment, oferirem a qualsevulla persona que tingui la valentia de venir a escoltar-nos. Hi hem posat voluntat i fins i tot ardidesa en el nostre aprenentatge i pensem que ens en sortirem prou bé i que ni tomates, pebrots i altres projectils hortícoles poc perillosos ens arribaran. I en darrera instància comptem amb la protecció, en cas que les coses anessin pel mal borràs, dels nostres familiars i amics que sens dubte seran presents al “ Gran Concert “ de demà al matí.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Una xerrada d'amics i el canvi climàtic



Fa 20 metres d’alçada, el perímetre del tronc és d’uns 3,7 metres i el pes aproximat s’estima en unes vuit tones.

L’edat es desconeix però es creu que és superior als 200 anys. Per fer-se gran ha hagut d’incorporar unes 14,5 tones de CO2 ( diòxid de carboni ).
En el nostre país s’emet molt de CO2 ( transport, climatització, indústria...) La mitjana és de 10 tones per habitant i any.
Estic parlant d’un pi. Aquest arbre de més de 200 anys, pot absorbre la mateixa quantitat que en promig genera una persona en 1 any.


( Llegeixo que el diòxid de carboni o anhídrid carboni, és un gas que ajuda a regular la temperatura de la Terra, amb l’anomenat efecte invernacle. És un gas que no és tòxic però la seva excessiva acumulació pot produir la mort per ofegament . L’augment de la concentració d’aquest gas a l’atmosfera, provoca l’escalfament anormal global del Planeta)



----------------------------------------------------------------



Agafeu la carretera que mena a l’urbanització del Golf i tot just hàgiu passat el pont de la variant, gireu a mà dreta i trobareu suficient lloc per deixar el cotxe. Ara caldrà caminar. El trajecte és de bon fer, a peu pla i si escolliu un dia com avui, amb un sol ben generós i una temperatura com la d’enguany que encara no ens ha arribat la fred, la caminada és un exercici que complau, que et deixa el bon gust d’haver passat una estona ben agradosa.

A banda esquerra del sender hi tenim el camp de golf. Hi podem veure algunes persones que hi juguen, traginant els bastons i els estris propis d’aquest esport. Uns altres, no tan disposats, es serveixen d’una mena de vehicle per anar fent el trajecte. S’aturen quan cal fer la jugada. Mesuren la distància, sense presses i quan entenen que han calculat degudament el tir, agafen un bastó amb les dues mans, alcen els braços, els abaixen amb força i colpegen amb el gaiato una pilota de color blanc que malden per conduir i fer entrar en un forat. Si capgirem la vista cap a ponent podrem observar Els Carcaixells, unes roques de formes ben singulars, escapçades i dibuixades per unes mans que les haguessin volgut donar la forma d’uns ciclops que vetllessin per la Vall. Aquests gegants mitològics penso que no deuen estar massa engrescats amb les voleiades de les pilotes d’aquest joc que fa ben poc en tenen notícia.

L’aspecte del camp de golf és molt bonic. Ben net, com si fos una patena de color verdós amb l’herba tallada a la mida per facilitar el joc. L’arbrat, amb uns roures i pins la majoria d’aquests darrers amb una considerable grossària, permeten als jugadors protegir-se del sol. Just al començament també hi podem veure un bonic estany, amb un broll d’aigua que s’enlaira i amb ànecs i coloms que s’hi banyen i esbargeixen. Una tanca no permet l’entrada i ben pensat el camp de golf en bona mesura ha conservat aquell espai, que possiblement hauria sigut urbanitzat.

Per la mateixa mà, hi trobem uns quants camps sembrats de blat que Déu n’hi do el que ja ha crescut. Un camp d’entrenament també molt ben cuidat, per anar aprenent a jugar a golf. Aquest espai és obert, inclús hi podem trobar unes taules a l’abast de qui ho desitgi per anar-hi a fer la berenada. De pilotes de golf tot i que les recullen sempre se’n troben. La bona punteria dels aprenents fa que quedin amagades sota unes mòdegues que hi ha a la vora del camí. Aquí hi podem veure un seguit de verns que van quedar prou malmesos amb la nevada però que han revingut encara que no del tot.

Recomencem la passejada i ullarem el costat dret. Bosc, que ha sigut netejat no fa massa i que permet endinsar-s’hi. La vegetació és molt més rica que la de l’altra banda, podem veure-hi canyers, brucs, ginestes, arboços, algunes oliveres, aranyons que tan agraeixen els ocells, avets...Argelagues, ortigues i romegueres que cal tenir en compte per no punxar-se o quedar-hi emmallat. Herbatge a dojo, herbes algunes que en conec el nom, d’altres, la majoria, n’ignoro el substantiu. Quatre passes, el bosc no és ample i podem acostar-nos al Ridaura on encara la riuada va baixant. L’aigua es fa sentir saltant uns petites preses que bastides amb totxos i pedres, senzilles obres, que permetien el reg dels camps del voltant. També hi podem observar les restes de les canonades que poaven l’aigua que servia pel subministrament a les poblacions de la vall. Dues alzines i un roure, de més que generoses dimensions, ran del camí, ens sorprenen. Els tres arbres quasi es toquen. Diria que la persona que els va plantar ho feu amb tota la intenció de deixar l’exemple dels tres arbres més significats del nostre país. Tots tres fan aglans i són resistents al foc. Els diferència sobre tot les fulles. L’alzina surera, que nosaltres anomenem suro és ben prou coneguda per nosaltres. Viuen centenars d’anys.

Xino-xano vaig caminant i arribo a l’indret que sempre que faig aquest trajecte és de parada. No fa més d’uns 20 minuts que camino i ja tinc el meu amic al davant: el PI. Ens hem fet companys, inclús gosaria dir confidents. No me n’haig pas d’amagar, fem la xerrada i avui hem parlat d’una qüestió prou important, que ens toca de molt a prop a tots dos.

L’any 1997 i sota els auspicis de les Nacions Unides es va signar a la ciutat de Kyoto, al Japó, un protocol, en relació amb el canvi climàtic. Un compromís internacional per reduir cap a l’atmosfera l’emissió de gasos, principalment del CO2, que provoquen un escalfament excessiu de la temperatura. Quatre anys més tard tots els països de la UE van afegir-se a l’acord. Des de llavors s’han fet diferents cimeres per anar controlant el grau de reducció d’aquestes emissions que provoquen aquest augment de temperatura. La lluita contra el canvi climàtic, ja pot dir-se que ningú en nega la necessitat, però tot i així els acords per a la reducció de les emissions no s’acompleixen tal com caldria. Aquesta setmana es va portar a cap a Durban ( Sudàfrica) la dissetena d’aquestes trobades d’acompliment. Cent noranta quatre estats han participat en aquesta cimera. Calia cercar un nou acord ja que el compromís adquirit a Kyoto expira l’any vinent. No hi ha hagut maneres i els interessos dels governs contaminadors han predominat sobre la qualitat del nostre Planeta. Els Estats Units mai va signar el protocol, tampoc la Xina i l’Índia. Aquests dos darrers països juntament amb els Estats Units són els responsables del 50% de la contaminació. Per empitjorar encara més aquesta situació que posa en perill la pròpia vida del Planeta, Rússia, Japó i Canadà - que van signar a Kyoto – se n’han desdit i han abandonat el compromís. La UE i altres països petits proposaven un acord de reducció d’emissió d’aquests gasos d’aquí fins al 2015 que entraria en vigor l’any 2020 i que inclouria tothom, inclús els principals països contaminants. Llastimós que interessos industrials posin pals a les rodes a una veritable necessitat de control dels gasos contaminants, una realitat que segons estudis prou ben elaborats, posa en perill en l’espai d’uns trenta anys la vida en el nostre Planeta. Quina inconsciència per part dels nostres líders quan saben perfectament que frenar el canvi climàtic és imprescindible, que l’augment de gasos provoca la retenció del calor i creix la temperatura de la Terra.

S’ha tancat un acord que no soluciona en absolut el problema i que realment ajorna la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació atmosfèrica. Una entesa que perllongarà el protocol de Kyoto fins al 2007 o el 2010, però deixant de banda els grans contaminadors. No s’ha fixat el marc legal ni les obligacions dels països signants.

A l’estat espanyol no es va començar a complir el protocol de Kyoto fins l’any 2004 i estem força endarrerits tot i que el darrer govern de casa nostra va prendre mesures serioses al respecte. Sembla que el nou govern de la Generalitat no veu amb el mateix interés aquesta qüestió i prou bé ens podrien arribar sancions de part de la UE.

La conversa amb el company ha sigut força més ample. Hem compartit parers i també alguna discrepància hi ha hagut. L’amic en sap una estona d’aquest tema, diu que ell la viu aquesta bogeria que emmetzina la nostra atmosfera i ens posa en perill. M’ha fet saber, que des de la boscúria ja acompleix el seu deure de millorar la qualitat de l’aire que respirem, però que nosaltres – els humans – que tan sovint exercitem la supèrbia, no som capaços de posar-nos d’acord sobre un problema que posa en perill la vida.

dimarts, 6 de desembre de 2011

´Ha deixat de ser la meva Constitució. Ens en cal una altra



Trenta tres anys del referèndum nacional de la Constitució Espanyola. Vaig votar-hi afirmativament. No era la meva Constitució, les regles del joc democràtic que m’haurien plagut, però vaig pensar que la situació política, econòmica i social que vivia el país, li calia unes normes per normalitzar el procés democràtic que tot just acabaven d’encetar.


No em fou fàcil donar-hi la meva conformitat. Políticament la situació era delicada, no hi havia hagut un trencament amb el règim anterior i vaig creure que s’havia cercat i alhora trobat un pacte per tirar endavant una nova etapa en el reconeixement de les llibertats i els drets que corresponien a un nou règim democràtic. La vessant econòmica era preocupant, amb uns índexs d’inflació que vorejaven el 30%. S’havia de trobar, i els Pactes de la Moncloa van ser la mostra d’uns acords per tal d’acabar amb aquella situació, que posava en perill el procés democràtic. La realitat social demanava, i millor seria dir exigia, unes concrecions polítiques que donessin pas a una nou règim polític que garantís la convivència democràtica en base a unes lleis justes. Crec que donada aquesta realitat calia conformar la Constitució i que malgrat que el seu contingut contemplés aspectes que jo no compartia, era necessari avalar amb el meu vot la Carta Magna. He fet una exposició ben segur força insuficient, fins i tot pobre, perquè vull centrar aquestes ratlles en la realitat que avui vivim.

Han passat més trenta anys i aquesta Constitució que cal dir-ho, contempla en el seu redactat unes normes per eixamplar i aprofundir en la consolidació de la democràcia, no s’ha fet valdre en aquest sentit. Gosaria afirmar que tot el contrari. No s’ha avançat en aspectes socials, els drets a l’habitatge, a la cultura, a una economia social per garantir a tothom una qualitat de vida digna...i en definitiva per anar establint una societat més avançada. No s’ha fet una interpretació en termes de progrés de la Carta Magna, que reitero la mateixa Constitució permet.

La Llei de lleis, en el capítol III del Títol VIII, contempla l’exercici de dret de les Comunitats Autònomes i els Estatuts d’Autonomia que legislaran els drets d’aquestes comunitats que ja venen reconegudes en l’article II, el dret a l’autonomia. La Llei de Lleis, també s’expressa en el reconeixement de la pluralitat de les cultures i amb la riquesa de les distintes llengües que són l’eina de comunicació en algunes comunitats, aquelles que són anomenades històriques.

Exposar el que ha passat respecte d’aquesta pluralitat i reconeixement de les comunitats històriques i dels drets que contempla la Constitució, penso que són fets prou clars que mostren l’actitud i voluntat polítiques dels dos partits majoritaris. Quan el desig i la sobirania del poble no són respectades, que així fou amb l’Estatut, aquesta Constitució queda del tot cabrada. El respecte a la veritable democràcia ha sigut menyspreat.

Els que llavors, l’any 1977, van votar en desfavor de la Constitució, avui són els que més la defensen. El PP la fa seva, però amb una interpretació cada vegada més centralista i per tant menys democràtica, amb el discurs polític del desprestigi a l’Estat de les autonomies. La Constitució al seu entendre, ha de ser una norma de contingut intocable, l’eina que bé prou garanteix la democràcia i que posar-la damunt la taula i adequar-la a una nova realitat després d’haver transcorregut trenta anys, no n’hi ha cap necessitat. En aquest posicionament també hi trobem el PSOE, tot i que fa mans i mànigues per amagar-se’n. Però els fets són evidents i si en un cert moment van posicionar-se per eixamplar l’Estat en el sentit d’anar cap a una certa federalització, el joc fou de poques taules i de curta durada. De fet i que jo sàpiga, en cap moment van concretar res en aquest sentit i val a dir que mai varem saber quin estat federal – de federalismes n’hi ha tants com cabells tinc al cap – proposaven.

La Constitució no cal modificar-la. Menteixen. El PP i el PSOE, fa ben poc varen modificar l’article 135 de la Carta Magna. Amb quatre dies van posar-se d’acord en canviar un articulat, que garanteix la prioritat dels que anomenem mercats en el pagament dels diners que amb tanta “generositat” ens presten. Amb unes condicions de crèdit cada dia pitjors. Aquests mercats, que són els mateixos que ens han portat a una situació de pobresa i fins i tot de misèria. Una decisió d’aital importància que hauria d’haver sigut consultada a la ciutadania.

El PP i el PSOE han trencat l’esperit de concòrdia que fou en bona mesura el fonament l’any 1977 d’aquella Constitució. Unes normes que contemplaven la descentralització de l’Estat – el contrapès al poder polític central – un pas que hauria d’anar necessariament cap a la construcció d’un estat federal.

Crec que s'obrirà un nou temps que haurà de contemplar un nou procés constituent amb un model de democràcia radical i amb pràctiques que comencin des de baix. L'actual Carta Magna ha deixat de ser la meva Constitució, ha envellit i ens en cal una altra.

diumenge, 4 de desembre de 2011

L'equip de bàsquet de Santa Cristina. Teva, meva i a la cistella!!




Ja fa unes quantes setmanes que cada dissabte acostumo a seguir el vailet de casa. A primera hora del matí – els partits acostumen a començar a les 9 – observo amb delit l’anar i venir de la pilota, que cal encabir en una cistella. En Martí juga a bàsquet amb l’equip de Santa Cristina. Un bon grapat de vailets corren amunt i avall amb molt bon ànim i se’n surten prou bé. Remenen la pilota amb destresa tot i que fa poc que han començat.

Avui el matx era “ a casa”, contra el Palafrugell. Els de la vila del “peix fregit” també saben de que va això del joc del cèrcol i han posat el llistó a una bona alçada. Més meritori doncs el triomf de l’equip cristinenc. El partit ha sigut prou entretingut i els “suporters”- mares, pares, avis, germans i coneguts...- hem passat una bona estona animant els vailets. Si no ho tinc mal entès, els “nostres” van segons a la taula de classificació i només han perdut un partit, dissabte passat contra el Palamós, jugat en el terme municipal del “ país de les pipes “. Queda doncs pendent la visita dels palamosins a Santa Cristina i llavors els vailets tindran l’avinentesa de poder anivellar el resultat. Els hi caldrà fer-ho molt bé, jugar la pilota amb encert i tenir la convicció que ho podran assolir.

La cita religiosa de “ mens sana in corpore sano “ – de Les Sàtires de Juvenal ( segle I d.C. ) avui entesa i quasi només emplaçada en el món de l’esport, és ben certa. Sens dubte, a l’edat que tenen els nostres adolescents, la pràctica d’un esport els ajuda i millora llur procés de creixement. Penso que el bàsquet és un esport ben indicat en aquest sentit. Cal moure’s amb continuïtat i exercitar el cos amb tota la seva plenitud. També és una pràctica que en bona mesura força l’exercici mental. Cal saber estar, en el sentit que l’espai del joc és de mesura més aviat reduïda i per tant és necessària l’agilitat de decisió. Gosaria dir que per jugar a bàsquet és tan important la deguda capacitat física com també l’enginy de saber pensar.

Els nostres adolescents tenen molt de camí per anar transitant. Els hi veig una excel•lent disposició d’ànim i penso que aniran millorant amb un certa celeritat. En tenen el desig i aquesta virtut és fonamental. S’ho passen de primera tot i que quan les coses no surten del tot bé – vaja quan no guanyen – tampoc cal que s’enfadin i fins i tot alguna llàgrima s’escola per les galtes. És gratificant guanyar però quan el fet no és així, cal saber-ho acceptar. Els adversaris han jugat millor i l’esport cal considerar-lo com un entreteniment, una distracció i un passatemps.

Constato que els vailets mantenen una relació amistosa i solidària. Són bons amics i aquest qualitat – l’amistat – també els ajudarà a millorar en tots els sentits, fins i tot en la vessant esportiva. L’esforç individual per anar avançant col•lectivament. Respecte i consideració vers el contrari, són vailets com vosaltres i mereixen ser rebuts i tractats amb correcció. Aquest capteniment us millorarà en tant que persones i d’altra banda sereu respectats i considerats. Ho fan.

Els que hi anem de “grada” també ens ho passem prou bé. Animen el nostre equip, piquem de mans quan fan una bona jugada, els ulls ens parpellegen una mica més quan el “ de casa” encistella i també ens complau quan els vailets guanyen. Ens esmercem i crec que ho aconseguim, complir amb el deure que tenim en quan a persones adultes. Vull dir, que també sabem aplaudir les bones jugades que fan els vailets de l’altre equip.

Jo també l’havia remenada la pilota de bàsquet. Jugava amb el Sant Feliu. Fa molts anys, una seixantena i poca semblança amb els equips d’ara. Llavors era el més alt de Sant Feliu, mesurava 1,95 i potser per aquest motiu van venir a demanar-me si volia jugar a bàsquet. Si no recordo malament d’equips n’hi havia molt pocs: Sant Feliu, Palafrugell, Banyoles, Girona, Figueres i Olot. Els dissabtes quan vaig a veure els partits, una certa nostàlgia també l’experimento. Han passat molts anys, però l’adolescència deixa la seva empremta. La remembrança ja és quelcom que porto damunt, fet ben entenedor quan es tenen 74 anys.

dissabte, 26 de novembre de 2011

El Consejo de Ministros, un trist i vergonyós final.



Tot plegat és llastimós i indignant. Estic emprenyat i així ho vull manifestar. Ja n’hi ha prou del menyspreu amb el que ens tracten. Com més aviat pleguin millor, que s’escurcin tot el possible els terminis pel traspàs de les competències i que governin els que han sigut escollits. Ja sé de quin mal he de morir i el que hauré de suportar del nou govern, però no hi fa res, conec de quin peu calcen.


L’indult que ha concedit, millor dit que ha “regalat” el Consell de Ministres al que fou President del Banesto, és quelcom que mai hauria pogut pensar que fos. Quina pressa els ha dut a prendre una decisió d’aquesta mena? Indulten a un banquer corrupte i s’apleguen a les voluntats dels poderosos i dels rics. La banca es complau amb la decisió presa i manifesta que és justa i encertada, tractant-se del senyor Sáez, la persona que més ha contribuït a l’estabilitat i progrés dels sistema financer del nostre país. De quina estabilitat i progrés ens parlen? Que jo sàpiga, l’excel•lent i acurada administració que han fet els banquers de les seves entitats, les han portades a la fallida. Mercès als diners públics, els de les nostres butxaques, no s’ha esdevingut l’ensorrament dels bancs i les entitats financeres. Bona part dels responsables s’han embutxacat importants quantitats de diners i a hores d’ara no han hagut de respondre d’aquests robatoris.

És indecent, que un govern que s’anomena socialista, no respecti la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. Cal “premiar” la bona conducta professional del senyor Sáez en base una Ley del Indulto de l’any 1870? Impunitat als poderosos conseqüència d’algunes raons que no ens expliquen? Com es pot entendre que pocs dies abans de deixar el govern, es prengui una disposició d’aquesta mena? Quins deutes poden haver-hi? Hi ha hagut algun acord amb el PP per tirar endavant aquest benefici? És prou entenedor que una bona part de la ciutadania ens fem aquestes preguntes. Un govern socialista hauria de ser un avançat i un exemple en les bones maneres. La pedagogia només és creïble quan els actes són conseqüents amb el discurs. Un trist final a un trajecte que els hauria d’avergonyir.

No vull entrar en tot un procés que va començar fa disset anys. Només significar que aquests delictes s’allargassen en el temps i que sovint prescriuen per aquest motiu. Les lleis faciliten recursos i apel•lacions que permeten la impunitat. A hores d’ara, prescriuen en un període de cinc anys. PP i PSOE van votar en contra d’una proposició del grup parlamentari ERC-IU-ICV per tal que fossin 10 anys. En aquest cas no ha sigut possible la prescripció tot i que s’han fet mans i mànigues per aconseguir-ho.

La pròpia judicatura ha criticat aquesta mesura de gràcia. Jueces para la Democracia i la Asociación Francisco de Vitoria han demanat a l’executiu que expliqui els motius d’aquest indult. No en donaran cap de raonament que ens pugui fer entendre aquesta arbitrarietat. En aquest sentit va manifestar-se ahir el ministre portaveu del Consell de Ministres, el senyor José Blanco, fent-nos saber que el Consell no manifestarà res respecte de l’indult, que el ministeri de Justícia s’expressarà en una nota. Per què ens neguen la informació? És un deure d’un govern democràtic donar a conèixer a la ciutadania les raons en funció de les que es prenen les decisions. També aquest dret ens neguen, ens el furten. Ja en tinc prou, he finit el meu aguant i estic cabrejat. No ens respecten, ens ignoren i ben merescuda tenen la forta “patacada” electoral que han rebut. Les persones que conformen el Consell de Ministres no em mereixen cap consideració política ni tampoc el respecte personal. Hi tinc tot el dret, ells són els primers en no respectar-me, en la meva condició de ciutadà. No em sap cap greu que hagin d’abandonar el govern.




dilluns, 21 de novembre de 2011

Presentació de l'Agenda Llatinoamericana 2012



Com de costum, aquest grup de persones que formem la comissió, farem la presentació de l'Agenda de l'any vinent.

Estem patint, en més o menys mesura, una crisi econòmica i política que cada dia afecta a més persones. Les entitats i grups que s'esmercen per donar un cop de mà, ens fan saber que les dificultats van creixent i que els seus recursos no abasten la demanda de tantes persones.
Famílies que veuen com no poden cobrir llurs necessitats, les més bàsiques, una realitat que els fa viure una situació que no s'adiu amb el dret a la dignitat humana que tothom hauria de tenir. Una situació que empitjora i que també sofreixen veïns i veïnes de la nostra població.

Des de la comissió vam pensar que seria prou convenient tractar aquesta qüestió, la pobresa, en la taula rodona que acostumem a fer cada any. Decidirem també, que ens calia trobar persones de la nostra població, que ens aportessin d'una banda la seva experiència personal i d'altra costat representants d'agents socials que ens manifestessin les causes que ens han portat a aquesta crisi, i alhora que també ens exposessin les mesures que caldria prendre per sortir-se'n.

És un acte obert a la població, que pensem seria prou convenient que comptès amb la participació del veïnatge. Hi sou convidats, ens plauria la vostra presència i també la vostra veu.


25  Novembre, a les 20h a la Biblioteca Municipal


TAULA    RODONA    " La crisi com t'afecta i com respons?"


Amb la col·laboració de;


Joan Puig, president de la Cambra de Comerç


Rosa Forns, cap de l'àrea de Serveis Socials


Salvador Sánchez, en representació del sindicat CCOO


Carmela Llobet, mestressa de casa


Festi Carles Benguerel, participant del moviment 15M



Julià Castelló, moderador

dilluns, 7 de novembre de 2011

Miguel Núñez i la dignitat de la política

Amb el propòsit de reivindicar la política, un grup de companys i companyes i amics i amigues, han convocat un acte en record d’en Miguel Núñez. Avui, a les 7 de la tarda a l’Auditori de Barcelona.


No ho negaré, els fets són, i aquests darrers anys la corrupció i aprofitar-se en benefici personal des de la responsabilitat del càrrec públic, ha sigut un vergonyós procedir per una part prou important d’uns polítics que no mereixen aquesta qualificació. La honestedat i la honradesa que han de ser els pilars més importants en la feina de servei a la comunitat, aquests valors han sigut ignorats i trepitjats. És prou entenedor davant d’aquests fets, que un sector de la ciutadania hagi perdut credibilitat en la política i en les persones que hi dediquen bona part del seu temps. Aquest descrèdit afecta també la confiança en les institucions democràtiques i afebleix greument l’exercici de la democràcia. L’abstenció creix, una realitat que cada dia és fa més preocupant, i augmenta la desconfiança en la participació. No voldria mostrar una percepció exagerada si tenim en compte que més d’un 50% de la ciutadania participa en les conteses electorals, però no és suficient. Seria injust considerar que la majoria de persones que prenen la decisió de comprometre’s en el quefer polític, ja sigui en l’àmbit del municipi o en qualsevol altre, ho fan amb la malvolença d’aprofitar-se’n. Penso que la gran majoria de les persones que tenen l’ànim d’aportar a la societat el seu esforç, són mereixedores de la nostra consideració. Però la realitat que hom detecta en el dir de la gent, és que la corrupció s’ha estès fins a un índex de gravetat generalitzada. Tota la gent que es dedica a la política ho fa només per un interès personal i quan repliques aquesta afirmació, la resposta és que d’un bon començament si que hi pot haver la voluntat, però poc desprès tots/es, cauen en l’ànsia del diner i de la corruptela. Afirmació que fa pocs dies va fer-me una persona que, al meu modest entendre, hauria de tenir un coneixement més real de la situació, un metge que em va atendre.

El descrèdit en la política pot representar una regressió democràtica, la desvinculació de la ciutadania amb les institucions i la manca d’aprofundiment en la pràctica dels valors democràtics. Amb la difícil situació social/ econòmica que estem vivint, la participació i la credibilitat en la bona política és imprescindible per donar el tomb que necessitem. Les dificultats socials només arribaran a les institucions si tenim el convenciment que és possible l’exercici honest de la política. Les persones hi són, homes i dones amb el compromís de fer política sana i decent, en benefici de la majoria de la gent. Fem-los confiança i compartim un projecte comú.

Escollir en Miguel Núñez com a paradigma per recuperar la credibilitat en la política – i que m’excusin les persones que així ho han decidit – no ha sigut una feina en absolut costosa. Aquests amics i amigues l’han encertada de totes, totes. En Miguel ha sabut ser un home coratjós, amb setze anys per anar-se’n a la guerra en defensa de la República. Per mantenir les seves conviccions en circumstàncies molt difícils, posant la seva vida en perill, empresonat, torturat i defensar les seves idees quan et volen sotmetre, en la clandestinitat. Valent per oposar-se a les imposicions dels mal anomenats països socialistes i per deixar la lluita armada i organitzar la resistència a l’interior del país.

En Miguel fou una persona responsable i honrada. Mai va dissimular ni amagar les seves conviccions però també va saber respectar les dels altres. Fou un polític coherent i creïble i fou respectat per l’opinió pública. Tingué la qualitat de la honradesa, un deure que hem de tenir tots els ciutadans, però indispensable en el polític, en Miguel va renunciar sempre la calúmnia i la mentida.

Va entendre que la política és una eina de canvi, de transformació d’una realitat injusta per una altra societat més igualitària. Fou un polític que es va comprometre pel canvi, pel progrés, va ser un comunista per un ideal que el portar a trencar amb el socialisme soviètic que segons el seu parer s’havia desentès dels principis d’igualtat i llibertat.

Miguel va néixer a Madrid si bé bona part de la seva vida la va passar a Catalunya. Els 16 anys de presó i la seva militància en el PSUC. També volgué venir a morir a Catalunya. Va defensar les llibertats en el nostre país i el dret a l’autodeterminació dels catalans. Se sentia català i creia en el dret dels catalans a l’autogovern. El seu món també era el dels oprimits i amb tots els pobles es sentia compromès.

La dignitat és un valor personal i no institucional. Són les persones les que dignifiquen les institucions. La política és digna quan els polítics no han deixat de ser ciutadans, quan mantenen una relació cordial i estreta amb les persones, per fer la societat més justa i més lliure. Així ho feu en Miguel Núñez.


dijous, 3 de novembre de 2011

Trobada amb el nostre candidat


Vine i pregunta el que vulguis al nostre candidat, en Marc Vidal.

Demà divendres a 2/4 de 8 del vespre a la Pizzeria Xus.

dimarts, 1 de novembre de 2011

Ens volen arrabassar el DRET a la SALUT


“ Una mútua privada és una solució pel sistema de salut pública”. Aquesta frase la va pronunciar el nou conseller de Sanitat, just dos dies després d’haver sigut nomenat per aquest càrrec. Deixem-nos d’altres consideracions, el plantejament polític en què es basa la seva afirmació mostra clarament el propòsit del nostre conseller respecte de la sanitat pública. Indicar a la població la conveniència d’apuntar-se a la sanitat privada, seria propi d’aquella persona que defensi els interessos particulars d’un empresa que entengui la sanitat en tant que negoci, però és inadmissible que ho faci el responsable de la salut pública del nostre país.


Prop d’un any que el senyor Boi Ruiz gestiona la nostra sanitat i no cal que m’entretingui exposant les mesures que ha pres. Totes amb la intenció d’acabar amb l’actual model sanitari i privatitzar la salut de les persones. El conseller representa els interessos de les patronals que entenen la salut com a negoci i condueix volgudament la sanitat pública catalana cap a la destrucció i el desmantellament, amb unes retallades que no han sigut explicades en cap document, a esquenes del Parlament. Un despreci cap al Parlament i l’opinió pública, una forma antidemocràtica de governar per part del Govern de C. i U.Ens trobem davant la clara voluntat d’enderrocar l’estat social, en benefici de la dreta neoliberal i del capitalisme financer que vol fer de la sanitat un gran negoci.

Es tracta de negar la responsabilitat de l’Estat respecte de la salut de les persones, un dret reconegut internacionalment i que obliga a tots els estats a protegir la salut dels ciutadans. La Constitució Espanyola i també el nostre Estatut reconeixen aquest dret i contemplen les funcions i responsabilitats dels governs respecte de la vigilància, no només dels factors personals sinó també socials que poden afectar la nostra salut. Les darreres declaracions del conseller són insultants. Afirma – el que hauria de ser un servidor públic – “ que la salut és un bé privat que depèn d’un mateix i no de l’Estat”. Afegeix que “ la salut va lligada amb la genètica i els hàbits personals”. Qualsevol dia se li acut que, com que l’Estat no té res a veure amb la salut, cal que anem a una entitat privada i qui no tingui les possibilitats econòmiques...El conseller oblida volgudament que respecte de la qualitat de la salut hi ha uns factors socials injustos i evitables. La desigualtat econòmica, la manca de treball, la contaminació ambiental, l’exclusió social cada dia major degut a la falta de treball, no disposar d’un habitatge digne, les condicions de vida i de treball, l’educació, són alguns aspectes que danyen la salut. Mencionar aspectes relacionats amb la genètica és injust. Tothom ha de tenir dret a la salut i un cert pòsit feixista hi ha en aquesta afirmació sobre la genètica.

És una provocació que, precisament des de la responsabilitat pública amb la que ha de gestionar el conseller l’administració del dret a la salut, en comptes de defensar i vetllar el sistema de salut públic, es prenguin injustes mesures amb el persistent discurs de la manca de recursos econòmics. L’objectiu és clar i concret i s’assenta sobre una estratègia prou ben pensada des del primer dia. Ens hi juguem el dret a la salut. Volen arrabassar-nos des de la mateixa administració aquest dret, en benefici d’uns interessos privats, d’unes persones quina cobdícia els porta a posar en perill la nostra vida. Aquest és el repte.

El conseller hauria de plegar, per respecte a la ciutadania. Si no ho fa, el President Mas li hauria de revocar la confiança, destituint-lo. Però, desenganyem-nos, no és que el President s’equivoqués nomenant Boi Ruiz responsable de la sanitat. El senyor Mas defensa els mateixos interessos: els del sistema de mutualitats privades. Boi Ruiz ha sigut director general des de 1994 a 2008 i president des de 2008 fins que fou anomenat conseller, de la UNIÓ CATALANA d’HOSPITALS, l’associació d’empresaris d’entitats sanitàries. Aquestes són les seves credencials.


dilluns, 24 d’octubre de 2011

Recurs del Govern contra la llengua aranesa



El mes de setembre de l’any passat i en consonància amb l’articulat de l’Estatut de Catalunya, el Parlament va votar la llei de reconeixement de l’aranès, amb els vots de tots els partits amb excepció del Partit Popular i Ciutadans. La Vall d’Aràn veu així reconeguda la seva llengua, l’occità, denominat aranès a l’Aràn i el Parlament reconeix l’ús preferent d’aquesta llengua en aquella comarca pirenaica.

L’aranès rep una forta pressió per part del català i també del castellà i era necessari el reconeixement oficial d’aquesta varietat dialectal de l’occità. La llei oficialitza l’aranès al conjunt del Principat i atorga més drets a l’aranès i a les persones que l’utilitzen. Així doncs, Catalunya disposa de tres idiomes amb caràcter d’oficials, el català, el castellà i l’aranès. L’Institut d’Estudis Aranensis serà l’autoritat lingüística de l’occità-arenès. Val a dir que l’aranès ja des de l’any 1985 és la llengua vehicular d’ensenyament a la Vall.

Fins ací, podríem considerar que la decisió que ha pres el Parlament de Catalunya, s’adiu i respecta el que reconeix el nou Estatut i que la majoria dels nostres diputats/es han acomplit el deure que tenia amb els aranesos. Un pas important en la protecció d’una llengua pròpia del nostre país.

Doncs no, el que hauria de ser una decisió prou entenedora i pròpia d’un Estat de Dret és recorreguda pel govern central.El Consell de Ministres amb l’aval del Consell d’Estat, interposa davant el Tribunal Constitucional un recurs d’inconstitucionalitat contra el fet que l’aranès sigui considerat la parla preferent a la Vall. El senyor Zapatero demana al TC i aquest accepta el recurs. El Govern argumenta que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i el Consell de Ministres considera que la declaració de preferent de l’arenés és contrària a la Constitució. Afegeix el Govern espanyol que una comunitat autònoma no te competència sobre les llengües en l’Administració General de l’Estat. La llei de l’aranès queda suspesa cautelarment a l’espera de la decisió del TC.

Una vegada més el govern central fa una interpretació mancada d’una lectura positiva de la Constitució. S’insisteix en el menyspreu a l’Estatut, que amb bon criteri democràtic reconeix a les persones de la Vall el dret que tenen a considerar la parla de l’aranès com a primera llengua de la seva terra. Una parla que entenent/utilitzen unes sis mil persones a la Vall. Ves a saber si creuen que aquest milers de persones, representen un perill pel castellà un idioma emprat per quasi 500 milions d’individus. El PSOE ha portat l’aranès al TC, que sens dubte avalarà el recurs.

I aixís anem tirant, a empentes i rodolons, sense el respecte amb el que hauríem de ser considerats. Se’ns ignora, se’ns vol reduir cada dia més, no reconeixen els sentiments i pensaments de Catalunya. Se’ns jutge des d’unes posicions polítiques preses fa molts anys, des de la subjectivitat i la parcialitat. Sense cap ànim de racionalitzar aquests posicionaments, unes ideologies caduques, que recorden l’esperit imperialista que volen imposar-nos. No se’ns escolta quan considerem i plantegem la possibilitat d’una entesa, un camí de convivència, que sempre hem sigut nosaltres els que ho hem proposat.

El desmantellament de l’Estat de les autonomies és cada dia un fet més real. L’altra plat de la balança que hauria de ser el poder de les autonomies, el contrapoder a l’estat central s’engruna. Han passat trenta anys de l’inici del naixement del que hauria d’haver sigut un nou model d’encaix de Catalunya i el País Basc i en comptes d’anar progressant en aquest camí, els problemes s’agreugen i els sentiments independentistes creixen. Sóc un vell federalista i vull acabar aquestes ratlles amb unes paraules que manllevo a l’amic Joan Olóriz: descartades les opcions federals i confederals , només queden dues opcions: la restauració centralista o l’època de les independències. A aquestes alçades, sense cap senyal de reconeixement, hom acaba pensant que l’única solució racional és la segona de les opcions.

dijous, 20 d’octubre de 2011

ETA emmudeix i la PAU comença a caminar.




ETA ha anunciat el fi de la lluita armada. Una notícia que tots esperàvem, prous morts i benvinguda sigui la Pau. El pas indispensable – el silenci de les armes – per endegar el camí de la convivència. Un trajecte que serà costerut i difícil.


Que tothom tingui la suficient serenor i coratge per no parlar de vencedors i vençuts. Han sigut molts anys de patiments que han sofert moltes persones i famílies, de totes bandes, que el dolor s’ha estès arreu. Caldrà que el temps transcorri per perdonar i un més gran esforç encara per cercar l’oblit.

La democràcia també és benvolença i amb tot el respecte i consideració per a les víctimes, gestos de bona voluntat cap a les persones que no tenen delictes de sang. Una nova situació en el país basc, que ha d’obrir el camí de la concòrdia entre els ciutadans i ha de permetre la licitud de qualsevol opció política, sempre que sigui en l’àmbit dels valors democràtics.


VISCA LA PAU!!





dilluns, 17 d’octubre de 2011

Avui, Dia Internacional de l'Eradicació de la Pobresa



Avui, Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Cada dia són més les persones i les famílies que pateixen aquesta crisi. Gent gran i la menudalla són els més afectats per aquesta injustícia que ens porta a un món cada dia pitjor. La manca de treball acondueix moltes famílies a situacions veritablement extremes, en les que el patiment i la misèria són presents. La Sònia em deia l’altra dia, que a Santa Cristina, saben de més d’una quarantena de famílies que no disposen dels recursos mínims per a viure dignament. No hi ha dret que persones hagin de sofrir aquestes penalitats, quan la riquesa que hi ha, si fos repartida amb equitat, acabaria amb aquestes injustícies.


Les penúries ja afecten persones que mai haurien pensat trobar-se en aquesta situació. Escoltava l’altra dia un dels responsables de Càritas, exposar que en el darrer any, han augmentat en un 50% les persones que hi acudeixen. Deia aquesta persona que les necessitats bàsiques també afecten a grups de gent, que mai havien tingut aquesta escassetat. Homes i dones que no haurien pogut imaginar-se que caurien en aquest pou – en aquest forat que sembla que tot s’ho engoleix – i que ens dóna la percepció que no te fons. Dia rere dia, creix el nombre de persones que acaben amb el subsidi d’atur, que també fineixen la renda mínima d’inserció ( PIRMI), més famílies que restaran sense cap mena d’ingrés per manca de feina. Situacions injustes que també es reflexen negativament en les relacions familiars. Una pobresa que fa quatre dies només la veiem en les notícies i que en cap moment pensàvem que ens podria arribar a nosaltres. Les bosses de pobresa en les grans ciutats són equiparables a les que es van viure a la postguerra.

Dissabte passat, arreu del món, manifestacions per reclamar un canvi global.. Vaig mancar-hi per raons familiars que calia complir, tot i que sóc del parer que de manifestacions públiques contra aquestes injustícies n’hi hauran d’haver d’altres. L’enemic és poderós, aquestes polítiques neoliberals han incidit fins i tot en la consciència de moltes persones. Els poderosos han aconseguit fer-nos creure que el progrés era inesgotable, que els dos eixos bàsics d’aquesta fortuna sense termini eren la producció i el consum.

La realitat ha sigut del tot diferent i el desencís de moltes persones que han vist i patit l’engany, els ha conduit al fatalisme d’acceptar que aquesta situació és inevitable, que la força econòmica dels anomenats mercats és incontrolable. Penso que aquestes persones van errades, bo i entenen que els que haurien d’haver aturat aquest depredació ètica i social no ho van fer.Molt expressament formacions polítiques, que sota el discurs socialdemòcrata, no han sabut i en ocasions inclús no han volgut, posar fre a la cursa que ben segur sabien on ens portaria. No hem d’aixoplugar-nos sota l’anihilament i la desconfiança en nosaltres mateixos, aquest paraigua no ens serveix. Només lluitant conjuntament podrem desfer-nos d‘aquesta injustícia, és possible. Polítiques depredadores dels drets humans, que han provocat la pobresa i la misèria – terrorisme social també és això – podem canviar-les per noves formes de govern. Només un canvi radical de sistema, podrà conformar noves polítiques que acabin amb la iniquitat. L’envit és difícil, els enemics són poderosos i només un ampli compromís pot portar-nos a un nou món, més just i humà.

Sento veus que aconsellen propostes més concretes de part de les manifestacions. Aquest moviment global, és complex i heterodox i penso que és molt difícil que acordi postulats precisos. En cada lloc on van haver-hi demostracions públiques les proclames eren prou variades, concordants amb la pluralitat de les ideologies que s’hi aplegaren. Però si que hi havia un clam unànime en totes les manifestacions: l’exigència de reclamar a tots els responsables d’aquesta crisi, que retornin al poble els diners que han robat, que siguin acusats i sentenciats per la seva cobdícia. Que contribueixin, ells més que ningú, amb els seus diners, a redreçar aquesta injusta situació. I tampoc obliden els manifestants, la responsabilitat d’aquells que no van mantenir-se en defensa dels interessos de la ciutadania, uns polítics sense vergonya també responsables d’aquesta dolorosa situació que s’ha estès arreu.

La determinació d’aquestes ratlles és ajustar que sense un canvi polític radical la pobresa que avui denunciem anirà creixent.Dos dies de diferència, de dissabte a dilluns, però una absoluta afinitat entre les dues qüestions.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Millet, Montull...




Tot l’entramat de les famílies Millet-Montull va a més. Aquests pocavergonyes han robat el que han volgut i a hores d’ara encara no han respost tot i haver reconegut que ens han desfalcat aprofitant-se dels càrrecs.

La darrera acusació l’ha presentada la Fiscalia contra Millet, Montull i la seva filla en qualitat d’exdirectora financera de l’Orfeó Català. Aquests saquejadors s’han apropiat indegudament la quantitat de 700.000 euros en concepte de devolució de l’IVA. La querella que presenta el fiscal els acusa d’haver demanat a Hisenda unes quantitats superior a les permeses en concepte de deduccions d’aquest impost, que corresponien a l’Orfeó Català, pel fet de ser una entitat subvencionada.

Rel d’una sentència d’un tribunal de la UE l’any 2005, que va declarar nul•la una norma espanyola que no permetia deduir el 100% de l’IVA de les entitats que rebien subvencions, comença aquesta cisada a l’erari públic. La sentència va obligar a l’Agencia Tributaria, a retornar els diners que no havia deduït. En el cas de l’Orfeó els comptes quedaren saldats l’any 2007. Malgrat que els còmputs havien quedat aclarits, Millet i Montull van seguir reclamant devolucions que no els corresponien.

Les quotes compensades que són improcedents –faig números rodons – pugen la quantitat de 550.000 euros, però aquí no acaba el frau. Cal afegir-hi una altra estafa que ascendeix a 140.000 euros. Aquest segon delicte es deu a la realització d’obres i a l’entrega de subministraments a la vivenda particular d’en Millet. Francament no trobo quin nom posar a un fet d’aquesta mena, aprofitar-se d’una responsabilitat en una entitat com l’Orfeó per fer-se obres a casa seva...és fastigós. No oblidem la dita que quan hi ha un corrupte també cal que hi hagi un altre que també se n’aprofita. Els industrials que acceptaren facturar a compte de la Fundació, feines que havien realitzat a casa d’en Millet. La filla de Montull no va tenir cap inconvenient en tramitar aquestes factures, que prou bé sabia que eren fraudulentes. Aquest presumpte delicte fou comès l’any 2007. M’esforço per entendre – en casos com aquest – la presumpció de delicte. No sóc jutge i per tant puc expressar amb tota contundència, que de presumpció, de suposició no en tinc. Els fets i no només aquests, crec que avalen aquesta afirmació: Millet i Montull són uns lladres i uns rapinyadors. Uns covards, que han robat des de la impunitat, sense arriscar res.

Quan rendiran comptes amb la ciutadania? És a tots nosaltres que ens han robat. La justícia entenc que ha de prendre el degut temps per tal de pronunciar-se. Les garanties dels acusats han de ser respectades, per tal que les sentencies s’ajustin a dret i no siguin conseqüència d’un possible error. Però estem parlant d’unes persones que han admès haver delinquit i fins avui no han restituït ni un cèntim del que ells mateixos reconeixen haver robat.

divendres, 7 d’octubre de 2011

Ens ha deixat en "Coco", el quisso amic dels vailets


Aquesta tarda hem hagut de sacrificar un dels nostres dos gossos, en “Coco”. Acabàvem de dinar quan la Sònia ens ha telefonat per dir-nos que veia el gos molt malament. Ja feia un parell de mesos que l’havíem portat al veterinari i amb el tractament semblava que s’havia recuperat, tot i que feia uns quants dies que no el veiem massa afinat. Quan la Joana i jo hem arribat a Santa Cristina el pobre quisso estava ajagut a l’era i malgrat que ha intentat aixecar-se no ha pogut. M’ha recordat la “Queta”, una gossa pastor alemany que vaig tenir i que també haguérem de sacrificar. Immòbil, amb les cames doblegades i mal esteses i la mirada perduda, m’ha fet pensar que no hi hauria solució. Els símptomes d’una afecció cerebral, que així ha diagnosticat el veterinari. La Sònia i jo camí cap a Sant Feliu, teníem la impressió que el final d’en Coco era evident i ja ens havíem fet el càrrec que no hi hauria solució i que caldria sacrificar-lo.

En Coco no havia nascut a casa i de fet ignoràvem l’edat que tenia. Era un llaurador de color negre i d’un caràcter de molt bona pasta. Explicaré un xic la seva història i com fou que l’anéssim a buscar a Tossa. En Coco fou abandonat i dos vailets que el trobaren, pensant que potser a casa seva no el voldrien, van portar-lo a bosc, el lligaren a un arbre i tingueren cura de porta-li menjar cada dia, carn que recollien de la carnisseria que tenien els seus pares. Com no podia ser altrament, la mare dels dos bons nanos va assabentar-se del fet i va manar-los que el portessin a casa. Van tenir-lo un parell de dies, però degut a la feina de carnissers no podien tenir-lo i van decidir-se per contactar amb la protectora de Tossa que va passar a recollir-lo. A Santa Cristina havíem perdut feia poc una gosseta d’atura – la Pruna - espantada pels petards i coets de la cavalcada de la nit de Reis. La Sònia va voler tenir un altra gos i ves per on, la Joana, amiga d’aquella família, va saber del cas i donat que li van dir el temperament manyac respecte dels nens que havia tingut en Coco, va pensar que seria el quisso que aniria be per fer-se amic amb en Martí, el nostre nét que tenia un parell d’anys. Dit i fet, cap a Tossa. Ens van preguntar perquè volíem precisament aquell gos. Les degudes explicacions i de tornada cap a Santa Cristina amb en Coco. El nom de Coco és el que li posaren els dos vailets. Amb en Martí, dalt del cotxe ja van fer-se bons amics.

Amb la Sònia hem volgut acompanyar en Coco fins al darrer moment. La Sònia amb la mà damunt la seva galta i jo agafant-li una pota. En breus instants la vida d’en Coco ha finit i amb les llàgrimes escoltant-se per les galtes de la Sònia hem pensat que la nostra decisió era encertada. En Coco ha mort dignament, sense sofrir, després d’uns quants anys de fer-nos companyia i de veure-li cada dia una mirada d’agraïment després de donar-li un parell de galetes. Ha viscut acompanyat per la “Pinona”, una gossa pastor alemany que li feia “marcar el pas”. En Coco ho havia passat molt malament, havia patit gana. Dic així, perquè al començament de ser a Santa Cristina, quan li posàvem el pinso, abans de començar a menjar, guaitava si no hi havia un altra gos que pogués pledejar-li la manduca.



Coco tots et recordarem. En Martí i els vailets de l’escola, que cada tarda esperaves darrera la porta de ferro, que compartien amb tu el berenar.

Del darrer ple municipal ( estabilitat econòmica dels consistoris)



Segurament que repetiré més d’un dels arguments que ja he manifestat en altres ocasions. Aquesta reiteració és prou justificada, donat que la qüestió que avui tornaré a mencionar va empitjorant-se.

Els ajuntaments han sigut i encara són, les administracions que millor han fet entendre a la ciutadania els valors de la democràcia. Hem pogut triar lliurament les persones que han regit els nostres municipis i pogut valorar la seva feina. Amb independència del color polític que han tingut, és innegable la millora que hem pogut observar en les nostres ciutats i viles. L’ajuntament és l’administració que té rostre, sabem qui és el nostre batlle, coneixem les regidores i regidors i fins i tot amb alguns/es hi tenim relació d’amistat. Truquem la porta de l’alcaldia quan volen expressar quelcom respecte de la població, demanem un cop de mà quan el necessitem i de vegades – no massa sovintejades – tenim unes paraules amables de reconeixement per la feina que fan els “nostres polítics”.

Els ajuntaments sempre han rebut un tracte injust de part del Govern Central i si hi afegim la crisi del sector de la construcció, han minvat de manera molt considerable les plusvàlues, llicències urbanístiques, IBI...,les entrades de diners a les caixes municipals. Un de cada tres euros que gasten els ajuntaments es destina a serveis que no són de competència municipal, prestacions que haurien de ser ateses per altres administracions, ja sigui la Generalitat o el Govern Central. Si bé és cert el deute públic que té el país, no és responsabilitat dels ajuntaments, que no arriba al 2% del deute total. Per acabar-ho d’adobar, degut a un càlcul erroni del Govern Central sobre els ingressos de l’IVA i del IRPF, que en concepte d’avançament va rebre el nostre ajuntament l’any 2008, el nostre consistori haurà de restituir al ministeri d’Hisenda la quantitat de 800.000 euros en el període de quatre anys. Si tenim en compte la penúria econòmica que ve patint l’ajuntament des de fa tres anys, els nostres representants tindran un entrebanc més a l’hora de decidir el nou pressupost.

El reforçament del paper dels ajuntaments és imprescindible per a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Ara més que mai, amb les dificultats que tantes persones i famílies estan patint, el traspàs – no la cessió – de competències, amb la corresponent dotació econòmica, permetrien un millor servei i atenció en els camps de l’ensenyament, la sanitat, els serveis socials...mesures que servirien per avançar en el benestar social. No és just que el ajuntaments pateixin un endeutament crònic, quan estan prestant serveis que no en tenen l’obligació. El Govern Central hauria de complir amb el mandat constitucional de l’article 142. La Generalitat també hauria d’observar l’Article 84 de l’Estatut, que fa referència a les competències municipals. Les dues administracions - molt especialment la central- no respecten el poder municipal i atallen les capacitats dels nostres ajuntaments, que no disposen de la capacitat financera que haurien de tenir, que hauria d’acordar-se en funció del volum i necessitats de la població. Només una nova llei d’hisendes locals podria acabar amb aquesta discriminació, que perjudica cada vegada amb més intensitat els nostres veïns/es.

Amb encertat criteri, en el darrer ple municipal, va presentar-se a la consideració dels nostres regidors/es, una moció que proposava la necessitat de prendre les mesures adients per garantir l’estabilitat econòmica dels ajuntaments. Una proposició que en la comissió corresponent va presentar el PSC, però que van decidir portar-la al ple conjuntament tots els grups. Excel•lent decisió, donat que s’anava a tractar una qüestió que afectava a tota la corporació i en definitiva pretenia un benefici per a la població.

S’enunciava a la moció el perill que pateixen els ajuntaments de caure en fallida, de no poder disposar dels recursos mínims per atendre la població i es denunciava la indiferència de part del Govern Central i també de la Generalitat. Es proposava la condonació dels 800 mil euros que havia de retornar el consistori i s’instava a la Generalitat pagar al conjunt dels ajuntaments de Catalunya els 500 milions d’euros que els devia. Interessants i assenyades intervencions les que es feren per part dels portaveus dels grups. La proposta fou acordada només amb el vot contrari del PP, oposat a la qüestió de la condonació.

El futur immediat dels recursos municipals encara ha empitjorat. La reforma constitucional de l’article 135 afecta directament les possibilitats de maniobra dels nostres consistoris. Una agressió política al reconeixement de l’autonomia d’una de les tres administracions de l’Estat que situarà els consistoris en mers gestors, una volta més de clau per empobrir-los, per dificultar encara més el treball dels nostres representants, que posarà més entrebancs per impulsar polítiques encaminades a nous projectes. Una modificació injusta que s’ha fet amb pressa i sens cap voluntat de demanar la participació ciutadana, condició al meu entendre imprescindible per la importància d’una mesura d’aquesta naturalesa. No calia aquesta reforma que impossibilitarà la voluntat de millora que sens dubte tenen els nostres regidors/es. Alhora també innecessària pel bon control de la gestió dels diners públics, pel fet que els nostres ajuntaments han de rendir comptes davant dels organismes que ens garanteixen la correcta administració dels cabals públics. Per altres raons que ara no fan el cas s’ha canviat l’article de la Constitució.

Plena satisfacció per la presentació de la moció que posa de manifest la voluntat dels nostres polítics, en defensa dels recursos econòmics que ha de disposar el nostre ajuntament. Manifestar també la important dissemblança de criteri entre el discurs del portaveu del PSC i l’assentiment que els seus companys diputats al Congreso de los Diputados van atorgar a la reforma constitucional. Certament que no és responsabilitat dels regidors socialistes del nostre ajuntament l’aprovació de la modificació constitucional, però no és menys cert que hi ha una evident contradicció entre persones que haurien de compartir i defensar els mateixos principis. En llur intervenció, el portaveu del PSC, va voler fer constar que la moció presentada i que ell va defensar no era una proposta política. Respecto el seu criteri, però no el comparteixo en absolut. El que es reclamava des de la moció eren noves normes, decisions de contingut polític, que sense aquesta condició no permetran l’estabilitat econòmica que es demanava pels nostres ajuntaments.

diumenge, 25 de setembre de 2011

Monestir de Sant Miquel de Cruïlles




Aquest cap de setmana s’han celebrat les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya 2011. Des de l’any 1991, són cada mes de setembre una bona ocasió per conèixer el nostre patrimoni. Van de divendres a diumenge i en diversos llocs de Catalunya, s’ofereixen visites a museus, jaciments arqueològics, monuments, rutes a peu, conferències i llocs d’interès cultural. Són prop de 200 els municipis que presten aquest servei cultural.

Es tracta d’una magnífica ocasió per a millor conèixer la nostra riquesa cultural. Les visites són comentades per a persones que coneixen prou bé el lloc i que ens permeten millor entendre la història de l’indret que hem escollit. Si bé acostumo a proveir-me d’una informació prèvia abans de fer la visita, és ben clar que el profit és millor quan una persona entesa t’acompanya.

Enguany hem triat el Monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Una visita guiada a aquest cenobi que es troba en ple període de restauració. Feia temps que coneixíem que s’havien trobat noves pintures romàniques i hem pensat que calia aprofitar l’ocasió.

Les primeres dades sobre el monestir són del segle X, antre els anys 911-914, encara que l’església no fou acabada fins el segle XI.. És d’estil romànic, construïda sobre les ruïnes d’un edifici anterior, amb les parets ben gruixudes, una característica pròpia d’aquestes edificacions degut al pes de la part superior. Un absis central i dues absidioles que vistes des de fora permeten adonar-se de l’amplitud de l’edifici emplaçat en un turó a la sortida del poble, per la banda de llevant. Un seguit de finestres geminades ressegueixen la façana i a la part superior hi podem veure uns encaixos en forma d’arc d’estil llombard. També hi podem veure un bonic cimbori.L’edifici al llarg dels anys ha sigut modificat en diverses ocasions. A vegades per motius d’ampliació, però el canvi més important fou degut a un esfondrament que va produir-se ja arribat el segle XVI. El monestir fou aixecat sobre el que es coneix amb el nom de fonamentació diferenciada, la banda que envista el poble sobre un sòl menys sòlid que l’altre costat.Va caldre bastir uns contraforts exteriors i reforçar l’espai interior per evitar l’ensorrament d’una part de la volta. També podem observar que a l’entrada del cenobi hi trobem dues portes, la de la façana i una altra poques passes més endins que també reforça l’entrada.Afegiria que l’estil romànic que tenim a Catalunya és d’una gran sobrietat, sobretot les esglésies que conec del Baix Empordà, que quasi a cada poble podem veure. Sant Miquel de Cruïlles, que jo desconeixia, penso que és un bon exemple del que acabo de dir. Moderació en l’aspecte exterior, que, al meu modest entendre, lliga amb l’austeritat del nostre caràcter. Potser el parer que expresso no és en absolut correcte amb el que manifestaria un arquitecte, però així ho veig. Senzillesa en l’edificació però una gran mostra de bellesa, prou ben lligada amb l’entorn.

La comunitat monàstica que vivia al monestir era de l’ordre benedictí, la que també regia el convent de Sant Feliu. Van haver-hi fins a catorze monjos i el prior. El monestir d’un bon principi no va ser l’església del poble que ja disposava d’un altra lloc sagrat. El monestir era on els monjos celebraven llurs litúrgies i no era permesa l’entrada dels veïns. Baptismes i casament no se n’hi feien, fins que molts anys més tard va ser permesa l’administració d’aquestes cerimònies que reportaven a la comunitat uns diners de prou ben aprofitar. D’això de la “pela”, els empordanesos – bons hereus dels fenicis – en sabem una llarga estona, veieu que ni els monjos se’n podien ni se’n poder estar. De fet estem parlant d’un priorat, un territori regit per un prior, que estava format per l’església, el cenobi i els camps de conreu. Només vam poder visitar l’església, perquè rel d’una de les tres desamortitzacions – la de Mendizábal l’any 1782 – el claustre i els horts foren venuts i són de propietat particular.

L’espai interior fou el darrer indret que visitarem. A l’absis central, en el que s’acostumaven a fer les pintures principals amb motius bíblics, ens trobem amb uns lleons dibuixats que fins avui els entesos no han pogut discernir que hi representen.Tres fileres de felins que degut al pas del temps s’han parcialment malmès. Al rengle de dalt els lleons de figura quasi entera, en la segona corrua el cap i les espatlles i a la filada de baix només el cos. Sempre de perfil però amb el cap girat com si ens miressin. Què signifiquen aquests animals que no fan referència a cap fet de la Biblia? A l’arcada hi podem contemplar unes pintures més recents de l’any 1826. En la paret corresponent a la banda dreta del transsepte, les restes d’una pintura mural original que ens mostra la traïció de Judas, acceptant els diners. En art moble, la Majestat de la Creu de Fusta i el Sant Crist que hi fou afegit 50 anys després, una obra datada al segle XII que es troba en el Museu d’Art de Girona. Fa un parell d’anys foren descobertes unes pintures del segle XIII, molt semblants a les que hi ha al Saló del Tinell a Barcelona.

L’any 2006 el bisbat va cedir el Monestir al Consell Comarcal del Baix Empordà per un període de 90 anys i això ha permès començar a rehabilitar l’edifici. Els experts consideren que si poden trobar les pintures murals del romànic català més importants del Principat. Els propietaris del claustre estan preocupats pel temor que siguin expropiats i temen ser fets fora de casa seva que es troba just al costat de l’església.

La peça més important, la meravella fins ara trobada és la Viga de Cruïlles. És una obra policromada en la que si pot contemplar una processó dels monjos de la comunitat benedictina. Es tracta d’una viga de forma rectangular d’uns quatre metres de llargada, pintada només per les tres cares visibles, les dues laterals i la inferior, fet que podria interpretar-se que fou la viga principal del cimbori que podria recobrir l’altar major. També cal anar al Museu d’Art de Girona per poder-la veure.

El nostre cicerone, en Daniel Ponseti, va explicar-nos moltes més coses, i li vam agrair sobretot la seva disposició per donar resposta a les preguntes que li varem fer. Una trentena de persones l’escoltarem amb atenció. Proveït de paper i bolígraf vaig prendre nota d’algun dels comentaris que va fer-nos el guiador i que m’han vingut de primera per poder escriure aquest petit viatge que la Joana i jo vam fer ahir al matí.

Una caminada per la nostra història, que ens ajuda a conèixer el nostre país i ens permet saber de nosaltres mateixos. Amb la Joana vam anar a fer un tomb pel poble, amb la mirada cap amunt, observant les llindes de les cases, que tant tenen per dir-nos. Som en la mesura que altres han sigut i sense cap mena de xovinisme ni de supèrbia, tenim el sentit de ser, que alguns volen negar-nos. Empapar-se sovint del que van deixar-nos els nostres ancestres és una bona feina que ens permet afermar la nostra condició de poble.










p.s. Volia posar un video al blog però no me’n surto. Clar que tampoc podria assegurar que es pugui fer. Poseu a Google: video Monestir Sant Miquel de Cruïlles. Val la pena veure els treballs de rehabilitació que hi estan fent.























.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Un hotel a la costa ( Tossa de Mar, 1934-1939 )


Vaig acabar de llegir-la deu fer un parell de setmanes. Més que una novel•la en diria l’experiència d’una senyora anglesa que va viure a Tossa des de 1934 a 1939. Un diari de la vida quotidiana. Un període de trasbals que la senyora Johnstone ens fa arribar en forma de crònica. La placidesa i el benestar que dura fins el començament de la guerra.


Som a la primavera de l’any 1934 quan Nancy i Archie Johnstone arriben a Tossa. El senyor Archie ja te prop dels quaranta anys i és d’ofici periodista en el News Chronicle el diari anglès d’esquerres i l’acompanya la Nancy que aviat farà trenta anys, una persona decidida i amb empenta. Descobreixen el que anomenen el paradís blau. És l’Archie qui decideix triar la Costa Brava per anar de vacances. A Tossa no són pas els primers estrangers que hi arriben. En aquell “cul de món” que així en dèiem els ganxons – no hi veieu cap mala intenció - , ja fa temps que s’hi han instal•lat i viuen un bon grup de persones vingudes d’Alemanya, fugitives del règim nazi. Els tossencs també comparteixen la vila amb un bon nombre d’anglesos, gent de l’art que s’han establert al poble. La paraula turista és encara desconeguda i els anglosaxons són viatgers, persones que troben en aquella Catalunya uns espais de gran bellesa i un viure comunal del tot diferenciat de les grans capitals europees.

La Nancy, una dona decidida i amb temperament, decideix donar un tomb a la seva vida i empeny el seu marit a compartir aquell desig. Aquella Tossa la sorprèn de tal manera que pensa que és el lloc adient per guanyar-se uns diners i alhora poder viure de primera, ella i el seu marit. Aquell paradís blau és el marc ideal per poder-se també dedicar a la feina d’escriure. La parella torna a Anglaterra i arribat el mes de setembre fan via cap a la Costa Brava. Explica la Nancy que una vegada són a Girona, no tenen decidit cap on aniran. El que si tenen acordat és buscar un lloc per fer-hi un petit hotel i amb uns diners que havia rebut la Nancy del seu pare. Volien recórrer la costa per trobar algun solar. En el darrer moment decideixen anar a Tossa, un lloc que ja coneixen.

Tossa doncs és el lloc escollit per construir un petit hotel, “ Casa Johnstone”. Damunt d’un turonet, els Johnston obren l’hotelet, amb cabuda per unes 20 persones, ben entrada la primavera de 1935. L’esforç i la capacitat sobretot de la Nancy de contactar amb els seus coneguts a Anglaterra fan que l’hotelet vagi de primera. La majoria de visitants són persones lligades amb el món de l’art i simpatitzants de la República. Tossa te un veïnatge d’unes 1700 persones i la Nancy comparteix la vida amb els indígenes i recull en el seu diari els costums locals, les festes i pregunta al veïnatge. Coneixements que li serveixen per una millor relació amb la gent i també amb una intenció pedagògica cap els seus compatriotes. Escriu Nancy “ que una de les coses més fantàstiques de la vida de Tossa és que no hi ha consciència de classe” tan acostumada que està al sistema anglès. La parella s’integra a la comunitat local que els accepta de bon grat. L’alcalde, el senyor Rovira propietari d’un hotel que inclús els orienta – Archie i Nancy desconeixen el món de l’hostaleria – i fan amistat amb les persones que van a treballar a l’hotel.

Reprodueixo l’itinerari que aconsellen els Johnstone per arribar a Tossa. “ De Londres a Tossa es fa en 26/30 hores i costa ( en base a un canvi de 75 francs la lliura ) entre 11 i 12 lliures esterlines, anada i tornada en segona classe. A París ( Quai d’Orsay) agafes l’exprés de Barcelona i baixes a Girona. Allà, el tren petit de Sant Feliu fins a Llagostera i, a Llagostera, un autobús fins a Tossa.

Si viatges en cotxe propi, tens diverses opcions per les carreteres nacionals que travessen les parts més boniques de França. Si véns per Carcassona has de passar la frontera per La Jonquera, unes quinze milles endins en relació al pas per Portbou i Cervera. La resta del viatge es fa via Figueres, Girona i Llagostera”.

El preu de la pensió completa és de 13 pessetes ( prop de 7 xílings ) Esmorzar continental amb fruita, 5 menús per escollir dinar i sopar amb vi inclòs. Només dos extres: per prendre un bany i el te del vespre ( una pesseta).

La parella coneix bé prou la situació política i social de Catalunya quan decideixen construir l’hotel. Pensen però que han de tirar endavant el projecte i que en darrera instància malgrat la situació que hi ha, tampoc ha de passar res greu. La realitat, a voltes és cruel, esclata la guerra civil i aquell paradís blau comença a deteriorar-se i se’n va en orris. Aquella pau i l’encant d’aquell edèn que sembla han de quedar al marge de la confrontació es va fonent i les conseqüències de la guerra també arriben a Tossa. És el mes de juliol i l’hotelet espera la vinguda dels viatgers, però la temporada...En tres ocasions un destructor anglès visita Tossa per facilitar la repatriació de la colònia estrangera . Els Johnstone no s’hi embarcaren i van romandre a la població. “ Casa Johnstone” acaba sent el lloc d’acollida d’una trentena de nens i nenes refugiats a l’aixopluc d’una organització anglesa: International Solidarity Fund. És francament reconfortant l’esperit solidari d’aquella parella amb el poble. Els viatges que fa la Nancy a Barcelona per buscar queviures per a la mainada a la seu de Solidarity i tot l’esforç per aconduir aquella mainada cap a l’exili a França. Fins al darrer moment quan a l’estació Perpinyà els deixen en mans de les autoritats. Els vailets acaben en un convent de Besançon, prop de la frontera suïssa, on són atesos per unes monges i els Johnstone hi fan una vista de tres dies.

Archie i Nancy passant els anys de la segona guerra mundial a Mèxic. Retornen a Londres i la parella es separa. Nancy es casa amb un francès hi va a viure a Guatemala.

A finals de l’any 1949, fa un viatge acompanyant la comunista Constància de la Mora i Maura, l’esposa del cap de l’aviació republicana Hidalgo de Cisneros. Tenen un accident i Constància de la Mora hi deixa la vida i Nancy amb greus ferides és atesa a l’Hospital Nacional de Sololà i allà se’n perd el rastre.

Archie Johnstone accepta l’oferta de fer-se càrrec de la British Ally, una publicació de l’ambaixada britànica a Moscú. Al cap de dos anys anuncia en una carta al diari Pravda, trencar qualsevol lligam amb el govern del seu país – plena guerra freda – i es passa a la Unió Soviètica. Mor a Moscú.

En realitat “ Un hotel a la costa” conté dues narracions de Nancy. L’any 1937 l’editorial Faber li publica Hotel in Spain, que fineix a la terrassa del hotel quan contemplen el bombardeig de Roses per part del Canarias. El segon llibre, Hotel in flight, s’acaba amb l’exili.

Nancy Johnston ens ofereix un relat en el que ens explica la guerra civil des d’un petit poble de gent senzilla, persones que es guanyen la vida amb el mar i els petits conreus que els proporcionen fruits i vinyes. La guerra avança i la situació es va transformant i empitjorant. He agraït més la segona part del llibre, que es relaciona amb la guerra civil, que m’ha ajudat a entendre el que va succeir a Tossa. Mai m’hauria imaginat que aquell conflicte, que tan desastrós va ser pel nostre país, hagués arribat amb tanta intensitat al poble veí.



L’edifici de la “Casa Johnstone” encara és igual, però ha quedat com un annexa del gran Hotel Don Juan. Una mostra més de la bogeria urbanística que hem patit en aquest país i de la destrucció de bona part de la riquesa natural de les nostres terres.

dilluns, 5 de setembre de 2011

La reforma que no se'ns permet que decideixi la sobirania popular ( i 2 )



De pressa i corrent, com si fos una decisió que calia prendre d’immediat, els dos grans partits estatals és posen d’acord i quan només falten dos mesos per les properes eleccions generals, decideixen un canvi constitucional de màxima importància.


PSOE i PP compten amb la majoria parlamentària – vots són “trumfos” – i poden decidir. Així, com si fos dit de passada, afegiré que també haurien pogut plantejar altres modificacions de la Carta Magna. Una nova llei electoral que atorgués a cada vot el mateix valor, una determinació que ens aportaria un Parlament més proper a la voluntat popular. Haurien pogut - han tingut anys i panys per poder-ho determinar - acordar un nou plantejament del Senat, per tal de fer-lo una veritable cambra de les autonomies i posats a obrar també tenen la capacitat política per ordenar d’una vegada el Tribunal Constitucional, una vergonya política que els hauria de fer pujar els colors a la cara. No han endegat ni tan sols parlat d’aquestes afers que haurien enfortit la democràcia. Les dues formacions polítiques han compartit sobre aquestes qüestions tan importants uns acords d’absoluta afinitat, per la simple raó que uns canvis no afavorien els seus interessos partidistes. Una exemplar manera d’expressar la consideració que mantenen sobre la necessitat – que sempre cal tenir – per anar eixamplant la democràcia.

Apressats per la convocatòria de les noves eleccions generals, executen – i dic executen en el sentit sancionador – una reforma que hipoteca el futur de tots. Hi ho fan ignorant volgudament la sobirania popular. Amb la pràctica d’una forma d’exercir el poder polític que volgudament descuida el principi bàsic de la democràcia: la sobirania. Equivocadament – amb les excepcions que també cal reconèixer que n’hi han - entenen aquests representants de la voluntat popular que han sigut escollits per manar i no per a governar. El valor del domini no el tenen els càrrecs polítics, la sobirania rau sempre en la ciutadania. Els administradors públics han de valorar la magnitud i la importància de les decisions que volen prendre i en la qüestió que avui tractem, haurien d’haver retornat transitòriament el poder de decisió a la ciutadania – possibilitat que la pròpia Constitució permet-. Caldria haver encetat un debat públic que hauria permès a tothom conèixer la importància de la proposta que es volia fer. No hi ha hagut ni la més mínima voluntat de demanar la participació ciutadana i el PSOE i el PP han comès volgudament un dels pitjors menyspreus que poden fer: ignorar el domini del poble. Dic així, perquè amb un discurs pervers intenten enganyar. Ens diuen que no és possible gastar més del que s’ingressa. Aquesta afirmació seria certa si la situació és acceptable i en condicions de benestar per la majoria, però la realitat no és aquesta. Tenim greus diferències que cada dia van creixent i aquestes desigualtats només les podrem reduir amb polítiques que accentuïn el poder democràtic de l’Estat, amb una major intervenció que defensi les necessitats de la majoria. Establir un sostre de dèficit públic i si rebaixar els impostos és també d’esquerres no podrem millorar absolutament res. No cal reformar amb tanta rigidesa l’article 135 que impossibilitarà la gestió d’un bon govern, si ja en la mateixa Constitució, es preveu la correcta i responsable administració dels cabals públics. Que és compleixi aquesta norma.

PSOE i PP, han exercit un esperit antidemocràtic amb bones dosis d’obscurantisme i de nul•la voluntat pedagògica. Una reforma d’aquesta magnitud mai s’hauria d’haver fet amb tanta pressa i sense l’obligada informació a la ciutadania. I una mesura d’aquesta naturalesa, per poder tenir el valor polític que en un Estat democràtic és imprescindible, hauria de passar necessariament pel vist i plau del poble, pel camí d’un referèndum.

No hi haurà consulta, no es respectarà la sobirania popular i s’imposarà el manar. Ens aboquen a una democràcia cada dia amb menys contingut polític i per tant també social. No ho hem de permetre. Els valors de la democràcia els hem de protegir. És el nostre deure, per respecte a les persones que van lluitar i sacrificar per aconseguir-la i també pensant amb el compromís que hem de servar pensant amb les persones del futur immediat.